diumenge, 24 d’octubre del 2010

Dret a escollir

Aquest és el meu blog, i aquí hi explico el que a mi em dona la gana. Jo no sóc el que escric aquí. Només una petita part de mi, i a vegades ni tan sols real. El que es llegeix de mi no és de mi. El blog l’utilitzo per a escriure, com a eina per mi, gairebé com a terapia, i per expressar coses que no podria expressar d’una altra manera. No puc dir-li a la cara del meu ex que em repugna la seva conducta. Però ho puc escriure aqui. No puc dir-li al meu fill que em sap greu haver triat un pare que no es mereix. Però ho puc escriure aqui, i si ho llegiu i no us agrada, doncs , no ho lamento perque de totes maneres no ho escric perque agradi a algú.
Aquest dies estic pensant en com puc enfocar el rumb de la meva vida. Encara no he decidit què faré, de moment deixo que el temps i i els pensaments es vagin posant al seu lloc, caient cap a alguna banda pel seu propi pes, i que siguin les coses que em parlin a mi més que no pas prendre determinacions agoserades massa depressa. Però... jo què vull realment? He de pensar sempre en els altres i deixar constantment de banda els meus desitjos?
Estic una mica farta de ser sempre jo la qui es sacrifica per tot. De no ser una mica egoista i per alguna vegada pensar en mi en primer lloc i els altres ja s’espabilaran. Quan viviem junts, jo em quedava a casa cuidant en Marcel quan ell sortia als seus concerts i a les seves farres d’empresa. Cuinava els plats que savia que a a ell li agradaven i amb els que no em posaria problemes ni mala cara. M’empassava pel.lícules dolentíssimes només per que estigués content, o per evitar discutir sobre una cosa que jo considerava una fotesa. Suportava música a tot volum i no es podia ni parlar. Em resignava a passar caps de setmana sense veure a ningú, fent vida casolana i solitaria i molt poc acord a la meva manera de ser. I sense negociar, només perque era així i ja està. Em conformava.
Hi ha moltes coses que no ens permeten la possibilitat de decidir: quan ens morirem, si ens posarem malalts aquest hivern, si plourà el proper cap de semana, si la casa es vendrà aviat... Ai la casa! Milers de coses s’escapen de les nostres pobres capacitats de predicció i d’elecció . Però moltes altres coses, coses petites o grans , si que les podem escollir nosaltres mateixos. I amb elles , a poc a poc, penso reprendre el timó d’aquest vaixell.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

No creguis

No creguis que els teus problemes personals han desaparegut. No creguis que a partir d’ara seràs felic perque et desfàs de la mare del teu fill. No creguis que ets millor que jo perque tens algú que et mira d’una forma diferent. No creguis que les teves pors i les teves inseguretats t’han abandonat. No creguis que ella farà que tu siguis diferent. No creguis que ella és millor que jo. No creguis que jo et perdonaré. No creguis que el temps ho cura tot. No creguis que tot ha acabat entre nosaltres. No creguis que seràs millor amant perque mai vas ser-ne un de bo. No creguis que tu la faràs felis a ella perque tu siguis millor que l’altre. L’altre ja hi va ser abans que tu. No creguis que un dia podràs tornar amb mi. No creguis que no tinc raó amb el que sento. No creguis que les disculpes fan menys mal que el mal causat. No creguis que estic trista, ni sola, ni derrotada encara que ho sembli.
Espera només el que t’arribarà d’aqui a set anys.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Invasió

A la petita ciutat on visc ens ha envait una plaga de mosquits. Es veu que aquest estiu ha sigut molt sec, (el juliol) i giarebé no n’han tingut mentre que al mes d’agost no ha parat de ploure quasi cada dia i això ha fet que vinguessin tots de cop. Tot i que ja ha comensat la tardor, encara no fa prou fred perque els mosquits marxin i la humitat acumulada fa que es reprodueixin i s’escampin de manera esgarrifosa. Quan entrem a casa hem de afanyar-nos i entrar depressa perque no ens segueixin cap a dins. El que és aterrador és si un vol anar al bosc a buscar bolets o a recollir fruites com nabius o lingon, ara que són ja cap a les acaballes de la temporada. Els insectes xucladors aprofiten i t’acribillen a pessigades. Això acostuma a ser bastant normal cada any però aquest any és tal la invasió de bitxos que fins i tot la premsa local n’ha fet una noticia.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Comencar de nou

Sempre m'ha agradat la tardor. El tornar a comensar, la tornada a l'escola, el fet de fer una pausa per posar-nos de nou les piles amb energia renovada i iniciar un cicle. Aquesta tardor per mi és molt especial. És completament diferent a les tardors precedents i m'he d'enfrontar a molts canvis que m'esperen en la meva vida. No sento melanconia però si que accepto les circumstamcies amb certa resignació sobretot perque aquest canvis no són fruit dels meus desitjos sino de les decisions d'una altra persona però no per això em deixo vèncer i defalleixo en l'estocada. És hora de reprendre el control i de dirigir amb fermesa cap on vull que vagi la meva vida. Sóc mestressa del meu temps i tinc llibertat per decidir el que faig a partir d'ara. Ningú em podrà aturar.