Una Catalana a Suècia

Crisis, retallades i el malalt que es mor i ningú el cura

2011-09-28T14:55:00.006+02:00

He tornat a Catalunya. Em sento molt feliç de ser a la meva terra i de tonar a viure envoltada de la meva cultura. Tammateix després d’unes setmanes d’escoltar i llegir als mitjans com està la cosa en l’ambit polític i econòmic m’escandalitzo de la “idiotesa” dels polítics i les poques ganes de treballar que tenen. El país s’enfonsa. Estem al llindar de la fallida i encara els dropos aquests, que paguem entre tots, es creuen amb el dret o de perdre el temps parlant d’estupideses que no contribueixen per res al salvament econòmic de Catalunya, o de posar-se entrebancs els uns als altres. Aquesta mena de “critiqueria” sistemàtica (perque no es tracta de crítica constructiva que sí que trobo necessaria) , que tenen alguns grups polítics, ja cansa. Es fan pesats. Sonen com una mena de papanates sense visió propia, sense discurs, com si algú desde fora els manés "digueu això o allò", només per crear mal rotllo, per que sí. Però que a les meves orelles ja no és més que soroll brut i m'esgota soberanament. No val. Amb mi no val aquesta tontería. Que es posin a fer feina i que siguin creatius. Que trobin solucions i que s’espabilin perque amb els meus impostos no vull que es diguin ximpleries al govern. Serà possible que facin alguna cosa entre tots? Ho aconseguiran? Tindrem la sort de que puguin col.laborar i tirar el país endavant?

Tinc els meus dubtes perque aquesta colla de sangoneres de “treballar”, “treballar” ho han fet ben poc. Haurien d’entrar tots una temporadeta a una de les empreses catalanes que prosperen i que els fessin fer pràctiques no retribuïdes, llavors potser aprendrien alguna cosa i s’acostumarien a ser més eficients.

Déu meu! Quina falta que els fa arremangar-se i pencar de valent als nostres polítics.

Llistes

2011-08-26T18:15:00.005+02:00

Quan tenia trenta anys m'encantava fer llistes. Avui n'he trobat una amb les coses que m'agradaven molt en aquell moment. M'ha fet gracia comprovar que encara avui m'agraden les mateixes coses però que per circumstàncies de la vida o per deixadesa meva n'he abandonat algunes. Aquí van:
John Dowland
Madredeus
L'enfant sauvage de Truffaut
Sense and sensibility
Les amants du pont neuf
Amalia Rodrigues
Carla Bruni
el praliné Gianduja
el vi del Priorat
el vi de Sauternes
el pefum Angel de T. Mugler
Eau d'Orlane
Cafe amb llet al matí
pintar-me els llavis
roba interior amb brodats
que em facin la manicura
infusions de tota mena
fer pastis de xocolata
convidar les amigues a sopar
les sesions de riures compulsius a la feina
els cineforums
els silenci de la illa de Capri
Shakespeare
Winona Ryder
Frida Kahlo
Benozzo Gozzoli
Wei Hui
Les dones completes de Germaine Geer
la sensualitat més que la sexualitat
Sexe apassionat més que sexe pur i dur
amor amb bogeria
Indiferencia enlloc d'odi
el poder
equivocar-me a no fer res
mirar-me al mirall
ballar sola a casa
Tamariu
el cant dels ocells
el meu mar mediterrani

Aigua i Sal

2011-08-26T14:26:00.003+02:00

Feia molt temps que no experimentava una sensació tan agradable com la que vaig tenir aquest estiu amb un amic meu. Va ser una estona curta, però hi penso molt sovint perque em fa sentir molt bé. Em trobava embolcallada per l'aigua del mar. Feia un sol potent. El líquid em protegia i les ones em bressolaven com en el ventre matern on res no pot passar, on s'hi està bé i el temps s'atura. Fora l'aigua els nostres cinc caps respirant, nedant fins a la boia. Ei, Mediterrani ets una passada. Sempre m'has donat el millor.

Paraules

2011-07-10T16:40:00.006+02:00

La paraula més horrorosa que conec en suec és una que està formada per dues paraules diferents però que juntes creen un concepte claríssim. Odio aquesta paraula perque realment l'associació a les dues idees separades que la formen em fa molt fàstic i ara sabreu perque. La primera part "bajs" (pronunciat bais) vol dir merda, caca; i la segona "korv vol dir salsitxa, embotit. És a dir la paraula "bajskorv" vol dir textualment salsitxa de merda o el que altrament en català en diem cagarro. Clarivident, oi?

Disculpeu aquesta bafarada d'humor marró perô és que fa una calor tan bestia que se'm escalfen les neurones.

2011-07-06T19:32:00.002+02:00

Sequera de paraules, sequera de lletres, d’idees. Avorrida, fastiguejada. Sequera literaria, sequera creativa. Eixuta, erma.
Anestesiada, aletargada, adormida, insensible indiferent. Res, buah!
No tinc ganes d’escriure. No tinc res per escriure. Només espero. Espero i no sé què espero.
Potser només espero que em desperti i comenci un nou dia.
La meva amiga Cristina va citar l’altre dia Doris Lessing i el seu ” a partir dels 40 la vida és un precipici cap a l’eternitat”.
Aquesta sentència m’aniquila de tan real que em sembla.
Caic, caic i caic en picat cap a aquest forat negre d’on no en surt ningú.
Que algú m’agafi abans no toqui fons, si us plau.

2011-07-05T14:46:00.001+02:00

Es fa gran.

L'Educació del futur

2011-04-20T14:46:00.009+02:00

Aquest video es pregunta quina hauria de ser l'educació del futur...

Sant Jordi i amb la maleta a punt per venir

2011-04-20T11:20:00.002+02:00

D'aqui a pocs dies és Sant Jordi i seré a Catalunya per primera vegada en cinc anys. Al meu jardí no hi ha cap rosa encara (floreixen cap a finals d'estiu) però tinc varies tulipes d'aquestes que sempre em fan pensar en la meva terra.

En Joan petit quan balla i Amèrica

2011-03-21T14:05:00.005+01:00

El dissabte passat va venir a casa una amiga americana que viu a Suècia. Ella és de California i allà va aprendre l'espanyol perque hi ha una comunitat mexicana molt gran i molt arrelada a la història de California. La meva sorpresa va estar quan em vaig posar a cantar la cançó tradicional catalana d'"En Joan petit quan balla" i ella la va reconèixer automaticament i la cantava en castellà "Juanito cuando baila..." amb la mateixa melodia i tota la pesca del dit, la mà, el colze etc... Vaig quedar tan parada quequasi no sabia reaccionar. M'extranyava que una americana conegués una cançó tan nostra. Em va dir que era una cançó que la canta la comunitat hispana a la canalla a California i que creia que venia de Mèxic. Potser una altra raó per evidenciar la gran petja catalana en la història d'Amèrica ...?

La nova i la vella cuina

2011-03-01T13:20:00.003+01:00

Cuina tailandesa, rotllets de primavera, sushi, un curry picantet, unes “alitas” mexicanes, una sopa gulash, els noodles, uns tacos o unes “fajitas”, fins i tot les tapes, o la pizza, són coses que es troben als supermercats gairebé arreu del món. La gent mengem coses que pels nostres avis haurien estat impensables, fins i tot la pizza era una cosa exòtica pels meus pares, ( i avegades encara ho és!), quan s’en va començar a generalitzar el seu consum cap a finals dels anys vuitanta. Llavors el que era el més sublim era la cuina francesa, que sempre ha gaudit de molt fama, i es clar nosaltres, els catalanets, ens enmirallavem en aquella cuina cremosa i moderna amb l’ admiració i l’enveja del no va plus, entre altres coses perque no coneixiem res més.
A Catalunya la internacionalització de l’alimentació va arribar tard, si comparem amb altres llocs com al Regne Unit o els Estats Units on la influencia migratoria ha tingut un gran pes històric en el seu engreix. A casa la cuina tradicional ha sigut cabdal, no només perque a les botigues i als restaurants no acabava d’arribar la moda de lo exòtic sino també perque Catalunya és una gran productora d’alimentació: productes del porc, moltissims i molt bons, verdures de temporada, formatges, cria de bestiar i conreu d’arròs i fruites de Lleida i Girona.
Fins fa relativament poc les families encara solien fer un o dos àpats al dia a casa on la mestressa cuinava una perolada per a tothom. La meva mare m’explicava que quan ella era petita es feia cada dia el mateix plat per dinar: escudella i carn d’olla i que tothom menjava el mateix. Que potser el diumenge es feia com a cosa especial un arròs caldós o uns fideus a la cassola. Els fideus!! que quasi han desaparegut del receptari de les mares modernes! Algu s’en recorda? Ara el que marca la pauta és “la pasta”, que queda molt pijo dient-ho així, els macarrons o els espaguetis han susbtituit els del motllo nou, que en deien, (mai no he sapigut si el motllo nou volia dir nou, contrari a vell, o nou del número 9), i enlloc de macarrons gratinats diem a la bolognesa, a la carbonara o al pesto o a la napolitana que de fet són quasi com a la catalana, amb salsa de tomaquet i poc més.
Tinc curiositat per saber si hi ha algú de les noves generacions que prepari mai fideus a la cassola? Jo els vaig avorrir perque els del meu cole, quan jo era petita, eren dolentíssims. Tenien una mena de suc aigualit que no valia res, i els fideus estaven massa rebullits i no tenien consistencia. El meu paladar no estava gaire polit encara però per alguna raó sabia diferenciar un plat deliciós del ranxo al que ens obligaven.

Setmana de l'esport

2011-02-18T11:07:00.003+01:00

Avui és un dia estrany. He anat a treballar però només tenia una hora de classe amb els més petits, de 12 anys.
A l’escola hi ha un silenci absolut. Com que van tenir jornada de portes obertes el dissabte passat, avui han fet festa. També falten la majoria de professors i es nota molt que la màquinària d'aquesta institució només va a mig gas.
Jo estic cansada tot i que he treballat poc però és com si la mandra s’encomanés, com menys fas, menys tens ganes de fer.
M’espera un cap de setmana tranquil, amb en Marcel a casa del seu pare, aquesta nit i demà durant el dia, i diumenge ja ens inventarem alguna cosa.
La setmana vinent és festa. La setmana de l’esport, en diuen… i jo no em sento gens esportiva, la veritat. Moltes families s’en van de viatge, a esquiar aprofitant que encara fa molt fred i que hi ha neu a cabassos.
A Catalunya he llegit que és el primer any que s’ha instaurat la “setmana blanca” però crec que és a principis de març si no vaug errada. No sé si tindrà èxit, la meva opinió és que a Catalunya els pares, ja de per si, estan prou atabalats amb el què poden fer-ne de les criatures quan hi ha vacances a l’escola per Nadal, setmana santa, i a l’estiu o què fan amb ells a partir de les 5 de la tarda quan els toca treballar fins a les 7 o les 8. Esplais, cangurs i avis han d’estar disponibles com aquell qui diu a tothora per substituir el que una mala regulació del temps laboral ocasiona a moltes llars.
Ès el que menys aprecio de la meva terra, els horaris.
I és que això ja ho he dit massa vegades. Em començo a repetiiiiiiir. Cosa de l'edat.

Més neu

2011-02-12T15:34:00.004+01:00

Vaig cantar victòria massa d'hora. Dijous i divendres va estar nevant sense parar. Ahir bufava una ventisca nòrdica que tallava la cara colpejant amb els cristalls de neu a tot quisqui qui corria. Tornem a tenir un pamet acumulat i el temòmetre no puja de 8 sota zero. Avui però tot i que fredíssim fa un dia radiant. A l'escola he tingut jornada de portes obertes i en Marcel m'ha acompanyat.

Desgel

2011-02-09T13:54:00.003+01:00

A poc a poc els dies es van fent més llargs i el sol llueix més fort. El gener ha estat un mes sorprenentment suau i molts dies hem tingut temperatures sobre zero. La neu es va fonent i ja només els racons gèlids més insistents romanen com blocs glaçats impertinents que es negen a desfer-se.
Sota la neu que recula apareixen els primers brots de vida nova. Aqui mateix a la paret de casa surten les “snödroppar” o gotes de neu, que s’han anat formant dins la tebior de la terra que ha estat coberta de blancor tots aquest mesos.
Extranyament avançada, la primavera irrompirà enguany com cada vegada, sense sorpreses però amb l’astorament del qui ha deixat de creure que les coses bones també tornen.

Aquesta és casa meva i està en venda

2011-01-22T17:10:00.007+01:00

Barbes i bàrbars

2011-01-21T12:31:00.006+01:00

Ja ho tenien clar els romans quan van prohibir que els péls cobrissin les cares del homes. Els bàrbars es deien així perque contrariament als ciutadans de l’imperi anaven peluts i grenyuts com ens els figurem, en el nostre imaginari col.lectiu. Eren barbuts. L’expressió de ser un bàrbar però, amb el temps, va esdevenir sinònim del salvatge, d’aquell qui voluntariament o no, viu a la perifèria ética o moral i/o real del que s’en diu el món civilitzat. No és cap barbaritat dir que els europeus del nord formaven part d’aquesta comunitat bàrbara, segurament perque en desconeixien l’existència y estaven fora de la jurisdicció de la llei romana que obligava a anar polit i afaitat a tot congènere masculí que es bellugués per la gran Europa, però també perque a efectes pràctics dur la cara coberta de pelusera els protegia del fred.
Aquí en aquest país auster en salutacions i paraules on el fred senyoreja com un monarca despiatat i absolutista, les barbes tornen a estar de moda, no sé si és per a recordar que els bàrbars foren els seus ancestres o perque el rigor climàtic torna a fer necessari el cobriment de la faç.
Sigui com sigui crec que jo em mantindré fidel al meu llinatge llatí i comencaré a confiar més en els homes que mostren la seva cara i menys en els que l’amaguen sota la llana i el gest escàs.

Dret a escollir

2010-10-24T10:08:00.004+02:00

Aquest és el meu blog, i aquí hi explico el que a mi em dona la gana. Jo no sóc el que escric aquí. Només una petita part de mi, i a vegades ni tan sols real. El que es llegeix de mi no és de mi. El blog l’utilitzo per a escriure, com a eina per mi, gairebé com a terapia, i per expressar coses que no podria expressar d’una altra manera. No puc dir-li a la cara del meu ex que em repugna la seva conducta. Però ho puc escriure aqui. No puc dir-li al meu fill que em sap greu haver triat un pare que no es mereix. Però ho puc escriure aqui, i si ho llegiu i no us agrada, doncs , no ho lamento perque de totes maneres no ho escric perque agradi a algú.
Aquest dies estic pensant en com puc enfocar el rumb de la meva vida. Encara no he decidit què faré, de moment deixo que el temps i i els pensaments es vagin posant al seu lloc, caient cap a alguna banda pel seu propi pes, i que siguin les coses que em parlin a mi més que no pas prendre determinacions agoserades massa depressa. Però... jo què vull realment? He de pensar sempre en els altres i deixar constantment de banda els meus desitjos?

Estic una mica farta de ser sempre jo la qui es sacrifica per tot. De no ser una mica egoista i per alguna vegada pensar en mi en primer lloc i els altres ja s’espabilaran. Quan viviem junts, jo em quedava a casa cuidant en Marcel quan ell sortia als seus concerts i a les seves farres d’empresa. Cuinava els plats que savia que a a ell li agradaven i amb els que no em posaria problemes ni mala cara. M’empassava pel.lícules dolentíssimes només per que estigués content, o per evitar discutir sobre una cosa que jo considerava una fotesa. Suportava música a tot volum i no es podia ni parlar. Em resignava a passar caps de setmana sense veure a ningú, fent vida casolana i solitaria i molt poc acord a la meva manera de ser. I sense negociar, només perque era així i ja està. Em conformava.
Hi ha moltes coses que no ens permeten la possibilitat de decidir: quan ens morirem, si ens posarem malalts aquest hivern, si plourà el proper cap de semana, si la casa es vendrà aviat... Ai la casa! Milers de coses s’escapen de les nostres pobres capacitats de predicció i d’elecció . Però moltes altres coses, coses petites o grans , si que les podem escollir nosaltres mateixos. I amb elles , a poc a poc, penso reprendre el timó d’aquest vaixell.

No creguis

2010-10-12T13:44:00.005+02:00

No creguis que els teus problemes personals han desaparegut. No creguis que a partir d’ara seràs felic perque et desfàs de la mare del teu fill. No creguis que ets millor que jo perque tens algú que et mira d’una forma diferent. No creguis que les teves pors i les teves inseguretats t’han abandonat. No creguis que ella farà que tu siguis diferent. No creguis que ella és millor que jo. No creguis que jo et perdonaré. No creguis que el temps ho cura tot. No creguis que tot ha acabat entre nosaltres. No creguis que seràs millor amant perque mai vas ser-ne un de bo. No creguis que tu la faràs felis a ella perque tu siguis millor que l’altre. L’altre ja hi va ser abans que tu. No creguis que un dia podràs tornar amb mi. No creguis que no tinc raó amb el que sento. No creguis que les disculpes fan menys mal que el mal causat. No creguis que estic trista, ni sola, ni derrotada encara que ho sembli.
Espera només el que t’arribarà d’aqui a set anys.

Invasió

2010-09-14T13:30:00.002+02:00

A la petita ciutat on visc ens ha envait una plaga de mosquits. Es veu que aquest estiu ha sigut molt sec, (el juliol) i giarebé no n’han tingut mentre que al mes d’agost no ha parat de ploure quasi cada dia i això ha fet que vinguessin tots de cop. Tot i que ja ha comensat la tardor, encara no fa prou fred perque els mosquits marxin i la humitat acumulada fa que es reprodueixin i s’escampin de manera esgarrifosa. Quan entrem a casa hem de afanyar-nos i entrar depressa perque no ens segueixin cap a dins. El que és aterrador és si un vol anar al bosc a buscar bolets o a recollir fruites com nabius o lingon, ara que són ja cap a les acaballes de la temporada. Els insectes xucladors aprofiten i t’acribillen a pessigades. Això acostuma a ser bastant normal cada any però aquest any és tal la invasió de bitxos que fins i tot la premsa local n’ha fet una noticia.

Comencar de nou

2010-09-12T14:47:00.004+02:00

Sempre m'ha agradat la tardor. El tornar a comensar, la tornada a l'escola, el fet de fer una pausa per posar-nos de nou les piles amb energia renovada i iniciar un cicle. Aquesta tardor per mi és molt especial. És completament diferent a les tardors precedents i m'he d'enfrontar a molts canvis que m'esperen en la meva vida. No sento melanconia però si que accepto les circumstamcies amb certa resignació sobretot perque aquest canvis no són fruit dels meus desitjos sino de les decisions d'una altra persona però no per això em deixo vèncer i defalleixo en l'estocada. És hora de reprendre el control i de dirigir amb fermesa cap on vull que vagi la meva vida. Sóc mestressa del meu temps i tinc llibertat per decidir el que faig a partir d'ara. Ningú em podrà aturar.

Avaluant

2009-11-07T21:09:00.004+01:00

Fan futbol a la tele i veig amb vergonya que desde el vint de setembre no he escrit res. L’ amic Oriol diu que tinc el blog ple de teranyines. I té rao. Però bé, disposada a fer una mica d’endreça us volia explicar que han passat varies coses: he fet quaranta anys, hem trobat guarderia per en Marcel i ens hem comprat una casa. Tot ha passat en la mateixa setmana! Us ho podeu creure? Nosaltres encara no. De fet exceptuant la guarde d’n Marcel les dues altres coses són fenòmens sobrenaturals per mi.
Ahir amb els companys del meu equip a l’escola parlavem de l’edat i cap de nosaltres havia assimilat el fet de fer anys ni tan sols la Gerd que en tè 63. La gent ens veu per fora d’una manera i nosaltres ens continuem veient sempre igual. I pel que fa a la casa nova... doncs tenim tres mesos per anar paint el pas tan gran que hem fet i preparar el trasllat. Ens espera molta feina. Desfer-se de coses innecessaries, pintar, netejar. Arreglar, empaquetar i desempaquetar. Ja ho anirem fent mica a mica.
Aquest darrer mes ha estat una mica estressant a la feina hem tingut una setmana sense alumnes, però en la que els profes hem hagut d’anar a cursos de formació o conferències. Una mica rotllo perque ja en porto unes quantes de conferències d’aquestes i tinc la sensació que anem donant voltes als mateixos temes cada vegada i mai arribem a cap conclusió. L’unic que en trec es sortir amb el cap com un timbal i amb més dubtes sobre la meva capacitat professional que quan he entrat.
Ara està de moda parlar i discutir sobre el procés avaluatiu. Suposo que aquest tema durarà una temporada. Fa uns anys era una altra cosa: continguts, métodes, problemes socials, sistemes organitzatius... tot enfocat en l’escola val a dir.
Però fins i tot jo, que em considero molt novata en el tema i que em queden molt anys per aprendre, puc veure amb claredat aquells alumnes que van peixos que necessiten esforçar-se més i els que estan dotats de manera natural o els que a base de treball aconsegueixen aprendre i sortir-s’en. Amb tots els matisos existents imaginables. Els alumnes són com un lllibre obert i alhora un misteri perque darrera d’aquell pasotisme o d’aquella timidesa hi ha realitats que els profes desconeixem totalment. Hi ha un alumne que sempre estè callat i que treballa al seu ritme i en silenci i un bon dia m’el trobo en un local de concerts on ell toca la guitarra elèctrica. Ves! Quina sorpresa! I aquests dies estem escribint les avaluacions que no son propiament “notes” sino una valoracio de com veiem a l’alumne en el seu desenvolupament escolar. Sembla ser que enguany ja no es poden comentar coses de tipus personal i que nomes s’han de comentar les capacitas intelectuals i d’aprenentage de l’alumne. Ès a dir no es pot dir aquest alumne és una mica gandúl i arriba sempre tard. Només coses que facin referència als estudis, si li falten coneixements en aquest camp o en aquest altre o el que es pitjor; si ha assolit la meta segons el pla del curs especific per cada assignatura. Si jo sóc el pare o la mare dun alumne i em diuen això “ el seu fill ha assolit la meta en anglès.” no m’entero de res. Quina meta? Quin pla? Que m’ho expliquin clarament, en sap o no en sap d’anglès? I en sap molt o en sap nomès poc?? Total un altre desastre. De l’u al deu: un zero.

Feines i feines

2009-09-20T21:29:00.005+02:00

Conec una noia peruana que viu a prop de casa. Amb ella, tot i no tenir una amistat profunda comentem a vegades moltes coses dels nostres respectius paisos i els comparem amb aquesta terra d’acollida. Desgraciadament a ella l’aspecte laboral no li ha anat gens bé. No troba feina i les poques coses que li surten son temporals i no gens a l’alçada de la seva formació. Resulta que és enginyera però ningu la vol contractar per a aquests tipus de feina. Gran part del temps s’ha de conformar sent mestressa de casa, cuidant els fills, netejant, rentant roba, fent la compra, cuinant..., siguent totes aquestes, exceptuant estar amb la seva prole, activitats que detesta i que m’ha confessat obertament que les fa perque no es pot permetre contractar servei domèstic. Diu que al Perú tothom té algú a casa que els fa la feina, que del lloc on vé ella, és rara la familia que no té una minyona, una cuinera o una mainadera. A mi, sincerament em sorprèn molt aquesta informació, però no tinc cap raó per dubtar del que diu. Jo creia que el Perú era un pais amb certes dificultats económiques ( per això arriba tanta gent d’allà a Europa, a Espanya per exemple). Després he analitzat una mica més el que ella m’ha explicat i puc entendre que es tracta més aviat d’un país amb realitats socials molt diferenciades. Es a dir: hi ha un segment de la població molt pobre, al llindar de la miseria però no tan nombrós, un altre segment molt ampli amb recursos molt limitats, després hi ha una gran gama de classes mitges on es troba el gruix de la població, a aquestses només afegir-hi una menys significant classe mitja alta i per acabar una altra part més molt minoritaria però que gaudeix d’un estatus econòmic priviligiadament alt.
Els països on la balança social és més desequilibrada acostumen a tenir una tradició de servei domèstic ben instaurada. Als païssos més socialistes es va acabar amb aquesta tradició noucentista, i potser només es manté en altissimes esferes i prou ( la casa reial i para de comptar, a la ex. URSS les families relacionades amb el Kremlin i ara evidentment tots el nous rics de l’era capitalista, o de la nova jungla russa capitalista ¿? ).. Quan els païssos pobres surten de la miseria pauperrima i les families de nivell mig comencen a treure el cap, el primer que fan és contractar una ajuda en les feines de la casa. Això els fa sentir menys desgraciats i que el luxe ha arribat a la seva llar. Aixi va passar a Espanya en acabar-se el franquisme, qualsevol familia que s’ho pogues permetre, deixava les feines domestiques a mans d’una experta de la neteja perque la mare de familia es pogues dedicar a treballar o a acompanyar al seu exitós marit en el seu estatus de “nou ric”.
Aqui a Suècia cadascu es treu la seva propia porqueria, tenir ajuda a la casa, com que pagat en negre no pot ser, resulta molt car i està fins i tot mal vist. És com si un mateix es considerés massa bo per a fer aquesta mena de feina. I al pais de la llei de Jante això no pot ser. Tots som massa iguals. Dexant a part si un es considera superior o no per a fer segons que ( cosa qeu a mi em sembla ridicul , ja que opino que tothom pot fer de tot) El que si que és cert és que amb els horaris del nord es té més temps per a estar a casa i poder-se dedicar a aquestes tasques tan ingrates. També el paper masculí en aquesta empresa és molt més rellevant que els que sol tenir en terres més meridionals. Els homes son autosuficientes perque:
- s’els enseyen les feines de la llar a l’escola, és una assignatura obligatoria per tots els escolars.
- Als 19 anys guitza al cul i fora de casa, a buscar-se la vida , no hi ha mama que els renti la roba.
- Les dones no en deixen passar ni una. Igualtat en tots els sentits. Tanta feina fa a casa l’un com l’altra. (Amb execpcions... ehem).

Total, que en moltes ocasions envejo les meves compatriotes catalanes que tenen un munt d’ajuda en aquest sentit. Algunes tenen mainadera que els cuida la canalla, altres tenen una senyora un cop o dos a la setmana que els fa la neteja general del pis, algunes fins i tot tenen servei les 24 hores del dia, i quasi totes tenen la mare o la sogra que els dona un cop de mà de tant en tant. Jo no tinc ni una cosa ni l’altra i bona falta que em fariaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

Reciclatge

2009-09-13T14:48:00.001+02:00

Acabo de tornar de reciclar dos sacs de llaunes i envasos a la botiga d’aqui a sota. Les llaunes i els envasos de begudes de plàstic es tornen i s’en abona el valor. Avui concretament he reciclat 34 corones ( aproximadamemt 3,30 euros). Com que havia de comprar un parell de coses a la botiga, presentant el tiquet de la devolució dels envasos quasi no he hagut de pagar res, (val a dir que només he comprat una baguettte i un paquet de galetes!!).
Gairebé totes les botigues tenen una màquina d’aquestes. És una màquina que té una obertura cilíndrica on s’hi col.loca la llauna o l’ampolla i que fa girar-la fins que en llegeix el codi de barres. En una pantalleta apareix l’import que té i aquest es va sumant a la quantitat reciclada. Quan ja s’hi ha ficat tot el que es vol retornar es prem el botó per a que surti el tiquet i pots passar per caixa a cobrar o a que et descontin l’import de la compra que hagis fet a la botiga.
Aquest sistema és genial pel medi ambient, no només perque s’aprofita al màxim el material que es retorna, sino perque com que cadascun d’aquest envasos té un valor econòmic que es pot recuperar mai es troben llaunes o ampolles tirades o abandonades enlloc.

Språk/Idiomes/languages/

2009-07-10T14:06:00.000+02:00

Gràcies a tots pels comentaris del post anterior!!

L’evolució d’en Marcel va molt bé. Comença a fer ús dels seus recursos comunicatius i parloteja com una cotorra repetint alguns sons divertits, alguns identificables i d’altres només extranys i onomatopeics, però a vegades descriptius dels objectes als que es refereix: Brrrrrrrrrr, tata, gurka i klocka!!. Però no és d’en Marcel que penso escriure en tots els meus post d’ençà que ara ja fa un any he sigut mare. No. Només em faltaria avorrir el pocs lectors que tot i la meva baixa productivitat encara de tant en tant em llegeixen!
Aquests darrers dies amb la gratificant trobada d’una altra catalana per aquestes terres nòrdiques on visc, m’ha vingut a la memòria el lloc i la gent amb qui vaig aprendre el suec bàsic amb el que vaig atrevir-me a venir a viure cap aquí ara farà tres anys. Entre el gener de 2004 i el juny de 2006 vaig tenir temps de fer tres cursos de suec al Club Escandinau de Barcelona. Va ser suficient aquesta inversió en temps ( i també en una mica de diners ) per aprendre un nivell de suec que em va permetre sobreviure i aconseguir una feina a Suècia.
La noia que he conegut també està estudiant allà amb les mateixes professores que jo : l’Amanda i la Dea. La feina que es fa desde aquest club és realment importantissima. L’entitat actua com a eix social dels escandinaus que viuen a Barcelona però la tasca més florida, parlant com a ex-alumna, és la dels cursos que fan d’ídiomes nòrdics. No som només les catalanes/catalans que ens hem lligat un escandinau/ava que assistim a aquests cursos. Els estudiants d’Erasmus que volen anar una mica preparats cap a aquest països també s’hi apunten. O fins i tot alguns professionals, empresaris viatgers que veuen la possibilitat d’arrodonir els seus negocis amb quatre nocions bàsiques de suec o danès. Els autòctons del país solen apreciar aquest petits detalls que demostren interés i respecte per les seves llengües i cultures. Per acabar aquest post només és un intent de donar al Club Escandinau el lloc d’honor que es mereix per la gran ajuda que em va ser. El molt que vaig aprendre gràcies a la feina que fan és impagable. Recordo el primer curs, quan el suec s’em feia un idioma dificilíssim i inintel.ligible, sentia parlar altres estudiants més avançats o suecs nadius amb la seva fluidesa i pensava... “no entenc res, podré parlar així algun dia? Seré capaç d’arribar a aquest nivell?”
Doncs bé, encara em queda molt per aprendre... mai s’en sap prou d’aquestes coses però quan miro enrera estic contenta del camí que ja tinc fet.
Bones vacances!!

Aprenent a parlar

2009-05-16T14:44:00.000+02:00

Fa molt que no actualitzo. Sóc un desastre. Mentre sóc fora de casa em venen mil idees i mil temes per escriure al meu bloc, però mai les apunto i després s’em obliden com si s’ho endugués el vent.
El vent. Quin vell amic-enemic retrobat cada primavera aqui a la costa del Bàltic!! És un element traidor que quan llueix el sol et fa sortir més nu que vestit i que un cop ets fora es fa notar amb la seva fredor maligna i la seva força de 35 nusos. Uff quina rábia que em fa.

Però no era només d’això que volia escriure avui. Aviat en Marcel farà un any, falta un mes i mig, i encara no arribo a entendre del tot com de depressa passa el temps. Amb una mica de sort a finals d’agost potser que comenci a treballar i a poc a poc començarà una nova rutina. En Marcel passarà més temps amb el seu pare que amb mi i ara que ha començat a tenir certa familiaritat amb el català segurament es desestabilitzarà amb el suec dominant del seu pare i de l’entorn. Quan anem a comprar o a la “guarderia oberta” tothom parla suec, jo em veig obligada a parlar suec amb la gent tot i que procuro dirigir-me a en Marcel en català.
Per ell la situació és normal perque és el que ha viscut sempre fins ara però sóc conscient que els dos sistemes fonètics que està aprenent són més complexos que si no pas es limités a un de sol. Em comença a preocupar la manera com apren a parlar, ara només diu "mama", fa sons i s’expressa amb onomatopeies, que li encanten i el deixen (a ell, i als del voltant) plens de babaies i escupits. Quan comenci a barrejar vocabulari suec i català i gramàtica sueca i catalana pot ser molt divertit d'escoltar i quasi impossible de comprendre. Esperem que tingui prous recursos expressius per fer-se entendre encara que sigui amb mímica i el llenguatge de gestos universal.

Do de llengües

2009-03-10T18:25:00.000+01:00

Skavlan és el nom d’un presentador noruec que té un programa a la tele sueca. És un programa d’entrevistes i reuneix en el mateix plató personatges tant diversos i variats com el primer ministre suec, una campiona d’atletisme i un psicòleg americà que basa la seva existència en dir sempre la veritat absoluta, això només per posar un exemple de tres dels convidats que hi havia en la darrera emissió. El curiós del cas és que la televisios sueca ha contractat Skavlan per la seva fabulosa art i técnica en extreure respostes sorprenents als seus convidats. El fet de que no parli suec, no ha suposat cap mena d’obstacle per a la tele estatal sueca, ell intenta a vegades introduir alguna paraula en suec i fa el possible per a no semblar un noruec de “bosc”, és a dir, utilitza un noruec estandar que s’assembla força al suec, malgrat l’accent i l’entonació sigui tota una altra història.
Em va cridar sumament l’atenció fa unes setmanes una situació que es va donar quan al programa es van arribar a partlar tres idiomes alhora en la mateixa conversa.
Entre els convidats al programa hi havia l’actor danès Mads Mikkelssen (conegut per molts papers en películes americanes) que s’expressava correctament en suec, també hi havia el germà d’aquest actor que resulta que és el productor de la seva darrera película, que no parlava més que danès, el presentador parlant noruec i els altres convidats suecs expressant-se en la seva llengua. Paral.lels a les intervencion de tots els qui parlevan altres llengues que no fossin el suec s’anaven llegit els subtítols a la pantalla, però era evident que els contertulians no necessitaven cap traductor perque s’entenien entre ells perfectament. Nomé cal una mica de voluntat per a comunicar-se i a ser entès ja que tots tres idiomes estan emparentats dins la branca escandinava de les llengues anglogermàniques.
Em va venir un flash que em va fer imaginar com seria la situació si fes uns noranta anys que Catalunya i el Euskadi haguessin estat independents ( temps que porta Noruega sense formar part de Suècia, el 1920 es va signar la independència) i les seves llengues fossin respectades i admirades a la resta de la Península Ibèrica. Existiria un programa així a la televisió de Castella? Amb un presentador català que parlés català i que fos subtitolat, i amb un convidat basc que respongués en euskera a les preguntes formulades en català i subtitilabes al castella tant preguntes com respostes per l’audiencia castellana??
Tants anys de domini centralista han fet que aquesta fantasia ja no sigui possible en el futur. També entenc que a Catalunya i al Pais basc seria ridicul subtitular les respostes en castella, però no les respostes en euskera a Catalunya, o les catalanes a Euskadi . És tristissim que formant part de la matixa comunitat estatal desde el ministeri d’educació no es fomenti que a les escoles s’ensenyi una miqueta d’aquests idiomes, euskera i i gallec a Cataluya per exemple i catalá, euskera i gallec a la resta d’Espanya., o català i gallec a Euskadi. La ignorància ens fa més ignorants.

Fredrik Skavlan és el que està dret amb americana negra.

Avergonyida i humiliada damunt la neu

2009-02-27T14:50:00.000+01:00

El dilluns quan vaig sortir amb el meu fill a dins el cotxet em va passar una cosa si no inversemblant com a minim curiosa. Feia un dia espèndit, lluia un sol radiant, hi havia uns 8 o 10 graus de temperatura però tot seguia cobert de neu, no com ara que ja s’ha mig fos i hi ha aquell poti-poti fastigós que només embruta. Doncs bé molt a prop de casa hi ha un caminet per a vianants i bicicletes que va entre el bosc i que és molt freqüentat per tota mena de gent. Allà a la cuneta tirada sobre la neu veig una senyora amb l’abric descordat que mig embarbussadament deia alguna cosa. Just al costat a la vora del cami hi havia una bicicleta ben aparcada. Jo que em paro i li demano si es troba bé. El primer que vaig pensar és que tenia un atac d’alguna cosa, de cor, de baixada o pujada de sucre, que sé jo el que em va passar pel cap.
La senyora d’entre uns 70 i/o 80 anys seguia allà estirada i en veure’m em diu: perdó perdò, perdó!
I llavors encara ho vaig entendre menys. Jo m’oferia per ajudar-la i ella em demanava perdó. Allà sobre la neu amb l’abric obert i l’escot ben ventilat la dona de Déu em diu: “Esctic borratxa, i intento arribar a casa. Perdó perdó perdó. Em pots ajudar?Estic borratxa.” anav arepetint.
L’ànima em va caure als peus. De molta gent a vegades m’ho podria pensar però d’una iaia?!!
Li vaig dir que anava amb el cotxet i que no podia estar per ella però que s’assegués al banc que hi havia a 5 metres d’ella que estaria si més no millor. Vaig anar tirant mentre la dona, (per mi ja havia deixat de ser “senyora”), intentava alçar-se del terra amb el seu cos corpulent, i tornava a caure de nou.

Aquest és una gran diferència entre Catalunya i Suècia, a Catalunya les dones que veus, a vegades, tirades pel terra als caixers automàtics o pel carrer són dones alcohòliques, sense sostre, que van vestides amb quatre parracs, sense familia, sense feina persones marginades... aqui pot ser una senyora qualsevol, la veina jubilada, l’avia d’algú, una companya de feina... algú que no està desterrat socialment ( ho està en tot cas per l’alcoholisme però no per altres fets socials). Mai m’hauria imaginat que aquella vella anava pet i s’havia llençat de la bici. per revolcar-se en la neu en el seu atac geriàtric d'embriaguesa.

Noticia bomba

2009-02-24T17:37:00.000+01:00

Finalment la familia reial sueca ha emès avui la declaracio on es fa públic que Daniel Westling i la princesa Victoria s’han compromès. Us deixo un link que no té desperdici. La reina Silvia llegeix amb una mini pantalleta sota la taula i Daniel també té una xuleta que l’ajuda. Estan tots molt tibats se salva parcialament la Victoria i el rei perque els altres dos no s’aguanten per enlloc. Ha estat bastant poc natural i gens espontània aquesta declaració. Era molt més salada la que van fer els princeps d’Asturies, la veritat , tot i que no són gens sants d ela meva devoció.
El casament es celebrarà la primavera del proper any. I sembla ser que serà un enorme negoci per la societat sueca que faraà girar milions i milions de “corones” sueques. De les que es posen damunt del cap i de les que es fiquen a les butxaques!
(si mireu el video heu de tenir paciència que primer hi ha un anunci!!)
Avui pensava escriure sobre una altra cosa ue m'ha passat però ho deixo per demà.

112 vs 480

2009-02-16T18:14:00.001+01:00

Si no m’equivoco crec que alguna vegada ja he comentat com funciona aquí la baixa de maternitat. El naixement d’un fill dona dret als pares d'un total de 480 dies de baixa per tenir cura d’aquest fill. Els pot utilitzar la mare o el pare, o repartir-se els dies amb 240 cadascu i no han de ser dies seguits, es poden guardar per més endavant i s’han d’haver gastat absan que el fill compleixi sis anys. El fet és que la seguretat social sueca fa que els dies no siguin naturals sino de valor econòmic, això vol dir que si enlloc de rebre els diners de la baixa amb els dies naturals, dius que només vols cobrar una part, pots gaudir de més dies cuidant el fill amb menys diners. Ja sé que sona complicat pero per posar un exemple, la seguretat social et paga per un mes complet 1000 euros , que corresponen a 30 dies, del 480 que tens dret, peró tu pots escollir de cobrar-ne nomes 700 al mes i només has gastat 23 dies de baixa encara que hagis estat a casa un mes, amb lo qual allargues la baixa més temps. S’enten la idea? Em sembla una solució molt bona perque el cost per l’estat és exactament el mateix i en canvi una familia se les pot arreglar més o menys apretant-se el cinturó una miqueta durant una temporada. A Catalunya i a Espanya podrien fer el mateix. Aquestes ridicules 16 setmanes de baixa per maternitat que es concedeixen per naixement ( setze setmanes!!!! No arriben ni als sis mesos que aconsella la Oms per a l’alletament exclusiu!!!) , doncs aquestes 16 setmanes enlloc de ser naturals que fossin econòmiques. Es a dir, que si una dona vol la baixa per maternitat (o un home la de paternitat) i sap que durant aquests 4 mesos acabarà cobrant un total de, posem per exemple 4000 Euros (una xifra rodona per fer el càlcul fàcil), doncs que pogués canviar-ho i dir que aquests 4000 euros els cobrara repartits en 8 mesos, i enlloc de 1000 al mes en cobraria 500. Si són molts menys diners però es podra estar a casa amb el fill vuit mesos enlloc de quatre. A l’Estat no li suposa cap encariment del sistema i a l’empresa tampoc perque si ja ha contractat una suplent per els setze setmanes, l’únic que ha de fer és allargar el contracte de la suplent. A part de millorar les relacions familiars, i airejar les guarderies sobresaturades de nadons, seria una manera d’incentivar i generar més activitat laboral ja que la persona que cobreix la baixa podria treballar alguns mesos més. No sé perque no es fa. Jo creia que els polítics catalans i espanyols estaven al cas de com es feien les coses a altres països, sempre parlant i comparant els models, peró això de la baixa tan llarga a Suècia no ho deuen haver acabat d’entendre, es devien espantar. Polítics catalans i espanyols poseu-vos les piles i inspireu-vos per canviar aquestes vergonyoses setze setmanes, que fan pena.

Foc

2009-02-12T17:54:00.000+01:00

Quedo de pedra quan veig les noticies i els terrorífics incendis que estan arrasant Australia. Sempre he associat els incendis al clima càlid, causats per la sequera, per cables elèctrics guspirejants o per la mala folla d’alguns imbècils que tècnicament s’anomenen piròmans. La meva sorpresa va ser quan vaig descobrir que a Suècia també hi ha moltíssims incendis però en aquest cas no al bosc sino a les poblacions, a les cases de la gent. I si em poso a valorar-ho no sé què és pitjor si perdre la natura o posar en risc vides humanes... Tot és prou horrible. Els incendis aquí però tenen unes dates determinades on arriben a ser realment nombrosos. El periode d’advent i l’época de Nadal és quan els bombers es veuen obligats a fer mes sortides. Segurament molts de vosaltres ja us heu imaginat perque. Doncs sí, les espelmetes de decoració, que la gent encen a tot arreu per a fer una ambient acollidor en aquests mesos de foscor hivernal. I és que ben mirat són agradables les espelmetes, jo les trobo boniques i fan “caliu” però el que em posa molt nerviosa és quan una persona s’en va de l’habitació i deixa les espelmes enceses, ni que sigui per un instant. I acostumo a veure-ho tot sovint entre els suecs. Llavors no m’extranyo que cada dos per tres als diaris surtin noticies de cases cremades, empreses incendiades, escoles, botigues... i de tant en tant amb la desgràcia d’alguna pèrdua humana també. Jo ho culpo a l'obstinada mentalitat nórdica que encara que alguna costum sigui marcadament perillosa si els segueix semblant agradable és impossible de fer-los canviar de parer. El tema d'Australia però té una altra causa i un altre resultat. Aqui sí que arar ja no hi ha res a fer.

Pizza

2009-01-17T18:10:00.000+01:00

Abans de tenir qualsevol mena de contacte amb Escandinavia jo ignorava completament el fenòmen nòrdic de la Pizza. I molts que em llegeixin faran una expressió a la cara que sera com un gran interrogant "I aquesta que diu ara???"
Els suecs mengen tones de pizza. Normalment preparada als restaurants que tenen els immigrants, solen ser grecs, libanesos, sirians, o de qualsevol país de la riba oriental mediterránia, però dificilment són italians malgrat els noms dels restaurants i de les seves pizzes indiquin el contrari. Suecia esta farcida de pizzeries. Pizzeries on es pot menjar i sobretot on es va a buscar la pizza per endur-se-la a casa. A les ciutats petites que el pizzero et porti la pizza a casa no és tan popular, ( val a dir que ni amb moto ni sense perque la moto aqui té els dies comptats, fa massa fred...) però suposo que a Estocolm i a les grans ciutats deu ser més normal.
Per mi la pizza era i és italiana, en el seu origen com a mínim i la fama que té com a la de més qualitat i la més autèntica. Va ser una revolució personal acceptar que la pizza sueca podia fer la competència a la pizza italiana , però a poc a poc m’hi vaig acostumant.
Un fet diferencial entre dos tipus de pizza és l’obscenitat de la desmesura de la pizza sueca i els ingredients extremadament calòrics que acostumen a vestir-la. L’altre dia vaig calcular el diametre de la pizza que vam menjar, i feia 35 cm. 35 cm!!!! Sortia un centímetre i mig del plat més gran que tinc a casa!!! I és que mai me l’acabo, sempre la tallo en quatre quarts i el tercer o quart quart es queda per més tard o per l’endemà. I pel que fa als ingredients... carn de kebab, salsa bearnesa, carn picada, platan, curry i coses més extranyes. Jo no surto de les pizzes més clàssiques: tomàquet, formatge i alguna olivota perduda. Abans m’agradava amb pernil però el pernil rosa fluorescent que té tirada aqui no em fa gens el pes.
Suposo que sóc massa llepafils. Tot és qüestió de gustos.

De nadons

2009-01-13T17:48:00.000+01:00

Torno a estar aquí, no sé si tornaré a tenir la freqüència desitjada pero la voluntat de reenganxar el blog és més forta que mai. En Marcel ja té sisc mesos. És un nen rodonet rodonet, com un butifarró, pesa molt i es clar encara no camina, només fa intents de trasllat que són de moment poc efectius .. i la meva esquena s’en ressent.. Ai.
Hem estat fora durant deu dies a la meva boirosa terra catalana, i hem tornat tots tres ben refredats. No sé si és la humitat d’allà que ens ha agafat desprevinguts o és que ens ho han encomanat tots els familiars que també estaven griposos. L’estada ha sigut molt plaent, com sempre i aquesta vegada més cómode que quan, atrevida de mi, vaig viatjar sola amb el petitó que només tenia quatre mesos. (però s’ha de dir que m’en vaig sortir prou bé!!, ole a la dona moderna!)
D’aquí a un parell de setmanes tindrem visita de Catalunya del meu germà petit. Em fa molta il.lusió, a veuere si el clima es comporta i ens ofereix una bona nevada per fer els honors al convidat.
I ara us volia escriure sobre una curiositat que les mares viatgeres em podran confirmar. Quan vaig començar a comprar cosetes per en Marcel, roba de nadó per les primeres setmanes em vaig trobar que aqui a Suecia gairebé tot era del mateix estil. Roba molt esportiva i extremadament diferenciada la robeta de nen de la robeta de nena. La roba pels nens bebes de dies (talla 50, que vol dir 50cm o sigui acabats de néixer) era tota molt esportiva, de colors forts, molt com de vailet, vailet. Per altra banda la roba de nena era tota de color rosa també força cómode amb generes suaus però no massa enfarfagada, potser només amb algun detallet o algun llaç. De fet jo em mirava més la roba de nens pero tenia tendencia a enyorar els detallets monos i més tendres pensant en un recent nascut i quan creia que trobava alguna cosa així resultava que només era per nenes. A Catalunya la moda de nadons continua sent força tradicional, amb llacets, puntes, fineses i com diuen aquí “lul-lul”, és a dir “moneries”. I si no fos perque a Catalaunya, incomprensiblement, encara hi ha molta gent que trepana les orelles a les que neixen sense pito, serien iguals els nadons nens que les nenes, amb les seves robes celestials, impolutes, formoses i festives.

V75

2008-08-31T11:31:00.001+02:00

No tinc temps material per escriure però us asseguro que hi penso més que ningú. El temps té una altra dimensió per mi ara en aquesta época de la meva vida i cinc minuts de llibertat em permeten dutxar-me, preparar-me un cafè o conectar-me a internet. Malauradament els fragments de temps poques vegades solen ser molt més llargs, i els que ho són els dedico a la supervivència de la meva llar: rentar roba, fer el dinar, endreçar trastos... Però el que si que dona aquesta faceta vital és temps mental per anar desembolcallant idees i temes pel meu blog. El que passa és que com que no tinc temps per apuntar-les llavors m’en oblido i allí es queden en el bagul de les coses a recuperar algun dia. Com la meva figura que no sé on s’ha quedat.
Parlant de figura... i formes generoses i abundants. No em demaneu d’on he tret la conexió entre una cosa i l’altra però...
Les apostes en aquest país són un més dels excesos que cometen els seus habitants. No vull dir amb això que a altres llocs d’Europa no existeixi el vell vici del joc. No, ja sabem el dineral que es gasta la patuleia amb la loteria de Nadal a casa nostra! Però aqui els kioscs d’apostes són centres d’agrupament social de gran concurrència. A part de les travesses futbolístiques de totes les lligues europees hi ha les apostes dels cavalls que tenen moltíssims adeptes. Amb una mica de coneixement en el tema els qui aposten poden guanyar sumes importants. Una de els característiques de les carreres de cavalls és que són cavalls de trot, és a dir no poden galopar, si ho fan queden desqualificats. El genet no va dalt el cavall sino que l’arrossega en un carretó molt lleuger des d'on dirigeix la velocitat i les maniobres de l’animal. Cada día al migdia a la televisió retransmeten carreres de trot, imagineu-vos si en són de populars les apostes de cavalls!! Jo ara que em passo llargues i eternes estones davant la tele amb el petit enxufat a la aixeta he descobert el grandissim negoci de les apostes del V75 que és una de les modalitat del trot. Les curses, quan les veus, t’adones que són una modernització del circ romà i les seves quadrigues aquí reduides a un sol cavall tirador. A l’Europa sud aquesta afecció s’ha perdut però d’alguna manera, malgrat l’aparent poc impacte de la romanització per aquestes terres nòrdiques, aquesta activitat hi ha quedat més arrelada que en cap altre lloc. El que hi està interessat por acabar engolit en un mar de deutes.

Dos de Juliol de dos mil vuit, vint-i-tres hores i vint-i-sis minuts

2008-07-09T11:56:00.000+02:00

Sóc una novata. Ningú m’havía explicat els secrets de la maternitat, perque la maternitat és això un secret del qual es pot parlar però que fins que no s’experimenta no se sap què és realment. He/hem llegit llibres, buscat informació per internet, preguntat a la gent que té familia, interrogat a la meva mare sobre els seus embarassos i parts, però tot això no ha estat suficient per a fer front a les dificultats del part i dels primers dies. Tot és una revolució. Revolució hormonal, revolució corporal, revolució vital. Els déus de la natura ( si és que foren ells qui ho decidíren) em van donar un Rolls Royce com a vehicle del fluid làctic... però l’ equip tècnic es va oblidar de posar-li el motor! M’ha costat una setmana engegar l’alletament. I encara no va bé. Tenim un nen preciós. Quatre kilos cent-cinquanta grams i cinquanta tres centímetres de llargada. I aquests no seràn per mi que jo sóc un tap de bassa!
S’assembla al seu avi matern i a la seva avia paterna. I és clar els cau la baba.
Dóna molta feina, menja molt i s’enfada quan està afamat i no té paciència (en això s’assembla a mi), també perque la vida segueix amb totes les altres necessitats: jo i el meu home també hem de menjar, dutxar-nos, arreglar coses... i la cessària és una gran putada. Sobretot quan no ho esperaves de cap manera. I també perque fa mal, fa mal quan et bellugues, quan t’alces del llit i quan t’ajeus. I cada dia a partir del naixement del meu fill en mirar-me al mirall despullada veuré aquesta cicatriu que em recordarà que ja sóc mare i que hauré d’anar descobrint els secrets d’aquest ofici impagat però impagable. Benvingut a les nostres vides Marcel.

No és una pregunta indiscreta. Quant guanyes?

2008-06-24T12:16:00.000+02:00

Una de les coses més vergonyoses d’aquest país és que els ingresos dels ciutadans són documents públics que qualsevol xitxarel.lo pot tenir la barra de voler consultar. Avui per tercer dia consecutiu s’han publicat en aquest diari sensacionalista una llista de persones privades i la quantitat de corones sueques que guanyen. El que és més esgarrifós és que no tots aquests noms són càrrecs públics i/o polítics, alguns d’aquests ciutadans són professionals que es guanyen la vida amb els seus propis mitjans: periodistes, cantants, escriptors... és a dir que aquestes quantitats publicades no són diners que provenen dels nostres impostos sino de la seva feina. A més quan es publiquen aquestes dades es veu que es venen molts més exemplars, sí nens, aquest és el nivell de safareig del suec standart, voler saber que guanya l'un i l'altre. Que consti que no he comprat el diari però he sentit la xafarderia a la radio. Algun dia arribarem a aquest nivell de transparència a Catalunya o a Espanya?

Homo sapiens sapiens versió 1.0

2008-06-19T12:02:00.000+02:00

Els humans som un producte de la natura realment arcaic. Envoltats com estem de noves tecnologies, aparells d’última generació, canvis i revolucions que ens afecten constantment i als que estem obligats a adaptar-nos... són tantes coses al nostre voltant que es transformen i evolucionen! Mentre nosaltres encara vivim i funcionem amb els mateixos components que quan viviem a la selva.
Portem 150.000 anys amb al mateix tipus de programació, disseny i mecanisme. No s’ha millorat la nostra versió, encara funcionem amb la mateixa base bioquímica que fa milenis, però al nostre voltant, el nostre medi no té res a veure amb el medi que teniem quan vam començar a existir.
A que ve tot això? Doncs com podreu comprendre estic llegint articles sobre el part i les circumstancies que afavoreixen el part, perque ja n’estic una mica fins el gorro d’anar esperant, oi?
Les teories científiques que es basen en estudis de mamifers i en estudis de dones en comunitats primitives diuen que les dues hormones que dificulten / faciliten el part són l’ adrenalina i l' oxitocina. L’adrenalina inhibeix el part, és la hormona que fa que davant el perill, l’estrés o l’angoixa es bloquegi totalment el procés del part per poder sortir corrents, fugir i protegir-se de l’aparent perill. Reacció i acció davant el perill.
L’oxitocina és l’hormona de la felicitat, l’hormona que dispara tot el procés del part i que fa que comencin les contraccions i els dolors, que no són perque sí, ni cap càstg dels déus!, són per obrir el cos, i ajudar el bebé a sortir. L’oxitocina és l’hormona de l’amor i el sexe, es segrega quan la ment està en calma, en tranquilitat i amb una sensació total de protecció i seguretat. Per això moltes vegades els parts s’inicien a la nit, quan la dona està al llit dormint o descansant, en un lloc que li inspiri seguretat i protecció.

Ens hem allunyat de l’entorn en que vam aparèixer, per qual estavem adaptats, i nosaltres hem transformat aquest entorn però no ens hem transformat a nosaltres mateixos, el nostre cos continua estant preparat per néixer i parir com quan erem a la selva, amb aquestes dues hormones com a únic però poderós mitjà), però en canvi mentre esperem el moment tenim estímuls constantment, ordinadors, televisió, música, partits de fútbol, telèfons mòbil, sogres que truquen per saber si hi ha novetats i marits impacients i nerviosos...
Ja no tenim un lleó que ens ataqui però tenim altes dosis d’estrés, així no hi ha qui pareixi, tu!

Recta final

2008-06-11T16:31:00.000+02:00

Final, Final, Final.... Fi de curs, fi de feina, final del curs a la universitat i final d’embaràs. La setmana vinent és el cumplemesos: 9 mesos, tot i que la data no és cap certesa, tan pot ser que el nen neixi abans com després ( hi ha un parell de setmanes de marge). Estic una mica massa enfocada amb el final de l’embaràs, sembla que tot s’acaba aquí però en realitat tot començarà a partir del naixement. M’hauré d’anar acostumant a que ja no som dos, sino que serem tres, i un d’ells absolutament dependent dels dos adults. El meu sambo em diu que ja fa molts mesos que hem deixat de ser dos, que la seva presència amb els seus moviments, i amb tots els preparatius que hem fet: que si bressol, cotxet, robeta, canviador, i trastos mils, és més que evident que ja som un més. I és veritat. Jo li he parlat molt i el seu pare també, fins i tot l’he renyat perque a vegades m’ha clavat unes puntades als organs interns que m’han fet saltar de la cadira del mal que fan, tot i els 13 quilos de més que porto bellament adherits a la part esfèrica del meu cos .
Divendres hi ha la festa de fi de curs que ja vaig explicar l’any passat. Em fa tanta il.lusió anar-hi perque alguns dels alumnes que s’en van els he tingut dos anys i són encantadors. Espero que no hi hagi cap novetat i pugui anar-hi. Aquestes últimes setmanes quan encara alguns companys em veuen per les escoles em mirem com dient ”aquetsa encara no ha parit?” Estarà embarassada eternament?, (i avegades també ho penso jo, al principi costa acostumar-s’hi però al final es fa tant normal que segur que em sentiré rara quan ja no tingui panxa, em semblarà que em falta algo). Tots tenen ganes de perdre’m de vista, amb aquesta panxa tan grossa, però que s’hi pot fer... no puc desaparèixer, només explotar algún dia d’aquests. Tindreu novetats, però no sé quan...¿?

Llamp de llamp!! Troglodites! Antropòfags! Trinxeraires!!

2008-06-04T13:41:00.000+02:00

Vaig tenir una lliçó ben especial la setmana passada amb els meus alumnes més grans. Ja els havia promès l’any passat que si eren bons fariem una classe sencera per aprenre paraulotes en castellà. I com era d’esperar estaven impacients perque arribés el dia que tractessim aquesta indispensable i importantíssima part del temari. Va ser divertidíssim, jo la que més vaig riure. I a més a més vaig poder constatar coses específiques de l’idioma, suec en contrast mab l'espanyol i el català . Per exemple que el castellà ( i també el català) és un idioma escatòlogic, sexual ( blasfema moltíssim sobre les parts intimes del cos i sobre l’acte sexual), escatològic a més no poder, mentre que el suec té una tendència a ficar-se a molt en temes de religió, especialment en malediccions, diables i dimonis. Bé cal dir que moltes vegades en el nostre idioma també esmentem a déu, cristo, el pa beneït i altres elements liturgics... però no amb el dimoni.
Però deu ser cosa de la religió luterana que els suecs insisteixen tan en les figures que representen el mal, la nostra la catòlica està massa emparentada amb els deus grecs i romans i és en resum molt més visceral (els deus de la mitologia greco-llatina estaven tots embolicats entre ells i els passaven coses molt més terrenals que no pas celestials: incestos, violacions, assassinats, concubinats, gelos, enamoraments..). L’església sueca no ha rebut tanta influència de la tradició clàssica però queden les despulles dels vikings, que creien en una natura divina i en la dualitat del bé i el mal, la tradició nòrdica es basa més en lo misterios i en lo sobrenatural. Nosaltres utilitzem la fantasia mitològica per explicar coses més semblants a la humanitat... vet aquí una altra vegada el racionalisme i el seny mediterrani enfrontat amb la rauxa o la passió celtibèrica, que jo conecto amb els que venien de nord enllà.

Set classes de pastissos

2008-05-27T18:51:00.000+02:00

Aquesta és la manera com mana ( o manava) la tradició a l’hora de convidar els amics i parents a fer el cafè. El cafè s’ha d’acompanyar de set menes diferents de galetes o pastissets. Així es demostrava al convidat que en aquella casa hi havia abundancia. Aquesta tradició ha deixat de trascendir, entre altres coses perque és completament absurda i fora de context avui dia, els convidats no van a jutjar la riquesa de l’anfitrió i molt meys ho farien per la quantitat de diferents tipus de galetes que es serveixen amb al cafè. Ho farien, en tot cas, observant el mobiliari, els aparells d’electronia domèstica, o el model de cotxe apartcat a la porta.

Algunes senyores grans però que continuen convidant a la tradicional fika, sembla que tenen encara una certa obsessió amb els pastissets i les galetes i segueixen fornejant i preparant delicioses menges per acompanyar el cafe i presentar-les a la taula amb l’orgull del “fet a casa”. El secret però és que és molt més fàcil avui dia oferir si no set (que és exagerat), tres o cuatre menes de pastes diferents, i es que quan les fan, en fan un futimé i les congelen i així van tirant i descongelant segons necessiten. Un avanç tecnològic que haria fet meravelles a l’época de les rebesavies sueques del meu home, que es passaven tot el sant dia a la cuina fent pastissets pels convidats, set menes diferents, no fos cas que els prenguessin per pobres o per garrepes.

Yoani Sánchez

2008-05-23T16:52:00.001+02:00

Darrerament he descobert un blog molt interessant. Fa uns quants dies fent un treball per la universitat buscava informació sobre l’actualitat cubana, i em vaig adonar de la quantitat de gent que escriu desde l’illa però sobretot desde fora ja que hi ha molts més mitjans tecnològics per fer-ho que no pas desde l’interior. Vaig anar a parar al bloc d’aquesta noia, i després vaig descobrir que la revista Time la va nomenar “una de les cent persones persones de la revista Time de l’any 2008” en la categoria de heois i pioners. El motiu: la lluita diaria desde Cuba que fa a través del seu blog. Sí, ella és una de les que s'atreveixen a dir el que pensa obertament de la seva situació personal i del què passa al seu entorn. Si teniu temps i/o curiositat per com van les coses pels qui viuen allà ( no pels turistes! ) us recomano que hi doneu una ullada. El blog està molt ben escrit i enganxa per la seva simplicitat i precisió a l’hora d’ilustrar una realitat més que vergonyosa. Sense ficar-me en política ni en ideologies varies, és llastimós que la gent d’un país tan excepcionalmemt ric en recursos (humans, naturals i agricoles) s’hagi de veure passant fam.

Estalvi

2008-05-14T15:40:00.000+02:00

Estalviar és una cosa que costa molt de fer. Sobretot l’estalvi econòmic per exemple de cara a comprar una vivenda o pensant en el bebé, en tenir un racó pel futur. Mil coses. Però també he estat pensant molt en el problema de l’aigua de Catalunya i de tota la Península Ibèrica. No hi ha aigua i la que hi ha està tractada de manera que quan arriba a les cases és dolenta. No per la salut però, és igualment dolenta. L’aigua a Catalunya té un gust horrible, la de l’aixeta no es pot beure, ( potser només és bona als poblets del Pirineu). Quan comparo l’aigua de l’aixeta que tinc aquí a casa, que surt fresquíssima, molt bona, realment inodora, incolora i insípida amb la mena de substància química blanquinosa i pudenta que surt de l’aixeta quan sóc a casa dels meus pares m’en faig creus. S’han passat tota la vida pujant garrafes d’aigua del supermercat cap el pis. Escales amunt i escales avall. A més he d’afegir que l’aigua envasada aquí a Suècia, practicament no existeix. Només és possible trobar aigua amb gas o amb sabors afegits ( ben variats per cert: llima, maduixeta de bosc, pera, nabiu, gerd..) . Però l’aigua mineral ... no té sortida, com que la de l’aixeta és excel.lent, ningu té necessitat de comprar-ne. És amb multitud de petites coses com aquesta que sé que viure a Suecia és un luxe, i no em refeixo als sabors de l'aigua envasada sino la de l'aixeta.
La manca d’aigua és una pérdua en qualitat de vida. I així és a molts llocs d’Espanya, on les fonts són seques i l’aigua corrent empudega. Les rieres són eixutes tot l’any perque hi ha un abús de consum i sobrepoblació. El govern encara vol que el nombre d’ habitants d’Espanya augmenti més i amb això el problema de la manca d’aigua encara serà més agut. Fins que s’arribi ala desertització.
Com es pot estalviar aigua en un país on no plou prou i cada vegada plourà menys i dic això quan desde casa m’han explicat que fa tres dies seguits que plou, amb l’esperança que els embassaments s’omplin i es pugui passar un estiu amb suficient aigua per a suministrar sense alertes ni racionaments. He llegit avui mateix l’esperpèntica noticia dels vaixells carregats d’aigua que envien desde Tarragona cap a Barcelona i la meva cara s’ha transformat en un immens interrogant ja que no he entès amb quina finalitat es feia una maniobra tan costosa. ¿? Les tones d’aigua transportada s’han consumit en questió de pocs minuts i tot plegat ha trigat dies i dies en dur-se a terme. Si es segueix amb aquests invents estranys el preu de l’aigua a Catalunya superarà el de l’or, els diamans i el del platí tots junts.
L’estalvi no és una solució en aquest cas, només una mesura de supervivencia temporal.

Trottis

2008-05-13T13:54:00.000+02:00

Que vol dir cansadeta. Es que tinc molta feina aquests dies. S’acosta el final de curs, alguns grups han de fer exàmens. Vull organitzar-me el millor possible per si he de deixar alguna cosa penjada per culpa del part. A més els meus estudis a distància exigeixen també la última dedicació en treballs a presentar i un parell d’exàmens. Si a tot això li afegiu un estómac i esòfag comprimits i aplastats per un bebé que ja pesa 2800g, entendreu perque no tiro.
Aquestes dues últimes setmanes ha fet molt bon temps. El diumenge vam arribar a 28 graus de temperatura que no és gens normal ni en aquesta época ni gairebé tampoc a ple estiu. La gent s’ha començat treure la roba, i es veien descamisats per la ciutat. A la que poden es despiloten tots. Sandalies, shorts, samarretes de tirants... i suecs suats.
Els alumnes no tenen ganes d’estar a dins i només em demanen per fer activitats a l’exterior. I a mi em fa una mandraaaaaaaaaaaaaaa. Que voleu que us digui, el meu cap ja és en un altre lloc.

El llevador

2008-05-06T18:23:00.000+02:00

No és cap acudit. Avui hem anat a visitar l’hospital on ens toca parir en Marcel i la persona que ens ha fet la visita amb totes les pertinents explicacions era un llevador. Si, un home que ha estudiat la carrera de llevadora, un “comadrono”. Digueu-me tancada, anticuada, passada de moda o carregada de manies i de prejudicis però encara em costa d’entendre com hi pot haver homes que vulguin dedicar-se a aquest ofici. No perque l’ofici en si no sigui maco, que em sembla estupendo: ajudar a les dones a dur un bebé al món!, una feina útil i a més generalment amb moltes alegries, però el que em costa d’entendre és que normalment les paridores no es trobaran gaire cómodes amb un home que els estigui mirant els baixos inflamats i adolorits durant unes quantes hores en un moment en que una no sap gaire el què es fa. Jo personalment no voldré tenir un home com a llevador en aquest meu primer part. Ja n’hi ha prou amb que tingui l’home al costat que farà alguna miradeta d’esquitllada de tant en tant. Amb això sóc tradicionalment i discretament pudorosa.
És el mateix amb els ginecòlegs. Fa anys encara eren majoria els ginecòlegs homes i hi havia poques metgeses, més que res perque la carrera de medicina estava força enfocada als homes, i ha estat fa uns 30 o 40 anys que han començat a sortir metgesses a punta pala de les facultats de medecina. La meva mare va tenir tota la vida ginecòlegs homes, fins que al final es van jubilar. I ara no ho sé, suposo que tindrà el que li toca a la Seg. Social i ja li està bé. Jo m’en alegro moltíssim que ara hi hagi més dones amb aquesta professió, ja que sento, penso i crec que estan més properes a la condició femenina que no pas un senyor per més que hagi estudiat. No em malinterpreteu, racionalment estic completament d’acord amb que són vàlids i boníssims fent la seva feina, professionals i absolutament preparats, però aquí hi ha una altra cosa que hi juga un paper important, la part sensible, emotiva i de confiança del pacient, i això senyors meus no es pot canviar. O que m’en dieu d’una metgesa que tingui l’especialitat d’urologia o andrologia? Sí, sí pot ser molt bona doctora però... quants homes preferirien que fos un profesional del seu mateix sexe a l’hora d’examinar material tan delicat?

Controls

2008-05-04T17:40:00.000+02:00

El viatge que vam fer el cap de setmana passat va resultar globalment molt positiu. L’ocasió era festiva i plena d’emocions, però ens va passar una cosa que vull explicar: el tracte rebut a l’aeroport de Lubeck, Alemanya, on vam fer escala a l’anada. Mentalitat prussiana amb disciplina militar del S. XIX. Res a veure amb l’aeroport de Baden Baden on també vam fer escala tornant i que és igualment territori alemany, però on demostraven molta més flexibilitat i amabilitat. A l’entrada del control policial, allí on has d’ensenyar: tarjeta d’embarc, passaport i bosses o equipatge de mà i informar si portes algun producte líquid, ens trobem un bulldog alemany de Ryan-air que ens atura i ens interroga sobre: el pes de les maletes (proveit d’una bàscula al costat per certificar fins l’ultim gram dels 10kg permesos), em mira i remira el xarop contra l’acidesa d’estòmac que jo mostrava amb una bossa de plàstic obertamenti explicant el que era. Em demana si tinc recepta i li dic que no perque es ven sense recepta, però que la llevadora me l’ha receptat. Insisteix en que si no tinc recepta no el puc entrar. (jo que no li faig cas i l’entro igualment, ja seran els policies en tot cas qui m’ho confiscaran). Al meu home que duia també en una bossa transparent un perfum de 75ml i un producte cosmètic pel cabell de 50ml també li diu que només pot entrar envasos de màxim 100ml...¿? I per acabar el va obligar a buidar la motxilla i ficar-la dins la maleta perque només es podia portar una peça d’equipatge. Jo duia el meu bolso i la maleta...i no em va dir res sobre això. Cap quadrat. Quan vaig passar sota el detector de metall, l’aparell va sonar... no m’extranya amb la de ferro que m’estic prenent aquests ultims mesos! Però la sorpresa no va ser aquesta, llavors una dona policia em va agafar a banda i em va fer pujar sobre una tarima. Allà, va rastrejar tot el meu cos amb un detector de metall manual, fent-lo passar per tot arreu, pit, esquena, cabell, cuixes, cames, braços, i el que va ser més humiliant de tot que passés una i altra vegada el merdós aparell per la meva panxa de set mesos, insistint i apretant en totes les curves com si hi portés una bomba amagada. Em vaig enfadar moltíssim i fins i tot li vaig dir que “I think it’s enough”. Una experiència molt desagradable. A cada aeroport europeu s’agafen la normativa de manera diferent, tot depen dels paios que et trobes als controls. Alguns es passen d’estrictes i altres que no miren res. Com poden haver-hi tantes versions diferents d’interpretar un reglament?

Quatre homes

2008-05-02T10:10:00.001+02:00

Només en falta un.

Un santíssim sacrament

2008-04-22T13:17:00.000+02:00

D’aqui a només tres dies marxem cap a Catalunya. Jo, la meva panxassa de set mesos i el meu estimat home. Anem de casori. La meva germana es casa el proper cap de setmana, i ens esperen uns dies de familia, festa grossa i sobretot de moltes i intenses emocions. Seran nomes quatre dies, és molt poc, però els espero amb candeletes. Vull que em vegin i vull veure’ls. És el primer casament a la meva familia, la meva familia nuclear de germans i pares, no de cosins, que d’aquests en tinc un futimé de casats, hipotecats i encanallats. Per cert potser cal fer un aclariment, jo no tinc marit. Tinc home però no marit, per això aquest serà el primer casori de casa (em demano si n’hi haurà algun altre tenint en compte que som quatre germans...??), i pel que sembla un casori amb tots els ets i uts. Els meus pares van atabalats, volen que tot surti molt bé, que el fotograf trobi una casa preciosa, que faci sol, que els fills facin goig... és tot un ritual amb el seu atrezzo i les seves collonades, no sé perque tant de compromis en un sol dia. Però en gran part m’agrada tot aquest teatre. No és gaire sovint que un es pot disfressar una mica amb les millors gales i trobar tota la santa parentela reunida. De fet són comptades ocasions en la vida i ho trobo divertit. Jo de gales poques, m’ha costat Déu i ajuda trobar un vestit de festa per a embarassada i que sobretot estigui a l’alçada de les exigències de la meva mare, que no perdonaría un fiasco en els meus atuells en un dia tan assenyalat. Encara no l’ha vist, però espero que l’aprovi. Amb la meva forma humana cilíndrica que ha perdut qualsevol cosa que podia assemblar-se a una cintura, no es podien fer gaires miracles tampoc, i el meu abdomen esfèric copçarà igualment totes les mirades. He assumit la meva condició, intentar ser graciosa i elegant amb una panxa de set mesos és quelcom força impossible. Opto per ser social i divertida, si més no fins que les sabates no comencin a torturar-me els peus. Fins la setmana que vé!

L’atmòsfera “mysig” i les avaluacions

2008-04-20T12:11:00.000+02:00

Un dels grups que tinc en una escola havien d’escriure l’altra dia el full d’autoavaluació. En aquest paper jo vaig preparar algunes preguntes que ells havien de respondre sobre el seu desevolupament de l’assignatura, si creien que milloraven, si treballaven bé amb els companys... i també podien fer comentaris generals de la classe o el professor. Una de les alumnes va escriure que jo era “mysig”. Aquest terme és un terme molt suec que s’utilitza en moltes ocasions per a decsriure més que tot un ambient, un espai, una sensació, pero jo encara no havia sentit mai que algú ho utilitzés per a descriure una persona! En català seria com “acollidor”,”càlid” , “íntim”, però és bastant difícil de traduir.
El que és més sorprenent de tot és que l’alumna pertany a un dels grups que han estat i continuen sent més difícils enguany. Per això s’em fa estrany que aquesta noia hagi pogut veure en mi aquesta “qualitat” ja que només entrar a la classe amb els energumens és com una lluita constant abans no es pot aconseguir una atmòsfera de pau i poder ensenyar-los quatre tonteries als joves. El que compta per a mi és que com a mínim l’adjectiu que m’ha posat és molt positiu i amb això jo ja em dono per satistefa.
Vaig observar en les seves respostes que la majoria dels nois que tenen un munt de problemes en l’aprenentatge, problemes del tipus que no retenen els coneixements, o que no saben treballar sense l’ajuda constant del professor ( Ep! que tenen 13 i 14 anys, no són nens de pàrvuls), o que no es concentren, no escolten o que es passen l’estona xerrant amb el vei, aquest són es que tenen millor autoestima, i els que tenen una visio de la realitat completament desviada. Els que als examens han tret pitjor nota, es a dir que no han aprovat, amb resultats penosos, responien que es posarien un excelent com a nota de curs. Toma ya! I en canvi, algunes de les noies que han tret notes absolutament brillants, amb excel.lents a l’examen, escrivien en la resposta que potser mereixerien un notable. Molta modestia per part de les noies, i molta xuleria per part dels nois. També hi havia noies que no han tret resultats molt bons però han estat sinceres i han respost amb el que quadrava amb la realitat, i algun dels nois que han tingut bones notes tambe. Però és realment curios com els que son un autèntic desatre es consideraven els reis del mambo equiparant-se amb alumnes que estan a anys llum d’ells, pel que fa a nivell de coneixements. El món està ple de fantasmes, i pel que sembla comencen ben aviat.

Automòbils i homes fugissers

2008-04-13T14:51:00.000+02:00

A finals de gener vam signar el contracte de compravenda. El concessionari ens comprava el meu cotxe i nosaltres compravem un cotxe nou més gran i més modern per a cobrir les necessitats que ens esperen proximament. Contents pel tracte fet, ja només faltava esperar les sis o vuit setmanes que ens van dir, per a que ens entreguessin el cotxe. L’automòbil ve fabricat de França, és un Peugeot (marca que per altra banda jo no li tinc gran estima perque a Catalunya quasi tots els quillos maquinorros van amb Peugeot, però afortunadament no és un 206, sino un 307 familiar), amb això podiem comptar doncs que la logística entre França i el nord d’Europa no seria una cosa massa complicada, res a veure si haguessim encarregat un cotxe del Japó o de Corea. Estem a mitjans d’Abril i encara no tenim noticies del cotxe. Bé, sabem que ha sortit de fàbrica i que en algun moment del mes de març el cotxe era dalt d’un vaixell entre Dinamarca i Suècia! Si no hagués estat perque hem trucat nosaltres demanant com anava el tema de l’entrega, encara seria hora de sentir alguna paraula per part del venedor. Em sembla molt malament aquesta falta d'informació, som clients, i no precisament clients que compren un quilo de patates... coglions! Que un cotxe val molts cales! Ens haurien de tenir com a minim informats. A més hem deixat de fer moltes coses durant tot aquest temps, tenim encara el petit Suzuki però com que està en pre-venda no podem fer més de un determinat número de kilometres, i ja ens hem passat del limit. Jo estic molt enfadada amb el tema però el meu home, (típic suec) , em diu que paciència, que ja arribarà, i que no podem fer-hi res. Quan el suec es posa suec és que no puc. Enlloc d’enfrontar-se al problema fuig del conflicte com de la pesta. Caguetes que són tots plegats! Brrrrrrrrrrrrrrrrrr!

Ser o no ser ... català/na

2008-04-08T14:18:00.000+02:00

Com que alguns heu escrit comentaris molt llargs en lloc d'escriure un comentari faig un nou post amb el que se m'ha acudit sobre el tema. Estic d’acord en moltes coses que dieu tant l'Anna com el Barrufet, per exemple que de llengua pròpia només n’hi ha una i que d’identitat també. Però el fet d’ignorar que entre Catalunya i Espanya no no hi ha res en comú, no em sembla tant evident. Desde l’estranger es veu un català molt més semblant a un espanyol no català que a quelsevol altre nacionalitat. I si no mireu com de similar és la societat catalana amb la societat espanyola no catalana. És el mateix estil de vida, la mateixa manera de pensar, el mateix tipus de menjar, d’horaris, d’organització familiar, gairebe de costums i tot. Som idèntics als espanyols en moltes coses. I en moltes coses també som molt semblants als habitants d’Amèrica llatina. Per exemple capacitat d’improvitzar, tenim families molt extenses, els joves que no acaben de marxar de casa, la vida gira a l’entorn dels àpats, individualisme: cadascú s’ha d’espavilar perque el govern no t’arreglarà la vida ( cosa que en molts altres llocs sí). Necessitat de comunicació i d’assertiment, a vegades no deixem acabar la frase a l’altre persona i li acabem nosaltres per “simpatia”, a les cultures nòrdiques això no es fa, fins i tot és de mala educació. Som fruit d'una meitat del pais rural i una altra meitat urbana amb molt de pes. Tenim una llarga tradició antiga que identifica el nostre pas per la història. Molts països són completament nous i no tenen una identitat històrica com nosaltres. Els americans (USA) per exemple la meitat dels ciutadans no saben o no volen saber d’on venen.
Pero jo volia trobar entre els lectors algunes idees que puguessin evidenciar què és el que fa ser català.
Haver nascut a Catalunya?
Parlar la llengua? em semblen coses molt accidentals. Un pot aprendre la llengua i no ser català i nèixer a Catalunya i no sentir-se gens català.
Però un individu que quan es fora de Catalunya sent parlar el català i automaticament se li desperta el sentit de pertanyer a aquell lloc, d’identitat… aquell potser és català.
Un fanàtic dels bolets, més de collir-los que de menjar-los, una persona que compren de manera natural l’escatologia de les festes de Nadal amb el seu caganer i el fer cagar el tió (això és una cosa que no compartim amb tot Espanya ni amb cap altre grup del món em sembla!). El que tan aviat és la persona mes assenyada del món com la mes arrauxada. El català de ciutat: l’home de seny, la dona assenyada ( que vol quedar sempre bé...), o el català de poble una mica atramuntanat o una mica beneita. Penso que som el poble per excelència que inclou aquests dos paràmetres del mediterrani: la serenor i la bogeria. L’equilibri i el caos. La raó i el sentiment descontrolat. Som la gent que en la vida barreja aquestes dues contradiccions i ens n’en sortim prou bé d’una combinació tan excèntrica.
Dali, Miró, Papasseit, Espriu, Pau Casals, Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Casasses... només per posar quatre exemples dels grans. Però n’hi ha molts més, de menys famosos els que cada dia fan de la seva vida una obra d’art a la catalana combinant aquests dos extrems que sonen tan tòpics però que jo penso que són tan veritat. El Barrufet n’és un exemple, escriu i pensa de manera ordenada i metòdica pero quan les deixa anar de grosses i divertides pot semblar un brau enfurismat o trastocat sense control de les seves emocions.
M’encanta pertànyer a un poble com aquest!

Què vol dir ser català?

2008-04-05T20:13:00.000+02:00

Quines són les coses que ens identifiquen? Què és el que podria ser inclòs en un suposat “univers català”?
Em faig aquetsa pregunta arrel del curs d’espanyol que faig a la universitat sueca on estem fent un debat sobre el “mundo hispánico” i intentem esbrinar què hauria de saber tothom que estudia espanyol sobre aquest suposat “món hispànic” si és que existeix. És molt interessant el que opinen els espanyols, els suecs o els llationamericans. Hi ha gent de molts països diferents que participen en aquest curs i és divertit llegir les seves opinions.
El que sol dir la majoria és que és la llengua castellana que uneix aquest concepte sota un mateix paraigües. I els llocs del món que tenen l’espanyol com a idioma comparteixen no només l’idioma en si com a eina de comunicació sino tambe com a forma de pensament, una manera de fer i un mateix tarannà. Això fa que el món es vegi d’una manera especial que no es veu si es parla japonès, anglès o l’inuktitut. Per exemple les persones que dominen molt bé diversos idiomes, estructuren el pensament d’una manera diferent quan pensen en cadascún d’aquells idiomes que dominen. És com si adoptessin una identitat diferent, es posen un vestit mental del francès, del rus o de l’espanyol. A mi em passa això. Parlo cinc llengues amb les que puc tenir converses i puc llegir revistes i diaris, (tot i que alguna ultimament la tinc mig rovellada per falta de pràctica, ja que aqui no tinc gent amb qui pugui parlar francès per exemple i quan em trobo algu, em costa fer la immerssio directa al francès i em surten paraules sueques entremig de les frases. Llavors barrejo el meu “pensament en francès” amb termes purament suecs). És molt estrany però així funciona. Quan parlo en anglès faig servir conceptes que en català serien dificils de traduir, es podrien explicar però l’explicació seria tant llarga que caldria fer servir altres termes molt més adecuats que els termes anglesos. El mateix en suec es clar hi ha coses que només existeixen aquí i que entre suecoparlants automaticament s’identifiquen, explicar-ho en català seria fer un munt d’aclariments previs.
Pero tornant al món hispànic, molta gent parla de que si un estudia espanyol cal conèixer certs personatges, artistes, músics, escriptors, monuments, fets històrics, en definitiva un cúmul d’elements culturals comuns entre la gent que pertany al món hispànic. Jo no sé fins a quin punt això es necessari perque per exemple, la majora d’espanyols, incloc aqui els espanyols de Catalunya, saben què és la Feria de Abril o Les Falles. Tant l’un com l’altre són un fet cultural que a Espanya tothom coneix, de d’un senyor d’Elx, fins a un de La Corunya, passant per la iaia de La Garriga fins al cambrer de Zarautz, però si li dius a un mexicà, a un cubà o a un argentí que vas a la Feria de Abril, o que t’en vas a Les Falles, potser no sabrà ni on és ni en què consisteix, i li hauràs de detallar. A nosaltres automaticament ens ve la imatge de Sevilla, amb les casetes, el vinito, les tapes i les senyores vestides de sevillanes dalt d’un cavall. El mateix passa amb personatges tant importanta al món llatinoamericà com Simon Bolivar, què en sabem els penínsulars d’aquest revolucionari llibertador que és aclamat a tot el continent com el pare de la independència d’Amèrica llatina? Res. A les escoles d’Espanya ni s’el cita. I el mateix passa amb algunes especialitats gastronòmiques o amb música. En molts casos estem completament desconectats i l’unic que ens arriba són els tòpics més tòpics i encara.
Potser ara amb la immigració Espanya serà una mica més oberta a conèixer aquesta part cultural conectada amb el mon hispànic, però tinc certes reserves ja que l’espanyol “tipic” és encara molt tancat a acceptar coses que vinguin de llocs estereotipats com a inferiors (estereotips fruit de la seva ment corcada i estreta). I els “reguetoneros” no són ben vistos pels quillos, tot i que són exactament la mateixa mena de gent... que ningú s’enfadi lo meu es ironia subtil. Jo penso que fins tot dels quillos i dels reguetoneros s’en poden aprendre coses.. ¿sí??
Acabo per avui amb el meu rotllo, i ho faig amb el títol del post. Què hauria de saber tota persona que estudia català, no només sobre la nostra llengua, sino també d’aquest suposat univers català? Quines coses, quines personalitats, quins fets històrics, o quins llocs? Que és el que ens fa ser catalans i no una altra cosa?

La natura és savia i el monopoli encara més

2008-04-03T18:48:00.001+02:00

Una altra cosa que em té desorientada és aquesta mena de por a les medecines. Gairebé mai recepten antibiòtics, i per suposat ni pensar-ho que un pot anar a la farmàcia i comprar-los sense recepta. Et podrien posar a la presó per traficar amb drogues! És broma, però hi ha una mena de consciencia-superstició com si un antibiòtic fos una cosa extremadament perillosa, una eina de destrucció del sistema inmunològic, que no sé jo fins a quin punt és certa. Potser sí que a Catalunya la gent n’abusa dels antibiòtics i de les medecines fortes, però a vegades quan el dolor és molt gran 250 mg de paracetamol no fan res. Creuen molt en que la natura és savia, que el cos fa el que ha de fer per lluitar contra la malatia. El dolor i el patiment no es veu tant com una cosa negativa sino com una cosa natural que et farà superar la malatia i a més et farà psicologicament més fort. En el meu cas, si de menuda no hagués pres antibiòtics ara ja seria morta, ja que estava constantment malalta a 40 de febre. Aquí a Suècia el meu home quan ha estat malalt ha hagut de passar més de 15 dies de vacances al llit fet pols i amb febre, potser amb una mica de medicació enlloc de 15 dies només haguessin estat 7. És necessari ser tant radical amb qüestions així? Ara quan es liberalitzi el negoci estatal de la farmacia “Apoteket” veurem si passa alguna cosa. No crec que en questions com els antibiòtics canvii gaire la situació, però potser hi haurà analgèsics genèrics que es podràn comprar amb més facilitat. El que jo veig a la farmàcia avui és que el que es pot comprar sense recepte són productes gairebé inoucus, que no treuen el dolor i no obstant molt cars. Llegiu el post de l’Anna sobre el tema. Que està molt bé.

El país dels Paganini II: Quin preu té la salut?

2008-03-31T19:32:00.000+02:00

Un altre sistema per a recaptar ingressos és amb el sistema sanitari. Aquí, com molts no podran entrendre, la salut no és universal i gratuita pèr a tothom, com a Espanya... no. És universal sí, perque tothom té accés a anar al metge, però no de manera gratuïta. L’usuari ha de fer front a una part dels costos que suposa una visita mèdica, una visita a l’infermer/a, o anar d’urgències. El servei sanitari està gravat de la seguent manera segons cada regió, per il.lustrar-ho una mica on visc jo la cosa va així:
Visita d’urgències a l’hospital 250 Corones, Visita del metge 150 Corones, Visita a domilici 200 Corones, fer proves 80 Corones, visita infermer 80 Corones, fer receptes 60 Corones. .. i la llista segueix segons cada coseta que un fa a cal metge.
Si un té la mala sort d’estar malalt sovint doncs s’ha de fer el càrrec que anar al metge li costarà uns centimets. Els catalans i els espanyols estem molt mal acostumats i moltes vegades creiem que als països més avançats els impostos ja donen com per cobrir totes aquestes coses. En part aquest cost que fan pagar per cada visita serveix per a desmotivar la gent que abusa d’aquests serveis, llegeixi’s això com tota la munió de jubitats que un es troba als Caps de Catalunya quan “de veritat” està malalt i necessita un metge i ha de fer una cua inacabable per culpa de la penya de jubilats van allà a fer-la petar amb el metge perque és l’únic que els escolta durant quinze minuts seguits sobre els seus ais i uis. Aquí a Suècia els pensionistes han de pagar fins a un punt, quan un ha arribat a gastar una quantitat x amb serveis de salut llavors ja no paga més. És a dir quan un está xungo de veritat, el tema ja no li costa més calés.
Com a mesura dissuassoria de les pràtiques abusives, no ho trobo malament. El sistema català s’en va en orris perque hi ha un descontrol total de les despeses, tot va a dojo, lliguem els gossos amb llonganisses, visca la Pepa. I tanta gent a Espanya que té una mútua privada ( que vol dir que ja paguen voluntaria i alegrement). Això sí que no ho entenc.

Però per altra banda una part de mi pensa que la salut, és tan, tan, important que hauria de ser gratuita per tothom. Que 25 euros no haurien de frenar a la persona d’anar al metge. No sé...
Una altra cosa és que els nens fins els 18 anys tenen l’assistència mèdica gratuita fins i tot el dentista, que és molt dir ja que aquí, com a Catalunya és caret caret.
Es pot veure per exemple amb la gent de menys de 50 anys que tenen una dentadura molt ben cuidada (generalment) i és d’ençà que va entrar el sistema de cobertura dental pels nens cap allà els anys 60. En canvi la gent més gran, que ara tenen 65 o 70 anys, si no són de families benestants, tenen les dents fetes un nyap, perque de petits no s’ho podien permetre. Devia ser cosa de rics això de l'estètica bucal.

El país dels Paganini I: Serveis i negocis

2008-03-28T10:15:00.001+01:00

Com és sabut Suècia és un país on els impostos són molt alts. Són altíssims. El percentatge que et graven al sou mínim és d’un 33%, a part de la seguretat social i els costos que té l’empresari per cada treballador. O sigui encara que cobris una merdeta, et treuen el 33% del sou. Aquest tant per cent va en augment progressiu segons el salari de cada persona. La gent que guanya molts diners poden arribar a pagar un 50% del seu sou en impostos. Però l’Estat no rep diners només dels impostos directes. Aquesta societat sueca està pensada d’una manera que l’estat s’endú una bona picossada dels ingressos de la gent gairebé sempre, sigui com sigui. Hi ha moltíssims impostos indirectes, per exemple el combustible, el tabac i l’alcohol. A més a més, impostos que no en dic "inventats" com la llicencia per tenir televisió, un impost anual que puja a unes 2000 corones, uns 200 Euros, que la radiotelevisió sueca s’embutxaca cada any amb l’excusa que les cadenes públiques de televisió ofereixen programes educatius i/o de qualitat sense publicitat (cosa que jo em qüestiono perque si la publicitat que fan només és d’ells mateixos, és alhora publicitat, propaganda i monopoli)... la famosa Radiotjänst, que seria la nostra rtve.
El que va ser de veritat ridícul i vergonyós és quan l’any passat una ministra va haver de dimitir perque no havia pagat aquest impost en més vint anys, cosa que ilustra que a molta gent, i no precisament la que té dificultats econòmiques, li porta fluixa el tema de segons quins impostos. He de dir però que la majoria de la societat troba molt malament que un es negui a contribuir amb les coses que són de tots. En aquest sentit sí que Suecia té consciència col.lectiva. Però les sangoneres no acaben aquí. Continuen xuclant del ciutadà a través d’altres serveis que ofereixen. M’explico. L’estat és accionista de moltes empreses, en menor o major part o en totalitat. Doncs sempre guanyen diners sigui com sigui. Per exemple durant els anys 60 i 70, l’estat va construir centenars de milers de vivendes noves. Pisos exteriorment lletjos però moderns i ben pensats funcionalment parlant. Aquestes vivendes són encara avui dia propietat de l’estat i son gestionades per empreses públiques o semipúbliques que cobren uns lloguers que no tenen res a envejar als lloguers d’Espanya. No diré Catalunya perque Catalunya ja sobrepassa el sostre de preus de lloguers fins i tot de Nova York, pero si de provincies d’Espanya on els lloguers oscilen entre els 400 i els 800 euros al mes per espais entre els 40 i els 100 metres quadrats. Això a les ciutats petites, perque a les grans ciutats com a Estocolm, Gotemburg o Malmo m’imagino que els preus són molt més elevats. Això sí, els pisos estan molt ben cuidats i sempre hi ha manteniment i millores per a que s’hi pugui viure directament en perfectes condicions.

Quaresma i Pasqua

2008-03-22T16:58:00.001+01:00

És Pascua, bé demà serà Pasqua. I jo ja he començat les vacances. M’esperen uns dies de tranquilitat sense escoles, sense alumnes, sense anar amunt i avall incrustada a una panxa que comença a a agafar dimensions considerables i que arriba als llocs deu minuts abans que jo. I ara, vès per on, ha arribat una ona de fred que no es pot comparar a les temperatures suaus que hem tingut tot l’hivern. Fa tres dies que cau neu, una neu de granet molt fi que no cualla, perque fa una ventisca gèlida que l’escombra i l’escampa pero no l’acaba de deixar mai al terra. I com he dit és Pascua.
Les tradicions en aquestes dates són ben diferents de Catalunya i molt diferents de les d’Espanya. Processons per exemple, no n’hi ha, i la gent sap que són més per haver vist reportatges a la tele que per experiència pròpia. El sentit religiós de la semana santa i de la Pasqua està completament oblidat. A Catalunya, també s’està oblidant, però d’alguna manera la gent encara ho té present. A molts pobles es fan processons, hi ha força gent que fa magre els divendres de quaresma (he de dir que el magre avui en dia però no suposa cap sacrifici com abans, ja que el peix va molt més car que la carn i, contrariament a la finalitat de fer magre, que volia dir estar-se de coses riques, proteiniques i luxoses i optar per àpats senzills com peix o ous, la gent es permet alguns bacallans, llobarros, lluços i llenguados, que no entrarien en el plantejament inicial del magre catòlic original. En resum que avui menjar peix és quasi sinonim de festa i abans era de pobre). El perque a Catalunya i a Espanya hi ha encara una consciència religiosa de la setmana santa, jo l’atribueixo al franquisme. El franquisme va representar un tancament de la societat tan gran que en molts coses es va tornar a la mentalitat catòlica, quasi conectada amb el món medieval, l’esglesia tenia el control, llei de l’església, llei per la gent. El control que feia l’església durant el franquisme era tan gran que qui no anava a missa era gairebé considerat un delinqüent, i els que no seguien al peu de la lletra les normes podien ser assenyalats amb el dit. Les tradicions religioses van arrelar de nou i molta gent que ha viscut en aquell ambient passen les tradicions de pares a fills, és normal. El meu pare m’explicava una anècdota una vegada que em va impressionar, fa molts anys, un divendres de quaresma en un carrer molt cèntric, el meu pare va veure un home, mal vestit, amb un abric mig estripat i brut, un home que segurament ni tenia casa, un pobre, vaja, que amb molta fam es menjava un tros de pa amb llonganisssa amb el delit de molts dies de no haver menjar res. En aquells moments passaven dues velles que veient com l’home mort de gana es cruspia aquell producte maleït, van començar a escridassar-lo i a insultar-lo davant de tothom i a dir-li de tot desde fill del dimoni, fins a pecador, cridaven ave maria santissima, i es senyaven amb el senyal de la creu. L’home va quedar ben guarnit, es va amagar la llonganissa i va marxar encongit per evitar més vergonya. L’home havia transgredit les lleis. No es podia menjar carn en un dia com aquell, era pecat!

Primeres necessitats

2008-03-14T16:18:00.000+01:00

No és que tingui ganes de ser grollera, ni de ficar-me en temes de dubtós gust, però fa dies que li dono voltes a una cosa. Recordeu com són/eren els labavos a les escoles i als instituts de Catalunya? Sabeu com són els labavos públics a les universitats de Catalunya, als restaurants, a les estacions de tren o d’autobusos? En un bar o una cafeteria? Per no dir res dels pavellons esportius o les piscines! O els lavabos portàtils deprés d'un concert o en un camping?
La idea que en tinc jo és que no saps mai què et trobaràs. No hi ha un standart. A vegades hi ha labavos que estàn molt bé, nets cuidats, amb paper, sabó, eixugamans eficients i fins i tot aigua calenta. En alguns restaurants estàn fins i tot molt renovats i amb dissenys moderníssims, però moltes moltes vegades hi ha labavos que definitivament decideixes no utilitzar: sense paper, sense baldó, amb les portes que no tanquen, sense sabó, sense aixugamans, bruts, molls, sense aigua calenta, amb aixetes que no es poden tancar del tot, piques trencades. El curiós d’això és que exteriorment no et pots fiar de quin local tindrà un bon labavo i quin el tindrà fet una calamitat. Quan vaig ser a l’institut de Berga, vaig retrobar-me amb aquest vell conegut. El lavabo d’institut. I vaig flipar lo cutres que eren, no és que no sabés, el meu institut i el meu cole de monges eren exactament igual. Un labavo on les portes eren obertes, vull dir que passaves pel passadis de les aules i podies veure si unes cames sortien per sota de la porta. Cap intimitat de res. Tres, quatre o cinc wàters de portes tallades a un pam i mig del terra. Les piques per rentar-se les mans trencades, sense sabó, sense paper higiènic, sense tovallola, paper secant ni ventilador d’aire calent, res de res, per eixugar-se les mans. Tan vells com de més de trenta anys. Tipus franquisme. Els nens de Catalunya ho tenien i ho tenen molt malament. Però lo més fort és que a Berga hi havia un labavo per professors. Un lavabo que tenia una clau i que no hi podien anar els alumnes. (Oh, Privilegi!) Lamentablement el seu estat era igualment desastrós. Vellíssim amb cadena d’aquelles que has d’estibar un cordill. El rotllo de paper per aixugar les mans queia per terra, i això en un institut públic. Però no és un fet aillat. Es que molts altres també estan així. A l’escola sueca els lavabos estan impecables tant els dels profes com els dels alumnes. Això de labavo col.lectiu ha passat a la història, és de camp de concentració, de presó, d’internat. On allà la gent no son individuus, son ovelles del ramat, tot igual i tots segueixen el que fa tohom. Aquí són lavabos individuals. Els alumnes tenen un munt de labavos repartits per tota l’escola, són unisex, i tenen un baldó que marca per fora si està lliure o ocupat. Tenen sabó, paper i paper per les mans i sempre aigua calenta. I mai els he trobat bruts.
Menteixo, només he trobat descuidats els labavos de l’escola d’adults on anem els estrangers a estudiar suec per a immigrants. Allà recordo que un dia em vaig trobar un labavo on hi havia anat algun home “de cultura del sud” es a dir: la tapa aixecada, pixum a la tassa i al terra i la cadena sense tirar. Olé!

Entrenament laboral

2008-03-11T15:00:00.000+01:00

He estat més d’una setmana sense escriure, no tinc excusa, ja ho sé, i a més he deixat un post negatiu aquí solet durant tants dies. La bona noticia és que una altra profe d’espanyol m’està ajudant amb els tres grups més dolents que tinc. És una noia nordamericana, casada amb un suec, i que resideix aquí desde fa unsja una colla d'anys. La història del perque m’està ajudant amb les classes és una mica trista. Resulta que fa un any i escaig els seus pares als Estats Units van morir tots dos de cop en un accident de cotxe. Un fet tan sobtat, tan lluny i que afecta tantíssim, va ser massa fort i ella no ho va païr. Ha estat de baixa per malaltía durant tot aquest temps. Aquí a Suècia hi ha una cosa que es diu “arbetsträning”, que seria una mena d’entrenament laboral, perque la tornada a la feina sigui més paulatina i la responsabilitat no li recaigui tota de cop, per anar-se acostumant mica en mica a la vida laboral activa. Jo penso que és fantàstic que hi hagi una cosa així, perque la feina mai es fa tant feixuga com quan has de començar de nou despres d’una baixa llarga, especialment quan potser anímicament un encara no està del tot bé. D’aquesta manera ella no té la càrrega de preparar les classes ni de fer exàmens, ni de posar notes, ni de decidir si un alumne es fa fora de la classe... ella és un suport per mi, m’ajuda a repartir fotocopies, quan els alumnes treballen amb els exercicis ella els dóna un cop de mà per una banda i jo per l’altra. Però en definitiva no és només que jo tinc ajuda si no que jo l’ajudo a ella a tornar al món escolar perque ella ho necessita. La seva arribada a la classe la setmana passada va provocar un rebombori bestial, i és que aquí a Suècia tot el que ve d’Amèrica provoca adoració, curiositat i extasi als adolescents. Són tantes les sèries, les modes, les coses que els arriben que només el fet de poder tenir una persona de California al davant ja els cau la baba a tots. Una de les preguntes que li van fer: Has estat mai a Las Vegas?

How cool is that, guys??!!

Mal dia

2008-03-03T17:41:00.000+01:00

Avui el dia ha començat malament. Arribo a les vuit del matí a l’escola (una de les escoles, perque treballo com a profe ambulant en cinc escoles del municipi) i la primera noticia que em diuen és que una professora del nostre equip de treball ha mort. D’un dia per l’altre la dona deixa d’existir. Una mort fulminant. Atac de cor i adeu siau. Jo la coneixia molt poc, ens creuavem i ens saludavem a la sala de profes i poca cosa més. Ella cobria la baixa de maternitat d’una altra colega amb qui jo si que he tractat més. La noticia ha caigut sobre mi com un mur de ciment i he esclatat en llàgrimes d’aquelles que no es poden contenir. Deu ser cosa hormonal perque normalment sóc molt més discreta. Finalment m’he refet i he pogut fer les classes que em tocaven. Al migdia que mirat el comentari que m’ha escrit el profe d’un treball de la universitat on estudio a distància, i m’ha matxacat de mala manera. Que he fet moltes faltes d’ortografia (o segons ell probablement de tipografia), que no m’he cenyit al tema... un desastre. M’he endut una decepció perque jo creia que era un treball de puta mare. Un treball sobre la historia de l’Espanya antiga, escrit desde la meva òptica de llicenciada en Historia, molt més profundament del que demanava el protocol de l'assignatura, endinsant-me en aspectes que el temari quasi ni tocava... i el tio va i s’el carrega. Per lo de les faltes amb raó, ho accepto, escric massa depressa i sense repassar. Que hi farem.
A la tarda he examinat els alumnes de 9è. És el meu grup preferit. Novè equival a quart d' ESO, i quasi la metitat dels alumnes ha fet l’examen en 25 minuts quan tenien el doble de temps per a fer-lo. No he tingut temps de corregir els examens encara, però els he llegit una mica per sobre i alguns alumnes han après molt però és frustrant veure com d’altres segueixen fent els mateixos errors que fa un any, continuen escribint exactament el mateix text i les mateixes coses que semblen empollades com un “parenostre”. I són alumnes que venen a classe cada dia, que teoricament tenen interés i que no són casos perduts. Quan llegeixo els seus examens arriba un punt que ja és un avorriment. No tenen res nou a oferir, no han incorporat al seu aprenentatge ni una sola paraula de tot el que hem treballat a classe en sis mesos. Encara estan utilitzant les fòrmules que van aprendre fa més d’un any, (simples, bàsiques, fetes amb desidia) i el pitjor és que repeteixen els errors que jo els he corregit mil vegades. Quan he tornat a la ciutat he anat a votar. Sí a votar per les el.leccions espanyoles, allò que diuen el vot per correu. He exercit el meu dret, però sincerament no estic gens contenta amb el meu vot. Gairebé m’en penedeixo i tot. No es pot estar content quan l’únic que es pot fer és votar pels qui “semblen” els “menys dolents”, que no és el mateix que dir els que són menys dolents, ( perque de ser a semblar hi ha un infinit). No es vota amb il.lusió, ni amb fe. És una mena de dret frustrat. Una mica com els meus alumnes a l’examen, sense ganes, sense entusiasme.Quan una té un dia així el millor seria haver-se quedat al llit.

Les tietes

2008-02-29T16:54:00.000+01:00

Les ties de la meva mare eren tres germanes, dues de solteres i una de vidua, tenien totes més de vuitanta anys i la que viu encara és la més gran de totes tres: noranta cinc i ferma com una roca! Tota la vida havien estat juntes, però ultimament sembla que el destí ha fet que la més velleta s’hagi hagut de quedar sola. Ara ja no són el trio de les tietes, ni el duo...
Les tietes han estat unes dones curioses i venerables. Presents a totes les festes familiars amb les millors gales i volent participar en tot. Amb mi sempre han estat carinyoses i jo les he tractat amb suavitat i respecte. La meva mare diu que de carinyoses ho han sigut més ara de grans que quan eren joves. El seu tema preferit de tota la vida ha estat la política, i les he vist en discussions enceses defensant les seves idees de manera quasi temible. Són catalanes “i de poble” de tota la vida i amb cognoms de nissaga d’alló més catalana fins a la mèdula però casumlolla, en questió de política són d’Ultra Dreta Espanyolista. Com hi ha món!
Admirables.
No hi ha cap explicació lògica per entendre d’on vé la seva tendència si no és perque eren molt de missa i perque van passar la guerra civil amb moltes pors i amb molta gana i presenciant crims horribles comesos pels de l’altra bàndol (El seu altre bàndol, no el meu). Riques no ho eren pas llavors. I se suposa que ignoraven de manera voluntaria els crims comesos pel “seu” de bàndol. O creien que amb la fe catòlica ja n'hi havia prou per a ser bon minyó i que no es podien cometre crims si un anava a missa.

Tot això de la prohibició del català i de la identitat nacional s’els en fotia. Ben simple. Quan el que et preocupa és menjar i sobreviure la resta són fotetes.

Quan la meva mare i la meva tieta eren petites van viure amb elles una temporada, una llarga temporada és a dir: dels 3 fins els 10 anys. Practicament la seva infantesa sencera. És per això que les han conegut bé i han tingut una relació estranya perque tot i haver conviscut tants anys mai han sigut com mares-filles, ni tan sols com a tieta-neboda molt propera. I és que de mare ja en tenien una, la meva avia. Els darrers anys les tietes s’han fet molt velletes però d’alguna manera que elles encara hi hagin sigut deprés que morís la meva avia ha estat com un vincle amb ella, al cap i a la fi eren les seves germanes.

El que em sap greu és no haver esbrinat aquest gran interrogant polític de la meva branca materna. Ara ja és massa tard per intentar buscar respostes sobre el perque de la seva tendència dretana, només en queda una de tieta per a preguntar i la seva facultat auditiva no està com per esperar-ne bons resultats de la conversa. Fa uns set o vuit anys encara hauria gosat ... Però que dic!!?? Ni parlar-ne, es que ja no recordo com s’encenien???!!!! I sincerament, no convenen pas més fronts oberts en aquest món. That's life!

Control d'alcoholèmia

2008-02-26T15:24:00.000+01:00

No sé si esteu al cas de la conscienciació sueca respecte a la conducció i l’alcohol. La majoria suposo que heu sentit a dir que aquí dalt, al nord, la gent si està darrera el volant, no beu. I és que és així. Es prenen aquest tema molt seriosament i amb molt de respecte. El que condueix no beu ni una gota. Ni tan sols prova la cervesa amb baixa graduació (2,8 ó 3,5 graus) que vènen fora del “systembolaget”. Aquest és un tema sagrat. No em demaneu com ho ha fet una societat que la única manera de passar-ho bé és agafant el pedal més gran del segle, per a educar a la gent en aquest tema. No en tinc ni idea, de com s’ho han fet per abstenir-se TOTs completament TOTS de consumir alcohol quan agafen el cotxe i de ser conscients del perill que comporta. Ni he sentit ningú que digui, no, no bec perque si bec em posaran una multa. Més aviat diuen, no, no bec perque he de conduir. Està assimilat en el seu cervell que aquest són dos factors que no poden anar junts. Ara bé una cosa molt divertida, si em permeteu l’expressió, és quan enlloc d’agafar el cotxe agafen altres mitjans de transport. I jo vaig al-lucinar quan vaig descobrir aquesta pràctica. Resulta que la tradició del si beus no condueixis, és menys aferrada en superficies líquides, quan es tracta de “conduir” barques. Hi ha un programa a la tele que es diu Kustbevakarna ( Els guarda-costes) on ensenyen cada setmana els navegants que violen la llei, és a dir, els que van dins les sevs lanxes, iots, barques de plaer, borratxos com cubes, i que són enxampats pel la policia marítima.
De veritat que quan vaig veure el que passava als estius a les aigues nòrdiques ( perque aquestes activitats no es donen a l’hivern ) no m’ho acabava de creue. No sé perque, potser es que sóc una ingènua, però sempre havia relacionat els esports marítims, la vela, l’anar amb barca, el contacte amb el mar, poder nedar i fer quatre braçades i capbussades, amb un estil de vida molt saludable. La gent que conec així són esportistes, (jo mateixa em trasformo en esportista dins l’aigua o vora el mar) fan vida sana, gaudeixen del sol i la natura. Dec tenir una imatge distorsionada d’aquesta realitat o senzillament parcial, perque n’hi ha molts en aquest pais que creuen probablement que l’alcohol és menys perillós dins de l’aigua que sobre terra ferma. O potser pensen que al mar no hi ha policia. Jo que sóc patidora de mena, m’en guardaria prou d’agafar una turca en mig del mar. Entre el balanceig de les onades i el rodament de cap, arribaria a Mallorca cantant “vivalrei”, moltes milles marítimes... desde Suècia es clar.

Body art

2008-02-22T11:19:00.001+01:00

L’embaràs és una transformació de la dona que podria ser digna del moviment artístic dels anys 60, és un happenning i una performance que dura 9 mesos. N’hi hauria prou amb fer una foto a una embarassada cada dia a la mateixa hora i en la mateixa postura per veure com va canviant la figura. Segur que algu ja ho ha fet.
Jo ja no sóc com abans, el meu cos esta agafant forma de pollastre, els meus braços i cames van perdent valor en massa i l’únic que guanya és el meu tòrax i el meu abdòmen. Em costa arribar-me a les cames i doblegar-me per posar-me crema. El ritual de cada matí s’ha allargat en uns quants minuts per la feixuguesa del meu cos. Els pits, abans rodons, ara agafen una forma cònica que els acosta cada dia més a la seva funció d’aixeta que tindran d’aquí a uns mesos. La panxa un bola del món enorme que s’infla i s’infla sense remei.
Contrariament a moltes embarassades no estic feliç i pletòrica pel sol fet de veure aquesta metamorfosi, més aviat estic sorpresa i em venen atacs de riure en comprovar la meva nova silueta, com si fos un ninot que canvia de forma i és graciós i curiós.
Aquest matí però quan esmorzava m’he endut una altra sorpresa corporal, no per part pròpia sino per part del vei del bloc de pisos del davant. L’individu ha sortit al balcó en boles. En pilota picada, sense parar esment en que tot el veinat el podria veure. I no era cap joia de la natura el que estava oferint a la vista dels espectadors. Un home sobradet i en excés de teixit adipós que ha sortit al balcó i ens ha regalat l’espectacle del seu cul, sí, sí també s’ha girat de cara però els pneumàtics que li penjaven de la cintuta camuflaven estratègicament qualsovol altra part que li pengés al pobre. He quedat molt sorpresa perque justament del balcó en que ha fet aparició el “vedette” del barri hi he vist en altres ocasions una dona que acostuma a cobrir-se el cap amb shador. No ho trobeu estrany? Ella tapant-se fins les celles i ell ensenyant ufanós la cansalada al populatxu.

El conductor del Volvo

2008-02-20T09:39:00.000+01:00

Sol ser un home entre 50 i 70 anys. En el 99,9% dels casos és un suec de pura cepa, amb cognoms com Johansson, Svensson, Larsson ...
Conduir al seu darrera no és sempre sinònim d’un trajecte tranquil i plàcid. Moltes vegades són uns fanatics de les normes i no s’en salten ni una, i seguir-ne un significa seguir les normatives al peu de la lletra sense excepció, cosa que els mediterranis, sense voler ser temeraris, no acostumem a fer, digessim que ens autoadjudiquem certa flexiblitat amb el tema, especialment de 5 o 10 Km/h amunt o avall. El conductor del Volvo està tan pendent del comptaquilòmetres que llavors s’obliden de conduir correctament. Per exemple gairebe mai miren pel retrovisor. És com si anessin sols a la carretera, de tant prudents que són es tornen temerosos. Cagadets de que surti un animal salvatge a la carretera, atemorits que la policia els pari perque passaven tres Km/h del límit, o perque s’han oblidat de comprar la bombeta de recanvi, o de quedar-se sense líquid netejavidres o anticongelant. I és que els encanta utilitzar el netejaparabrises, encara que no plogui, encara que no estigui brut. La seva pulcritud és extrema, i gairebé fan servir el raig blavós, cada cinc minuts, automaticament, com una mania. El que més m’exaspera, i reconec que no m’hauria d’immutar per això, perque en tot cas ells segueixen el codi tal i com tots hauriem de fer, però jo a vegades tinc el pedal una mica massa alegre, i és que repecten els senyals de límit de velocitat escrupulosament. No n’hi ha ni un que s’el saltin, que no el vegin o que ignorin. Control total i obsessiu. Les carreteres de trànsit nacional on el límit és entre 90 i 110 Km/h, estan farcidetes de encreuaments ( sempre són d’una gran amplada i amb bona visibilitat) on de cop i volta cal reduir a 70. No hi ha més remei que frenar. Frenar en sec, perque el Volvo de davant ha frenat en sec i ha baixat a de 90 o a 60. No hi ha temps per canviar de marxa de quinta a quarta o de reduir la velocitat un cop s’ha arribat al senyal, no. Just a l’alçada del senyal el volvo frena en sec, i a mi em toca fer el mateix, sobtadament, frenada al canto i vigilant de no empotrar-se contra el Volvo perque si el volvero veu alguna cosa semblant a un cotxe de policia, pot posar-se molt nerviós i bloquejar-se i fer qualsevol beneiteria. A vegades tinc la sensació que pels tres-cents metres per on s’ha de conduir a 70Km/h aniriem més depressa si els fessim a peu empenyent el cotxe. I ara no em prengueu a mi per una fitipaldi. Que ni ho sóc ni mai ho he estat. Però és que el conductor del Volvo és així. Intransigent amb les normes. Molt suec.

Concert

2008-02-16T16:29:00.000+01:00

Fa segles que no sortim. Les últimes coses que hem fet ha estat anar a la pizzeria que és tres carrers més enllà de casa, però avui senyors meus, ens n'anem de concert! Anem a veure un concert d'un dels meus grups suecs preferits: Kent.

Canten en suec ( i ho remarco perque aquí tot ca i bitxo canta en anglès, pensant que així guanyaran mercat internacional i a l'hora de la veritat dels centenars de grups suecs que surten només un petit percentatge travessa les fronteres, però és igual, ells ho intenten amb anglès i bé és així), tot i que Kent també ha gravat en anglès algun disc més dissortat. Fan música pop amb força influència indie, (jo no m'hi entenc gaire, però crec que sí, que el seu estil es podria definir així). Quan vaig conèixer el meu sambo ( el sambo és la parella amb qui es conviu) em va presentar moltes coses de la cultura sueca, de la cultura més clàssica i tradicional i de la contemporània. En aquell llavors, Kent era el grup de més èxit, coincidint en que els components del grup són aproximadament de la nostra generació (cosa que vol dir que ja estan una mica granadets els pobres!).

L'any 2002 van treure un disc que es deia "Vapen och Ammunition" (arma i munició) on hi havia una cançó que va significar quasi una commoció pel públic suec. Es va arribar fins i tot a plantejar la qüestió si la cançoneta de Kent podria algun dia arribar a substituir l'himne nacional suec, i és que el títol de la canço és "Sverige", es a dir Suècia. Aquí us la deixo perque l'escolteu amb molt de gust. La lletra també és especialment bonica i no per això deixa de ser un text amb un tó agredolç envers el país.

A mi m'agrada molt perque té aquesta mena d'ànima sueca (com tenen les pel.lícules de Bergman), un sentiment de destí i fatalitat, de no poder tornar enrera i que les coses són aixi i no s'hi pot fer res. Els suecs en diuen "vemod" d'aquest sentiment Sí, es possible que aquesta emoció sostinguda us sembli una mica depriment, negativa, trista. Però al mateix temps jo li trobo una nostàlgia i un tipus de bellesa que a vegades només existeix en la tristor.

M'en vaig a Norrköping, ja us explicaré com ha anat.

Ah, us poso un video del grup amb cara i ulls perque malauradament la cançó de Sverige de més amunt no és el millor exemple que he trobat

La fatalitat de triar un mal nom

2008-02-11T10:16:00.000+01:00

Quan el meu home estudiava en una acadèmia caríssima de Barcelona per aprendre bé el castellà, va conèixer un noi suec d’origen iranià amb qui es va relacionar de manera regular encara que una mica supèrficialment. El pobre noi va tenir la mala fortura d’anar a parar a una ciutat on el seu nom significava una cosa molt i molt lletja. Però es clar, ni ell ni la seva familia, quan li van triar el nom, no tenien ni idea que a Catalunya aquella paraula sonava fatal, ni que potser ell acabaria visquent-hi una tempoarada. Per això estem una mica obsessionats amb la recerca del nom perfecte pel nostre fill. (Sí serà un nen, que encara no ho havia dit). Un nom que vagi bé a Suècia i a Catalunya, i si pot ser que vagi bé una mica per tot arreu perque no se sap a quin/s lloc/s del món voldrà viure aquesta nova persona. Primer ens feia gràcia un nom català, que n’hi ha de molt bonics, que a mi m’encanten, ni massa moderns, ni massa antics, ni massa raros. Un nom intemporal que anés be sempre. Comprovant amb la sogra quin efecte feien en boca d’un suec de pura cepa, vam desistir. La pobra dona transformava tots els noms en alguna cosa que a ella li resultés familiar. Miquel passava a ser Mikael, Josep: Josef, Joan: Johan, Ferran: impronunciable i aixi succcesivament. Vam desistir perque fos quin fos el nom que triessim, la sogra i la familia sueca acabaria dient-li com els donés la reial gana. Ara ens trobem amb altres opcions. Anem recopilant tots els noms que ens agraden i sonen be, encara que no siguin ni suecs, ni catalans, pero que siguin fàcils de dir a tot arreu. A veure què en sortirà. Ah! i per si us heu quedat amb la curiosotat, el noi d’origen iranià es deia Merdha.I no és cap broma!! Quina desgracia, i ell sense saber-ho! La cara que devia posar la gent quan es presentava. Hola, que tal? em dic Merdha.

Premsa rosa, groga, verda o podrida?

2008-02-07T09:58:00.000+01:00

Esparverada estic. Llegeixo avui la portada de La Vanguardia i un massa elevat percentatge de noticies són simplement esgarrifoses. 1- Rajoy vol garantitzar l’expulsió dels immigrants que cometin delictes. 1-Una noia de 20 anys mor en caure d’un cinquè pis després de discutir amb el seu xicot. 3-Els universitaris catalans demanen que l’anglès no sigui obligatori.
Mare meva quin desastre. No tinc paraules.
1- Podriem també explusar els polítics que comenten delictes (o els que menteixen) i enviar-los al Marroc a treballar de paletes.
2- Extranyament sospitós que just “caigui” després de discutir amb el novio. Es que devia regar les plantes oi?
3- Ni les mates, ni el català, ni el castellà, ni la història, ni la filosofia, ni la biologia. Queda algo? Vinga va! anem fabricant analfabets.

Perdoneu, és que quan veig aquestes noticies, m’esvero.
Felicitats a la meva amiga B que ha set tieta!

Enverinaments

2008-02-05T15:29:00.000+01:00

A Espanya no es pot ni anomenar. Desde l’any 81, que va agafar mala fama per culpa d’alguns desgraciats que es volien fer rics a costa de la salut de la gent. (O això és el que jo pensava fins fa poc). Em refereixo a la colza, a l’oli de colza.
Aquí, i a molts països del món, es veu com un producte molt saludable, tant l’oli de la llavor de la colza, com les margarines que s’extrauen de l’oli vegetal de la colza barrejats amb la mantega de vaca.
La planta de la colza a més és molt bonica. Fa unes flors de color groc intens molt brillant A la primavera els camps estan tots florits i creen un paisatge idil.lic. L’oli de colza es valora a Suècia com un oli nutritiu i saludable, millor que l’oli de girasol, l’oli de blat de moro o l’oli de soja, amb el que en uns inicis es fabricava la margarina. Ara també és conrea per a fabricar biodiesel.
A Espanya és impossible trobar aquest tipus d’oli. Encara pateix les conseqüències del síndrome de la colza. Jo era molt petita quan va passar però recordo que cada dia hi havia noticies que més persones estaven afectades o que fins i tot havien mort. Hi va haver cap a mil morts i més de 20.000 persones afectades. Una tragèdia comparable a la grip aviar o al síndrome de les vaques boges. El cas és que després de que a l’opinió pública s’els fes creure que la culpa de tot era de l’oli desnaturalitzat ( oli destinat a la industria que es manipulava per vendre’l pel consum humà) encara no està clar qui o què va ser responsable de que tanta gent es posés malalta i moris. Publicament l’oli de colza a Espanya continua essent un tema tabú, perillós i considerat un verí. I jo mateixa he estat una víctima més d’aquest prejudici. Al principi de ser aquí quan veia les ampolles de rapsolja (oli de colza) al supermercat, no podia evitat pensar: Ui, això va fer molt mal a la gent.
Però si voleu saber més coses us deixo aquest link que m’ha instruit molt.

La Gynning

2008-02-03T13:09:00.001+01:00

Es va fer famosa l’any 2004 amb el “Big brother” suec, i a partir de llavors li van ploure les ofertes televisives. Amb un físic i un rostre espectaculars es va fer augmentar la davantera i durant un temps va lluir la imatge de “noia de calendari”, explotant la vessant més sexi i més tonta d’ella mateixa. L’any 2007 publicament va dir que s’extrauria els implants de silicona i els subhastaria amb finalitat benèfica. Efectivament, un fotògraf va fer un reportatge del resultat de la seva operació amb les protesis a les mans, com si d’una Santa Àgueda es tractés. “Volia crear una noia que pogues satisfer els homes i ser sexi, i creia que la meva propia imatge milloraria però en realitat el resultat va ser molt pitjor”.

Ara fa un programa a la televisó que es diu “Dins el cap de la Gynning” on viatja per diversos llocs del món i coneix gent amb qui conversa i té intercanvi d’idees i experiències. Sempre en la linía sensacionalista i provocadora. Els decorats i les persones són tan diversos que un dia pot ser a California entrevistant un grup de noies esbojarrades que es depilen el pubis davant la càmara amb un sistema ben curios (enganxant la cera depilatoria a un cotxe que arrenca la marxa i els pèls alhora), i el programa següent està entrevistant els rabins de Jerusalem i pregant davant el mur de les lamentacions, i afirmant que ha trobat el sentit religiós de la vida. Després d’haver vist algunes coses d’ella, a vegades bones, a vegades estúpides, a vegades només provocadores, la meva conclusió és que estic ben confosa i que em costa arribar a esbrinar com és de veritat aquesta dona. No sé si és tonta tonta tonta, si només és fa la tonta, o si és que està per damunt de tot això i en realitat està de tornada de tot i utilitza el seu públic de manera manipuladora, ens fa jugar i creure en una Carolina Gynning que potser no és quí veiem i ella fa en realitat el que li dona la santa gana i s’ho passa bomba amb tots nosaltres. Si fos així l’hauriem de felicitar per geni.

Reunió tortura

2008-01-31T18:20:00.000+01:00

Tothom comet injusticies, el que passa que alguns les cometem sense voler, intentant sempre tractar igualitariament a tots, però sempre hi ha aquell dia que per una rao o altra les circumstancies ens fan fer coses que no estan be del tot.
Avui m’han dit que no tracto als alumnes de la mateixa manera. Avui m’han dit que tinc preferències, que tinc mania a un alumne. I és que potser és veritat, no és que li hagi agafat mania per com és ell, sino per tot el que ha fet a classe durant molts mesos i la seva actitud horrible que he hagut d’aguantar. Era la mare bruixa del nen que m’ho ha dit. Defensant el seu dimoni, es clar.
Un nen que ve tard a les classes, que ha perdut els llibres ( que són propietat de l’escola), que interrompeix constantment quan jo explico, que insulta els companys, que fa malbe els materials, que no treballa, que no té el més minim interes en aprendre, que incita els altres alumnes a fer gamberrades, que ha destroçat en general el bon ambient que hi havia abans a la classe.
Potser si que li he agafat mania, però és que sense ell estariem millor. Es clar que això a la mare no li puc dir, pero és el que penso.
Us explico una mica. És un grup petit, de nomes onze alumnes. Les noies, cinc, són aplicades treballadores i que aprenen depressa. Els nois tret d’un parell, són gamberrets, no els agrada treballar, els costa concentrar-se i creuen que no aprenen. El que passa és que estan a la lluna i no s’en recorden de les coses. Però en general son bons nens, a vegades es barallen o diuen tonteries, pero tenen bon fondo, per dir-ho d’alguna manera. L’alumne numero onze en questió. No te bon fondo, es un xuleta que es creu superior i que tracta els altres com si fossin burros quan el qui no ha après res, pero va de sobrat, és ell. Avui l’he tret fora de la classe, faltaven deu minuts per acabar i encara no s’havia ni posat a fer l’execerci després que l’he separat del seu company. El seu llapis no tenia punta ( heu d’imagimar-vos com és aqui a Suècia que els nens no porten res seu “de propietat” a la classe, la mestra els hi deixa o dóna tot desd’el llibre, fins a la goma d’esborrar, el llapis i els folis), li he fet punta al llapis amb la “meva” maquineta. Al cap d’un segon, el nen dels collons, expressament i amb tota la mala intenció, trenca la punta del llapis contra el seu pupitre. Evidentment m’he enfadat. Serenament sense explotar ni res, li he dit que sortis fora de la classe. No suporto que la gent ni nens, ni grans, facin malbe les coses perque si. La manca de respecte per les coses dels altres es el senyal de la manca de respecte per les persones. I aqui a Suecia el que és de l’escola no és de ningú. I aixi anem fent amb els nostres propis impostos. Llençant-los a les papareres de les escoles.
L’anècdota en si es una xorrada, que ilustra el que passa cada dia amb aquest alumne, doncs ja en tinc els dallonsis plens. No sé si era exagerat treure’l de classe per allò, o pel cúlmul de coses que relaciono amb aquest alumne. Ja s’ho trobarà l’any vinent quan canvi d’escola i comenci la ESO ... haurà de fer vida als passadissos.

Manipulant el futur

2008-01-29T13:28:00.000+01:00

L’any passat el diari sensacionalista suec Aftonbladet va publicar un suplement sobre el canvi climàtic. Ells ho titulaven “Klimathotet”, es a dir: l’amenaça climàtica. Anaven publicant articles que més tard es recollirien en un annexe. En un dels articles van publicar aquesta fotografia que resultava molt impactant. El títular era “Fugim de la calorada”. En un lloc visible s'advertia que la noticia era fictícia i la data era en el futur: el 4 de maig de 2082. Apareixia un grup de gent en una barca i que entraven ilegalment als països del nord d’Europa. Eren habitants de països com França, Espanya, Italia, Tunisia que afectats pel canvi climàtic fugien dels seus llocs d'origen perque s’havien tornat inhabitables per culpa de la meterologia. Sequera, calor i temperatures extremes. El peu de foto deia: "De la Provença a Escania" ( Escania es la zona del sud de Suecia, Skane en suec), i representava que aquella gent de la barca ( talment com els immigrants africans que arriven avui en pateres) fugien de l’escalfament de les seves regions meridionals. Hi havia fins i tot una entrevista a un pare amb els seus quatre fills que explicava en què s’havia transformat la Provença: ”temperatures de 50 graus, manca d’aigua, zones desertititzades que semblen un pasisatge llunar. Ens veiem obligats a fugir perque la nostra granja s’ha cremat i perque una variant mutada de febre de dengue está arribant al sud d’Europa”
Molta fantasia? O és aquest el futur que ens espera? Hi ha temps de fer alguna cosa o el que hagi de passar, passarà?

Drets i llibertats

2008-01-22T15:00:00.000+01:00

Aquest darrers dies no ha fet gens de fred a Suècia. Avui però la cosa canvia, al mati estavem a tres sota zero i fa poc començava a nevar. A veure si arriba l’hivern d’una vegada que això no és el que toca ara! Però és d’una altra cosa que us volia parlar. Del tabac. Molta gent a Espanya ja sap que alguns països europeus això del tabac és un tema tabú. Aquí el tabac està maleït. Fumar està restringit als domicilis particulars i a algunes arees específiques de llocs públics, i fins i tot a l’aire lliure, si és un parc infantil o al voltant d’escoles, no es permet fumar. Als restaurants no és gaire usual trobar una zona de fumadors. Fa uns anys hi havia zones de fumadors als pubs, però ningú s’hi volia estar, total que amb el temps alguns establiments les han eliminat del tot. Ni tant sols es fuma a les discoteques! La gent senzillament surt al carrer a fer el cigarret si és que no es poden aguantar. Com que la majoria prefereixen agafar un bon pedal a passar fred, doncs tampoc és tanta gent la que va entrant i sortint dels llocs per inhalar nicotina.
A mi aquesta insistència del govern en la protecció de la meva salut m’encanta. (Per que no hem d’oblidar que la raó per la que es fa és per a prevenir problemes de salut). Jo penso que les avantatges són moltes altres. Sobretot l’aire net. Tenir la sensació que entres a un lloc on no hi ha oxigen és molt desagradable. Però m’agradaria molt més que no es pogués fumar a Espanya. En primer lloc perque són molts els menors d’edat que acostumen a entrar en aquests llocs o bé amb els amics o amb els seus pares, la gent surt en familia, surten al vespre, a la tarda, i les cafeteries són les que són, tothom va a parar al mateix lloc, el paio amb el caliquenyo i la mare amb els nens per berenar un cacaolat i un crusan. En segon lloc perque els que no tenen un hàbit perjudicial per la salut tenen el dret de quedar-se al marge d’aquests efectes, i en darrer lloc i per mi superimportant, la sensació atmosfèrica del bar amb fum de tabac mesclat amb el marro del cafe i el caliu humà és perjudiacial també pel benestar dels narius ( encara que no inhal.lis el fum, cosa que no pots deixar de fer mes de trenta segons, la olor s’enganxa a la roba i als cabells). Quantes vegades us ha tocat seure ( al bus , al metro, al cine, al futbol...) al costat d’algú que té una aureola que empudega a deu metres de distància? Doncs així acaba un després de mitja hora al cafè del barri! La gent vol anar neta i pulida i no fent pudor de tabac. Jo ho vull, si més no.
Per Nadal a Catalunya vam sortir varies vegades a prendre alguna cosa, a fer un cafe, a esmorzar o a berenar. Era impossible trobar un local sense fum. Impossible. Era obrir la porta i aquella bafarada pudenta em tirava enrera, els meus amics i familiars de Catalunya, ni s’en adonaven d’aquell tuf. I jo quan vivia a Catalunya tampoc. Era com si diguessim “olor de bar”. En realitat no és olor de bar, és pudor de bar espanyol carregat de fum i amb mala ventilació. El cas és més escandalós si tenim en compte que jo sóc exfumadora ( vaig fumar durant uns quinze anys), tot i que he de reconèixer que en la meva època més compulsiva de fumadora mai vaig passar del mig paquet diari, (i ara molts diran que això no és fumar!) però desde que m’he acostumat a l’aire sense fum s’em fa molt difícil estar en un lloc on es fumi, més que pels efectes nocius ( més nocius ara encara perque no estic sola en el meu cos) per la pudor insoportable. Deu ser que, a més a més, el tabac és de mala qualitat perque el tabac de pipa, per exemple, té un perfum molt més agradable. No sé.
Em costa d’entendre com la gent s’ha deixat véncer en aquest aspecte. Qui hi surt perdent és la societat, les persones. Es van reproduint uns patrons que són dels anys cinquanta, de pais pobre i miserable ( de cafe i tabac per matar la gana). La llei antitabac i la manera de que tot continui igual ha set un desastre: fracàs total. Amb això sí que Catalunya és un pais endarrerit de debo. Des d’aquí és veu tan poc modern que es fumi a tot arreu. El primer que pensa un suec a l’aeroport i veu tot déu fumant: pais sens lleis, anarquia , la gent fa el que li rota. I una mica és així. La cosa està en que a Suècia es veu poca gent fumant, la majoria utilitza el tabac en forma de rapé, que ja us explicaré un altre dia, però es clar que n’hi ha de fumadors convencionals, fumen a casa seva, moltes vegades al balcó!!. I com en tot, el que fuma a Suècia fuma molt! Recordeu que els suecs no tenen limits oi? doncs amb el tabac igual. Només que els fa tant de mal als pulmons com a la butxaca. I el millor de tot, la discussió entre fumadors i no fumadors ( qui té més dret a què, qui ha de respectar a qui...) no existeix. No hi ha tema. Mort i enterrat.

Quan es sent odi per un alumne

2008-01-16T17:10:00.000+01:00

Una alumna en aquest cas. És que no puc amb ella. Ha arribat a un punt que no som amigues ni fem veure que ho intentem. El problema és que ella només té tretze anys i jo en tinc... trenta molts. La relació ja d’entrada no és equilibrada. Jo sé i ella no sap. No sap de la vida, no sap del respecte a les persones, no sap del que li espera en el futur, no sap de com alguns adults podem ajudar-la, evidentment no cal que ho digui, no sap gens d’espanyol, no sap de res encara i aparentment no té cap interés en saber ni en aprendre perque creu que ja ho sap tot. O que almenys sap el que li cal saber.
Ai ai.
Els adolescents solen ser una mica així en general, es creuen i es senten inmortals, intocables, totpoderosos, independents i autosuficients. No és una realitat, és un sentiment que tenen, i potser és un element que es desenvolupa justament per poder superar una etapa molt complicada amb moltes vies alternatives, amb descobriments vitals i consolidació de la identitat. Per fer front a tot això necessiten aquetsa xuleria madrilenya. Aquesta sobradesa de tot.
Aquesta noia acaba de denunciar el seu pare per maltractaments físics i psíquics. Es veu que fa uns quatre anys que dura la tortura a casa seva i fins ara ningú, ni els treballadors socials, ni les escoles, ni la policia no ha fet res. La noia està espantadissima. Els pares l’han amenaçat amb enviar-la i donar-la per casar cap a la India ( els pares són d’aquell pais) i se sent sola i vulnerable. Internament es clar. Tot això que li passa, si a mi no m’ho expliquen jo no ho hagués pogut saber de cap manera ja que la seva conducta a mi no m’explica el que li passa fora de l’escola.
A la meva classe es comporta com una maleducada descomunal, em fa preguntes íntimes i personals que evidentment mai responc, es passa l’estona sense obrir els llibres, rient amb les pobres companyes que l’aguanten, distraent als altres alumnes, cridant l’atenció només per interrompre el ritme de la classe i fer que no poguem treballar i avançar amb el temari, es passeja per la classe buscant brega amb els nois, una calamitat, una gamberra que no vol aprendre. Un dia que miravem una película, era una película de nadal dels “muppets”, pensada expressament perque s’ho passessin be escoltant l’espanyol, un activitat divertida pels alumnes, que tots volen repetir, aquesta tia no va alçar la vista per mirar una sola escena. Es va passar les sessions de cine mirant al terra. Zero interés. El que té collons és que a sobre la tia gosa exigir-me davant dels alumnes que faci les classes divertides, que un dia preparem plats de cuina espanyola, que perque no escoltem mes cançons, que més pelicules, que jugem al mots encreuats.... Proposi el que prosposi ja sé com actuarà. Tan se li en fotera del que fem. Si és que ho diu per dir, perque no li interessa res del que poguem fer en absolut. Parla per trencar el ritme. Per fer-se la xula i la protagonista. Per veure si entre la xerrameca i els comentaris hi ha ocasió de riure’s de la profe. Però com deia abans té zero interés en materies d’escola, ni li va ni li ve cap cosa de les que ella a vegades diu. Després de molts mesos d’intentar buscar una explicació i esforçar-me sense cap resultat jo he desenvolupat també un zero interés per ella. I saber el que li passa a casa no em fa gens de pena. Ho sento. Sóc dolenta, sóc mala profe. Però és que jo també he tingut tretze anys. I l’escaqueig estava a l’ordre del dia.

Gana

2008-01-13T11:53:00.001+01:00

Aquesta cosa de l’embaràs em provoca tota mena de molèsties i inconvenients. Sonarà típic però faig col.lecció dels símptomes que descriuen els llibres que tracten d’aquest tema . Desde bon principi ho he anat patint tot. Doloret a la part baixa de la panxa, inflor dels pits, nausees, fàstic pel menjar, sensibilitat extrema per les olors (fortes i no tan fortes), cremor d’estòmac, son, ofecs, atacs de gana cada dues hores. Terrible. Això sí que em posa negra. I és que és molt fotut que quan et venen aquests atacs de gana, literalment són atacs, no és el cuquet que comença a informar-te que potser d’aquí una estona seria conveneient menjar. NO. Són atacs de tropa napoleònica. Imperials. Indecents que t’obliguen a menjar qualsevol cosa que tinguis a l’abast immediatament. Ipso-facto. No pots esperar. I això ja us dic és un avorriment perque al mateix temps el menjar em fa fàstic. Penso en pa amb formatge i no. Penso en galetes i no, penso en fruita i no, en un pastís: puagh! res de res s’em posa bé. Llavors què punyeta he de menjar si no és ni hora de dinar, ni de sopar, ni d’esmorzar? Arreplego qualsevol cosa i ho engulleixo, amb fam pero sense ganes, sense delit amb cara de basques. Només per esmorteir aquesta bestia salvatge que s’engega cada dues hores demanant teca. I pobret no em refereixo al nen/a, sino al cos, a aquesta munió de cel-lules i hormones que han transformat la meva naturalesa en una màquina d’afamar-se cada dues hores. En un aparell productor i reproductor d’energia per continur fabricant una personeta aqui dins.

Els meus dits no són verds

2008-01-09T16:05:00.000+01:00

A casa meva les plantes s’em moren. No he arribat encara a esbrinar que punyeta és que fa s’em morin les plantes. Les rego cada setmana, i algunes que volen més aigua, dos cops per setmana i tot. Però no sé què passa, tots els veins tenen unes plantes precioses que llueixen a les seves finestres, i les meves es moren, es van pansint, resssecant, encongint i finalment queden calves i mortes. Estem 24 graus. Serà que fa massa calor? Jo em desepero perque aquí és costum regalar moltes flors i plantes, a vegades sense cap motiu, només perque et conviden a fer el cafè, o perque és época de tal planta o tal altra. I a mi aquesta costum m’agrada molt, trobo que és una manera molt tendre de pensar en l’altra gent, dur-li una floreta. Però m’en avergonyeixo que la següent vegada que venen les visites veuen que la pobra planta no ha sobreviscut a les meves mans o pitjor encara que es troba agonitzant. Em temo que aviat deixaran de regalar-me plantes i em regalar algun manual del tipus “ Get yourself some green fingers”. Heu d'admetre que la foto fa pena. No rigueu gaire.

L'Home cavall

2008-01-08T14:27:00.000+01:00

Aquest és un personatge curiós de Suècia. Aquest individu és conegut com Hästmannen, l’home-cavall. Hi ha un documental sobre ell que explica com viu la vida en aquest país tan avancat i tecnològic que coneixem. El documental el va co-produir un amic nostre Mideberg que es dedica a temes de comunicació i que ja anteriorment havia produit un documental magnífic titulat bondenstidpåjorden, “el temps del camperol a la terra”. El fotògraf i director és Peter Gerdehag. La fotografia en ambdós treballs és absolutament increible buscant els contrastos tan exagerats típics de l’expressivitat artística nórdica, però que a mi a vegades fins i tot semblen massa bonics (és com afegir sucre la mel). Ara a més de la pel.lícula també han publicat el llibre. Us ho poso aquí.
El hästmannen viu a la mateixa casa on va nèixer i porta la granja i els animals de la mateixa manera com es feia cent anys enrera. No utilitza tractor, ni eines modernes tot a mà o amb la forca dels animals. Viu sol des que la seva mare va morir i mai s’ha casat. Practicament viu, menja i dorm amb els cavalls. Els coneix a tots i té un tracte amb ells que els animals no permetrien mai a cap altre persona. Ès un home plenament conectat amb la natura en aquest sentit. En altres sentits l’home fa una mica de llàstima, per exemple hi ha una escena de la película on se sent un ocell que canta i ell tot emocionat exclama: Oh que bonic! escolteu el cant d’ aquest ocell. I els reporters, creient que és un savi de les coses del bosc, li demanen i quina mena d’ocell és aquest que canta? I el pobre home diu que no en té ni idea. I es queda igual. En una altra ocasió s’el veu que acaba de tenir la visita d’un funcionari d’Hisenda que li reclama un pagament perque resulta que l’home té una pila d’ impostos impagats i ell que intenta fugir i que remuga fent veure que no enten aquestes coses. La impressió és d’un pobre home sol que viu fora de la societat i que ha fugit de les responsabilitats que implica ser habitant d’un lloc, però al mateix temps no fuig en absolut, s’ha quedat a la casa dels seus avantpassats, sense canviar res. La seva fugida és mental, és una alienació i un viure en el seu propi món que molts no entenen o entenem. El mal només és un, al meu parer, i és que a Suècia, tothom ho sap, que no és pot fugir d’Hisenda. Sempre acaben trobant-te i fent-te pagar!!

Si sou una mica curiosos per aquest temes que tracten de persones peculiars us recomano que ho mireu amb tranquil.itat. Crec recordar que algú em va dir que els documentals de Peter Gerdehag es visionarien a Catalunya. Algú els ha vist?

Adéu 2007, Benvingut 2008!

2007-12-31T11:30:00.000+01:00

Últim dia de l’any. Dia de propòsits, promeses i plans. Per a acabar-ho d’adobar avui el dia s’ha aixecat tot nevat i continua caient desde fa una bona estona. És com cotó fluix. A més avui celebrarem el Nadal amb la familia del meu sambo, ja que el 24 vam ser a Catalunya i no vam poder donar-nos els regals amb la parentel.la vikinga. Ja fa uns quants anys que ens hem de repartir on som i amb qui per Nadal i Cap d’any. Aquest any tocava Nadal a Catalunya i Cap d’Any a Suècia, l’any vinent serà al revés o potser no o vés saber ...
El 2008 ens porta coses molt i molt noves, dates per recordar la resta de les nostres vides i esdeveniments emocionants. A l’abril el casament de la meva germana i per Sant Joan arribarà el meu primer fill. Serem pares, jo mama i el meu home papa. Encara quan ho escric em fa cosa. Serà com un canvi d’estat en la matèria, de l’estat líquid al gasós o del gasós al sòlid o del sòlid al líquid... la mateixa matèria però transformada i multiplicada. Un procés no reversible, for ever. M’hi he d’anar acostumant.
Aquesta vegada sí, doncs, que comencem l’any amb nous projectes i canvis importants en les nostres vides. Any nou, vida nova! Salut per tots i brindeu per mi que jo no puc. Estic embarassada, i feliç!

So long, Farewell, Aufierdersen, Goodbye!

2007-12-20T16:58:00.000+01:00

El Tomte s’ha avançat i m’ha dut un regal estupendo. No només he aprovat el suec B, sino que a sobre m’han posat la nota mes alta un Mycket Väl Godkänd, que vé a ser el nostre excel.lent. Que contenta estic!!! Ja tinc un cosa menys amb la que pensar. Ara ja puc començar a concentrar-me en el curs que començaré al Gener. Però què dic! No, no, no, ara disfrutaré de les meves vacances de Nadal, m’en vaig a Catalunya aquest cap de setmana, a passar uns quants dies. Després quan torni ja tindré temps d’estudiar espanyol. Potser no ho havia comentat però per donar classes d’espanyol, no n’hi ha prou amb ser nadiu i llicenciat i tenir estudis de pedagogia, cal haver estudiat o bé filologia hispànica o bé espanyol a una universitat sueca amb un mínim de 20 punts universitaris, que no tinc ni la més remota idea de a què equivalen en el nostre sistema universitari català... Potser son crèdits? Jo és que com que sóc de la prehistoria quan vaig acabar la carrera encara no havien començat amb aquest termes tant moderns.
O sigui que estudiaré espanyol a distància... a Suècia, té pebrots la cosa oi? No seria més lògic estudiar espanyol a Salamanca, per exemple? El que no sé és si aquests estudis d’espanyol poden ser convalidats a Espanya... Bé és igual, ara mateix no tinc plans d’anar a viure a Espanya.
El Nadal és molt a prop i fa un munt de dies que es nota al carrer i a la feina aquesta sensació de que s’acaba el món, que la gent té cinquanta mil encarrecs per fer, cinquanta mil regals per comprar, i moltes ganes de que arribin (els qui en tenim) unes vacances hivernals que es necessiten més que mai. La vida recomença el dia 7 de gener. Però abans de que acabi l’any jo tornaré a passar per aquí. Ara, gent del meu cor, m’en vaig a fer les maletes.
Bon Nadal!

Hi ha escoles i escoles

2007-12-18T15:30:00.000+01:00

No m’oblido de la petició de n’Aigua Clara, que voldria veure imatges dels centres educatius suecs. Tinc pensat fer un bon informe sobre el tema però aquestes setmanes no ha estat possible. A la xarxa he trobat imatges que ofereixen les sensacions que vull explicar sobretot en relació amb com contrasten amb l’escola catalana o espanyola. Aquí us en deixo una mostra però queda pendent fer el meu propi reportatge in situ.

1.- Sala de personal dels professors i administració en una escola sueca

2.- Exterior d'un institut

3.- Interior d'una aula

4.- Menjador

Una de les coses que em sobtava més quan entrava a les sales de profes, a la sala on en personal de l'escola va a buscar un cafè o a desconectar cinc minuts entre classe i classe, era aquest ambient de sala d'estar. Amb sofas, làmpares, cuina, diaris, etc... Em semblava impossible que allò fos un lloc de treball. Curiosament el primer dia que vaig anar a una entrevista em vaig trobar el personal comprartint coses que havien comprat a les vacances, formatges, galetes i prenent cafè, en plan tertúlia total. Em va venir al cap la ironia catalana "que en farem de feina en aquest pais!" I vaig menyspreuar-ho com si fossin uns ganduls poc seriosos, que no fotien brot. Per mi era com una cafeteria i poca feina s'hi feia en un lloc així. M'equivocava. S'hi treballa molt, i si es pot dir, molt millor. Aquestes fotos són representatives del que hi ha normalment, no són en absolut espais especialment "bonics" que he triat per a ilustrar el post. És el standart dels edificis educatius.

Premi

2007-12-16T19:08:00.000+01:00

He rebut el premi al bloc solidari. M’ha fet molt gràcia perque és la primera vegada que rebo algun cosa pel fet de tenir bloc. I sobretot venint d'un blocaire de renom que respecto enormement per la seva gran capacitat! He tingut la sort de ser distingida per Eduard Balsebre a través del seu blog de viatges.
El Premi al blog solidari consisteix en el següent: «es tracta de que cada premiat distingeix set blocaires que comparteixen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir.»

Els blocs que jo he escollit per al Premi al bloc solidari són:

1.- http://nande-ya-nen.blogspot.com/ per la seva implacable sinceritat, el seu punt de vista agut, d'observador guiat per la finesa, el seu sentit de l’humor i les seves reflexions particulars.

2.- http://castany.bloc.cat/ un home de seny que es fixa en els petits detalls. Un bloc que toca de peus a terra i que analitza les coses que passen al seu voltant. I per una altra rao que em guardo per mi.

3.- http://en27m2.blogspot.com/ Per la seva gràcia en explicar coses petites de la seva quotidianitat i per la savia filosofia de prendre’s amb humor les coses que no sempre són tan positives com voldriem.

4.- http://www.emigrantesindestino.com/ Un bloc que fa somniar que ens trasllada a llocs inimaginbles amb experiències comentades i viscudes en primer persona. Un bloc que fa de bon llegir i on s’aprèn molt.

5.- http://viureaestocolm.bloc.cat/ Una altra catalana que porta més temps que jo visquent Suècia. Mare de dues nenes que batalla amb el dia a dia i amb els contrastos d’ una societat diferent a la catalana. Premiada per compartir les seves vivències desde un punt de vist femení, madur i intel.ligent.

6.- http://www.diluvi.com/ es el bloc de l’Anna I l’Adrià. Una parella mestissa entre el mediterràni i escandinàvia. Expliquen retalls de la seva vida, curiositats que senten, viatges, gstronomia entre altres coses... la seva frescura es mereix aquest premi.

7.- http://culturaescandinava.blogspot.com/ Bloc que he descobert recentment però com a bona resident a Suècia m’incumbeix i m’interessa. Té premi per la recerca i el treball realitzat fins ara.

Enhorabona i moltes felicitats a tots.
Ja sabeu que ara us toca vosaltres premiar set blocs que considereu que segueixen el propòsit del premi al bloc solidari. Sort amb la sel.lecció!!.

Dones Estupendes

2007-12-14T18:50:00.000+01:00

Avui he anat a Linkoping. Haviem de fer unes gestions amb el meu home, i jo he aprofitat per conèixer en persona a una de les blocaires més famoses que hi ha a l’espai virtual. Si senyores i senyors, la Demonée. He tingut el privilegi de seure amb ella durant un estoneta i prendre un cafè al centre de Linkoping. Hem estat xerrant “ a l’estil ibèric”, o sigui sobretot jo , interrompent i solapant les seves frases, jo és que amb això encara no sóc gens sueca, i hem despotricat del suecs i dels espanyols, una mica per quedar-nos en pau i ben desfogades
La Demonée és un dona guapa, elegant i amb molta classe. Fa tretze anys que viu Suècia i és per tant, tota una experta en veure les semblances i les diferències entre els dues cultures. Molt serena i tranquila, jo pel seu blog me la imaginava potser una mica més esbojarrada, però per qüestions personals aquesta época de la seva vida no és precisament la més alegre...
M’ha encantat conèixer-la. A veure si ve alguna vegada ve a veure’m on jo visc... jo l’espero.

La vida es sueño

2007-12-11T18:07:00.000+01:00

Tres hores he trigat en fer l’exàmen de suec. Era un exàmen escrit, i en realitat en podia haver utlititzat cinc d’ hores, que és el que estableix el ministeri per aquesta prova. És un examen que es diu “Nacional” i si aprovo ja estaré autoritzada com a professora. És un requisit indispensable tenir el nivell de suec més alt que es dona a nivell de secundaria per a exercir la docència al sistema públic. És com si diguessim l’equivalent al nivell C de català per a treballar a les escoles de Catalunya. No era un exàmen de preguntes ni de gramàtica, ni tan sols de comprensió. Ha estat un exàmen literari, creatiu. Havia d’escriure una crònica per a ser publicada en un diari. En la crònica havia d’explicar un somni i interpretar-lo basant-me en un dossier que fa deu dies la profe ens havia donat. El dossier es prepara a nivell nacional, i aquest cop el tema anava de “somni i realitat”. El dossier del passat juny es titulava “temps moderns”.

He explicat una historia que va ser viscuda pel meu germà quan ell i el seu amic de l’ànima durant un any d’aventures i viatges van anar a parar a un poblat de la selva de Papua Nova Guinea, van conviure uns dos mesos amb aquella gent senzilla, primitiva, autèntica, sense tecnologies, i amb nens que corrien despullats tot el dia, però plens de bona voluntat i sentiments. Allà un mena de bruixot o xaman els va interprestar els somnis. A través del seus somnis el bruixot va saber que havien de tornar cap a casa urgentment perque una persona de la familia de l’amic del meu germà s’havia posat greument malalta. De l’altre somni també en va treure conjectures, i li va venir dir que quan tornés a casa no confiés en la nòvia que hi havia deixat perque, ella ja havia trobat un altre pajaru. Els somnis que van tenir m’els he inventat perque la veritat crec que ni el meu germà s’en recordava del que havien somniat. Ell recordava que el que el bruixot els havia dit s’havia complert al peu de la lletra en tornar a casa. I així va ser que el bruixot va tenir raó. Van tornar tots dos a Catalunya i van descobrir que la mare de l’amic tenia càncer i que la nòvia del meu germà ja s’havia oblidat d’ell, (per altra banda ben comprensible després d’un any de no saber-ne res) i que disfrutava del caliu de l'amor entre els braços d’un altre.
A la profe li he fotut aquest rotllo en suec i després he tret conclusions i conexions amb el dossier que ens havien donat. He acabat parlant de Freud i del psicoanalisi i de les teories més modernes sobre la funció dels somnis, que serveixen per al benestar integral de l’esser etc, etc... Colarà?
Dijous em toca la part oral. He de fer una presentació durant vuit minuts, calculats, mesurats i restringits. Ni més ni menys. Tema: de nou, els somnis...

Avorriment i creativitat, dos aliats indispensbles

2007-12-07T16:10:00.000+01:00

El post d'avui està suggerit per la meva amiga B, quan vaig comentar-li fa uns quants dies, que em faltava inspiració pel meu bloc. Gràcies B!!
Aquest curs no tinc temps per avorrir-me. De fet no he sigut mai una persona d’avorrir-me gaire. Quan vivia a Barcelona estava sempre ocupada, i no tenia temps per que m’arribessin pensament del tipus: “i que podria fer ara?”
L’any passat que treballava poques hores em vaig dedicar a fer un munt de coses per omplir les estones mortes, feia els meus propis collarets, vaig iniciar-me en fer mitja, vaig pintar mobles vells, anava als loppis a la recerca de tresors, feia croquetes, anava al gimnàs...
Enguany no faig res d’això perquè treballo, preparo les classes, tinc reunions, faig els meus exercicis de suec i estudio per l’ examen de suec ( la setmana pròxima m’examino!!!!!!!!!!) i de tant en tant escric al bloc
Com he dit abans, fa un parell de setmanes estava tan saturada que em costava fins i tot escriure al bloc, cosa que m’encanta, i no trobava ni el temps ni els temes que m’inspiressin, no tenia temps per pensar, i moltes vegades el que ens fa reflexionar, el que ens fa tenir cabòries, és justament aquella estona que estem sols, que tenim temps per pensar una mica més en profunditat, per rumiar, però en la que encara no estem tan cansats com per quedar-nos estabornits al sofà davant de qualsevol tonteria televisada.
Els suecs d’això en saben un niu. Són els reis del relax, de la patxorra “pausa”, del “ara jo amb mi mateix” una estoneta i després ja torno a la feina... si em va bé. Amb aquest sistema tenen molt de temps per escalfar la matèria gris. Potser és perquè hi ha tant de temps d’oci que els suecs se les pensen totes i a vegades troben solucions genials. Tenen uns invents bonissims invents d’aquells que et fan adonar que algú ha tingut temps per pensar en una cosa que realment és útil i que esta ben dissenyada. A vegades jo em demano perquè a Espanya i a Catalunya no hem tingut aquestes coses fins que no ha arribat Ikea? Tan burros som que a nosaltres no s’ens acudeixen coses útils i que fan la vida més fàcil?
Les fundes nòrdiques, els plàstics selladors dels paquets oberts, les fustes de tallar que surten de sota la bancada de la cuina, els talla-formatges, els obridors de pots adossats al moble de la cuina, el tetra brik, el sistema ikea ...
Algunes d’aquestes coses no existien fa vint-i-.cinc anys a casa meva, i algunes altres a casa dels meus pares encara tampoc ara.

Delicatessen sueques

2007-12-04T15:31:00.000+01:00

La majoria de la gent que té una mica d’interés per cultures diferents s’ha sentit atreta alguna vegada per la gastronomia com un ingredient més que posa sal i pebre a les curiositats, semblances i diferències entre cada pais. Alguns plats suecs s’han fet universalment coneguts (gràcies al merxandaising d’Ikea ) com les tradicionals mandonguilles, la salsa de nabius vermells, el caviar en tub, l’areng marinat, el salmó... i molts que ens venen al cap automaticament i que identifiquem amb la dieta nòrdica. Pero hi ha alguns plats que jo no havia vist mai a cap altre lloc del món i que ben segur potser no han tingut el glamour necessari com per a ser exportats com a producte típic. Un plat que em fascina per la seva senzillesa és la sopa de pèsols grocs amb cansalada:“Ärtsoppa med fläsk”, és un plat suec que jo diria que és molt antic, més antic que l’arribada i l’ús de les patates a Suècia, ( seria potser com les nostres llenties estofades), un plat humil i rudimentari, sense aires de grandesa, pobre i modest, sense pretensions, sense espècies exòtiques ni forasteres ( la minsa carn de porc que hi ha a la sopa és un insinuació de proteïna), un plat que atipa, per satisfer panxes famèliques i poder tornar a la feina amb energia, un plat que enfortia els malats (que millor que una reconfortant sopa?). En definitiva, un plat que deu haver pujat moltes generacions de suecs al llarg de la seva historia. I continua ...
La foto és de la sopa que venen preparada amb aquest envasos de plàstic, tipus xoped, com diu la Maria.
Un altre plat, bé més que plat és un producte, és la isterband de Smaland, no crec que es pogui traduir però la isterband és com una botifarra fumada feta de tripa. Els ingredients d’aquesta salsitxa (que els suecs no anomenenn salsitxa: korv, sino tira: band) són diversos i tot i que la sensació és de menjar “tall”, el contingut de carn (de vedella en aquest cas) és molt baix, potser en un 10 % en total, i no és pot comparar amb les nostres botifarres. La isterband està feta de cansalada de porc, gra de cibada remullat i trinxat perque s’infli, per fer bulto, ceba, tripes i budells i la carn de vedella que he dit abans. La isterband es deixava assecar penjada sobre les xemeneies durant tres dies i agafava gust de fumat.

Al meu parer és un producte molt identificatiu de Suècia, i d’aqui es pot entendre el costum que tenen de preparar plats amb molts ingredients diferents, agafar una mica de cada cosa que hi ha a casa i fer-ne un plat, un producte, un àpat, i que allargui per a molta gent, si ho penseu una mica la filosofia gastronòmica sueca seria aquesta no? que és sino el buffet de Nadal, el seu famosíssim smörgåsbord? Malauradament em sembla improbable que la modesta isterband pugui arribar algun dia a formar part del selecte buffet. Fins i tot als suecs a vegades els fa vergonya la seva salsitxa tan rústica. Imagineu-vos si els madrilenys els fessin vergonya els seus callos, perque no són prou fins!!

Amb els pèls de tots colors

2007-11-30T18:11:00.000+01:00

Una cosa que em cridava molt l’atenció les primeres vegades que viatjava a Suècia era que hi havia moltes noies que es tenyien el cabell de color fosc. Es notava que el color no era natural perque primer tenien la pell clareta , els ulls blaus, les celles tirant a rosses i perque el color en definitiva quedava com extrany. I és que els colors que trien les sueques (i els suecs) per a tenyir-se no són els tons “naturals” castanys, rossos foscos o cendrosos que els anirien bé sense causar estridències, no , a ells els van els tons extrems: caobes , lilats, negres , vermells, tons molt pujats que en cap manera busquen allò que a Catalunya regeix les nostres vides “que quedi natural, que no es noti que és tenyit”. Ah no, aqui lo de natural és per les velles ( és a dir a partir dels 50: el gris), a les altres els agrada el que queda d’allò més artificial. Molts nois també es tenyeixen , un de famós ultratenyit és el cantant Markus que va guanyar l’any passat la Operacion Triumfo de Suècia,“Idol”. Es un tipus del nord, del nord més al nord de Suècia, una regió on a hores d’ara hi deu haver una hora i mitja de llum al dia o menys. El xaval te la pell blanquinosa del color de la crema de llet i els ulls blaus molt clars, i la seva tenyimenta li dona una imatge de mort vivent, de semi-gotic, que suposo jo és la que vol donar, perque a les seves fans els encanta i es tornen beneites per ell. Jo penso que el noi potser si que seria atractiu, però amb el color de cabell que sa mare el va parir, i no amb aquesta carbonera que li han fotut al cap. (Foto).

Despres hi ha les noies que són super rosses naturals que es tenyeixen de negre, el resultat queda molt extransy perque d’alguna manera el seu color afecta el tiny i moltes vegades veig noies amb el cabell blavós o verdós... definitivament lleig.
Però bé que s’hi pot dir en quant a gustos i preferències? A Catalunya jo m’he fet un tip de criticar les marujes morenotes que es tenyeixen rosses, i que els va creixent l’arrel negra sense adonar-se’n, o encara pitjor , les que es fan les metxes de zebra o de tigre, això si que és natural! que hi va haver un época que no es podia sortir al carrer sense contar-ne vint-i-cinc a cada cantonada. I després va venir la moda dels caobes. Totes les de comarques amb el mateix color. No sé si encara dura aquesta moda, ultimament no m’hi he fixat gaire, però juraria que encara n’hi ha alguna que no ha superat aquesta etapa i que mantindrà el color la resta de la seva vida. La qüestió és arribar a trobar una personalitat pròpia, o no?

Riquesa lingüistica, amplitud de vocabulari

2007-11-27T13:56:00.001+01:00

Quan es tenen tretze anys es tenen moltes coses. Moltes coses per fer, moltes per descubrir i sobretot molta curiositat per determindes àrees de la vida encara desconegudes però igualment fascinants.
Tinc un grup de salvatges en procés de domesticació amb els quals he tingut molts problemes però que sembla per moments (no vull cantar victoria massa aviat) que estem, ells i jo, en el camí correcte per aconsegir quelcom semblant a la prestació del magisteri. Avui ha sigut per petar-se de riure a cada segon. N’hi ha tres que són la repera . Són espabiltats però molt entremaliats. Per donar-vos una idea del seu nivell de trapelleria us diré que a la classe han arribat a fer de tot: cremar silicona, construir avions de paper i fer-los volar per l’espai aeri de l’aula, aixecar-se per barallar-se amb un company a deu metres, fer anar el mòbil, escoltar musica amb el mp3, robar-me els llapissos del MEU bolso, endur-se utenlisis de la classe, escampar papers per terra com si fossin confetti....
Avui però el seu neguit ha estat quan havien de fer la traducció d’un text del suec a l’espanyol. Tot el vocabulri del text ere terminologia que ja havien estudiat i que apareix al llibre de text, i per tant no els calia en absolut utilitzar el diccionari. Però igualent per mandra de pensar han decidit fer servir els diccionaris. No han arribat gaire lluny perque de cop s’han adonat que enlloc de buscar les paraules de la traducció podien buscar paraules molt més guais i divertides. Fita, Knulla, Kuk. O sigui: coño, follar, polla. NO us podeu imaginar la que s’ha montat, està clar que per ells el so d’aquestes paraules és com si res, no els sona com una paraulota ni com el que significa en espanyol, i ho anaven escridassant com bojos per la classe. La peculiaritat era però que no ho llegien bé i el que anaven dient sonava així: cono, folar, pola, CONO! FOLAR! POLA!! POLA, CONO, FOLAR!!!. Jo no em podia aguantar el riure perque de veritat era com estar present en una mena de ritual indesxifrable dut a terme per un grup d’energumens escurçats i embogits, saturats d’excitament momentani per la descoberta de la sopa d’all. En tornar a casa m’he sentit satisfeta. Avui han ampliat el seu vocabulari amb tres noves paraules que poden ser fonamentals per a la seva bona educació. Èxit aconseguit.

Passions

2007-11-22T17:46:00.000+01:00

Avui he sigut testimoni d'una cosa que m'ha sorprès molt. Al migdia he anat comprar el meu dinar a un supermercat que hi ha a prop d'un dels coles on treballo. He entrat depressa i de sobte veig un dona gran estirada a terra com si es trobés molt malament o com si hagués caigut. La dona no estava sola, hi havia dues senyores, clientes, no pas personal de la botiga, que més o menys l'atenien o li feien companyia. La meva reacció instintiva ha estat acostar-me i demanar que li passava i si podia ajudar, precisament perque no hi havia gaire gent amb ella, o com si acabés de passar. Les altres dones m'han dit que no es trobava bé i que ja havien avisat una ambulància. I efectivament al cap de poc arribaven dos tiarrons refetons amb armilles fluorescents i una camilla per endur-se la pobra senyora. Quan tot això passava i jo ja era a la cua de la caixa per pagar i m'he adonat que el super estava pleníssim de gent, i que només jo i les dues altres samaritanes ens haviem alarmat o preocupat pel que li passava a la iaieta. La resta de la gent feia la seva com si no passés res, tranquilitat absoluta, com si fos ben normal que una persona jaiés al terra d'un supermercat amb problemes de salut. La meva reflexió ha estat que la gent del sud d'Europa tenim aquesta cosa de la caritat i de la simpatia emocional molt dins nostre quasi com un instint, deu ser per la tradició religiosa tan forta que ens han inculcat desde petits: la "com//passió" ( patir amb)... i que és quelcom molt arrelat a la nostra societat, ens preocupem molt pels altres, amb lo bo i lo dolent que això representa. Si m'hagués trobat aquest escena a Catalunya, s'hauria produit una atmòsfera completment diferent, hi hauria hagut un munt de gent al voltant de la senyora, cadascuna de les persones intentant donar els seus consells, o senzillament mirant per pura xafarderia, igual com quan hi ha un accident de cotxe, que la resta de vehicles redueixen la velocitat per quedar-se mirant quants caps i quantes cames poden comptar repartides pel lloc del desastre.

Estrés i descans, dos antònims necessaris... o no

2007-11-20T14:17:00.000+01:00

Un dels motius pel quals vaig hipnotitzar el meu home per venir a viure a Suècia (vaig ser jo qui va pensar en traslladar-nos, i no ell com tothom creu al principi), va ser per la pobre qualitat de vida laboral que es té a Catalunya i a Espanya. Es poden tenir sous més o menys alts i feines agradables amb oficines noves i tota mena de modernitats pero els horaris de treball i els horaris dels àpats, no permeten conciliar la vida laboral amb la vida privada. NO parlaré de la vida familiar perque hi ha molta gent que no té ni marit, ni muller, ni fills, i no per això han de passar-se la vida a la feina.
Tot i que a vegades sembla la única excusa per a poder-se escapar (!).
Gosaria dir que a Suècia els horaris de treball són fins i tot massa curts, perque la sensació moltes vegades és que a les 4 de la tarda ja s’ha acabat el dia mentre que a Catalunya les 4 de la tarda és primera hora de la tarda i encara queda mooooooolta estona abans no arribis a casa. Tot això significa que les hores de màxima activitat es concentren en un periode del dia bastant limitat. Entre les vuit del matí i les cinc de la tarda, o les deu del mati i les sis de la tarda per als comerços que no són d’alimentació. Cal dir però que els suecs també es queixen d’estrés, cosa que al principi jo no entenia.

Desde el punt de vist d’un suec, l’estrés vé ocasionat per aquesta acumulació d’activitats en un temps reduit, a veure si m’explico, a Catalunya hi ha estrés perque hem de treballar, hem d’anar a casa fer el dinar, dinar, desparar la taula, rentar els plats, tornar a la feina, despres de la feina anem al gimnas o anem a comprar les coses que falten la nevera, banyem els nens, fem el sopar, sopem, mirem la tele i anem a dormir, com a molt aviat, a mitjanit. El dia és molt llarg i amb moltes obligacions i amb hores mortes al migdia que allarguen la jornada inutil i ineficaçment. O com jo dic a vegades, cada dia és com un dia doble, anar a casa al migdia fer una llarga pausa i després haver de tornar a començar com una segona jornada a la tarda.

A Suècia no és aixi. Un surt de casa ben esmorzat va a la feina, dina a a la feina, plega, s’en va a casa, esta amb la familia o fa esport o el que sigui, sopa, mira la tele (força estona) i s’en va a dormir (al voltant de les deu).
Penso en la meva mare, santa i martir que algun dia s’haurà de canonitzar o com a minim beatificar, que a vegades la truco a les vuit i encara no es a casa, esta treballant i fent encàrrecs fins a quarts de nou o les nou de la nit, com pot descansar, si es lleva a les sis del mati!!!

Tinc comprovat que a Suecia em llevo només mitja hora abans del que em llevava a Barcelona, però en canvi tinc son molt abans i el meu descans és molt més profund i de més qualitat. Una explicació seria que, com si diguesim començo a relaxar-me molt abans i la meva ment desconecta de la feina i les obligacions molt abans que quan vivia a Catalunya. Quan m’en vaig dormir estic preparada pel son, perque ja porto molta estona a casa tranquilment. I és molt agradable. Reconec que ara m’encanta dormir. M’estic tornant sueca? A vegades demano als meus alumnes que han fet el cap de setmana i quedo esgarrifada de la quantitat de canalla que diu que ha “dormit” el cap de setmana. Com es pot ser tan manta? Jo m'indigno.
Però bé, tornant al tema de l’estrés ( Apa que avui jo m’en vaig pels Cerrros de Ubeda )
si s’ ha d’anar al metge, o a la perruqueria, o a comprar unes sabates o es vol quedar amb una amiga per fer un cafè, i no vols demanar permis a la feina ( se suposa que no oi? Tot i que potser pel metge sí) ho has de fer entre les cinc de la tarda que surts de la feina i les sis que tanquen els establiments. Per això a vegades a Suècia també hi ha gent que es queixa d’estrés. I és que per ells és impensable fer alguna cosa després de les sis, el dia s’ha acabat i és com si els demanessis un impossible. Tot tancat i barrat i els seus cervellets poc flexibles també.

Casum l’olla i els putus directors de cine espanyols!

2007-11-13T15:29:00.000+01:00

I és que no falla, a moltes pel.lícules espanyoles i com a herència de l’avorridissima època del destape m’hi han de fotre una escena de sexe d’allò més explicita que no ve a cuento de res. L’ ultim ha estat amb la interessnt, tendra i emotiva pel.lícula de Jose Luis Cuerda, La lengua de las mariposas, que vaig visionar pel meus alumnes de tretze anys fa un parell de setmanes. Jo només recordava que la història explicava la relació entre un nen que començava l’escola i un mestre a punt de jubilarse i el despertar del coneixement i una amistat entre les dues generacions enmarcat en l’àmbit històric dels anys anteriors de la guerra civil. Sí, aquesta és la descripció de la pel.lícula tal i com jo la recordava perque a mi les escenes de teta, cul i pito, generalment me la porten fluixa, sobretot quan poc o gens tenen a veure amb el que en relitat la pel.lícula vol explicar, o sigui que a vegades ni m’hi fixo si n’hi ha o no. No és el meu primer objectiu en la vida recordar quantes vegades es follen els uns els altres en una peli, diguessim. Però pel que sembla encara hi ha directors de cine Espanya que pensen que la gent està per això.
Quina va ser la meva sorpersa i el rebombori general que es va produir a la classe quan poc despres dels primers deu minuts l’actor Guillermo Toledo en un paper molt i molt secundari es tira violentament i de mala manera a una pagesa (Elena Fernandez) en un paller, i apareixen pits i culs i titoles, apa vinga tot a l’aire fresc de la matinada. Els alumnes amb cridoria jo com un tomàquet. I un alumne que diu: Això és porno! I jo: Nen tu no has vist porno. I un altre d’innocent que em pregunta, senyo però això ho podem veure nosaltres? El que em va sortir va ser: tranquils, penseu que no és de veritat això només és una pel.lícula.
Una pel.lícula menys que puc utilitzar en les meves classes. Llàstima. No he rebut cap trucada ni cap comentari de cap pare. Creuem els dits.

Quan es tenen influències

2007-11-09T15:48:00.001+01:00

Pels meus lectors desconeguts avui em descobreixo. I és que no puc dissimular que m’encanta aquesta foto, i més si us explico de què va. Amb els estudiants de l’intercanvi vam anar un dia Barcelona, a fer el turista al matí i de compres a la tarda. La part turistica va consistir basicament en Gaudí, el Parc Güell i la Sagrada Familia. Però el millor de tot és que la visita a la Sagrada Familia la vam fer com uns autèntics privilegiats. Resulta que un antic alumne de l’Institut de Berga és ara un dels arquitectes del projecte del temple de Gaudí i amb una extrema amabilitat i deferència ens van permetre visitar el monument desde dins (desde les bambalines), amb els obligatoris cascs dels arquitectes i estalviant-nos el prótocol de les taquilles i les corresponents cues de japonesos, i ens vam sentir com a personatges d'allò més importants.
Aquí estic amb els dos unics nois suecs del grup: en Villiam i en Viktor, la resta eren tot noies.
Enmig de tot el follon de les obres va passar pel nostre costat un parell de vegades el senyor Subirachs, vellet, menut, i gairebé inperceptible, i jo que el coneixia d’exposicions i altres ocasions vaig avisar els alumnes, ei que aquest senyor és el continuador de Gaudí, i això és una cosa que podreu explicar als vostres nets, que una vegada vosaltres el vau veure!!
Però ells estan per altres històries, crec que encara no s’han adonat ni han apreciat realment lo especial que va ser poder veure l’edifici desde la zona restringida. Tan se val! Jo sí i us convido a saber-ho.

Per cert, us agrada la foto?

Höst Lov I (o vacances escolars de tardor I)

2007-11-07T20:13:00.000+01:00

Disculpeu la meva perllongada absència. Ja sabeu que he estat fora. El viatge va anar molt bé. Els suecs s’ho van passar de conya, a Berga els van tractar a cos de rei. Tenien un èxit que no s’esperaven, els paletes xiulaven com desesperats a les noies sueques pel carrer, i no m’extranya perque són molt mones i perque contrastaven de lluny amb les indígenes. Per part meva he de dir que Berga ja no és un ciutat petita i tranquila del prepirineu. Berga com gairebé tots els llocs de Catalunya és una ciutat de moviment, de frenesí, de trànsit, on els reis són els cotxes, les grues, els sorolls i una mica, perque no dir-ho, el caos. Quina transformació que han patit aquests llocs amb només trenta anys. Quan arribes veus el massis imponent al fons, la muntanya de Queralt i la pedra viva que fa de bressol a la ciutat, és bonic, exòtic, únic i impressionant. L’endemà ja em sentia extranya i incòmoda. No vaig parar de despertar-me durant tota la nit pel trànsit que hi havia just al costat de l’hotel. Els suecs per la seva banda es van sorprendre de moltes coses, per exemple que algunes families no esmorzaven, que a tot arreu es fumava, que l’institut on estudiaven els nens semblava més una presó amb tanques altíssimes de malla metàl.lica que no pas un centre educatiu, que per culpa de les drogues els nens no podien sortir al carrer durant les hores del pati, que els alumnes dinaven les 14:30!!! Això els costava d’entendre. Mi em va sorprendre que gairebé ja no recordés lo lletjos que són els instituts Catalunya, lo freds i desangelats que són els seus passadissos, les sales de profes, els patis, la pinta de pobre i miserable que té tot plegat ( i sense ser-ho!). Realment s’han de canviar moltes coses si és vol millorar la qualitat educativa. Els nens suecs en canvi no aprecien el que tenen. Tenen tant que fins i tot ho menyspreuen. A Suècia TOT el que incumbeix educació és totalment gratuit. Fins i tot els llibres, el dinar, els llapissos i les gomes, les excursions, el transport: tot. I què passa? Doncs que ho perden, ho llencen, ho destrueixen i no ho valoren i a sobre en demanen un altre, perque es creuen amb el dret.També em va sorprendre que ja no tolero ( o el meu cos no tolera bé) els horaris espanyols. A les vuit de la tarda em sentia esgotada i els catalans encara havien de decidir que es faria al vespre!! Si el vespre ja havia arribat! Vam celebrar la castanyada i vam menjar castanyes i panellets. Concretament: un panellet perque amb un de sol ja quedo satisfeta. Els suecs però amb aquestes coses no s’hi fixaven gaire, són de generació Mc Donalds i coses per l’estil. Ara bé, les botigues de dolços les van visitar totes i es van polir el seu pressupost amb regalèssia i gominoles, tal i com fan aquí...

A la foto tot el grup, suecs i catalans, en un moment de feeling "amigos para siempre".

Experiència intercultural

2007-10-27T16:20:00.000+02:00

Avui m’acomido per uns dies. Seré fora una setmana i no crec que pugui escriure. M’en vaig a Catalunya però no de vacances. Dinou alumnes suecs fan un intercanvi amb una escola de Berga i a mi em toca fer de responsable. Ja us explicaré com ha anat a la tornada. Tinc moltes ganes de menjar pa amb tomàquet i pernil !!!!!!!!!!!!!!!!!! És el que fa l'abstinència. Apa, fins d'aquí uns quants dies. Feu bondat.

El mestre del cinema

2007-10-25T16:57:00.000+02:00

Va coincidir que quan m’en vaig anar a Catalunya a l'estiu va morir el gran de Suècia, Ingmar Bergman i no vaig poder escriure res. No vaig poder ni tan sols reaccionar davant d’un fet tan immens com la pèrdua del mestre del cinema suec, i tot per culpa de l’atabalament dels preparatius per marxar. Coses que passen ...
Ara m’en adono que és imperdonable no comentar res sobre ell. Les seves películes han estat un retrat de Suècia, no només de la seva gent i les costums, i la psicologia del caràcter suec, també ha retratat el paisatge, les cases, els seus interiors i una cosa difícil de plasmar si no és amb cinema: l’ambient , els ritmes i el tempo de la vida d’aquest pais.
Una película que m’agrada molt de Bergman és la de Sommaren med Monika, L’estiu ammb Monika i és una de les primeres que va fer, de l'any 1953. La historia està plena del sentiment tràgic del destí de les persones. Una cosa que els suecs en diuen "vemod", que és com una mena de nostalgia, un sentiment de que les coses són així i així seràn perque no s'hi pot fer més. El diccionari en diu: tristesa suau per alguna cosa que es considera perduda.

És bonic, oi? Equivaldria a la nostra enyorança... no ben bé.

El que poster no es coneix tan bé de Bergman és que es va casar sis vegades i que té nou fills! Però és que aquí a Suècia la gent procrea que dona gust, no sé si m'enteneu. Je je.

Noticia bomba

2007-10-22T21:15:00.000+02:00

Els documents públics a Suècia són públics al 100% especialment tot el que té relació amb economia i finances. Els pressupostos de l’estat, les despeses de les institucions públiques, dels municipis, el que gunya la gent, totes les dades estan al’abast de qualsevol persona que ho vulgui solicitar. Els periodistes en aquest camp tenen una font d’informació immanent que revisen, analitzen, interpreten i utilitzen quan els dona la santissima gana. A vegades ilustrant a la població, a vegades fent tergiversacions que els convenen per als seus titulars més sensacionalistes. La última ha estat que un d’aquests reporters ha descobert en els pressupostos de l’any vinent una partida economica que estaria destinada a un casori reial. La noticia no ha trigat ni un dia en esbombar-se i la portaveu de la casa reial ha sortit amb l’excusa de que aquesta partida pressupostaria només era una previsió, ja que donat la situació i l’edat de la princesa és possible que hi hagi un casament a la familia reial i que cal estar economicament previngut, i que per tant no significa que hagi de ser durant el 2008 concretament. Jo la veritat, opino que és la manera menyss romàntica, poc glamourósa i més sosa que una noticia es filtri a través de documents economics. O sigui que t'en enteris pels calés que costa. Fa una mica de pena, no? Daniel, el jove que surt desde fa anys amb Victoria, futura reina de Suècia, és un home de classe mitja, sense sang reial però que viu en el món real. És director d’un centre esportiu i per a molts suecs amants de les antigues formes no és la persona ideal per a ser membre de la monarquia. L’altre dia deien que si arribés a casar-se amb la princesa Victoria, tot i que ella fos coronada reina ell mai podria osterntar el títol de rei. Es quedaria tota la vida de princep consort. És una mica injust si es compara amb la Reina Silvia, que esdevingué reina havent estat hostessa de vol. Trobo que és un greuje comparartiu que siguent entrenador i amo d’un gimnàs no es pugui ser rei i en canvi si pugui ser reina una ex- hostessa de vol. Les alegacions deuen ser que com minim que en aquella época encara no existia Ryanair. Això l’hauria desqualificat segur.

S'ha obert la veda

2007-10-19T17:31:00.000+02:00

Ha començat la temporada de caça a Suècia i això significa moltes coses. Per exemple, la setmana passada un alumne meu va faltar dos dies a classe perque s'en va anar amb els seu pare de cacera. El noiet és un "follonero" nat i dels més xerraires i per mi va ser un alleujament tenir-lo fora un parell de dies. Quan ha tornat evidentment expirava un aire xulesc de pagerol ufanós que sembla talment que torni a classe un heroi de guerra. Com a minim, però com que porta l'etiqueta de bosquimà enganxada al front no fa les burrades que acostuma a fer per a cridar l'atenció, així serà per uns quants dies.... espero.

Les carreteres estàn plenes de cotxes amb matrícula alemanya, i és que venen amb peregrinació a la recerca de l'alce perdut. Els teutons estan obsessionats amb aquesta bèstia extranya, mansa i grandiosa, emparentada amb els cèrvids més petits. Resulta que antigament, fa cents d' anys anys, una gran supercifie d'Europa estava poblada per aquestes bèstiques de 700 quilos. Ara només n'hi ha a Escandinavia i Russia i diuen que se n'ha vist alguns a Polonia. El fet és que aquest bitxo és el símbol del paradís perdut pels alemanys. Jo el trobo molt graciós, té un cap extraordinariament gran i una cara simpàtica. Com de pallasso. La cosa és que els animals amb les batudes que es monten amb la caça de l'alce ( s'assembla molt a la cacera del senglar) queden totament desorientant i amb la seva fugida es llancen a les carreteres. Hi ha molts accidents, i els d'alce no són lleus. Un amic nostre va xocar l'hivern passat amb un cèrvol petit, segurament una daina, ho va passar malament perque a ningú li agrada matar una animal tan bonic, i el cotxe va quedar destroçat. Afortunadament no va ser més greu quan un pensa que les conseqüències podien haver estar pitjors. Però amb un alce tothom recomana que el millor és esquivar-lo ja que provoca molts morts. Les causes de mort per accident d'alce són extremadament violentes. Les estadístiques diuen que el conductor i el passatger davanter no moren per l'impacte sino perque l'animal queda encastat al vidre de mala manera i vol fugir. Intenta escapar com sigui. Els ocupants dels seients moren per culpa dels cops de les potes de l'alce contra les seves cares. Ha de ser horrible. La setmana vinent encara sera pitjor amb les vacances escolars de tardor. Quan tingui una altra estona us parlaré dels ossos . Mentrestant podeu mirar això si voleu.

Santa Teresa

2007-10-16T17:06:00.000+02:00

Per la gent de casa tinc el plaer de publicar l'espectacular ram de flors que vaig rebre ahir, que era el meu sant, Santa Teresa. No ho vaig poder celebrar de manera especial perque aquí els noms del calendari no s'assemblen de res amb el santoral català, a part que ningú s'immuta per aquestes coses. En canvi l'aniversari sí, l'aniversari és una data sonada a la vida de tothom i la gent ho memoritza i ho prepara amb tota mena de solemnitat, el propi i dels amics o familiars). Pero ahir al voltant de les quatre vaig rebre una trucada que em va enxampar en plena classe i no vaig poder evitar dir " Ui és una trucada från Spanien" i tots alhora " Svara!svara!" Que contestés vaja! I els pobres no van entendre res de la conversa perque és clar era en català, però igualment hi havia en un silenci sepulcral, cosa que no acostuma a passar massa sovint! Volien escoltar la meva conversa. Tafaners!

Tardor en plenitud

2007-10-16T16:59:00.001+02:00

Tots els jardins són plens de pomes que cauen a terra. Al pati de l'escola sembrat de castanyes. El bosc regalant les ultimes produccions de bolets, ja una mica en decadència. Fa frescota. Alguns dies a 1 grau només. Aquesta foto la vaig fer la setmana passada. Els bolets (rossinyols i llengües de bou) estaven deliciosos.

Tecnologies de la comunicació... elemental

2007-10-14T12:25:00.001+02:00

Per motius de feina estic llegint estudis sobre pedagogia i mètodes d’avaluació en l’aprenentatge d’idiomes moderns. Una de les teories més modernes és que als estudiants s’els ha d’estimular a través de la valoració positiva del que saben fer bé i no del que no saben fer o del que fan malament. És a dir: no jutjar els errors que fan sino valorar tot el que saben i el coneixement assolit. Una altra cosa que he après darrerament és com s' avalua una tasca escrita o oral. Els estudis dels experts diuen que el més important es valorar la capacitat de comunicació de l’individu, i analitzar si l’ alumne s’en surt d’aconseguir comunicar-se en l’idioma que estudia. A l’hora d’evaluar el que els alumnes fan, ens trobem a vegades que hi ha coses que molesten en l’acte de la comunicació per exemple si un estudiant diu “ tengo una perro ”, la paraula “una” ens molesta tant visualment com auditiva, però podem dir que malgrat la petita “molèstia” del gènere equivocat de l’article, el missatge ha arribat i l’estudiant ha aconsseguit comunicar el seu missatge a l’interloculor. En canvi a vegades hi ha coses que van més enllà de la “molèstia” i la comunicació queda modificada/tergiversadaerrònea perque l’interlocutor no pot arribar a entendre el missatge del tot, o enten un missatge que no és el que es volia transmetre, això per exemple passa en frases com” Me llama Maria”. En realitat el comunicador vol informar-nos que el seu nom és Maria però utilitza una persona del verb que no és la apropiada i l’interlocutor enten un missatge completament diferent del que l’emissor vol donar. Aqui ens trobem que l’alumne no destrueix la comunicació perque realment arriba a comunicar-se però el missatge que arriba distorsionat. El darrer cas seria quan l’alumne emet un missatge que resulta incomprensible per al receptor i la comunicació queda destruida. “Me es tres anos”, aquest exemple (que no m’invento) és quan l’estudiant d’espanyol intenta dir “Tengo trece años”, pero ha barrejat el “Me” de quan ha après a dir “me llamo” i l’ha usat com si fos el pronom “yo” que en suec “jag” sempre s’utilitza quan es parla en primera persona, ha traduit directament del suec el verb “ser” “Jag är” de quan es parla de l'edat en suec, ha barrejat el tres amb el trece, i la lletra ñ castellana se l’ ha passat pel forro, perque en el seu alfabet no existeix. En aquest cas la comunicació està destruida, perque l’emissor ha destrossat els elements del llenguatge que feien possible la comunicació. El que és més curiós és que en llegir aquests manuals m’he adonat que en suec molestar i destrossar tenen la mateix arrel...
Störa - Förstöra. Molestar i Destrossar

Imperis en decadència

2007-10-12T16:41:00.000+02:00

Fa molt de temps que em volta pel cap una idea que va una mica contra corrent. No sé ben bé com va gestar-se aquesta idea en el meu “esperit” i dic això perque és com una mena d’intuició que va acompanyada d’un sentiment profund de nostàlgia i de remordiment. Sona extrany? Potser sí.
Em sembla que va ser quan la política espanyola va iniciar l’escalada d’improperis contra Catalunya amb tot el sarau de l’estatut, això juntament amb els insults continuats de la Cope (que mai he escoltat peró que es filtraven a travès de Catalunya Radio), i al mateix moment van caure a les meves mans dos llibres, per a mi reveladors, d’en Jordi Bilbeny. Els seus llibres intentaven demostrar cientificament com havien anat les coses quan un tal Colom de Barcelona es va fer a la mar amb el projecte reial d'arribar a les Indies i com amb la manipulació de la historia, el que creiem com a versió oficial era la tergiversació total del que fou en realitat. Els llibres donaven uns detalls precisos que em van fer entendre molt bé com i perque es canviava la informació, amb la finalitat de protegir determinats interessos.

Deixant a part el tema de la manipulació, que és molt entretingut, una de les coses més ilustratives per mi va ser com la corona de Castella, vistes les expectatives de millora si s'unia amb la corona catalana-aragonesa, va adoptar com a símbol la bandera de la marina catalana (la senyera reduida a una sola barra vermella) i que ja era una bandera d'una nació reconeguda arreu d'Europa i tenia una força identificativa tremenda entre els s. XIII i XV. És la mateixa bandera que és actualment la bandera d'Espanya. Només aquesta cosa tan insignificant em va obrir els ulls del perque d’aquest odi que tenen molts espanyols no catalans cap a Catalunya. Deu ser que fins i tot aquest odi es traspassa geneticament perque els espanyols d’avui no han viscut res de tot això ni tan sols saben d’on prové la seva bandera. Potser si ho sabessin serien més respectuosos amb l’origen dels seus símbols.
Però bé, tota aquesta parrafada només és per a intentar expressar aquesta intuició al voltant de la identitat catalana i espanyola. Sempre havia pensat que Catalunya havia anat a remolc de les decisions i el poder de Castella i que Castella havia creat Espanya, la unitat hispànica, i que Catalunya només era un element més (una mica emprenyador) d’aquesta idea d’Espanya però en cap cas l’essència. El que sento ara és que Catalunya va ser l’origen d’Espanya com a unitat, com a ent continuador de la historia de Catalunya, Catalunya es troba implicada de ple en la creació de la nació espanyola. Catalunya ja era una gran identitat nacional, imperial, abans que Espanya existís, mentre Castella era un cúmul de terres a l’interior sense cap estratègia expansiva ni mercantil, mai va ser cap imperi ni cap potència mundial fins que es va descobrir Amèrica. El que va fer Catalunya a finals del S. XV va ser una absorció, una incorporació dels regnes castellans al seu, al seu propi imperi, a la seva trajectòria històrica. Catalunya es va inventar Espanya ”les Hispanies”. Espanya no seria Espanya sense Catalunya. Vet aquí perquè ens necessiten i ens odien tant perque som el seu origen. Però la nostra historia ha sigut molt extranya. Com és que el pais més avançat es deixa sotmetre pel país que es troba en inferioritat?

Només hi pot haver dos motius: o perque vol o perque l'obliguen.

Comiat a la catalana

2007-10-07T13:15:00.000+02:00

Ahir al vespre els nostres amic catalans que fins ara vivien aquí es van acomiadar de la seva aventura sueca amb una festa multicultural. Els sopars que han tingut sempre a casa seva han sigut d'allò més interessants i variats. La reunió de gent de països i trajèctories diferents sempre és una bona combinació. Algun exemples de la fauna variopinta: un francés, un alemany que ha viscut molts anys a Sudàfrica, una parella croata, una noia palestina, un suec aque parla espanyol amb accent xilè, la resta tres catalans i un grapat d'indígenes. La noia palestina ens va ballar la dança del ventre i els suecs estaven, com era d'esperar, amb la boca oberta i caient-los la babaia per l'alfombra. L'aventura que els espera als catalans és increible. S'en van a l'altra banda de l'esfera terràquia a treballar en un projecte completament nou per ells. I el projecte no és només la feina, és la vida. Una altre país, una altra ciutat, una altre clima, una altra feina, una altra gent, altres costums. Un canvi de vida que els servirà per aprendre tantes coses i que a vegades és tant necessari!! Des d'aquí: Molta sort, amics!

Usos i costums en la salutació

2007-10-03T18:30:00.001+02:00

Aquí quan et trobes algun amic o algun familiar el saludes fent-li una abraçada. Res dels dos petonets. Quan et presenten algu per primera vegada li dones la mà i al mateix temps dius el teu nom , mentre l’altra persona diu el seu.Amb lo qual a vegades no t’en assabentes del que acaba de dir el paio en qüestió perque tu estaves dient el teu nom! A Catalunya i a Espanya és gairebé obligat fer els dos petonets quan et trobes amb un amic o quan et presenten algú nou (per sort això encara no s’ha generalitzat a la feina). Aquests petonets a vegades són tan esmirriats que a vegades ni tan sols toquen la pell de la galta si no que es petoneja l’aire que hi ha a prop de la cara. Lo de l’abraçada ha sigut per mi un descobriment nou. Normalment la gent a Catalunya només abraça els seus familiars directes, sobretots els fills quan son petits i la parella. Us he de dir que és molt agradable abraçar-se amb algun que no es tan... directe. Per exemple amb els companys de feina quan és el seu aniversari o quan fa molts dies que no t’has vist. A mi em sembla una acció que de veritat demostra estima envers la persona. Es reconfortant i et fa sentir literalment aprop de la persona. A més ultimament han sortit estudis que diuen que l’abraçada estimula molts sentits personals ja que consolida l’autoconfiança i ajuda a no tenir sensació de solitud. Jo quan puc m’en aprofito, vull dir que per exemple ve la sogra a veure’m l’abraço no només pel compliment. L’apreto ben fort i la tinc entre els meus braços uns segons, segur que es troba més bé quan torna a casa i jo també. Seriosament i sense voler caure en cursileries, abraceu-vos.

Mobbing

2007-09-29T21:10:00.000+02:00

No és que vulgui escriure sobre una cosa que està de moda. És que a un familiar proper li estan fent mobbing a la feina. I a mi sembla una grandíssima putada que li passi això.
Les persones que fan mobbing solen tenir uns mateixos estereotips que els caracteritzen. Individus que per raó de veterania i/o de confiança amb cap tenen una situació laboral segura però professionalment, ni acostumen a estar formats, ni intellectualment disposen de circuits electrònics ben conectats (Com diu el meu home: "se ve en los ojos que las luces no están encendidas"). Fan la seva feina perque així els hi han ensenyat però no poden aprendre sols, ni entendre algunes coses a partir de la lógica. En fi que no són persones gaire espabilades, i això a molts “jefes” ja els va bé, perque prefereixen tenir un gosset faldiller que no els qüestioni la qualitat de la feina però que sempre digui "si amo". De fet és que ni s’en adonen de la qualitat de la feina, és un concepte massa elevat per ells. El que si solen tenir és una desconfiança molt gran en si mateixos, i una certa consciència de les seves limitacions, i aquest és el motiu principal del perque fan mobbing. Tenen tanta por de no fer bé les coses, de que algú dins dels seus esquemes catalogat com a “inferior” en l’escala laboral, els ensenyi alguna cosa, que els superi en professionalitat o que simplement demostri les aptituds apreses en els seus anys d’estudi o d’experiència, que llavors es dediquen a fer mobbing. Aquestes són les seves armes:
-Fent la vida impossible a la persona que veuen com una amenaça més directa en el lloc de treball. Aquest amenaça es una percepció completament subjectiva ja que només és fruit de la seva inseguretat professional.
- Fan quedar malament a la persona que els suposa un perill per elles, sense motiu aparent.
-Busquen excuses absurdes i insignificants per degradar a les persones que es mostren com a intel.lectualment superiors davant dels caps o davant dels companys.
-Denigren els companys que veuen com a possibles competidors amb comentaris fora de lloc i intenten enfonsar-los emocionalment.
-Usen i abusen dels assetjats per mobbing amb la única finalitat de disfrutar d’una posició de poder, moltes vegades fent-los fer tasques inutils o inclús explicant-los una feina de forma incorrecta.
-Els seus errors sempre són causa dels errors dels altres. Dissimulen els seus errors exagerant els errors dels altres.
-Es fan veure perfectes davant dels superiors.
-Busquen aliançes estratègiques per destruir les persones que els "molesten" a la feina.
-Es creuen superiors per tenir un sou més elevat o un contracte més antic i en canvi són uns ineptes e incompetents.
-Creen una situació laboral límit pels assetjats que moltes vegades obliga als assetjats a abandonar la feina.
Si en teniu algun d’aquests a prop DENUNCIEU-HO. I sobretot no us creieu MAI que algú és millor que vosaltres.

Els Papalagi

2007-09-26T18:38:00.000+02:00

Un dels meus llibres preferits i que vaig extraviar (!) és diu Els Papalagi i són els discursos que va fer el cap Tuiavii de Tiavea (Samoa) a la seva gent explicant el que havia vist a Europa en el seu viatge. Els discursos els va recollir i transcriure un alemany Erich Scheurmann que va viure a Samoa a principis del S. XX i va poder conèixer a Tuiavii. El llibre era extremadament divertit i al mateix temps un exemple de comprensió o interpretació cultural y antropològica però en el que els “blancs” = els papalagi, són objecte d’estudi. La seva mirada tan senzilla i il.lustrativa retrata els europeus de l’época desde el punt de vista d’una cultura sense prejudicis, que moltes vegades enmig de la rialla ens aporta aquella clarividència que tantes vegades necessitem i no tenim. Un dels discursos més divertits és quan Tuiavii explica que els europeus porten molta roba, com que a la seva cultura l’únic que esta fet de fibra tèxtil són les catifes, diu a la seva gent que les dones blanques porten moltes catifes damunt la pell. És realment graciós.

Genial gran barrufet

2007-09-25T18:59:00.000+02:00

Aquesta entrada del gran barrufet que va escriure a l'agost és tan bona que no puc deixar de posar-hi un link al meu bloc. Us convido a llegir-lo.