Quaresma i Pasqua

És Pascua, bé demà serà Pasqua. I jo ja he començat les vacances. M’esperen uns dies de tranquilitat sense escoles, sense alumnes, sense anar amunt i avall incrustada a una panxa que comença a a agafar dimensions considerables i que arriba als llocs deu minuts abans que jo. I ara, vès per on, ha arribat una ona de fred que no es pot comparar a les temperatures suaus que hem tingut tot l’hivern. Fa tres dies que cau neu, una neu de granet molt fi que no cualla, perque fa una ventisca gèlida que l’escombra i l’escampa pero no l’acaba de deixar mai al terra. I com he dit és Pascua.
Les tradicions en aquestes dates són ben diferents de Catalunya i molt diferents de les d’Espanya. Processons per exemple, no n’hi ha, i la gent sap que són més per haver vist reportatges a la tele que per experiència pròpia. El sentit religiós de la semana santa i de la Pasqua està completament oblidat. A Catalunya, també s’està oblidant, però d’alguna manera la gent encara ho té present. A molts pobles es fan processons, hi ha força gent que fa magre els divendres de quaresma (he de dir que el magre avui en dia però no suposa cap sacrifici com abans, ja que el peix va molt més car que la carn i, contrariament a la finalitat de fer magre, que volia dir estar-se de coses riques, proteiniques i luxoses i optar per àpats senzills com peix o ous, la gent es permet alguns bacallans, llobarros, lluços i llenguados, que no entrarien en el plantejament inicial del magre catòlic original. En resum que avui menjar peix és quasi sinonim de festa i abans era de pobre). El perque a Catalunya i a Espanya hi ha encara una consciència religiosa de la setmana santa, jo l’atribueixo al franquisme. El franquisme va representar un tancament de la societat tan gran que en molts coses es va tornar a la mentalitat catòlica, quasi conectada amb el món medieval, l’esglesia tenia el control, llei de l’església, llei per la gent. El control que feia l’església durant el franquisme era tan gran que qui no anava a missa era gairebé considerat un delinqüent, i els que no seguien al peu de la lletra les normes podien ser assenyalats amb el dit. Les tradicions religioses van arrelar de nou i molta gent que ha viscut en aquell ambient passen les tradicions de pares a fills, és normal. El meu pare m’explicava una anècdota una vegada que em va impressionar, fa molts anys, un divendres de quaresma en un carrer molt cèntric, el meu pare va veure un home, mal vestit, amb un abric mig estripat i brut, un home que segurament ni tenia casa, un pobre, vaja, que amb molta fam es menjava un tros de pa amb llonganisssa amb el delit de molts dies de no haver menjar res. En aquells moments passaven dues velles que veient com l’home mort de gana es cruspia aquell producte maleït, van començar a escridassar-lo i a insultar-lo davant de tothom i a dir-li de tot desde fill del dimoni, fins a pecador, cridaven ave maria santissima, i es senyaven amb el senyal de la creu. L’home va quedar ben guarnit, es va amagar la llonganissa i va marxar encongit per evitar més vergonya. L’home havia transgredit les lleis. No es podia menjar carn en un dia com aquell, era pecat!