dimarts, 26 de març de 2013

Tornant a Comarques

He començat un altre bloc que s'adiu més amb la meva situació actual. Això d' "Una Catalana  a Suècia" va durar el que va durar, però ara tot i que segueixo sent catalana, i que mai deixaré de ser-ho,  ja no sóc a Suècia, i el bloc es mereixia un punt i final per no confondre els possibles lectors, per una banda,  i per autenticitat amb mi mateixa, per l'altra.

Continuar escribint des de Catalunya en un bloc que es diu Una Catalana a Suècia no m'agradava. Reconec que tenia sentit mentre vaig viure allà però ara ja no m'identificava. No crec que sigui per això que no  he escrit gairebé gens en aquest últims temps, però era una cosa que tampoc hi contribuia. ( Excuses de mala pagadora!!)

No obstant aquesta tancada de porta d'aquesta aventura que va començar fa més de set anys,  el meu contacte amb Suècia no s'ha acabat. Hi continuo anant quatre o cinc vegades l'any, per qüestions relacionades amb la logística familiar. No puc negar  tampoc que els anys viscuts en aquest país nòrdic m'han deixat una petja que sempre més serà en mi. La llengua, la cultura, les amistats i les vivències formen ja part indisoluble de la meva personalitat, i ara ja només es tracta de disfrutar-les i aprofitar-les. I alguna cosa d'això suposo que  hi haurà també en el nou bloc que acabo d'encetar.
El meu propòsit aquesta primavera és ser constant i escriure un cop a la setmana. Ja veurem com m'ho manego i si ho aconsegueixo.

Us convido a visitar-lo si us ve de gust.  Es diu: Tornant a Comarques.
No serà res trencador amb el que heu llegit fins ara però sí que serà més centrat en la realitat que m'envolta actualment. Espero que us agradi.

Una abraçada i molts petons per tots que amb els vostres comentaris m'heu fet molt feliç i sentir-me "algú", especialment quan era  tan lluny de casa.
 

dijous, 29 de novembre de 2012

Dades objectives després del 25N

Fent comptes dels partidaris del sí i els partidaris del no en número de vots em surt una realitat catalana molt dividida.
He agrupat els vots d’aquesta manera:
Ciu         ERc         Cup        Si  i Partit Pirata com a votants d’un Sí a l’Estat propi  i el resultat és de 1,796.402 vots
Sumant per una altre costat:
PSC        PP          C’s          i PxC  en surten 1,329.595 que votarien pel no.
Deixo a part els votants d’Iniciativa que tot i que están a favor del referéndum no queda molt clar si es pronunciarien a favor del sí  o el no. Penso que Iniciativa deixaria lliures els seus militans i seguidors per votar el que els sembli. I dins d’aquest tipus de votants pensó personalment que hi ha molta barreja.

El mateix es pot aplicar amb el PSC però potser en menys mesura ja que el partit es troba molt supeditat al PSOE. La branca  catalana del PSC ha marxat cap a altres partits  i molts potser ja han votat  a CIU o ERC,  tot fa pensar que  els que s’hi han quedat pertanyen al sector més españolista i que advoquen   un federalisme que la societat no reclama realment, per aixô els he sumat als partidartis del no, ja que cal ser com més eralista millor.
Anant molt malament dels 358.857 vots d’Iniciativa un 50% dels votants : 179.429 vots anirien pel si i l’altra meitat pel no. Fent  aquesta suma el resultat és :

INDEPENDÈNCIA
Sí : 1,975.830                                 No : 1,509.023

 
Guanya el sí, és evident. Però al meu entendre cal fer encara molta pedagogía dins de Catalunya  entre la gent que no es sent catalana i que viu en aquest país. S’hauria d’aconseguir una majoria pel sí molt més aclaparadora.  Si no ens en sortim a base del sentiment i de la identitat haurem d’utilitzar arguments econòmics  (Que hi són i molt!!) i les retalladles que ens imposen desde Madrid, per fer entendre que sense Espanya en  tindrem més i per a més.  El que  és de calaix és que és molt complicat  tirar endavant un projecte tenint un 43% de la població o que no està convençut o que no ho vol. I aquest milió i mig representa aquesta xifra.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Els irreductibles són ells

 Van arribar fa ja molts anys. Entre els 40 i els 70 del segle passat. Van venir amb una maleta i els quatre parracs que vestien. Eren immigrants de les regions espanyoles més pobres. Franco els enviava fugint de la més pura miseria en trens cap aquí amb la voluntat específica d'homogeneitzar el territori.  S'hi van quedar, van fer familia i arrels i ara alguns d'ells, els que es van congregar en els guettos industrials propers a la metropoli, agraeixen aquesta nació exercint el paper de colonitzadors que Franco mateix ja els va donar. Alguns s'han quedat als polígons, altres han fet carrera, de funcionaris, de polítics o de mosso d'esquadra. Els uniformes sempre els han agradat. Llueixen molt i donen "categoria".  Cada estiu s'en van al pueblo i allà, jo ja no sé com se senten. Les seves diferènces tindran amb els parents que no van marxar. Diuen que Catalunya és Espanya, clamen que això és casa seva. De veritat que això és casa seva? O és la seva colonia? Els sentiments  no els enganyen. Ni fins la necessitat econòmica més imperiosa els arrenca del seu bulb de cebellot enganxat a l'orgull ibèric. El que passa és que ells mai han sigut de Catalunya i que aquesta "terra seva" s'ensorri els és ben igual... Fa massa temps que ells solets van construir les seves fronteres.

dimarts, 13 de novembre de 2012


Aquest primer any a Catalunya no m’he dedicat a la feina a que vaig fer quan vivia a Suècia. He tornat al món de l’empresa privada on, afortunadament, he aconseguit un lloc de treball gràcies a les bones referències anteriors, a un currículum amb experiència i uns coneixements de llengúes que sempre ajuden. La feina que faig no em desagrada. A mi m’agraden moltes coses i realment sóc una persona tot terreny. 
Però sí que a l'oficina trobo a faltar una mica la part humana de la feina de docent. Tenir el contacte diari amb els alumnes era una  molt gratificant. No sempre, ni cada dia eren dies meravellosos en que els alumnes venien i et deien lo bona profe que eres… NO, ni molt menys. La majoria de dies consistien en la feixuga tasca d’esperonar, motivar i estimular adolescents  completament apagats , cansats, apàtics i amb nivells d’energia sota zero, que  ni escoltaven ni pensaven i es limitaven a tenir els ulls mig oberts i amb sort, no molestar. Veure que a l’aula l’única que volia treballar era jo,  era frustrant. Pero amb el temps vaig descobrir que sobretot els nois adolescents eren victimes d’un sistema  escolar que els exigia una concentració mental i una autodisciplina   que el seu cos i la seva inmaduresa psiquica amb les hormones xarbotades no podía controlar. Tot és massa visceral als 13 anys. No es pot aprendre  segons què. O potser es pot però requereixen uns nivells d’autocontrol bestials. Per tant, paciència.

 Potser ja ho he explicat abans, perdoneu si em repeteixo. Entre els molts coses que es fan a l’escola sueca  en l'equivalent als nostres nivells d' ESO hi ha  dues setmanes al curs 8è (15 anys)  i dues  setmanes al curs 9è  (16 anys) de pràctiques laborals. Per a molts alumnes desmotivats aquesta mena de pausa en que  desapareixen de l’aula és l’oportunitat de descubrir que fora l’escola hi ha una altra vida i que les relacions entre els qui treballen són diferents/similars que les de l'escola.  Allà cal fer unes feines  que primer cal aprendre i  s’hi troben algunes persones t’ajuden o  altres que no. Pot ser una bona experiència o potser que al cap d'un mes ni ho recordin.
Una alumna molt bona que jo tenia va fer pràciques a una guarderia. Les cuidadores de la guarderia van tenir sort d’ella perque just la semana abans havia començat  un nen d’un any i mig que no parlava ni entenia una paraula de suec. La meva alumna, filla de libanesos exiliats,   es va entendre la mar de bé amb aquell bebé que fins l’arribada de la seva salvadora només feia que plorar.

M’agrada escriure sobre aquesta història perque demostra que tots som útils i que la nostra aportació, per miniúscula  que sigui,  pot ser just la peça d’encaix que falta en el  trencaclosques de  la societat.

Mentrestant aquí preparem una altra vaga.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

People have the power


Com la cançó de la Patty Smith.
Som el poble qui té el poder, no els papers  signats ni els acords que es fan a vegades sense el consentiment de la gent. És la gent, el poble qui té el dret i el poder per  a poder canviar les coses. El poble es transforma, canvia  i evoluciona i el que volia fa trenta anys ara no ho vol o vol una cosa nova.
L'esclavitud es va abolir perque la societat ho va demanar. Els governs, les constitucions, els qui fan les lleis han d'escoltar el poble. Si no és així serà que tornem a viure sota una dictadura. O què ens pensavem?

divendres, 7 de setembre de 2012

Camins

Espanyols poseu-vos les piles.  Aviat ja no ens tindreu. Ha arribat l’hora que  les comunitats autònomes d’Espanya aquells que viuen a costa de les subvencions es posin les piles i comencin a treballar per guanyar-se les garrofes per ells mateixos.
Extremenys, andalusos,  castellans , asturians , haureu d’espavilar-vos si una part dels meus impostos no us arriba. El que jo guanyo vull que es quedi a casa meva.  Perque es que no m’arriba per anar repartint a tot quisqui!!!!
Aquests íbers mesetaris i meridionals  fan ús exclusiu i  orgullós de paraules bensonants com solidaritat i  repartiment equitatiu a tort ia dret i són els primers que no volen compartir ni repartir res  ( latifundistes del sud per exemple “too pa mi”). La paraula solidaritat només l’apliquen davant dels propis interessos, quan no toca la butxaca propia.
-Com és que continuem siguent els « burrus »  cornuts que paguem el beure ? Em costa d’entendre que hi hagi hagut tants anys, tants segles d’idiotesa i de deixar-se fotre pels espanyols. On rau l’interès en ser estúpids ? Nosaltres, els catalans, que per a  segons què ens creiem tan savis, i tan bons negociants ?! Tan ufans  i tan arruinats. Calçasses en dic jo.
Dimarts hem de penjar la nostra ensenya,  sortir al carrer,  fer un crit poderós per a la nostra llibertat i CAMINAR.

divendres, 24 d’agost de 2012

Galls Dindi i Guerrers



El meu admirat Pere  es va morir fa dos anys i jo no ho he sabut fins ara. He estat desconectada molt temps de persones amb qui en el passat m’hi havia trobat bé i aquest ha sigut el meu error. Un bon dia busques i curioseges i una  bomba de gel et cau a sobre en llegir que aquell home amb qui creies que algún dia tornaries a parlar, amb qui savies  del cert dins teu, que algún dia tornaries a fer-hi broma, a riure, a parlar d’art o a prendre una copa…  no hi és.  Conservo el seu record fresc com si fos ahir. Les trobades al seu taller, a Barcelona, en alguna cafeteria, en algún restaurant del Poble Sec. Les seves converses sobre música dins el seu cotxe...
 
El seu aire tranquil però intens. La seva voluntat de estar comunicat amb el món. Pintava i treballava amb la tele posada. Res d’aillaments ni introversió, de peus a terra tocant la realitat, així el vaig verure jo quan ens tractavem.  Jo el trobava molt atractiu, coses que passen quan una té només 28 anys i està fascinada per l’aurea bohèmia que envolta la personalitat misteriosa d’un artista. Però amb el temps crec que ell no era pas un creador d’aquests d’ego distant i que s’autoeleven als altars de l’art sino un investigador sobre el terreny i les matèries, un “currante” de la plàstica (tant feia pintura com escultura) un enginyer de coses belles, un transformador d'objectes. Un troç d’home amic que m’hauria agradat tornar a veure i no haver-hi perdut el contacte.

Han passat els anys i les coses han canviat molt però quan torno a mirar els seus dossiers  amb fotos de la seva feina, em sembla que el torno a veure. I encara m’encanta tot el que feia!

M'en adono que, tots aquest anys que no n’he sabut res, l’he trobat a faltar molt i que ja és massa tard. El recordaré i l’enyoraré sempre.