Homo sapiens sapiens versió 1.0

Els humans som un producte de la natura realment arcaic. Envoltats com estem de noves tecnologies, aparells d’última generació, canvis i revolucions que ens afecten constantment i als que estem obligats a adaptar-nos... són tantes coses al nostre voltant que es transformen i evolucionen! Mentre nosaltres encara vivim i funcionem amb els mateixos components que quan viviem a la selva.
Portem 150.000 anys amb al mateix tipus de programació, disseny i mecanisme. No s’ha millorat la nostra versió, encara funcionem amb la mateixa base bioquímica que fa milenis, però al nostre voltant, el nostre medi no té res a veure amb el medi que teniem quan vam començar a existir.
A que ve tot això? Doncs com podreu comprendre estic llegint articles sobre el part i les circumstancies que afavoreixen el part, perque ja n’estic una mica fins el gorro d’anar esperant, oi?
Les teories científiques que es basen en estudis de mamifers i en estudis de dones en comunitats primitives diuen que les dues hormones que dificulten / faciliten el part són l’ adrenalina i l' oxitocina. L’adrenalina inhibeix el part, és la hormona que fa que davant el perill, l’estrés o l’angoixa es bloquegi totalment el procés del part per poder sortir corrents, fugir i protegir-se de l’aparent perill. Reacció i acció davant el perill.
L’oxitocina és l’hormona de la felicitat, l’hormona que dispara tot el procés del part i que fa que comencin les contraccions i els dolors, que no són perque sí, ni cap càstg dels déus!, són per obrir el cos, i ajudar el bebé a sortir. L’oxitocina és l’hormona de l’amor i el sexe, es segrega quan la ment està en calma, en tranquilitat i amb una sensació total de protecció i seguretat. Per això moltes vegades els parts s’inicien a la nit, quan la dona està al llit dormint o descansant, en un lloc que li inspiri seguretat i protecció.

Ens hem allunyat de l’entorn en que vam aparèixer, per qual estavem adaptats, i nosaltres hem transformat aquest entorn però no ens hem transformat a nosaltres mateixos, el nostre cos continua estant preparat per néixer i parir com quan erem a la selva, amb aquestes dues hormones com a únic però poderós mitjà), però en canvi mentre esperem el moment tenim estímuls constantment, ordinadors, televisió, música, partits de fútbol, telèfons mòbil, sogres que truquen per saber si hi ha novetats i marits impacients i nerviosos...
Ja no tenim un lleó que ens ataqui però tenim altes dosis d’estrés, així no hi ha qui pareixi, tu!