El dilluns quan vaig sortir amb el meu fill a dins el cotxet em va passar una cosa si no inversemblant com a minim curiosa. Feia un dia espèndit, lluia un sol radiant, hi havia uns 8 o 10 graus de temperatura però tot seguia cobert de neu, no com ara que ja s’ha mig fos i hi ha aquell poti-poti fastigós que només embruta. Doncs bé molt a prop de casa hi ha un caminet per a vianants i bicicletes que va entre el bosc i que és molt freqüentat per tota mena de gent. Allà a la cuneta tirada sobre la neu veig una senyora amb l’abric descordat que mig embarbussadament deia alguna cosa. Just al costat a la vora del cami hi havia una bicicleta ben aparcada. Jo que em paro i li demano si es troba bé. El primer que vaig pensar és que tenia un atac d’alguna cosa, de cor, de baixada o pujada de sucre, que sé jo el que em va passar pel cap.La senyora d’entre uns 70 i/o 80 anys seguia allà estirada i en veure’m em diu: perdó perdò, perdó!
I llavors encara ho vaig entendre menys. Jo m’oferia per ajudar-la i ella em demanava perdó. Allà sobre la neu amb l’abric obert i l’escot ben ventilat la dona de Déu em diu: “Esctic borratxa, i intento arribar a casa. Perdó perdó perdó. Em pots ajudar?Estic borratxa.” anav arepetint.
L’ànima em va caure als peus. De molta gent a vegades m’ho podria pensar però d’una iaia?!!
Li vaig dir que anava amb el cotxet i que no podia estar per ella però que s’assegués al banc que hi havia a 5 metres d’ella que estaria si més no millor. Vaig anar tirant mentre la dona, (per mi ja havia deixat de ser “senyora”), intentava alçar-se del terra amb el seu cos corpulent, i tornava a caure de nou.
Aquest és una gran diferència entre Catalunya i Suècia, a Catalunya les dones que veus, a vegades, tirades pel terra als caixers automàtics o pel carrer són dones alcohòliques, sense sostre, que van vestides amb quatre parracs, sense familia, sense feina persones marginades... aqui pot ser una senyora qualsevol, la veina jubilada, l’avia d’algú, una companya de feina... algú que no està desterrat socialment ( ho està en tot cas per l’alcoholisme però no per altres fets socials). Mai m’hauria imaginat que aquella vella anava pet i s’havia llençat de la bici. per revolcar-se en la neu en el seu atac geriàtric d'embriaguesa.
1 comentari:
jajajajaja, millor això que no pas un atac de cor, no?
Jo hagués fet com tu, primer intentar ajudar i després pensar que és una vergonya arribar a aquestes edats i emborratxar-se tant que t'hagin de collir de terra.
Publica un comentari a l'entrada