Barbes i bàrbars

Ja ho tenien clar els romans quan van prohibir que els péls cobrissin les cares del homes. Els bàrbars es deien així perque contrariament als ciutadans de l’imperi anaven peluts i grenyuts com ens els figurem, en el nostre imaginari col.lectiu. Eren barbuts. L’expressió de ser un bàrbar però, amb el temps, va esdevenir sinònim del salvatge, d’aquell qui voluntariament o no, viu a la perifèria ética o moral i/o real del que s’en diu el món civilitzat. No és cap barbaritat dir que els europeus del nord formaven part d’aquesta comunitat bàrbara, segurament perque en desconeixien l’existència y estaven fora de la jurisdicció de la llei romana que obligava a anar polit i afaitat a tot congènere masculí que es bellugués per la gran Europa, però també perque a efectes pràctics dur la cara coberta de pelusera els protegia del fred.
Aquí en aquest país auster en salutacions i paraules on el fred senyoreja com un monarca despiatat i absolutista, les barbes tornen a estar de moda, no sé si és per a recordar que els bàrbars foren els seus ancestres o perque el rigor climàtic torna a fer necessari el cobriment de la faç.
Sigui com sigui crec que jo em mantindré fidel al meu llinatge llatí i comencaré a confiar més en els homes que mostren la seva cara i menys en els que l’amaguen sota la llana i el gest escàs.