Crisis, retallades i el malalt que es mor i ningú el cura

He tornat a Catalunya. Em sento molt feliç de ser a la meva terra i de tonar a viure envoltada de la meva cultura. Tammateix després d’unes setmanes d’escoltar i llegir als mitjans com està la cosa en l’ambit polític i econòmic m’escandalitzo de la “idiotesa” dels polítics i les poques ganes de treballar que tenen. El país s’enfonsa. Estem al llindar de la fallida i encara els dropos aquests, que paguem entre tots, es creuen amb el dret o de perdre el temps parlant d’estupideses que no contribueixen per res al salvament econòmic de Catalunya, o de posar-se entrebancs els uns als altres. Aquesta mena de “critiqueria” sistemàtica (perque no es tracta de crítica constructiva que sí que trobo necessaria) , que tenen alguns grups polítics, ja cansa. Es fan pesats. Sonen com una mena de papanates sense visió propia, sense discurs, com si algú desde fora els manés "digueu això o allò", només per crear mal rotllo, per que sí. Però que a les meves orelles ja no és més que soroll brut i m'esgota soberanament. No val. Amb mi no val aquesta tontería. Que es posin a fer feina i que siguin creatius. Que trobin solucions i que s’espabilin perque amb els meus impostos no vull que es diguin ximpleries al govern. Serà possible que facin alguna cosa entre tots? Ho aconseguiran? Tindrem la sort de que puguin col.laborar i tirar el país endavant?

Tinc els meus dubtes perque aquesta colla de sangoneres de “treballar”, “treballar” ho han fet ben poc. Haurien d’entrar tots una temporadeta a una de les empreses catalanes que prosperen i que els fessin fer pràctiques no retribuïdes, llavors potser aprendrien alguna cosa i s’acostumarien a ser més eficients.

Déu meu! Quina falta que els fa arremangar-se i pencar de valent als nostres polítics.