El meu admirat
Pere es va morir fa dos anys i jo no ho
he sabut fins ara. He estat desconectada molt temps de persones amb qui en el passat m’hi
havia trobat bé i aquest ha sigut el meu error. Un bon dia busques i curioseges
i una bomba de gel et cau a sobre en llegir
que aquell home amb qui creies que algún dia tornaries a parlar, amb qui savies
del cert dins teu, que algún dia tornaries
a fer-hi broma, a riure, a parlar d’art o a prendre una copa…
no hi és. Conservo el seu record
fresc com si fos ahir. Les trobades al seu taller, a Barcelona, en alguna cafeteria,
en algún restaurant del Poble Sec. Les seves converses sobre música dins el seu cotxe...
El seu aire
tranquil però intens. La seva voluntat de estar comunicat amb el món. Pintava i treballava
amb la tele posada. Res d’aillaments ni introversió, de peus a terra tocant la realitat,
així el vaig verure jo quan ens tractavem. Jo el trobava molt atractiu, coses que passen
quan una té només 28 anys i està fascinada per l’aurea bohèmia que envolta la personalitat
misteriosa d’un artista. Però amb el temps crec que ell no era pas un creador d’aquests
d’ego distant i que s’autoeleven als
altars de l’art sino un investigador sobre el terreny i les matèries, un “currante”
de la plàstica (tant feia pintura com escultura) un enginyer de coses belles, un transformador d'objectes. Un
troç d’home amic que m’hauria agradat tornar a veure i no haver-hi perdut el
contacte.
Han passat els anys i les coses han canviat
molt però quan torno a mirar els seus dossiers
amb fotos de la seva feina, em sembla que el torno a veure. I encara m’encanta
tot el que feia!
M'en adono
que, tots aquest anys que no n’he sabut res, l’he trobat a faltar molt i que ja
és massa tard. El recordaré i l’enyoraré sempre.
