Quan es sent odi per un alumne

Una alumna en aquest cas. És que no puc amb ella. Ha arribat a un punt que no som amigues ni fem veure que ho intentem. El problema és que ella només té tretze anys i jo en tinc... trenta molts. La relació ja d’entrada no és equilibrada. Jo sé i ella no sap. No sap de la vida, no sap del respecte a les persones, no sap del que li espera en el futur, no sap de com alguns adults podem ajudar-la, evidentment no cal que ho digui, no sap gens d’espanyol, no sap de res encara i aparentment no té cap interés en saber ni en aprendre perque creu que ja ho sap tot. O que almenys sap el que li cal saber.
Ai ai.
Els adolescents solen ser una mica així en general, es creuen i es senten inmortals, intocables, totpoderosos, independents i autosuficients. No és una realitat, és un sentiment que tenen, i potser és un element que es desenvolupa justament per poder superar una etapa molt complicada amb moltes vies alternatives, amb descobriments vitals i consolidació de la identitat. Per fer front a tot això necessiten aquetsa xuleria madrilenya. Aquesta sobradesa de tot.
Aquesta noia acaba de denunciar el seu pare per maltractaments físics i psíquics. Es veu que fa uns quatre anys que dura la tortura a casa seva i fins ara ningú, ni els treballadors socials, ni les escoles, ni la policia no ha fet res. La noia està espantadissima. Els pares l’han amenaçat amb enviar-la i donar-la per casar cap a la India ( els pares són d’aquell pais) i se sent sola i vulnerable. Internament es clar. Tot això que li passa, si a mi no m’ho expliquen jo no ho hagués pogut saber de cap manera ja que la seva conducta a mi no m’explica el que li passa fora de l’escola.
A la meva classe es comporta com una maleducada descomunal, em fa preguntes íntimes i personals que evidentment mai responc, es passa l’estona sense obrir els llibres, rient amb les pobres companyes que l’aguanten, distraent als altres alumnes, cridant l’atenció només per interrompre el ritme de la classe i fer que no poguem treballar i avançar amb el temari, es passeja per la classe buscant brega amb els nois, una calamitat, una gamberra que no vol aprendre. Un dia que miravem una película, era una película de nadal dels “muppets”, pensada expressament perque s’ho passessin be escoltant l’espanyol, un activitat divertida pels alumnes, que tots volen repetir, aquesta tia no va alçar la vista per mirar una sola escena. Es va passar les sessions de cine mirant al terra. Zero interés. El que té collons és que a sobre la tia gosa exigir-me davant dels alumnes que faci les classes divertides, que un dia preparem plats de cuina espanyola, que perque no escoltem mes cançons, que més pelicules, que jugem al mots encreuats.... Proposi el que prosposi ja sé com actuarà. Tan se li en fotera del que fem. Si és que ho diu per dir, perque no li interessa res del que poguem fer en absolut. Parla per trencar el ritme. Per fer-se la xula i la protagonista. Per veure si entre la xerrameca i els comentaris hi ha ocasió de riure’s de la profe. Però com deia abans té zero interés en materies d’escola, ni li va ni li ve cap cosa de les que ella a vegades diu. Després de molts mesos d’intentar buscar una explicació i esforçar-me sense cap resultat jo he desenvolupat també un zero interés per ella. I saber el que li passa a casa no em fa gens de pena. Ho sento. Sóc dolenta, sóc mala profe. Però és que jo també he tingut tretze anys. I l’escaqueig estava a l’ordre del dia.