La fatalitat de triar un mal nom

Quan el meu home estudiava en una acadèmia caríssima de Barcelona per aprendre bé el castellà, va conèixer un noi suec d’origen iranià amb qui es va relacionar de manera regular encara que una mica supèrficialment. El pobre noi va tenir la mala fortura d’anar a parar a una ciutat on el seu nom significava una cosa molt i molt lletja. Però es clar, ni ell ni la seva familia, quan li van triar el nom, no tenien ni idea que a Catalunya aquella paraula sonava fatal, ni que potser ell acabaria visquent-hi una tempoarada. Per això estem una mica obsessionats amb la recerca del nom perfecte pel nostre fill. (Sí serà un nen, que encara no ho havia dit). Un nom que vagi bé a Suècia i a Catalunya, i si pot ser que vagi bé una mica per tot arreu perque no se sap a quin/s lloc/s del món voldrà viure aquesta nova persona. Primer ens feia gràcia un nom català, que n’hi ha de molt bonics, que a mi m’encanten, ni massa moderns, ni massa antics, ni massa raros. Un nom intemporal que anés be sempre. Comprovant amb la sogra quin efecte feien en boca d’un suec de pura cepa, vam desistir. La pobra dona transformava tots els noms en alguna cosa que a ella li resultés familiar. Miquel passava a ser Mikael, Josep: Josef, Joan: Johan, Ferran: impronunciable i aixi succcesivament. Vam desistir perque fos quin fos el nom que triessim, la sogra i la familia sueca acabaria dient-li com els donés la reial gana. Ara ens trobem amb altres opcions. Anem recopilant tots els noms que ens agraden i sonen be, encara que no siguin ni suecs, ni catalans, pero que siguin fàcils de dir a tot arreu. A veure què en sortirà. Ah! i per si us heu quedat amb la curiosotat, el noi d’origen iranià es deia Merdha.I no és cap broma!! Quina desgracia, i ell sense saber-ho! La cara que devia posar la gent quan es presentava. Hola, que tal? em dic Merdha.