El país dels Paganini I: Serveis i negocis

Com és sabut Suècia és un país on els impostos són molt alts. Són altíssims. El percentatge que et graven al sou mínim és d’un 33%, a part de la seguretat social i els costos que té l’empresari per cada treballador. O sigui encara que cobris una merdeta, et treuen el 33% del sou. Aquest tant per cent va en augment progressiu segons el salari de cada persona. La gent que guanya molts diners poden arribar a pagar un 50% del seu sou en impostos. Però l’Estat no rep diners només dels impostos directes. Aquesta societat sueca està pensada d’una manera que l’estat s’endú una bona picossada dels ingressos de la gent gairebé sempre, sigui com sigui. Hi ha moltíssims impostos indirectes, per exemple el combustible, el tabac i l’alcohol. A més a més, impostos que no en dic "inventats" com la llicencia per tenir televisió, un impost anual que puja a unes 2000 corones, uns 200 Euros, que la radiotelevisió sueca s’embutxaca cada any amb l’excusa que les cadenes públiques de televisió ofereixen programes educatius i/o de qualitat sense publicitat (cosa que jo em qüestiono perque si la publicitat que fan només és d’ells mateixos, és alhora publicitat, propaganda i monopoli)... la famosa Radiotjänst, que seria la nostra rtve.
El que va ser de veritat ridícul i vergonyós és quan l’any passat una ministra va haver de dimitir perque no havia pagat aquest impost en més vint anys, cosa que ilustra que a molta gent, i no precisament la que té dificultats econòmiques, li porta fluixa el tema de segons quins impostos. He de dir però que la majoria de la societat troba molt malament que un es negui a contribuir amb les coses que són de tots. En aquest sentit sí que Suecia té consciència col.lectiva. Però les sangoneres no acaben aquí. Continuen xuclant del ciutadà a través d’altres serveis que ofereixen. M’explico. L’estat és accionista de moltes empreses, en menor o major part o en totalitat. Doncs sempre guanyen diners sigui com sigui. Per exemple durant els anys 60 i 70, l’estat va construir centenars de milers de vivendes noves. Pisos exteriorment lletjos però moderns i ben pensats funcionalment parlant. Aquestes vivendes són encara avui dia propietat de l’estat i son gestionades per empreses públiques o semipúbliques que cobren uns lloguers que no tenen res a envejar als lloguers d’Espanya. No diré Catalunya perque Catalunya ja sobrepassa el sostre de preus de lloguers fins i tot de Nova York, pero si de provincies d’Espanya on els lloguers oscilen entre els 400 i els 800 euros al mes per espais entre els 40 i els 100 metres quadrats. Això a les ciutats petites, perque a les grans ciutats com a Estocolm, Gotemburg o Malmo m’imagino que els preus són molt més elevats. Això sí, els pisos estan molt ben cuidats i sempre hi ha manteniment i millores per a que s’hi pugui viure directament en perfectes condicions.