dissabte, 5 d’abril de 2008

Què vol dir ser català?

Quines són les coses que ens identifiquen? Què és el que podria ser inclòs en un suposat “univers català”?
Em faig aquetsa pregunta arrel del curs d’espanyol que faig a la universitat sueca on estem fent un debat sobre el “mundo hispánico” i intentem esbrinar què hauria de saber tothom que estudia espanyol sobre aquest suposat “món hispànic” si és que existeix. És molt interessant el que opinen els espanyols, els suecs o els llationamericans. Hi ha gent de molts països diferents que participen en aquest curs i és divertit llegir les seves opinions.
El que sol dir la majoria és que és la llengua castellana que uneix aquest concepte sota un mateix paraigües. I els llocs del món que tenen l’espanyol com a idioma comparteixen no només l’idioma en si com a eina de comunicació sino tambe com a forma de pensament, una manera de fer i un mateix tarannà. Això fa que el món es vegi d’una manera especial que no es veu si es parla japonès, anglès o l’inuktitut. Per exemple les persones que dominen molt bé diversos idiomes, estructuren el pensament d’una manera diferent quan pensen en cadascún d’aquells idiomes que dominen. És com si adoptessin una identitat diferent, es posen un vestit mental del francès, del rus o de l’espanyol. A mi em passa això. Parlo cinc llengues amb les que puc tenir converses i puc llegir revistes i diaris, (tot i que alguna ultimament la tinc mig rovellada per falta de pràctica, ja que aqui no tinc gent amb qui pugui parlar francès per exemple i quan em trobo algu, em costa fer la immerssio directa al francès i em surten paraules sueques entremig de les frases. Llavors barrejo el meu “pensament en francès” amb termes purament suecs). És molt estrany però així funciona. Quan parlo en anglès faig servir conceptes que en català serien dificils de traduir, es podrien explicar però l’explicació seria tant llarga que caldria fer servir altres termes molt més adecuats que els termes anglesos. El mateix en suec es clar hi ha coses que només existeixen aquí i que entre suecoparlants automaticament s’identifiquen, explicar-ho en català seria fer un munt d’aclariments previs.
Pero tornant al món hispànic, molta gent parla de que si un estudia espanyol cal conèixer certs personatges, artistes, músics, escriptors, monuments, fets històrics, en definitiva un cúmul d’elements culturals comuns entre la gent que pertany al món hispànic. Jo no sé fins a quin punt això es necessari perque per exemple, la majora d’espanyols, incloc aqui els espanyols de Catalunya, saben què és la Feria de Abril o Les Falles. Tant l’un com l’altre són un fet cultural que a Espanya tothom coneix, de d’un senyor d’Elx, fins a un de La Corunya, passant per la iaia de La Garriga fins al cambrer de Zarautz, però si li dius a un mexicà, a un cubà o a un argentí que vas a la Feria de Abril, o que t’en vas a Les Falles, potser no sabrà ni on és ni en què consisteix, i li hauràs de detallar. A nosaltres automaticament ens ve la imatge de Sevilla, amb les casetes, el vinito, les tapes i les senyores vestides de sevillanes dalt d’un cavall. El mateix passa amb personatges tant importanta al món llatinoamericà com Simon Bolivar, què en sabem els penínsulars d’aquest revolucionari llibertador que és aclamat a tot el continent com el pare de la independència d’Amèrica llatina? Res. A les escoles d’Espanya ni s’el cita. I el mateix passa amb algunes especialitats gastronòmiques o amb música. En molts casos estem completament desconectats i l’unic que ens arriba són els tòpics més tòpics i encara.
Potser ara amb la immigració Espanya serà una mica més oberta a conèixer aquesta part cultural conectada amb el mon hispànic, però tinc certes reserves ja que l’espanyol “tipic” és encara molt tancat a acceptar coses que vinguin de llocs estereotipats com a inferiors (estereotips fruit de la seva ment corcada i estreta). I els “reguetoneros” no són ben vistos pels quillos, tot i que són exactament la mateixa mena de gent... que ningú s’enfadi lo meu es ironia subtil. Jo penso que fins tot dels quillos i dels reguetoneros s’en poden aprendre coses.. ¿sí??
Acabo per avui amb el meu rotllo, i ho faig amb el títol del post. Què hauria de saber tota persona que estudia català, no només sobre la nostra llengua, sino també d’aquest suposat univers català? Quines coses, quines personalitats, quins fets històrics, o quins llocs? Que és el que ens fa ser catalans i no una altra cosa?

4 comentaris:

aigua_clara_ ha dit...

Nem per parts...

Pel que fa al tema de que qualsevol habitant de l'estat espanyol coneix les festes o esdeveniments típics de cada lloc és fàcil d'entendre. Hi ha tota una xarxa de televisions estatals que s'encarreguen d'explicar-nos fins al més mínim detall en què consisteixen. A més, està clar, que en formar part d'un mateix estat, els moviments migratoris són més normals, i una persona de Sevilla que viu a Astúries, és vista amb més normalitat allà que no pas una persona de Hong Kong.

Quins esdeveniments ens fa ser catalans? Bé, tornant al concepte anterior i enllaçant-lo amb aquest, és evident que la idea de nació que tots tenim al cap és una idea imaginada, creada a partir d'una sèrie d'esdeveniments, de fets històrics, de particularitats, de costums i formes de vida. Tot allò que ens fa ser catalans és tot allò que ens representa: passant per Jaume I, per la llengua, per la forma política en què s'ha organitzat sempre al llarg de la història, pel concepte de progrès que sempre han tingut en ment el catalans, el comerç, el contacte amb el Mediterrani, les revoltes populars en contra de fets injustos (moltes tan avançade en el temps que no van reeixir i per això estem on estem), la Renaixença, el desenvolupament industrial... En fi, podria estar dies i dies escrivint i segur que no acabava mai!

Anna ha dit...

Fa temps em van regalar un llibre que es diu "100 consells per no semblar catala". Es en plan conya, per si vas de viatge per Espanya i no vols que tothom sapiga que ets catala, agafant tots els tipics topics.
Pero com diu N'Aigua Clara hi ha tot un conjunt de fets historics, culturals i de llengua que ens fa ser catalans i que ens distingeix dels altres: no nomes dels espanyols sino tambe dels italians, dels anglesos o dels suecs. Per altra banda, com que historicament hem estat un poble oprimit, hem apres a lluitar per defensar els nostres interessos i cultura.
Als suecs els costa d'entendre que una no es senti cofoia de la seva nacionalitat (legal, s'enten). A mi em fa mes aviat vergonya quan haig d'ensenyar el passaport cada vegada que agafem l'avio. Una altra cosa seria tenir un passaport catala...
Per cert, jo tambe parlo fluidament 5 llengües (em sembla que les mateixes que tu) i em passa exactament el mateix. Hi ha tantes paraules i expressions que nomes "queden be" en una determinada llengua o que son impossibles de traduir!

Anònim ha dit...

Soc un Basc que parlo malament el catalá mes comprendo ho mitjor.

La cuestion planteada es la misma que les pasara a los inglese scon las comidas tipicas sudafricana o australianas,la lengua es comun y ni siquiera eso porque dile tu a un argentino que te llamas Lola, que se echara a reir.

Pero tambien es normal cada uno conoce lo suyo, y a medida que aprendes un idioma sabes de su cultura o historia porque seguramente hasta que no estudias aleman y te dicen Instituto Goethe no sabes ni que existia ese personaje.

Es como si aqui a un adolescente le preguntas por la virgen de Guadalupe, la dictadura de videla o quienes eran los mapuches.

el Gran Barrufet ha dit...

Jo ho tinc clar: Jo soc catala i nomes catala, ja que no em cal ser res mes. Al passaport diu espanyol...vale, i que? que me'n deixin un que nomes digui catala, i sere l'home mes felic, del mon. Es nomes un acte administrariu, com si ara em donessin la nacionalitat francesa, seria frances? no, continuaria essent catala, que per mi es a mes de cultural i familiar, organic.

En quant a la llengua em passa el mateix. En parlo unes quantes, pero la meva, la unica llengua que considero meva, es la catalana. El castella, per mi, es tant forana com ho es l'angles. No m'hi uneix pas res, i per mi es nomes una eina per tractar gent que no m'enten en d'altra. Si vaig als EEUU, parlare en angles, si anes a Mexic, en castella, igual que si vaig a Madrid. Ara, a casa meva, no hi passo; nomes parlo catala, i qui no m'entengui es perque no vol ell, per tant, no hi ha res mes a dir.

Que passa a Espanya. Be, s'ha pres la part pel tot. El castella s'ha fet dir espanyol i en el seu nom s'ha prohibit, denigrat, i arraconat altres llengues. En el cas del catala, una llengua d'estat i de reis durant molt temps, s'ha intentat eliminar tant com s'ha pogut, i els mateixos catalans, fent servir els arguments dels altres, ens l'estem fent petar dia a dia, en no exigir-lo, parlar-lo i parlar-lo correctament.

La resta son pamplines, sino que els ho diguin a d'altres llengues de paisos petits si es canviarien a d'altres llengues perque son mes parlades arreu del mon. Tothom diria que no.

En quant a que es ser hispanic...xecs, sincerament me la sua terriblement. Al EEUU, hispanic es sinonim d'enanito/panchito. Jo, nat a l'antiga capital d'Hispania, em toca la moral que aquest terme, com ara llati, s'apliqui a qui no n'es. Que m'hi pot unir amb aquesta gent? ben poca cosa...ni la llengua, ja que no es la meva, ni els constums, ja que soc bastant mes proper als europeus. Per tant, hispanic es un terme bastant incorrecte que a cada banda de l'atlantic te diferents significats.

Des d'Espanya, tot es redueix al punt de vista messetari/madrileny/andalus. De la resta, nomes s'accepta el que es en castella, i la resta ni existeix. Per que no es poden veure les televisions autonomiques arreu del 'territorio nasionas'? Vaja, es podria perdre el punt de vista central i centralista madrileny.

Ells viuen en un pais, que fan a la seva manera, i jo en un altre, que m'agradaria que fos d'una altra manera. Per mi, Espanya es tant llunyana mentalment com ho pot ser Franc,a, i pot tenir el mateix valor, molt o poc. La diferencia es que mentre que Franc,a no m'emprenya foten-me pel sac tota les seves escurrialles, Espanya si que ho fa, i a mes, me les fa pagar a preu d'or. Es la unica diferencia. Per aixo, mentre que amb Franc,a no hi tinc cap mena de problema, Espanya es un pais que em reventa profundament mentre es dediqui sistematicament a voler-me anul.lar a mi com a catala.

Nosaltres hauriem de tirar mes pel dret i deixar de ser tant cagadubtes amb obvietas. Ells que siguin com siguin, a mi m'es completament indiferent.

Salut!