dimarts, 8 d’abril de 2008

Ser o no ser ... català/na

Com que alguns heu escrit comentaris molt llargs en lloc d'escriure un comentari faig un nou post amb el que se m'ha acudit sobre el tema. Estic d’acord en moltes coses que dieu tant l'Anna com el Barrufet, per exemple que de llengua pròpia només n’hi ha una i que d’identitat també. Però el fet d’ignorar que entre Catalunya i Espanya no no hi ha res en comú, no em sembla tant evident. Desde l’estranger es veu un català molt més semblant a un espanyol no català que a quelsevol altre nacionalitat. I si no mireu com de similar és la societat catalana amb la societat espanyola no catalana. És el mateix estil de vida, la mateixa manera de pensar, el mateix tipus de menjar, d’horaris, d’organització familiar, gairebe de costums i tot. Som idèntics als espanyols en moltes coses. I en moltes coses també som molt semblants als habitants d’Amèrica llatina. Per exemple capacitat d’improvitzar, tenim families molt extenses, els joves que no acaben de marxar de casa, la vida gira a l’entorn dels àpats, individualisme: cadascú s’ha d’espavilar perque el govern no t’arreglarà la vida ( cosa que en molts altres llocs sí). Necessitat de comunicació i d’assertiment, a vegades no deixem acabar la frase a l’altre persona i li acabem nosaltres per “simpatia”, a les cultures nòrdiques això no es fa, fins i tot és de mala educació. Som fruit d'una meitat del pais rural i una altra meitat urbana amb molt de pes. Tenim una llarga tradició antiga que identifica el nostre pas per la història. Molts països són completament nous i no tenen una identitat històrica com nosaltres. Els americans (USA) per exemple la meitat dels ciutadans no saben o no volen saber d’on venen.
Pero jo volia trobar entre els lectors algunes idees que puguessin evidenciar què és el que fa ser català.
Haver nascut a Catalunya?
Parlar la llengua? em semblen coses molt accidentals. Un pot aprendre la llengua i no ser català i nèixer a Catalunya i no sentir-se gens català.
Però un individu que quan es fora de Catalunya sent parlar el català i automaticament se li desperta el sentit de pertanyer a aquell lloc, d’identitat… aquell potser és català.
Un fanàtic dels bolets, més de collir-los que de menjar-los, una persona que compren de manera natural l’escatologia de les festes de Nadal amb el seu caganer i el fer cagar el tió (això és una cosa que no compartim amb tot Espanya ni amb cap altre grup del món em sembla!). El que tan aviat és la persona mes assenyada del món com la mes arrauxada. El català de ciutat: l’home de seny, la dona assenyada ( que vol quedar sempre bé...), o el català de poble una mica atramuntanat o una mica beneita. Penso que som el poble per excelència que inclou aquests dos paràmetres del mediterrani: la serenor i la bogeria. L’equilibri i el caos. La raó i el sentiment descontrolat. Som la gent que en la vida barreja aquestes dues contradiccions i ens n’en sortim prou bé d’una combinació tan excèntrica.
Dali, Miró, Papasseit, Espriu, Pau Casals, Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Casasses... només per posar quatre exemples dels grans. Però n’hi ha molts més, de menys famosos els que cada dia fan de la seva vida una obra d’art a la catalana combinant aquests dos extrems que sonen tan tòpics però que jo penso que són tan veritat. El Barrufet n’és un exemple, escriu i pensa de manera ordenada i metòdica pero quan les deixa anar de grosses i divertides pot semblar un brau enfurismat o trastocat sense control de les seves emocions.
M’encanta pertànyer a un poble com aquest!

12 comentaris:

Madieta ha dit...

El seny i la rauxa! Això em sona d'algun text que parlava del fet català que vaig llegir fa molts anys. L'escatologia és una característica identitària, tens raó, i especialment el fet de treure converses escatològiques a taula, en som especialistes! A la meva família al menys sembla que esperem que surti el menjar per començar a parlar de merda! :D

Anònim ha dit...

..pero la llengua es un fet diferencial d'un país no? i els immigrants han d'aprendre la llengua del lloc on són per respecte a aquell país no?

Albert ha dit...

Tema complicat...
No comparteixo la teva visió de que som tan iguals als espanyols. Nosaltres no tenim, per exemple, extesa la cultura de fer la cervesa i tapa (gratuïta) al sortir de la feina amb els companys, i no crec que tinguem la mateixa manera de fer les coses. Inclús diría que dins de l'estat espanyol ben poques regions s'assemblen. Res a veure un gallec típic amb un andalús típic, ni un aragonès 100% amb un extremeny 100%. Crec que amb aquesta gent ens assemblem el mateix que ens podem assemblar amb els italians, per exemple (també marxen de casa als 30llargs i son fills de gent rural del sud emigrada al nord, zona més industrial). Potser m'agrada més la idea d'englobar-nos com a Mediterranis que ficar-nos al sac de ser semblants als espanyols i prou.
Això sí, sempre m'agrada aclarir, quan em pregunten a què s'assembla la llengua catalana, que no és que el català s'assembli al castellà, sinó a l'inrevés, que per això hi ha estudis doctorals a Alemanya que ho demostren, i el sentit comú de que els romans van trepitjar abans territori actualment català que no pas Valladolid.
Visca Catalunya! :)

teresa ha dit...

NO dic que siguem iguals, pero si molt més semblants que nosaltres mateixos creiem. Ens entestem a veure les diferencies quan les similituds son moltes mes.
Albert: anar a fer el vermut els diumenges abans de dinar , no és el mateix que prendre tapes i cerveses?
Molts altres europeus no tenen aquestes costums...
Anar al cafe del poble od el barri per fer el cafe, el carajillo o la copeta de conyac.. això es fa a tot Espanya.

Anonim: clar que si la llengua es una de les coses mes importants , pero mira els escocessos, els irlandesos, han perdut practicament la seva llengua i no per aixo la seva identitat. Hi ha d'haver mes coses no nomes la llengua.

aigua_clara_ ha dit...

M'ha semblat molt interessant el teu post, Teresa :)

el Gran Barrufet ha dit...

hola a tothom.

Mireu, jo estic a la 5a punyeta i us puc dir com percebo la realitat 'catalana'. De vegades arribo a casa i endollo la tele i fan algun programa de viatges. A voltes passen un parell o tres de minuts fins que identifico d'on es, o be perque el locutor ho esmenta o be perque esta escrit en algun cartellet. Sabeu que em passa de vegades? veig una imatge i en milisegons penso 'aixo es casa meva!!!'...el mateix cel, el mateix sol, la mateixa llum, els mateixos carrers, cotxes, gent, places, mercats, i manera de fer de la gent que hi surt. D'on son aquests carrers? No solen ser de Catalunya, son o be d'Italia o del Sud de Franc,a. Tambe m'ha passat amb Portugal; penso, aixo es casa meva!

Que vull dir amb aixo? si, som la mateixa cosa, des de Portugal fins a Italia. Des del Japo som indistingibles. La meva xicota riu quan surt algun cuiner a la tele fent 'menjar italia', diu "tomaca, oli, pa, pasta...aixo es el que fas tu!". Jo no he estudiat mai ni portugues ni italia, i xecs, s'enten a la perfeccio! en canvi, vaig estar a suecia i sort que encara m'enrecordava d'un pel de l'alemany, que si no ni llegir els castells...i ara al Japo, es un altre planeta, ni els cartells es poden llegir.

Si, som el mateix. Pero tambe us vull dir que sent el mateix, no som el mateix, ni cal que ho siguem. Es com els veins de escala; som iguals, pero no son pas la meva familia, ni en tinc ganes de que ho siguin.
Per mi la questio es resol com els papers de Salamanca, que ESTA a Salamanca pero no SON de Salamanca: Catalunya ESTA a Espanya, pero no ES pas Espanya, si mes no mentre nosaltres volguem continuar essent catalans.

Tots aquests dubtes que tenim son dubtes de perdedor. Ells no els tenen pas, i es demostra quan no volen baixar del burro i, havent viscut n+1 anys a Catalunya (o fins i tot, havent-hi nascut) no fan ni el mes minim esforc, per entendre ni que sigui un sola paraula de la nostra llengua, el fet mes distingible de la nostra identitat, a part de la nostra manera de pensar. I no nomes aixo, es que a mes exigeixen 'en castellano, por favor' a la minima. Si ells no baixen del burro, perque ho haig de fer jo, que estic a casa meva? Ames, han emprat la forc,a sempre que han pogut, i ens marginen. Es que no teniu memoria? per mi, aixo es motiu suficient per engegar-los a pastar fang.

La meva besavia va neixer a Tolosa de Llenguadoc. Els meus avis, molt a la vora de la frontera de Franc,a, podrien haver creuat la frontera definitivament i anar a viure a Andorra. Una altra avia era italiana. Mon padri, tot i que per culpa de la dictadura li feia cosa assertar que era catala, ni castella sabia parlar, ni falta que li feia, i poques persones mes autenticament catalanes he vist; son pare, pero, si parlava castella, el va aprendre a Cuba. Cuba era espanyola, i ara que es? Napols era 'espanya', i el Sahara, i ara no ho son pas. Molta gent de Guinea encata te DNI espanyol. Els paisos son una cosa molt elastica, els pobles no tant.

Cada cop que vaig per Espanya em sento com si visites un altre pais, del qual en conec la llengua perque la van fer aprendre al col.le. Pero no puc dir que sigui el meu pais mes enlla de la part administrativa ja que per tractar amb aquest pais m'haig de canviar de pensament, i ells no fan cap esforc, per tractar-me tal com soc. Aixi de senzill. Si haguessim nascut en una Catalunya al mapa, us asseguro que no en tindrieu cap d'aquests dubtes.

"Espanya" era una marca que aglutinava moltes terres mes o menys heterogenies, i que s'ha anat disolvent amb els anys. Quan el negoci ha anat be, l'elit catalana li ha interessat llepar-los-hi el cul; quan no, doncs, ara volem anar sols. I aixi anem fent el ruc anys rera any, cada cop amb una Catalunya mes empodegada i degradada en gairebe tots els sentits. Personalment, abans que ser com en Bono, jo em faig frances!

Salut!

Griselda ha dit...

Bé, despres de llegir les dues últimes entrades "què vol dir ser català i ser o no ser català/na":

1) Jo no em sento espanyola, és un sentiment, obviment, però penso que aixó ho sent molta gent de Catalunya. Que consti que per part paterna, tinc arrels ni més ni menys que a Valladolid. Penso que un tret diferencial és el sentiment de pertanyença o no a un lloc ( a un lloc físic)

2)La cultura fa referència, entre d'altres, al conjunt de coneixaments, de tradicions, de tarannà d'un grup humà. Visc a Colómbia, i em sembla que hi ha diferéncies substancials entre els llatinoamericans y els españols y entre aquests dos i els catalans ( i que consti que jo estic encantada de viure aquí i que parlo "Colombià" y no castellà-espanyol).

3)Som escatológics per excelencia.
-Tenim el caganer, el caga tió i ja s'han inventant el pixaner.
-Tenim el porró.
-Som directes i aixó es nota un munt en comparació al llatins)
-Tenim un humor més negre(més anglés)- els programes de tv estil polonia a espanya no enganxen.
-Parlem una llengua pròpia.
-Catalunya té institucions pròpies, el sistema de salut és diferent que el reste d'espanya, igual que el sistema educatiu.
-El procés històric ha sigut diferent.
-La pela és la pela.
-Ordre, puntualitat, estalvi i feina (trets característics, tot i que no és pot estandaritzar a tota la població), de vegades els tòpics son tòpics.
-Estic totalment d'acord amb lo de la rauxa i el seny (ho diu en un escrit en Ramon Chao i surt infinitat de vegades a molts textos.
-Cacaolat.
-Les tres bessones.
- Trenci Moix, Quim Monzó...
-Castellers, bastoners, diables...

4) El llenguatje és la principal via per transmetre els elements culturals, penso que per aixó es tant important. Una persona de fora pot aprendre català, peró en situación límit, l'idioma que predomina és el que s'ha mamat des de petit (hi ha estudis neurologics que ho demostren).

5) Joan Sales al text de Cartes de la Guerra: "Si estimo tan Vallclara (llegeixis en aquest cas Catalunya)és perquè[...]hi tinc els millors records de la meva infantesa." La història personal és teixeix des de petits, i és e que deixa més marca.

Una abraçada transatlàntica

Albert ha dit...

Bé, suposo que haver hagut de "lluitar" durant molts estius contra gent que sense ni saber el meu nom m'insultés amb coses com "polaco de mierda" fan que no vulgui ser com ells. El vermut de diumenge és una cosa, la cervesa imperdonable de molta Espanya de dilluns a divendres a les 18:00 (o abans) és una altra. És cert que tenim molta tradicó de bar a Catalunya, però ni de llarg com a la resta d'Espanya, on al sortir de la feina és un ritual anar al bar. Jo, a Catalunya, no conec ningú que tingui el temps o les ganes o els diners per poder permetre´s aquest viva la pepa diari.
Salut !!

aigua_clara_ ha dit...

Mira el meu blog quan puguis ;)

Miki ha dit...

Ser català és sentir-se català. No hi ha res més que això, no es pot explicar què és ser català perquè no es pot ser català. Tan sols pots sentir-te català. No hi ha una serie de fets empirics (l'univers català) els quals et puguin demostrar que ets català. Un individu podria ser tan caspós com en Torrente (el brazo tonto de la ley) i en canvi es podria sentir ben català, i també podria existir la versió a la inversa, o sigui que aquesta discussió de que si els catalans són "nosequenosecuantus" és ben absurda més enllà d'aquest catalano-sentiment que segurament els espanyols si que en tenen la seva versió espanyolista d'aquest. D'altre banda estic d'acord en què tot això és un intent desesperat de perdedors (injustament vençuts) de volguer fer veure al món (o volguer-s'ho fer veure a ells mateixos en alguns casos) que els catalans són "millors" o no tan dolents que els espanyols.
Catalunya és un lloc preciós, amb molta diversitat de paisatges (no és el mateix la plana de Vic, que el delta de l'Ebre o la vall d'Aran) i amb indrets molt macos. Els que hi vivim tenim aquesta sort. Hauríem de començar a conèixer-la més físicament i no pas tan banal i políticament com anem fen desde... algú se'n recorda?
Una abraçada Teresa!!

Miquel

escala ha dit...

Jo em sento catalana, i ho soc, per naixement, per llengua, per família, per tradicions, per gastronomia, per sentit de l'humor escatològic i perquè les meves ties i les meves avies utilitzen un català ple de frases fetes i dobles sentits que només un català pot entendre, però dit això, mai renunciaria al fet de que també formo part, tot i catalana, a un país com Espanya, en que es parlen altres llengües, hi ha altres tradicions, altres músiques... Que el flamenc formi també part de la meva cultura per mi és un honor, com és un honor que dins de la meva gastronomia tant rica hi hagi formes de cuinar àrabs i que algunes de les paraules que utilitzo tinguin l'arrel en aquest idioma. I tampoc puc dir que soc catalana i ja està. Jo soc també, i molt, mediterrània, Espanyola, llatina i de vegades Europea.

Crec que la gràcia és que formem part d'un país molt ric en cultura i lo bo seria que a tots ens enorgullís. Començant pel govern de Madrid.

Anònim ha dit...

Hola Teresa,
avui per casualitat he trobat el teu bloc. Fa temps Suècia desperta el meu interès i aquest estiu tinc previst un viatge de dos setmanes, tinc ganes de conèixer el seu paisatge en temps d'estiu. Tot el que escrius sobre aquest país em sembla molt interessant. Gràcies per compartir tan generosament la teva experiència.
Pel que fa al teu post sobre els catalans/es i "Ser o no ser català/na" m'ha cridat l'atenció quan dius que hi ha "fets accidentals" que ens fan ser-ho. És ben cert. Jo no sóc catalana de naixement, però sí ho sóc d'ànima, de pertinença. És cert, que hi ha altres coses més importants que el sol fet d'haver nascut a un país, que ens fan sentir-nos-hi vinculats, amb una llengua i una cultura.