Avaluant

Fan futbol a la tele i veig amb vergonya que desde el vint de setembre no he escrit res. L’ amic Oriol diu que tinc el blog ple de teranyines. I té rao. Però bé, disposada a fer una mica d’endreça us volia explicar que han passat varies coses: he fet quaranta anys, hem trobat guarderia per en Marcel i ens hem comprat una casa. Tot ha passat en la mateixa setmana! Us ho podeu creure? Nosaltres encara no. De fet exceptuant la guarde d’n Marcel les dues altres coses són fenòmens sobrenaturals per mi.
Ahir amb els companys del meu equip a l’escola parlavem de l’edat i cap de nosaltres havia assimilat el fet de fer anys ni tan sols la Gerd que en tè 63. La gent ens veu per fora d’una manera i nosaltres ens continuem veient sempre igual. I pel que fa a la casa nova... doncs tenim tres mesos per anar paint el pas tan gran que hem fet i preparar el trasllat. Ens espera molta feina. Desfer-se de coses innecessaries, pintar, netejar. Arreglar, empaquetar i desempaquetar. Ja ho anirem fent mica a mica.
Aquest darrer mes ha estat una mica estressant a la feina hem tingut una setmana sense alumnes, però en la que els profes hem hagut d’anar a cursos de formació o conferències. Una mica rotllo perque ja en porto unes quantes de conferències d’aquestes i tinc la sensació que anem donant voltes als mateixos temes cada vegada i mai arribem a cap conclusió. L’unic que en trec es sortir amb el cap com un timbal i amb més dubtes sobre la meva capacitat professional que quan he entrat.
Ara està de moda parlar i discutir sobre el procés avaluatiu. Suposo que aquest tema durarà una temporada. Fa uns anys era una altra cosa: continguts, métodes, problemes socials, sistemes organitzatius... tot enfocat en l’escola val a dir.
Però fins i tot jo, que em considero molt novata en el tema i que em queden molt anys per aprendre, puc veure amb claredat aquells alumnes que van peixos que necessiten esforçar-se més i els que estan dotats de manera natural o els que a base de treball aconsegueixen aprendre i sortir-s’en. Amb tots els matisos existents imaginables. Els alumnes són com un lllibre obert i alhora un misteri perque darrera d’aquell pasotisme o d’aquella timidesa hi ha realitats que els profes desconeixem totalment. Hi ha un alumne que sempre estè callat i que treballa al seu ritme i en silenci i un bon dia m’el trobo en un local de concerts on ell toca la guitarra elèctrica. Ves! Quina sorpresa! I aquests dies estem escribint les avaluacions que no son propiament “notes” sino una valoracio de com veiem a l’alumne en el seu desenvolupament escolar. Sembla ser que enguany ja no es poden comentar coses de tipus personal i que nomes s’han de comentar les capacitas intelectuals i d’aprenentage de l’alumne. Ès a dir no es pot dir aquest alumne és una mica gandúl i arriba sempre tard. Només coses que facin referència als estudis, si li falten coneixements en aquest camp o en aquest altre o el que es pitjor; si ha assolit la meta segons el pla del curs especific per cada assignatura. Si jo sóc el pare o la mare dun alumne i em diuen això “ el seu fill ha assolit la meta en anglès.” no m’entero de res. Quina meta? Quin pla? Que m’ho expliquin clarament, en sap o no en sap d’anglès? I en sap molt o en sap nomès poc?? Total un altre desastre. De l’u al deu: un zero.