Amb els pèls de tots colors

Una cosa que em cridava molt l’atenció les primeres vegades que viatjava a Suècia era que hi havia moltes noies que es tenyien el cabell de color fosc. Es notava que el color no era natural perque primer tenien la pell clareta , els ulls blaus, les celles tirant a rosses i perque el color en definitiva quedava com extrany. I és que els colors que trien les sueques (i els suecs) per a tenyir-se no són els tons “naturals” castanys, rossos foscos o cendrosos que els anirien bé sense causar estridències, no , a ells els van els tons extrems: caobes , lilats, negres , vermells, tons molt pujats que en cap manera busquen allò que a Catalunya regeix les nostres vides “que quedi natural, que no es noti que és tenyit”. Ah no, aqui lo de natural és per les velles ( és a dir a partir dels 50: el gris), a les altres els agrada el que queda d’allò més artificial. Molts nois també es tenyeixen , un de famós ultratenyit és el cantant Markus que va guanyar l’any passat la Operacion Triumfo de Suècia,“Idol”. Es un tipus del nord, del nord més al nord de Suècia, una regió on a hores d’ara hi deu haver una hora i mitja de llum al dia o menys. El xaval te la pell blanquinosa del color de la crema de llet i els ulls blaus molt clars, i la seva tenyimenta li dona una imatge de mort vivent, de semi-gotic, que suposo jo és la que vol donar, perque a les seves fans els encanta i es tornen beneites per ell. Jo penso que el noi potser si que seria atractiu, però amb el color de cabell que sa mare el va parir, i no amb aquesta carbonera que li han fotut al cap. (Foto).

Despres hi ha les noies que són super rosses naturals que es tenyeixen de negre, el resultat queda molt extransy perque d’alguna manera el seu color afecta el tiny i moltes vegades veig noies amb el cabell blavós o verdós... definitivament lleig.
Però bé que s’hi pot dir en quant a gustos i preferències? A Catalunya jo m’he fet un tip de criticar les marujes morenotes que es tenyeixen rosses, i que els va creixent l’arrel negra sense adonar-se’n, o encara pitjor , les que es fan les metxes de zebra o de tigre, això si que és natural! que hi va haver un época que no es podia sortir al carrer sense contar-ne vint-i-cinc a cada cantonada. I després va venir la moda dels caobes. Totes les de comarques amb el mateix color. No sé si encara dura aquesta moda, ultimament no m’hi he fixat gaire, però juraria que encara n’hi ha alguna que no ha superat aquesta etapa i que mantindrà el color la resta de la seva vida. La qüestió és arribar a trobar una personalitat pròpia, o no?