Gana

Aquesta cosa de l’embaràs em provoca tota mena de molèsties i inconvenients. Sonarà típic però faig col.lecció dels símptomes que descriuen els llibres que tracten d’aquest tema . Desde bon principi ho he anat patint tot. Doloret a la part baixa de la panxa, inflor dels pits, nausees, fàstic pel menjar, sensibilitat extrema per les olors (fortes i no tan fortes), cremor d’estòmac, son, ofecs, atacs de gana cada dues hores. Terrible. Això sí que em posa negra. I és que és molt fotut que quan et venen aquests atacs de gana, literalment són atacs, no és el cuquet que comença a informar-te que potser d’aquí una estona seria conveneient menjar. NO. Són atacs de tropa napoleònica. Imperials. Indecents que t’obliguen a menjar qualsevol cosa que tinguis a l’abast immediatament. Ipso-facto. No pots esperar. I això ja us dic és un avorriment perque al mateix temps el menjar em fa fàstic. Penso en pa amb formatge i no. Penso en galetes i no, penso en fruita i no, en un pastís: puagh! res de res s’em posa bé. Llavors què punyeta he de menjar si no és ni hora de dinar, ni de sopar, ni d’esmorzar? Arreplego qualsevol cosa i ho engulleixo, amb fam pero sense ganes, sense delit amb cara de basques. Només per esmorteir aquesta bestia salvatge que s’engega cada dues hores demanant teca. I pobret no em refereixo al nen/a, sino al cos, a aquesta munió de cel-lules i hormones que han transformat la meva naturalesa en una màquina d’afamar-se cada dues hores. En un aparell productor i reproductor d’energia per continur fabricant una personeta aqui dins.