Primeres necessitats

No és que tingui ganes de ser grollera, ni de ficar-me en temes de dubtós gust, però fa dies que li dono voltes a una cosa. Recordeu com són/eren els labavos a les escoles i als instituts de Catalunya? Sabeu com són els labavos públics a les universitats de Catalunya, als restaurants, a les estacions de tren o d’autobusos? En un bar o una cafeteria? Per no dir res dels pavellons esportius o les piscines! O els lavabos portàtils deprés d'un concert o en un camping?
La idea que en tinc jo és que no saps mai què et trobaràs. No hi ha un standart. A vegades hi ha labavos que estàn molt bé, nets cuidats, amb paper, sabó, eixugamans eficients i fins i tot aigua calenta. En alguns restaurants estàn fins i tot molt renovats i amb dissenys moderníssims, però moltes moltes vegades hi ha labavos que definitivament decideixes no utilitzar: sense paper, sense baldó, amb les portes que no tanquen, sense sabó, sense aixugamans, bruts, molls, sense aigua calenta, amb aixetes que no es poden tancar del tot, piques trencades. El curiós d’això és que exteriorment no et pots fiar de quin local tindrà un bon labavo i quin el tindrà fet una calamitat. Quan vaig ser a l’institut de Berga, vaig retrobar-me amb aquest vell conegut. El lavabo d’institut. I vaig flipar lo cutres que eren, no és que no sabés, el meu institut i el meu cole de monges eren exactament igual. Un labavo on les portes eren obertes, vull dir que passaves pel passadis de les aules i podies veure si unes cames sortien per sota de la porta. Cap intimitat de res. Tres, quatre o cinc wàters de portes tallades a un pam i mig del terra. Les piques per rentar-se les mans trencades, sense sabó, sense paper higiènic, sense tovallola, paper secant ni ventilador d’aire calent, res de res, per eixugar-se les mans. Tan vells com de més de trenta anys. Tipus franquisme. Els nens de Catalunya ho tenien i ho tenen molt malament. Però lo més fort és que a Berga hi havia un labavo per professors. Un lavabo que tenia una clau i que no hi podien anar els alumnes. (Oh, Privilegi!) Lamentablement el seu estat era igualment desastrós. Vellíssim amb cadena d’aquelles que has d’estibar un cordill. El rotllo de paper per aixugar les mans queia per terra, i això en un institut públic. Però no és un fet aillat. Es que molts altres també estan així. A l’escola sueca els lavabos estan impecables tant els dels profes com els dels alumnes. Això de labavo col.lectiu ha passat a la història, és de camp de concentració, de presó, d’internat. On allà la gent no son individuus, son ovelles del ramat, tot igual i tots segueixen el que fa tohom. Aquí són lavabos individuals. Els alumnes tenen un munt de labavos repartits per tota l’escola, són unisex, i tenen un baldó que marca per fora si està lliure o ocupat. Tenen sabó, paper i paper per les mans i sempre aigua calenta. I mai els he trobat bruts.
Menteixo, només he trobat descuidats els labavos de l’escola d’adults on anem els estrangers a estudiar suec per a immigrants. Allà recordo que un dia em vaig trobar un labavo on hi havia anat algun home “de cultura del sud” es a dir: la tapa aixecada, pixum a la tassa i al terra i la cadena sense tirar. Olé!