Ser o no ser ... català/na

Com que alguns heu escrit comentaris molt llargs en lloc d'escriure un comentari faig un nou post amb el que se m'ha acudit sobre el tema. Estic d’acord en moltes coses que dieu tant l'Anna com el Barrufet, per exemple que de llengua pròpia només n’hi ha una i que d’identitat també. Però el fet d’ignorar que entre Catalunya i Espanya no no hi ha res en comú, no em sembla tant evident. Desde l’estranger es veu un català molt més semblant a un espanyol no català que a quelsevol altre nacionalitat. I si no mireu com de similar és la societat catalana amb la societat espanyola no catalana. És el mateix estil de vida, la mateixa manera de pensar, el mateix tipus de menjar, d’horaris, d’organització familiar, gairebe de costums i tot. Som idèntics als espanyols en moltes coses. I en moltes coses també som molt semblants als habitants d’Amèrica llatina. Per exemple capacitat d’improvitzar, tenim families molt extenses, els joves que no acaben de marxar de casa, la vida gira a l’entorn dels àpats, individualisme: cadascú s’ha d’espavilar perque el govern no t’arreglarà la vida ( cosa que en molts altres llocs sí). Necessitat de comunicació i d’assertiment, a vegades no deixem acabar la frase a l’altre persona i li acabem nosaltres per “simpatia”, a les cultures nòrdiques això no es fa, fins i tot és de mala educació. Som fruit d'una meitat del pais rural i una altra meitat urbana amb molt de pes. Tenim una llarga tradició antiga que identifica el nostre pas per la història. Molts països són completament nous i no tenen una identitat històrica com nosaltres. Els americans (USA) per exemple la meitat dels ciutadans no saben o no volen saber d’on venen.
Pero jo volia trobar entre els lectors algunes idees que puguessin evidenciar què és el que fa ser català.
Haver nascut a Catalunya?
Parlar la llengua? em semblen coses molt accidentals. Un pot aprendre la llengua i no ser català i nèixer a Catalunya i no sentir-se gens català.
Però un individu que quan es fora de Catalunya sent parlar el català i automaticament se li desperta el sentit de pertanyer a aquell lloc, d’identitat… aquell potser és català.
Un fanàtic dels bolets, més de collir-los que de menjar-los, una persona que compren de manera natural l’escatologia de les festes de Nadal amb el seu caganer i el fer cagar el tió (això és una cosa que no compartim amb tot Espanya ni amb cap altre grup del món em sembla!). El que tan aviat és la persona mes assenyada del món com la mes arrauxada. El català de ciutat: l’home de seny, la dona assenyada ( que vol quedar sempre bé...), o el català de poble una mica atramuntanat o una mica beneita. Penso que som el poble per excelència que inclou aquests dos paràmetres del mediterrani: la serenor i la bogeria. L’equilibri i el caos. La raó i el sentiment descontrolat. Som la gent que en la vida barreja aquestes dues contradiccions i ens n’en sortim prou bé d’una combinació tan excèntrica.
Dali, Miró, Papasseit, Espriu, Pau Casals, Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Casasses... només per posar quatre exemples dels grans. Però n’hi ha molts més, de menys famosos els que cada dia fan de la seva vida una obra d’art a la catalana combinant aquests dos extrems que sonen tan tòpics però que jo penso que són tan veritat. El Barrufet n’és un exemple, escriu i pensa de manera ordenada i metòdica pero quan les deixa anar de grosses i divertides pot semblar un brau enfurismat o trastocat sense control de les seves emocions.
M’encanta pertànyer a un poble com aquest!