Un santíssim sacrament

D’aqui a només tres dies marxem cap a Catalunya. Jo, la meva panxassa de set mesos i el meu estimat home. Anem de casori. La meva germana es casa el proper cap de setmana, i ens esperen uns dies de familia, festa grossa i sobretot de moltes i intenses emocions. Seran nomes quatre dies, és molt poc, però els espero amb candeletes. Vull que em vegin i vull veure’ls. És el primer casament a la meva familia, la meva familia nuclear de germans i pares, no de cosins, que d’aquests en tinc un futimé de casats, hipotecats i encanallats. Per cert potser cal fer un aclariment, jo no tinc marit. Tinc home però no marit, per això aquest serà el primer casori de casa (em demano si n’hi haurà algun altre tenint en compte que som quatre germans...??), i pel que sembla un casori amb tots els ets i uts. Els meus pares van atabalats, volen que tot surti molt bé, que el fotograf trobi una casa preciosa, que faci sol, que els fills facin goig... és tot un ritual amb el seu atrezzo i les seves collonades, no sé perque tant de compromis en un sol dia. Però en gran part m’agrada tot aquest teatre. No és gaire sovint que un es pot disfressar una mica amb les millors gales i trobar tota la santa parentela reunida. De fet són comptades ocasions en la vida i ho trobo divertit. Jo de gales poques, m’ha costat Déu i ajuda trobar un vestit de festa per a embarassada i que sobretot estigui a l’alçada de les exigències de la meva mare, que no perdonaría un fiasco en els meus atuells en un dia tan assenyalat. Encara no l’ha vist, però espero que l’aprovi. Amb la meva forma humana cilíndrica que ha perdut qualsevol cosa que podia assemblar-se a una cintura, no es podien fer gaires miracles tampoc, i el meu abdomen esfèric copçarà igualment totes les mirades. He assumit la meva condició, intentar ser graciosa i elegant amb una panxa de set mesos és quelcom força impossible. Opto per ser social i divertida, si més no fins que les sabates no comencin a torturar-me els peus. Fins la setmana que vé!