diumenge, 4 de maig de 2008

Controls


El viatge que vam fer el cap de setmana passat va resultar globalment molt positiu. L’ocasió era festiva i plena d’emocions, però ens va passar una cosa que vull explicar: el tracte rebut a l’aeroport de Lubeck, Alemanya, on vam fer escala a l’anada. Mentalitat prussiana amb disciplina militar del S. XIX. Res a veure amb l’aeroport de Baden Baden on també vam fer escala tornant i que és igualment territori alemany, però on demostraven molta més flexibilitat i amabilitat. A l’entrada del control policial, allí on has d’ensenyar: tarjeta d’embarc, passaport i bosses o equipatge de mà i informar si portes algun producte líquid, ens trobem un bulldog alemany de Ryan-air que ens atura i ens interroga sobre: el pes de les maletes (proveit d’una bàscula al costat per certificar fins l’ultim gram dels 10kg permesos), em mira i remira el xarop contra l’acidesa d’estòmac que jo mostrava amb una bossa de plàstic obertamenti explicant el que era. Em demana si tinc recepta i li dic que no perque es ven sense recepta, però que la llevadora me l’ha receptat. Insisteix en que si no tinc recepta no el puc entrar. (jo que no li faig cas i l’entro igualment, ja seran els policies en tot cas qui m’ho confiscaran). Al meu home que duia també en una bossa transparent un perfum de 75ml i un producte cosmètic pel cabell de 50ml també li diu que només pot entrar envasos de màxim 100ml...¿? I per acabar el va obligar a buidar la motxilla i ficar-la dins la maleta perque només es podia portar una peça d’equipatge. Jo duia el meu bolso i la maleta...i no em va dir res sobre això. Cap quadrat. Quan vaig passar sota el detector de metall, l’aparell va sonar... no m’extranya amb la de ferro que m’estic prenent aquests ultims mesos! Però la sorpresa no va ser aquesta, llavors una dona policia em va agafar a banda i em va fer pujar sobre una tarima. Allà, va rastrejar tot el meu cos amb un detector de metall manual, fent-lo passar per tot arreu, pit, esquena, cabell, cuixes, cames, braços, i el que va ser més humiliant de tot que passés una i altra vegada el merdós aparell per la meva panxa de set mesos, insistint i apretant en totes les curves com si hi portés una bomba amagada. Em vaig enfadar moltíssim i fins i tot li vaig dir que “I think it’s enough”. Una experiència molt desagradable. A cada aeroport europeu s’agafen la normativa de manera diferent, tot depen dels paios que et trobes als controls. Alguns es passen d’estrictes i altres que no miren res. Com poden haver-hi tantes versions diferents d’interpretar un reglament?


3 comentaris:

juditH Estradé ha dit...

Doncs tens tota la raó, a mi a Dortmund sempre em pita només l'aro del sostenidor i em passen la maquineta, però a Barcelona només les botes, quan les porto i clar, me les fan treure. És un pal!
A l'aeroport de Lisboa, em van fer guardar la bossa amb els líquids abans de treure-la del bolso. Realment fan el que volen.

nerona ha dit...

A mi a Londres Stansted també em van fer posar totes les bosses en una!!!!!! Per sort m'havia comprat una bossa grossa i ho vaig poder entatxonar tot a dins!!!

Heu pensat en noms per al nen??

aigua_clara_ ha dit...

A mi ja em fa mandra agafar l'avió per això.
Sembla que t'hagis de quedar en pilota picada per a passar el control. I tot i així, encara et voldrien revisar si portes res a dins!