Dos de Juliol de dos mil vuit, vint-i-tres hores i vint-i-sis minuts

Sóc una novata. Ningú m’havía explicat els secrets de la maternitat, perque la maternitat és això un secret del qual es pot parlar però que fins que no s’experimenta no se sap què és realment. He/hem llegit llibres, buscat informació per internet, preguntat a la gent que té familia, interrogat a la meva mare sobre els seus embarassos i parts, però tot això no ha estat suficient per a fer front a les dificultats del part i dels primers dies. Tot és una revolució. Revolució hormonal, revolució corporal, revolució vital. Els déus de la natura ( si és que foren ells qui ho decidíren) em van donar un Rolls Royce com a vehicle del fluid làctic... però l’ equip tècnic es va oblidar de posar-li el motor! M’ha costat una setmana engegar l’alletament. I encara no va bé. Tenim un nen preciós. Quatre kilos cent-cinquanta grams i cinquanta tres centímetres de llargada. I aquests no seràn per mi que jo sóc un tap de bassa!
S’assembla al seu avi matern i a la seva avia paterna. I és clar els cau la baba.
Dóna molta feina, menja molt i s’enfada quan està afamat i no té paciència (en això s’assembla a mi), també perque la vida segueix amb totes les altres necessitats: jo i el meu home també hem de menjar, dutxar-nos, arreglar coses... i la cessària és una gran putada. Sobretot quan no ho esperaves de cap manera. I també perque fa mal, fa mal quan et bellugues, quan t’alces del llit i quan t’ajeus. I cada dia a partir del naixement del meu fill en mirar-me al mirall despullada veuré aquesta cicatriu que em recordarà que ja sóc mare i que hauré d’anar descobrint els secrets d’aquest ofici impagat però impagable. Benvingut a les nostres vides Marcel.