divendres, 2 de març del 2012

Una catalana a Catalunya

Em demanen com va per Catalunya. Doncs per Catalunya a mi em va bé, mooolt bé. Estic tan contenta d'haver tornat. Aquest blog ja no s'hauria de dir una catalana a Suècia perque tot ha canviat ara. Ara sóc una catalana a Catalunya. Una catalana a caseta.
El meu fill s'ha adaptat bé a l'escola. Una escola fantàstica on aprenen coses de veritat. No un pàrquing de nens com a Suècia on s'estan de l'any fins els 6 anys a la guarderia. Amb la de coses útils que aprenen quan són petits jugant i que els serveix moltissim per a la primaria!
Jo treballo des d d'Octubre, que és un gran qué! I visc molt a prop de la meva gran familia. Una ajuda impagable i valuosissima siguent mare soltera.
He reprès la meva vida social a poc a poc. Un cop assentades les rutines i l'organització d'una nova llar. I bé aqui estic, a punt per recomençar qualsevol aventura vital que em prepari el destí.
Umm..
El que no està bé és aquest país que cada dia ens porta disgustos a qui ens l'estimem i ens cau la cara de vergonya de constatar com de podrit està tot. La revolució, la de veritat, no arriba... i jo escèptica ja i incrèdula de tot dubto que acabi d'arribar mai.
Crec que estem envoltats de botiflers, de vividors, de sonsos, de gentussa xupoptera que l'únic que vol es escalfar la cadira.
Que la gent preparada i valuosa ha fotut el camp o està preparant les maletes i els que ens hem quedat o hem tornat anem fent la viu viu i paralitzats ens quedem admirant bocabadats i estupefactes com tot a poc a poc es va destruint. Un paisatje desolador per dins i per fora.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Crisis, retallades i el malalt que es mor i ningú el cura

He tornat a Catalunya. Em sento molt feliç de ser a la meva terra i de tonar a viure envoltada de la meva cultura. Tammateix després d’unes setmanes d’escoltar i llegir als mitjans com està la cosa en l’ambit polític i econòmic m’escandalitzo de la “idiotesa” dels polítics i les poques ganes de treballar que tenen. El país s’enfonsa. Estem al llindar de la fallida i encara els dropos aquests, que paguem entre tots, es creuen amb el dret o de perdre el temps parlant d’estupideses que no contribueixen per res al salvament econòmic de Catalunya, o de posar-se entrebancs els uns als altres. Aquesta mena de “critiqueria” sistemàtica (perque no es tracta de crítica constructiva que sí que trobo necessaria) , que tenen alguns grups polítics, ja cansa. Es fan pesats. Sonen com una mena de papanates sense visió propia, sense discurs, com si algú desde fora els manés "digueu això o allò", només per crear mal rotllo, per que sí. Però que a les meves orelles ja no és més que soroll brut i m'esgota soberanament. No val. Amb mi no val aquesta tontería. Que es posin a fer feina i que siguin creatius. Que trobin solucions i que s’espabilin perque amb els meus impostos no vull que es diguin ximpleries al govern. Serà possible que facin alguna cosa entre tots? Ho aconseguiran? Tindrem la sort de que puguin col.laborar i tirar el país endavant?

Tinc els meus dubtes perque aquesta colla de sangoneres de “treballar”, “treballar” ho han fet ben poc. Haurien d’entrar tots una temporadeta a una de les empreses catalanes que prosperen i que els fessin fer pràctiques no retribuïdes, llavors potser aprendrien alguna cosa i s’acostumarien a ser més eficients.


Déu meu! Quina falta que els fa arremangar-se i pencar de valent als nostres polítics.

divendres, 26 d’agost del 2011

Llistes

Quan tenia trenta anys m'encantava fer llistes. Avui n'he trobat una amb les coses que m'agradaven molt en aquell moment. M'ha fet gracia comprovar que encara avui m'agraden les mateixes coses però que per circumstàncies de la vida o per deixadesa meva n'he abandonat algunes. Aquí van:
John Dowland
Madredeus
L'enfant sauvage de Truffaut
Sense and sensibility
Les amants du pont neuf
Amalia Rodrigues
Carla Bruni
el praliné Gianduja
el vi del Priorat
el vi de Sauternes
el pefum Angel de T. Mugler
Eau d'Orlane
Cafe amb llet al matí
pintar-me els llavis
roba interior amb brodats
que em facin la manicura
infusions de tota mena
fer pastis de xocolata
convidar les amigues a sopar
les sesions de riures compulsius a la feina
els cineforums
els silenci de la illa de Capri
Shakespeare
Winona Ryder
Frida Kahlo
Benozzo Gozzoli
Wei Hui
Les dones completes de Germaine Geer
la sensualitat més que la sexualitat
Sexe apassionat més que sexe pur i dur
amor amb bogeria
Indiferencia enlloc d'odi
el poder
equivocar-me a no fer res
mirar-me al mirall
ballar sola a casa
Tamariu
el cant dels ocells
el meu mar mediterrani

Aigua i Sal

Feia molt temps que no experimentava una sensació tan agradable com la que vaig tenir aquest estiu amb un amic meu. Va ser una estona curta, però hi penso molt sovint perque em fa sentir molt bé. Em trobava embolcallada per l'aigua del mar. Feia un sol potent. El líquid em protegia i les ones em bressolaven com en el ventre matern on res no pot passar, on s'hi està bé i el temps s'atura. Fora l'aigua els nostres cinc caps respirant, nedant fins a la boia. Ei, Mediterrani ets una passada. Sempre m'has donat el millor.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Paraules

La paraula més horrorosa que conec en suec és una que està formada per dues paraules diferents però que juntes creen un concepte claríssim. Odio aquesta paraula perque realment l'associació a les dues idees separades que la formen em fa molt fàstic i ara sabreu perque. La primera part "bajs" (pronunciat bais) vol dir merda, caca; i la segona "korv vol dir salsitxa, embotit. És a dir la paraula "bajskorv" vol dir textualment salsitxa de merda o el que altrament en català en diem cagarro. Clarivident, oi?
Disculpeu aquesta bafarada d'humor marró perô és que fa una calor tan bestia que se'm escalfen les neurones.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Sequera de paraules, sequera de lletres, d’idees. Avorrida, fastiguejada. Sequera literaria, sequera creativa. Eixuta, erma.
Anestesiada, aletargada, adormida, insensible indiferent. Res, buah!
No tinc ganes d’escriure. No tinc res per escriure. Només espero. Espero i no sé què espero.
Potser només espero que em desperti i comenci un nou dia.
La meva amiga Cristina va citar l’altre dia Doris Lessing i el seu ” a partir dels 40 la vida és un precipici cap a l’eternitat”.
Aquesta sentència m’aniquila de tan real que em sembla.
Caic, caic i caic en picat cap a aquest forat negre d’on no en surt ningú.
Que algú m’agafi abans no toqui fons, si us plau.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Es fa gran.