En Joan petit quan balla i Amèrica

El dissabte passat va venir a casa una amiga americana que viu a Suècia. Ella és de California i allà va aprendre l'espanyol perque hi ha una comunitat mexicana molt gran i molt arrelada a la història de California. La meva sorpresa va estar quan em vaig posar a cantar la cançó tradicional catalana d'"En Joan petit quan balla" i ella la va reconèixer automaticament i la cantava en castellà "Juanito cuando baila..." amb la mateixa melodia i tota la pesca del dit, la mà, el colze etc... Vaig quedar tan parada quequasi no sabia reaccionar. M'extranyava que una americana conegués una cançó tan nostra. Em va dir que era una cançó que la canta la comunitat hispana a la canalla a California i que creia que venia de Mèxic. Potser una altra raó per evidenciar la gran petja catalana en la història d'Amèrica ...?

La nova i la vella cuina

Cuina tailandesa, rotllets de primavera, sushi, un curry picantet, unes “alitas” mexicanes, una sopa gulash, els noodles, uns tacos o unes “fajitas”, fins i tot les tapes, o la pizza, són coses que es troben als supermercats gairebé arreu del món. La gent mengem coses que pels nostres avis haurien estat impensables, fins i tot la pizza era una cosa exòtica pels meus pares, ( i avegades encara ho és!), quan s’en va començar a generalitzar el seu consum cap a finals dels anys vuitanta. Llavors el que era el més sublim era la cuina francesa, que sempre ha gaudit de molt fama, i es clar nosaltres, els catalanets, ens enmirallavem en aquella cuina cremosa i moderna amb l’ admiració i l’enveja del no va plus, entre altres coses perque no coneixiem res més.
A Catalunya la internacionalització de l’alimentació va arribar tard, si comparem amb altres llocs com al Regne Unit o els Estats Units on la influencia migratoria ha tingut un gran pes històric en el seu engreix. A casa la cuina tradicional ha sigut cabdal, no només perque a les botigues i als restaurants no acabava d’arribar la moda de lo exòtic sino també perque Catalunya és una gran productora d’alimentació: productes del porc, moltissims i molt bons, verdures de temporada, formatges, cria de bestiar i conreu d’arròs i fruites de Lleida i Girona.
Fins fa relativament poc les families encara solien fer un o dos àpats al dia a casa on la mestressa cuinava una perolada per a tothom. La meva mare m’explicava que quan ella era petita es feia cada dia el mateix plat per dinar: escudella i carn d’olla i que tothom menjava el mateix. Que potser el diumenge es feia com a cosa especial un arròs caldós o uns fideus a la cassola. Els fideus!! que quasi han desaparegut del receptari de les mares modernes! Algu s’en recorda? Ara el que marca la pauta és “la pasta”, que queda molt pijo dient-ho així, els macarrons o els espaguetis han susbtituit els del motllo nou, que en deien, (mai no he sapigut si el motllo nou volia dir nou, contrari a vell, o nou del número 9), i enlloc de macarrons gratinats diem a la bolognesa, a la carbonara o al pesto o a la napolitana que de fet són quasi com a la catalana, amb salsa de tomaquet i poc més.
Tinc curiositat per saber si hi ha algú de les noves generacions que prepari mai fideus a la cassola? Jo els vaig avorrir perque els del meu cole, quan jo era petita, eren dolentíssims. Tenien una mena de suc aigualit que no valia res, i els fideus estaven massa rebullits i no tenien consistencia. El meu paladar no estava gaire polit encara però per alguna raó sabia diferenciar un plat deliciós del ranxo al que ens obligaven.

Setmana de l'esport

Avui és un dia estrany. He anat a treballar però només tenia una hora de classe amb els més petits, de 12 anys.
A l’escola hi ha un silenci absolut. Com que van tenir jornada de portes obertes el dissabte passat, avui han fet festa. També falten la majoria de professors i es nota molt que la màquinària d'aquesta institució només va a mig gas.
Jo estic cansada tot i que he treballat poc però és com si la mandra s’encomanés, com menys fas, menys tens ganes de fer.
M’espera un cap de setmana tranquil, amb en Marcel a casa del seu pare, aquesta nit i demà durant el dia, i diumenge ja ens inventarem alguna cosa.
La setmana vinent és festa. La setmana de l’esport, en diuen… i jo no em sento gens esportiva, la veritat. Moltes families s’en van de viatge, a esquiar aprofitant que encara fa molt fred i que hi ha neu a cabassos.
A Catalunya he llegit que és el primer any que s’ha instaurat la “setmana blanca” però crec que és a principis de març si no vaug errada. No sé si tindrà èxit, la meva opinió és que a Catalunya els pares, ja de per si, estan prou atabalats amb el què poden fer-ne de les criatures quan hi ha vacances a l’escola per Nadal, setmana santa, i a l’estiu o què fan amb ells a partir de les 5 de la tarda quan els toca treballar fins a les 7 o les 8. Esplais, cangurs i avis han d’estar disponibles com aquell qui diu a tothora per substituir el que una mala regulació del temps laboral ocasiona a moltes llars.
Ès el que menys aprecio de la meva terra, els horaris.
I és que això ja ho he dit massa vegades. Em començo a repetiiiiiiir. Cosa de l'edat.

Més neu

Vaig cantar victòria massa d'hora. Dijous i divendres va estar nevant sense parar. Ahir bufava una ventisca nòrdica que tallava la cara colpejant amb els cristalls de neu a tot quisqui qui corria. Tornem a tenir un pamet acumulat i el temòmetre no puja de 8 sota zero. Avui però tot i que fredíssim fa un dia radiant. A l'escola he tingut jornada de portes obertes i en Marcel m'ha acompanyat.

Desgel

A poc a poc els dies es van fent més llargs i el sol llueix més fort. El gener ha estat un mes sorprenentment suau i molts dies hem tingut temperatures sobre zero. La neu es va fonent i ja només els racons gèlids més insistents romanen com blocs glaçats impertinents que es negen a desfer-se.
Sota la neu que recula apareixen els primers brots de vida nova. Aqui mateix a la paret de casa surten les “snödroppar” o gotes de neu, que s’han anat formant dins la tebior de la terra que ha estat coberta de blancor tots aquest mesos.
Extranyament avançada, la primavera irrompirà enguany com cada vegada, sense sorpreses però amb l’astorament del qui ha deixat de creure que les coses bones també tornen.

Aquesta és casa meva i està en venda

Barbes i bàrbars

Ja ho tenien clar els romans quan van prohibir que els péls cobrissin les cares del homes. Els bàrbars es deien així perque contrariament als ciutadans de l’imperi anaven peluts i grenyuts com ens els figurem, en el nostre imaginari col.lectiu. Eren barbuts. L’expressió de ser un bàrbar però, amb el temps, va esdevenir sinònim del salvatge, d’aquell qui voluntariament o no, viu a la perifèria ética o moral i/o real del que s’en diu el món civilitzat. No és cap barbaritat dir que els europeus del nord formaven part d’aquesta comunitat bàrbara, segurament perque en desconeixien l’existència y estaven fora de la jurisdicció de la llei romana que obligava a anar polit i afaitat a tot congènere masculí que es bellugués per la gran Europa, però també perque a efectes pràctics dur la cara coberta de pelusera els protegia del fred.
Aquí en aquest país auster en salutacions i paraules on el fred senyoreja com un monarca despiatat i absolutista, les barbes tornen a estar de moda, no sé si és per a recordar que els bàrbars foren els seus ancestres o perque el rigor climàtic torna a fer necessari el cobriment de la faç.
Sigui com sigui crec que jo em mantindré fidel al meu llinatge llatí i comencaré a confiar més en els homes que mostren la seva cara i menys en els que l’amaguen sota la llana i el gest escàs.