Do de llengües

Skavlan és el nom d’un presentador noruec que té un programa a la tele sueca. És un programa d’entrevistes i reuneix en el mateix plató personatges tant diversos i variats com el primer ministre suec, una campiona d’atletisme i un psicòleg americà que basa la seva existència en dir sempre la veritat absoluta, això només per posar un exemple de tres dels convidats que hi havia en la darrera emissió. El curiós del cas és que la televisios sueca ha contractat Skavlan per la seva fabulosa art i técnica en extreure respostes sorprenents als seus convidats. El fet de que no parli suec, no ha suposat cap mena d’obstacle per a la tele estatal sueca, ell intenta a vegades introduir alguna paraula en suec i fa el possible per a no semblar un noruec de “bosc”, és a dir, utilitza un noruec estandar que s’assembla força al suec, malgrat l’accent i l’entonació sigui tota una altra història.
Em va cridar sumament l’atenció fa unes setmanes una situació que es va donar quan al programa es van arribar a partlar tres idiomes alhora en la mateixa conversa.
Entre els convidats al programa hi havia l’actor danès Mads Mikkelssen (conegut per molts papers en películes americanes) que s’expressava correctament en suec, també hi havia el germà d’aquest actor que resulta que és el productor de la seva darrera película, que no parlava més que danès, el presentador parlant noruec i els altres convidats suecs expressant-se en la seva llengua. Paral.lels a les intervencion de tots els qui parlevan altres llengues que no fossin el suec s’anaven llegit els subtítols a la pantalla, però era evident que els contertulians no necessitaven cap traductor perque s’entenien entre ells perfectament. Nomé cal una mica de voluntat per a comunicar-se i a ser entès ja que tots tres idiomes estan emparentats dins la branca escandinava de les llengues anglogermàniques.
Em va venir un flash que em va fer imaginar com seria la situació si fes uns noranta anys que Catalunya i el Euskadi haguessin estat independents ( temps que porta Noruega sense formar part de Suècia, el 1920 es va signar la independència) i les seves llengues fossin respectades i admirades a la resta de la Península Ibèrica. Existiria un programa així a la televisió de Castella? Amb un presentador català que parlés català i que fos subtitolat, i amb un convidat basc que respongués en euskera a les preguntes formulades en català i subtitilabes al castella tant preguntes com respostes per l’audiencia castellana??
Tants anys de domini centralista han fet que aquesta fantasia ja no sigui possible en el futur. També entenc que a Catalunya i al Pais basc seria ridicul subtitular les respostes en castella, però no les respostes en euskera a Catalunya, o les catalanes a Euskadi . És tristissim que formant part de la matixa comunitat estatal desde el ministeri d’educació no es fomenti que a les escoles s’ensenyi una miqueta d’aquests idiomes, euskera i i gallec a Cataluya per exemple i catalá, euskera i gallec a la resta d’Espanya., o català i gallec a Euskadi. La ignorància ens fa més ignorants.

Fredrik Skavlan és el que està dret amb americana negra.

Avergonyida i humiliada damunt la neu

El dilluns quan vaig sortir amb el meu fill a dins el cotxet em va passar una cosa si no inversemblant com a minim curiosa. Feia un dia espèndit, lluia un sol radiant, hi havia uns 8 o 10 graus de temperatura però tot seguia cobert de neu, no com ara que ja s’ha mig fos i hi ha aquell poti-poti fastigós que només embruta. Doncs bé molt a prop de casa hi ha un caminet per a vianants i bicicletes que va entre el bosc i que és molt freqüentat per tota mena de gent. Allà a la cuneta tirada sobre la neu veig una senyora amb l’abric descordat que mig embarbussadament deia alguna cosa. Just al costat a la vora del cami hi havia una bicicleta ben aparcada. Jo que em paro i li demano si es troba bé. El primer que vaig pensar és que tenia un atac d’alguna cosa, de cor, de baixada o pujada de sucre, que sé jo el que em va passar pel cap.
La senyora d’entre uns 70 i/o 80 anys seguia allà estirada i en veure’m em diu: perdó perdò, perdó!
I llavors encara ho vaig entendre menys. Jo m’oferia per ajudar-la i ella em demanava perdó. Allà sobre la neu amb l’abric obert i l’escot ben ventilat la dona de Déu em diu: “Esctic borratxa, i intento arribar a casa. Perdó perdó perdó. Em pots ajudar?Estic borratxa.” anav arepetint.
L’ànima em va caure als peus. De molta gent a vegades m’ho podria pensar però d’una iaia?!!
Li vaig dir que anava amb el cotxet i que no podia estar per ella però que s’assegués al banc que hi havia a 5 metres d’ella que estaria si més no millor. Vaig anar tirant mentre la dona, (per mi ja havia deixat de ser “senyora”), intentava alçar-se del terra amb el seu cos corpulent, i tornava a caure de nou.

Aquest és una gran diferència entre Catalunya i Suècia, a Catalunya les dones que veus, a vegades, tirades pel terra als caixers automàtics o pel carrer són dones alcohòliques, sense sostre, que van vestides amb quatre parracs, sense familia, sense feina persones marginades... aqui pot ser una senyora qualsevol, la veina jubilada, l’avia d’algú, una companya de feina... algú que no està desterrat socialment ( ho està en tot cas per l’alcoholisme però no per altres fets socials). Mai m’hauria imaginat que aquella vella anava pet i s’havia llençat de la bici. per revolcar-se en la neu en el seu atac geriàtric d'embriaguesa.

Noticia bomba

Finalment la familia reial sueca ha emès avui la declaracio on es fa públic que Daniel Westling i la princesa Victoria s’han compromès. Us deixo un link que no té desperdici. La reina Silvia llegeix amb una mini pantalleta sota la taula i Daniel també té una xuleta que l’ajuda. Estan tots molt tibats se salva parcialament la Victoria i el rei perque els altres dos no s’aguanten per enlloc. Ha estat bastant poc natural i gens espontània aquesta declaració. Era molt més salada la que van fer els princeps d’Asturies, la veritat , tot i que no són gens sants d ela meva devoció.
El casament es celebrarà la primavera del proper any. I sembla ser que serà un enorme negoci per la societat sueca que faraà girar milions i milions de “corones” sueques. De les que es posen damunt del cap i de les que es fiquen a les butxaques!
(si mireu el video heu de tenir paciència que primer hi ha un anunci!!)
Avui pensava escriure sobre una altra cosa ue m'ha passat però ho deixo per demà.

112 vs 480

Si no m’equivoco crec que alguna vegada ja he comentat com funciona aquí la baixa de maternitat. El naixement d’un fill dona dret als pares d'un total de 480 dies de baixa per tenir cura d’aquest fill. Els pot utilitzar la mare o el pare, o repartir-se els dies amb 240 cadascu i no han de ser dies seguits, es poden guardar per més endavant i s’han d’haver gastat absan que el fill compleixi sis anys. El fet és que la seguretat social sueca fa que els dies no siguin naturals sino de valor econòmic, això vol dir que si enlloc de rebre els diners de la baixa amb els dies naturals, dius que només vols cobrar una part, pots gaudir de més dies cuidant el fill amb menys diners. Ja sé que sona complicat pero per posar un exemple, la seguretat social et paga per un mes complet 1000 euros , que corresponen a 30 dies, del 480 que tens dret, peró tu pots escollir de cobrar-ne nomes 700 al mes i només has gastat 23 dies de baixa encara que hagis estat a casa un mes, amb lo qual allargues la baixa més temps. S’enten la idea? Em sembla una solució molt bona perque el cost per l’estat és exactament el mateix i en canvi una familia se les pot arreglar més o menys apretant-se el cinturó una miqueta durant una temporada. A Catalunya i a Espanya podrien fer el mateix. Aquestes ridicules 16 setmanes de baixa per maternitat que es concedeixen per naixement ( setze setmanes!!!! No arriben ni als sis mesos que aconsella la Oms per a l’alletament exclusiu!!!) , doncs aquestes 16 setmanes enlloc de ser naturals que fossin econòmiques. Es a dir, que si una dona vol la baixa per maternitat (o un home la de paternitat) i sap que durant aquests 4 mesos acabarà cobrant un total de, posem per exemple 4000 Euros (una xifra rodona per fer el càlcul fàcil), doncs que pogués canviar-ho i dir que aquests 4000 euros els cobrara repartits en 8 mesos, i enlloc de 1000 al mes en cobraria 500. Si són molts menys diners però es podra estar a casa amb el fill vuit mesos enlloc de quatre. A l’Estat no li suposa cap encariment del sistema i a l’empresa tampoc perque si ja ha contractat una suplent per els setze setmanes, l’únic que ha de fer és allargar el contracte de la suplent. A part de millorar les relacions familiars, i airejar les guarderies sobresaturades de nadons, seria una manera d’incentivar i generar més activitat laboral ja que la persona que cobreix la baixa podria treballar alguns mesos més. No sé perque no es fa. Jo creia que els polítics catalans i espanyols estaven al cas de com es feien les coses a altres països, sempre parlant i comparant els models, peró això de la baixa tan llarga a Suècia no ho deuen haver acabat d’entendre, es devien espantar. Polítics catalans i espanyols poseu-vos les piles i inspireu-vos per canviar aquestes vergonyoses setze setmanes, que fan pena.

Foc

Quedo de pedra quan veig les noticies i els terrorífics incendis que estan arrasant Australia. Sempre he associat els incendis al clima càlid, causats per la sequera, per cables elèctrics guspirejants o per la mala folla d’alguns imbècils que tècnicament s’anomenen piròmans. La meva sorpresa va ser quan vaig descobrir que a Suècia també hi ha moltíssims incendis però en aquest cas no al bosc sino a les poblacions, a les cases de la gent. I si em poso a valorar-ho no sé què és pitjor si perdre la natura o posar en risc vides humanes... Tot és prou horrible. Els incendis aquí però tenen unes dates determinades on arriben a ser realment nombrosos. El periode d’advent i l’época de Nadal és quan els bombers es veuen obligats a fer mes sortides. Segurament molts de vosaltres ja us heu imaginat perque. Doncs sí, les espelmetes de decoració, que la gent encen a tot arreu per a fer una ambient acollidor en aquests mesos de foscor hivernal. I és que ben mirat són agradables les espelmetes, jo les trobo boniques i fan “caliu” però el que em posa molt nerviosa és quan una persona s’en va de l’habitació i deixa les espelmes enceses, ni que sigui per un instant. I acostumo a veure-ho tot sovint entre els suecs. Llavors no m’extranyo que cada dos per tres als diaris surtin noticies de cases cremades, empreses incendiades, escoles, botigues... i de tant en tant amb la desgràcia d’alguna pèrdua humana també. Jo ho culpo a l'obstinada mentalitat nórdica que encara que alguna costum sigui marcadament perillosa si els segueix semblant agradable és impossible de fer-los canviar de parer. El tema d'Australia però té una altra causa i un altre resultat. Aqui sí que arar ja no hi ha res a fer.

Pizza

Abans de tenir qualsevol mena de contacte amb Escandinavia jo ignorava completament el fenòmen nòrdic de la Pizza. I molts que em llegeixin faran una expressió a la cara que sera com un gran interrogant "I aquesta que diu ara???"
Els suecs mengen tones de pizza. Normalment preparada als restaurants que tenen els immigrants, solen ser grecs, libanesos, sirians, o de qualsevol país de la riba oriental mediterránia, però dificilment són italians malgrat els noms dels restaurants i de les seves pizzes indiquin el contrari. Suecia esta farcida de pizzeries. Pizzeries on es pot menjar i sobretot on es va a buscar la pizza per endur-se-la a casa. A les ciutats petites que el pizzero et porti la pizza a casa no és tan popular, ( val a dir que ni amb moto ni sense perque la moto aqui té els dies comptats, fa massa fred...) però suposo que a Estocolm i a les grans ciutats deu ser més normal.
Per mi la pizza era i és italiana, en el seu origen com a mínim i la fama que té com a la de més qualitat i la més autèntica. Va ser una revolució personal acceptar que la pizza sueca podia fer la competència a la pizza italiana , però a poc a poc m’hi vaig acostumant.
Un fet diferencial entre dos tipus de pizza és l’obscenitat de la desmesura de la pizza sueca i els ingredients extremadament calòrics que acostumen a vestir-la. L’altre dia vaig calcular el diametre de la pizza que vam menjar, i feia 35 cm. 35 cm!!!! Sortia un centímetre i mig del plat més gran que tinc a casa!!! I és que mai me l’acabo, sempre la tallo en quatre quarts i el tercer o quart quart es queda per més tard o per l’endemà. I pel que fa als ingredients... carn de kebab, salsa bearnesa, carn picada, platan, curry i coses més extranyes. Jo no surto de les pizzes més clàssiques: tomàquet, formatge i alguna olivota perduda. Abans m’agradava amb pernil però el pernil rosa fluorescent que té tirada aqui no em fa gens el pes.
Suposo que sóc massa llepafils. Tot és qüestió de gustos.

De nadons

Torno a estar aquí, no sé si tornaré a tenir la freqüència desitjada pero la voluntat de reenganxar el blog és més forta que mai. En Marcel ja té sisc mesos. És un nen rodonet rodonet, com un butifarró, pesa molt i es clar encara no camina, només fa intents de trasllat que són de moment poc efectius .. i la meva esquena s’en ressent.. Ai.
Hem estat fora durant deu dies a la meva boirosa terra catalana, i hem tornat tots tres ben refredats. No sé si és la humitat d’allà que ens ha agafat desprevinguts o és que ens ho han encomanat tots els familiars que també estaven griposos. L’estada ha sigut molt plaent, com sempre i aquesta vegada més cómode que quan, atrevida de mi, vaig viatjar sola amb el petitó que només tenia quatre mesos. (però s’ha de dir que m’en vaig sortir prou bé!!, ole a la dona moderna!)
D’aquí a un parell de setmanes tindrem visita de Catalunya del meu germà petit. Em fa molta il.lusió, a veuere si el clima es comporta i ens ofereix una bona nevada per fer els honors al convidat.
I ara us volia escriure sobre una curiositat que les mares viatgeres em podran confirmar. Quan vaig començar a comprar cosetes per en Marcel, roba de nadó per les primeres setmanes em vaig trobar que aqui a Suecia gairebé tot era del mateix estil. Roba molt esportiva i extremadament diferenciada la robeta de nen de la robeta de nena. La roba pels nens bebes de dies (talla 50, que vol dir 50cm o sigui acabats de néixer) era tota molt esportiva, de colors forts, molt com de vailet, vailet. Per altra banda la roba de nena era tota de color rosa també força cómode amb generes suaus però no massa enfarfagada, potser només amb algun detallet o algun llaç. De fet jo em mirava més la roba de nens pero tenia tendencia a enyorar els detallets monos i més tendres pensant en un recent nascut i quan creia que trobava alguna cosa així resultava que només era per nenes. A Catalunya la moda de nadons continua sent força tradicional, amb llacets, puntes, fineses i com diuen aquí “lul-lul”, és a dir “moneries”. I si no fos perque a Catalaunya, incomprensiblement, encara hi ha molta gent que trepana les orelles a les que neixen sense pito, serien iguals els nadons nens que les nenes, amb les seves robes celestials, impolutes, formoses i festives.