Merdalandia: Casinos, corrupció i mentiders oficials

El debat fatigós de la crisi ens té a tots encegats i atordits. La calor estival pren els carrers i la lentitud s’encomana. El poble anestesiat no vol pensar. Ni molt menys actuar.

Deixem pasar l’estiu amb la seva calma xitxa i al setembre prenguem l’embranzida urgent per aterrar  els qui manen. Fem una Terra lliure i nostra. Fem la terra que volem, neta de merda. Merda de tota mena: polítics podrits, mentiders, especuladors,  reietons, prostitució, drogues, vegas, brut , brut i  brut.  Una bona netejada ens cal aquí, a casa nostra, que no és casa seva. O els fem fora o marxem nosaltres. Ja està be! Ja hem dit prou. És que no ens han sentit?

El penjat

Dels 182 posts que hi ha escrits en aquest blog, només en un, l'últim abans que el que escric ara,  s'ha fixat  el pare del meu fill per utilitzar en contra meva. De tots els temes i opinions que surten aquí tractats desde que vaig començar el blog el 2007,  i que reflecteixen senzillament que tinc un punt de vista, que penso pel meu compte i que m'agrada opinar, només en l´últim que  he escrit sobre les drogues,   ha pogut trobar una cosa negativa de mi com a mare. Catalunya no és bon lloc per viure perque hi ha drogues. i Jo he escollit un lloc tant dolent per criar el meu fill. Segons ell és molt millor que el meu fill creixi a Suècia perque no hi ha aquest terrible perill social. Un viking que es pensa que l'alcoholisme estructutral del nord és molt més saludable que  el consum de drogues ocasional que fan els joves d'aqui i jo personalment de les dues opcions no veig que una sigui més benèvola que l'altra.

El judici d'aquell dimecres va ser molt cruel. Ell va adoptar la postura de pare modèlic que reclama justicia davant una mare pèrfida que s'ha endut el fill del seu país.

Ja no recorda que ell va marxar de casa per formar una altra familia ( que sembla ser no li ha sortit bé o que no s'ha atrevit a començar mai). Ja no recorda que cadascuna de les errades passes que va fer, el van dur a ell solet a donar-me la custòdia lliurement i com aquell qui diu a deixar-me sense casa, i a enviar-me  fora de Suècia convencent-me i convidant-me   de tornar al meu pais. Que dèbil és la memòria humana que esborra selectivament el que un vol oblidar!

Però jo no ho he oblidat. Ni perdonat. Sé molt bé com van anar les coses.

És possible que perdi algunes coses que ara s'han estabilitzat i que només significarien un terrible daltabaix per mi i pel meu fill. La custodia compartida li donaria uns drets que no es mereix i que només obstaculitzarien les decisions que s'han de prendre en la vida d'un fill. Jo em faig carrec del dia a dia  de les petites i de les mitjanes coses que se succeeixen setmana rera setmana, perque hauria jo de voler compartir amb una persona les "grans" decisions? Quines avantatges hi ha pel meu fill? Jo sincerament no en veig cap. Només veig entrebancs que s'interposaran en un futur si la jutja li dona part del que ell demana.

Verduretes

Que a España/Catalunya la gent jove es droga molt és ben sabut. Aquesta és una de les pitjors coses que té aquest lloc si no la pitjor i més terrible de les lacres socials d’Europa. La droga destrueix a la persona i al seu entorn i allò que es diu que es comença
fumant i s’acaba punxant és en molts casos una realitat més que constatada, i no tan sols una cosa que es deia als anys 80 per espantar els adolescents. Avui a l’autobús dues noies de 18 o 20 anys
parlaven de la festa a la que havien anat el cap de setmana. Parlaven de nois que anaven col.locats, que (els nois) no coordinaven i que feien el ridícul perque quasi no s’entenia el que deien. Ho comentaven com si fos el més normal del món. Per elles és una situació habitual, normal. La mariahuana alenteix els reflexes, asseca la massa de conexió neuronal i per això els que fumen o han fumat molt tenen aquest tarannà falsament associat al “bon rotllo” i a la tranquilitat. No és que siguin tranquils i apacibles. És que són lents i el seu cap no pensa amb agilitat. Parlant clar: perden facultats. En aquest ambient pujarà el meu fill quan arribi a l’adolescencia... enmig d’aquesta falta de consciència de que drogar-se fa mal. És una de les pors més grans que tinc pel meu fill. Sé que un bon entorn familiar és clau perque els adolescent no caiguin en el pou de la droga, en males companyies, en ambients sòrdids. Però l’ús de substancies il.legals està tan generalitzat que no és cap garantía el fet de que a casa siguem gent com cal.

Una catalana a Catalunya

Em demanen com va per Catalunya. Doncs per Catalunya a mi em va bé, mooolt bé. Estic tan contenta d'haver tornat. Aquest blog ja no s'hauria de dir una catalana a Suècia perque tot ha canviat ara. Ara sóc una catalana a Catalunya. Una catalana a caseta.
El meu fill s'ha adaptat bé a l'escola. Una escola fantàstica on aprenen coses de veritat. No un pàrquing de nens com a Suècia on s'estan de l'any fins els 6 anys a la guarderia. Amb la de coses útils que aprenen quan són petits jugant i que els serveix moltissim per a la primaria!
Jo treballo des d d'Octubre, que és un gran qué! I visc molt a prop de la meva gran familia. Una ajuda impagable i valuosissima siguent mare soltera.
He reprès la meva vida social a poc a poc. Un cop assentades les rutines i l'organització d'una nova llar. I bé aqui estic, a punt per recomençar qualsevol aventura vital que em prepari el destí.

Umm..
El que no està bé és aquest país que cada dia ens porta disgustos a qui ens l'estimem i ens cau la cara de vergonya de constatar com de podrit està tot. La revolució, la de veritat, no arriba... i jo escèptica ja i incrèdula de tot dubto que acabi d'arribar mai.
Crec que estem envoltats de botiflers, de vividors, de sonsos, de gentussa xupoptera que l'únic que vol es escalfar la cadira.
Que la gent preparada i valuosa ha fotut el camp o està preparant les maletes i els que ens hem quedat o hem tornat anem fent la viu viu i paralitzats ens quedem admirant bocabadats i estupefactes com tot a poc a poc es va destruint. Un paisatje desolador per dins i per fora.

Crisis, retallades i el malalt que es mor i ningú el cura

He tornat a Catalunya. Em sento molt feliç de ser a la meva terra i de tonar a viure envoltada de la meva cultura. Tammateix després d’unes setmanes d’escoltar i llegir als mitjans com està la cosa en l’ambit polític i econòmic m’escandalitzo de la “idiotesa” dels polítics i les poques ganes de treballar que tenen. El país s’enfonsa. Estem al llindar de la fallida i encara els dropos aquests, que paguem entre tots, es creuen amb el dret o de perdre el temps parlant d’estupideses que no contribueixen per res al salvament econòmic de Catalunya, o de posar-se entrebancs els uns als altres. Aquesta mena de “critiqueria” sistemàtica (perque no es tracta de crítica constructiva que sí que trobo necessaria) , que tenen alguns grups polítics, ja cansa. Es fan pesats. Sonen com una mena de papanates sense visió propia, sense discurs, com si algú desde fora els manés "digueu això o allò", només per crear mal rotllo, per que sí. Però que a les meves orelles ja no és més que soroll brut i m'esgota soberanament. No val. Amb mi no val aquesta tontería. Que es posin a fer feina i que siguin creatius. Que trobin solucions i que s’espabilin perque amb els meus impostos no vull que es diguin ximpleries al govern. Serà possible que facin alguna cosa entre tots? Ho aconseguiran? Tindrem la sort de que puguin col.laborar i tirar el país endavant?

Tinc els meus dubtes perque aquesta colla de sangoneres de “treballar”, “treballar” ho han fet ben poc. Haurien d’entrar tots una temporadeta a una de les empreses catalanes que prosperen i que els fessin fer pràctiques no retribuïdes, llavors potser aprendrien alguna cosa i s’acostumarien a ser més eficients.

Déu meu! Quina falta que els fa arremangar-se i pencar de valent als nostres polítics.

Llistes

Quan tenia trenta anys m'encantava fer llistes. Avui n'he trobat una amb les coses que m'agradaven molt en aquell moment. M'ha fet gracia comprovar que encara avui m'agraden les mateixes coses però que per circumstàncies de la vida o per deixadesa meva n'he abandonat algunes. Aquí van:
John Dowland
Madredeus
L'enfant sauvage de Truffaut
Sense and sensibility
Les amants du pont neuf
Amalia Rodrigues
Carla Bruni
el praliné Gianduja
el vi del Priorat
el vi de Sauternes
el pefum Angel de T. Mugler
Eau d'Orlane
Cafe amb llet al matí
pintar-me els llavis
roba interior amb brodats
que em facin la manicura
infusions de tota mena
fer pastis de xocolata
convidar les amigues a sopar
les sesions de riures compulsius a la feina
els cineforums
els silenci de la illa de Capri
Shakespeare
Winona Ryder
Frida Kahlo
Benozzo Gozzoli
Wei Hui
Les dones completes de Germaine Geer
la sensualitat més que la sexualitat
Sexe apassionat més que sexe pur i dur
amor amb bogeria
Indiferencia enlloc d'odi
el poder
equivocar-me a no fer res
mirar-me al mirall
ballar sola a casa
Tamariu
el cant dels ocells
el meu mar mediterrani

Aigua i Sal

Feia molt temps que no experimentava una sensació tan agradable com la que vaig tenir aquest estiu amb un amic meu. Va ser una estona curta, però hi penso molt sovint perque em fa sentir molt bé. Em trobava embolcallada per l'aigua del mar. Feia un sol potent. El líquid em protegia i les ones em bressolaven com en el ventre matern on res no pot passar, on s'hi està bé i el temps s'atura. Fora l'aigua els nostres cinc caps respirant, nedant fins a la boia. Ei, Mediterrani ets una passada. Sempre m'has donat el millor.