La meva besàvia

Vaig tenir el privilegi de poder conèixer una besàvia meva, l’àvia del meu pare. Tot i que va morir quan jo tenia uns cuatre o cinc anys tinc recordo la seva figura. Són aquesta mena de records de l’infantesa que semblen més fotografies que vivéncies. Però si que podria reproduir la imatge que tinc a la memòria. Un menjador gairebé a les fosques amb una taula al mig, en un racó i en una butaca l’avia Ramona, molt encongideta amb ulleres rodones i un monyo i vestida de negre. M’hauria agradat haver-li pogut fer preguntes i que m’expliques com era la vida al segle XIX, ja que ella havia nascut l’any 1887. El meu pare m’ha explicat molt poquetes coses, però una anècdota de la besàvia és que era parenta de Mossèn Cinto Verdaguer. La gent dels anys 1890-1910 tots volien ser parents de Mossen Cinto, però en el cas familiar era veritat. Era el personatge de moda. Era com dir avui dia que un és parent del Vicenc Ferrer. Quin prestigi! Bé doncs en aquest cas la meva besavia explicava que mossèn Cinto, durant els seus anys d’estudis al seminari de Vic, anava a casa dels seus parents a escalfar la carmanyola del seu dinar. Una anècdota gens poètica per cert, peró justament per això té total garantia que és certa. Una cosa a destacar és el mal gust que va imperar durant uns anys a Catalunya amb els noms a les nenes, a la pobra besàvia la van batejar com a Ramona i la meva àvia Salvadora. D’on va sortir aquesta moda tant horrible? Podien haver triat noms una mica més femenins.

Agrairé eternament que en el meu cas es decantessin pel nom de l’avia materna!