Cinc mil illes i tres mil llacs

Avui m'acabo d'assabentar que a l'ajuntament on visc (Kommun) hi ha més de 5000 illes i més de tres mil llacs. No és una passada?
Jo sabia que n'hi havia molt, moltissim però aquesta xifra s'escapa de la meva imaginació.

Si un ajuntament a Espanya o Catalunya tingués tot això... ja estaria més que forrat, urbanitzat i espatllat.

Afortunadament aqui la frescor dels 6 mesos de rigurós hivern han dificultat aquest "desenvolupamnet" i ni una centenèssima part de les illes estan habitades. Paisatge inalterat, immaculat.

Lectures

M’estic llegint el pamplines, papanates, d’en Dan Brown, i el seu Deception Point. Fa tres mesos que el tinc comencat i per fi em trobo a punt d’acabar-lo. Se m’ha fet avorrídissim. I encara no acabo d’entendre quina mena de sorpresa-efecte-gràcia pot esperar-me al final... i que hi sigui! perque si no... llencaré el llibre per la finestra de l’emprenyamenta que agafaré.
No el recomano de cap manera . És un bodrio. Una decepció de veritat.
Ni tan sols m’ha servit per refrescar l’anglès. Tan bon punt el tingui enllestit comencaré amb el de l’Eduardo Mendoza, que el meu pare em va regalar per Sant Jordi, desde “Catalunya con amor”. No, aquest no és el títol , és que m’el va fer dur des de Catalunya. "Sin noticias de Gurb". Mai l'he llegit i tinc curiositat.
Però tornant al Brownie, no sé com es pot escriure amb tan poca salsa i tenir tan d'èxit. Realment n'hi ha neixen amb la flor al cul.

Loppis: flea market "a la sueca"

Els loppis són les botigues de segona mà on s’hi ven qualsevol mena d’objecte que es pugui trobar en una casa exceptuant el menjar. A Suècia són extremadament populars. A la ciutat on visc amb uns 28.000 habitants , és a dir ciutat molt petita, tinc localitzats set (7) loppis, però vés a saber si encara n'hi ha algun més que se m'ha escapat. Ara fa dies que no tinc la febre “loppera” però quan que vaig descobrir-los havia d’anar passant cada setmana per veure si hi havia algun tresor amagat per a mi. Certament la sensació que produeix quan s’hi entra és de que aqui hi ha d’haver alguna cosa mooooolt xula que espera a que jo la desenterri del seu amagatall. Els nostres amics catalans han arribat a comprar coses per la casa i mobles realment guapos per quatre corones ( per no dir quatre duros). Nosaltres hem comprat la taula del sofá de fusta fosca amb marqueteria ( 20 Euros), una cadira de fusta de pi massissa ( 2 Euros) i no gaire res més ( una colecció de vasos de picnic nous d’Ikea, a 10 centims d’euro cadascún, que encara tenien l’etiqueta posada) però de tant en tant anem mirant si hi ha alguna ganga que ens pugui interessar. No només hi venen mobles i estris per la casa, també venen llibres, discos, roba, joguets, eines, llencols, cortines, coixins, quadres... de tot. Amb la roba no m’he atrevit encara. Hauria d’estar en molt molt bon estat i tenir aquella pàtina vintage que la fes especial de veres. Hi ha forca gent que compra roba de segona mà als loppis, sobretot els “siniestros", perque entre altres coses, a les botigues normals és impossible que trobin el que porten posat. El que fa gràcia també és que normalment aquestes botigues tenen caràcter semi-benèfic i ho porten unes quantes senyores jubilades que es passen el dia alli dins arreglant les cosetes i prenent cafè amb pastes. Podriem dir que els loppis són com uns encants a la sueca. I això em fa pensar que... tinc una amiga que li encantarà conèixer-los d’aprop.

Alexandra Pascalidou

Aquesta és una altra sueca que ocupa els mitjans i com la katarina no és sueca de naixement. Els seus pares són grecs. Treballa com a periodista, a la televisio i ha tingut diversos programes on ha fet el paper de lider de show. Quan va arribar a Suècia tenia sis anys i vivia amb els seus pares en un suburbi d’ Estocolm com la majoria d’immigrants. En un artcle que va escriure fa un parell d’anys explicava que la seva mare només podia permetre’s comprar la roba pels seus fills a les botigues de segona mà, però que procurava sempre que els seus nens anessin sempre ben nets i polits. Explica que de nena odiava aquestes botigues, i es delia per poder comprar alguna vegada roba nova i de marca que els nens més pijets de la seva escola lluien amb aires de superioritat. Ara l’Alexandra amb el seus estudis i la seva professió ha assolit un estatus més elevat en la societat sueca i ja no ha de comprar la roba als establiments de segona mà si no és perque ella vol. En el seu article s’exclamava de que la moda grunge dels darrers temps creada pels grans dissenyadors incorporessinn estrips, taques i pedacos a les seves caríssimes creacions. Acabava dient que la seva mare ni regalats els hauria volgut uns pantalons de 10.000 corones amb aquesta mena d’acabats tan autèntics. Mai de la vida.

Muguet

Ahir després de fer un brunch en una terrassa al sol suec vam anar a fer un passeig per l’illa que hi ha davant del restaurant. S’hi accedeix per un pont de fusta i és d’allò més bucòlic. L’illa és molt petita, està coberta de bosc i amb deu minuts es fa la volta per un caminet que en ressegueix el contorn. Tot el sotabosc de l’illa està cobert per un parterre de vegetació: anèmones salvatges blanques i blaves (sippor) i de muguet (liljekonvalj). El que em va causar més impressió va ser veure la quantitat de muguet. Com si hagués estat plantat. La fulla s’assembla a la del lliri peró molt més baixa i entremig de les fulles creixen les flors en brins que cauen acampanats amb varies floretes petites de color blanc. Si veieu la foto és molt més aclaridor que la meva explicació. Ès una flor que acostumen a posar als rams de núvia per la seva delicadesa i per la seva extraordinaria fragància.

Cuina casolana

Per primer cop a la meva vida avui he fet croquetes. Mireu quines formes tan extanyes que m’han sortit. La massa estava una mica massa tova i es desintegraven només de tocar-les, he hagut de tenir molta pericia abans de posar-les a la paella. Però al final més o menys me n’he sortit. De tan lletges que són que encara fan més bona cara. N'he "configurat" una trentena. Ara ja sabeu quin menu hi haurà a casa meva aquest vespre. M’estic tornant una mestressa de casa envejable!! S’accepten felicitacions.

La meva besàvia

Vaig tenir el privilegi de poder conèixer una besàvia meva, l’àvia del meu pare. Tot i que va morir quan jo tenia uns cuatre o cinc anys tinc recordo la seva figura. Són aquesta mena de records de l’infantesa que semblen més fotografies que vivéncies. Però si que podria reproduir la imatge que tinc a la memòria. Un menjador gairebé a les fosques amb una taula al mig, en un racó i en una butaca l’avia Ramona, molt encongideta amb ulleres rodones i un monyo i vestida de negre. M’hauria agradat haver-li pogut fer preguntes i que m’expliques com era la vida al segle XIX, ja que ella havia nascut l’any 1887. El meu pare m’ha explicat molt poquetes coses, però una anècdota de la besàvia és que era parenta de Mossèn Cinto Verdaguer. La gent dels anys 1890-1910 tots volien ser parents de Mossen Cinto, però en el cas familiar era veritat. Era el personatge de moda. Era com dir avui dia que un és parent del Vicenc Ferrer. Quin prestigi! Bé doncs en aquest cas la meva besavia explicava que mossèn Cinto, durant els seus anys d’estudis al seminari de Vic, anava a casa dels seus parents a escalfar la carmanyola del seu dinar. Una anècdota gens poètica per cert, peró justament per això té total garantia que és certa. Una cosa a destacar és el mal gust que va imperar durant uns anys a Catalunya amb els noms a les nenes, a la pobra besàvia la van batejar com a Ramona i la meva àvia Salvadora. D’on va sortir aquesta moda tant horrible? Podien haver triat noms una mica més femenins.

Agrairé eternament que en el meu cas es decantessin pel nom de l’avia materna!