M’estic llegint el pamplines, papanates, d’en Dan Brown, i el seu Deception Point. Fa tres mesos que el tinc comencat i per fi em trobo a punt d’acabar-lo. Se m’ha fet avorrídissim. I encara no acabo d’entendre quina mena de sorpresa-efecte-gràcia pot esperar-me al final... i que hi sigui! perque si no... llencaré el llibre per la finestra de l’emprenyamenta que agafaré.No el recomano de cap manera . És un bodrio. Una decepció de veritat.
Ni tan sols m’ha servit per refrescar l’anglès. Tan bon punt el tingui enllestit comencaré amb el de l’Eduardo Mendoza, que el meu pare em va regalar per Sant Jordi, desde “Catalunya con amor”. No, aquest no és el títol , és que m’el va fer dur des de Catalunya. "Sin noticias de Gurb". Mai l'he llegit i tinc curiositat.
Però tornant al Brownie, no sé com es pot escriure amb tan poca salsa i tenir tan d'èxit. Realment n'hi ha neixen amb la flor al cul.
2 comentaris:
Tens tota la raó del món hi ha gent que neix amb la flor al cul. Jo vaig intentar llegir-me al Codi da Vinci i nou no vaig tenir pas tanta paciencia com tu, al cap de tres setmanes el vaig deixar.
Has llegit algun llibre de l'escriptora sueca Marianne Frediksson?
"Sin noticias de Gurb" està prou bè, fa anys que el vaig llegir i el teu comentari m'ho ha recordat.
Com és possible que no t'agradi un llibre i cotinuem amb ell fins el final, t'ho dic perquè a mi també m'està passant.
Publica un comentari a l'entrada