Reunió tortura

Tothom comet injusticies, el que passa que alguns les cometem sense voler, intentant sempre tractar igualitariament a tots, però sempre hi ha aquell dia que per una rao o altra les circumstancies ens fan fer coses que no estan be del tot.
Avui m’han dit que no tracto als alumnes de la mateixa manera. Avui m’han dit que tinc preferències, que tinc mania a un alumne. I és que potser és veritat, no és que li hagi agafat mania per com és ell, sino per tot el que ha fet a classe durant molts mesos i la seva actitud horrible que he hagut d’aguantar. Era la mare bruixa del nen que m’ho ha dit. Defensant el seu dimoni, es clar.
Un nen que ve tard a les classes, que ha perdut els llibres ( que són propietat de l’escola), que interrompeix constantment quan jo explico, que insulta els companys, que fa malbe els materials, que no treballa, que no té el més minim interes en aprendre, que incita els altres alumnes a fer gamberrades, que ha destroçat en general el bon ambient que hi havia abans a la classe.
Potser si que li he agafat mania, però és que sense ell estariem millor. Es clar que això a la mare no li puc dir, pero és el que penso.
Us explico una mica. És un grup petit, de nomes onze alumnes. Les noies, cinc, són aplicades treballadores i que aprenen depressa. Els nois tret d’un parell, són gamberrets, no els agrada treballar, els costa concentrar-se i creuen que no aprenen. El que passa és que estan a la lluna i no s’en recorden de les coses. Però en general son bons nens, a vegades es barallen o diuen tonteries, pero tenen bon fondo, per dir-ho d’alguna manera. L’alumne numero onze en questió. No te bon fondo, es un xuleta que es creu superior i que tracta els altres com si fossin burros quan el qui no ha après res, pero va de sobrat, és ell. Avui l’he tret fora de la classe, faltaven deu minuts per acabar i encara no s’havia ni posat a fer l’execerci després que l’he separat del seu company. El seu llapis no tenia punta ( heu d’imagimar-vos com és aqui a Suècia que els nens no porten res seu “de propietat” a la classe, la mestra els hi deixa o dóna tot desd’el llibre, fins a la goma d’esborrar, el llapis i els folis), li he fet punta al llapis amb la “meva” maquineta. Al cap d’un segon, el nen dels collons, expressament i amb tota la mala intenció, trenca la punta del llapis contra el seu pupitre. Evidentment m’he enfadat. Serenament sense explotar ni res, li he dit que sortis fora de la classe. No suporto que la gent ni nens, ni grans, facin malbe les coses perque si. La manca de respecte per les coses dels altres es el senyal de la manca de respecte per les persones. I aqui a Suecia el que és de l’escola no és de ningú. I aixi anem fent amb els nostres propis impostos. Llençant-los a les papareres de les escoles.
L’anècdota en si es una xorrada, que ilustra el que passa cada dia amb aquest alumne, doncs ja en tinc els dallonsis plens. No sé si era exagerat treure’l de classe per allò, o pel cúlmul de coses que relaciono amb aquest alumne. Ja s’ho trobarà l’any vinent quan canvi d’escola i comenci la ESO ... haurà de fer vida als passadissos.

Manipulant el futur

L’any passat el diari sensacionalista suec Aftonbladet va publicar un suplement sobre el canvi climàtic. Ells ho titulaven “Klimathotet”, es a dir: l’amenaça climàtica. Anaven publicant articles que més tard es recollirien en un annexe. En un dels articles van publicar aquesta fotografia que resultava molt impactant. El títular era “Fugim de la calorada”. En un lloc visible s'advertia que la noticia era fictícia i la data era en el futur: el 4 de maig de 2082. Apareixia un grup de gent en una barca i que entraven ilegalment als països del nord d’Europa. Eren habitants de països com França, Espanya, Italia, Tunisia que afectats pel canvi climàtic fugien dels seus llocs d'origen perque s’havien tornat inhabitables per culpa de la meterologia. Sequera, calor i temperatures extremes. El peu de foto deia: "De la Provença a Escania" ( Escania es la zona del sud de Suecia, Skane en suec), i representava que aquella gent de la barca ( talment com els immigrants africans que arriven avui en pateres) fugien de l’escalfament de les seves regions meridionals. Hi havia fins i tot una entrevista a un pare amb els seus quatre fills que explicava en què s’havia transformat la Provença: ”temperatures de 50 graus, manca d’aigua, zones desertititzades que semblen un pasisatge llunar. Ens veiem obligats a fugir perque la nostra granja s’ha cremat i perque una variant mutada de febre de dengue está arribant al sud d’Europa”
Molta fantasia? O és aquest el futur que ens espera? Hi ha temps de fer alguna cosa o el que hagi de passar, passarà?

Drets i llibertats

Aquest darrers dies no ha fet gens de fred a Suècia. Avui però la cosa canvia, al mati estavem a tres sota zero i fa poc començava a nevar. A veure si arriba l’hivern d’una vegada que això no és el que toca ara! Però és d’una altra cosa que us volia parlar. Del tabac. Molta gent a Espanya ja sap que alguns països europeus això del tabac és un tema tabú. Aquí el tabac està maleït. Fumar està restringit als domicilis particulars i a algunes arees específiques de llocs públics, i fins i tot a l’aire lliure, si és un parc infantil o al voltant d’escoles, no es permet fumar. Als restaurants no és gaire usual trobar una zona de fumadors. Fa uns anys hi havia zones de fumadors als pubs, però ningú s’hi volia estar, total que amb el temps alguns establiments les han eliminat del tot. Ni tant sols es fuma a les discoteques! La gent senzillament surt al carrer a fer el cigarret si és que no es poden aguantar. Com que la majoria prefereixen agafar un bon pedal a passar fred, doncs tampoc és tanta gent la que va entrant i sortint dels llocs per inhalar nicotina.
A mi aquesta insistència del govern en la protecció de la meva salut m’encanta. (Per que no hem d’oblidar que la raó per la que es fa és per a prevenir problemes de salut). Jo penso que les avantatges són moltes altres. Sobretot l’aire net. Tenir la sensació que entres a un lloc on no hi ha oxigen és molt desagradable. Però m’agradaria molt més que no es pogués fumar a Espanya. En primer lloc perque són molts els menors d’edat que acostumen a entrar en aquests llocs o bé amb els amics o amb els seus pares, la gent surt en familia, surten al vespre, a la tarda, i les cafeteries són les que són, tothom va a parar al mateix lloc, el paio amb el caliquenyo i la mare amb els nens per berenar un cacaolat i un crusan. En segon lloc perque els que no tenen un hàbit perjudicial per la salut tenen el dret de quedar-se al marge d’aquests efectes, i en darrer lloc i per mi superimportant, la sensació atmosfèrica del bar amb fum de tabac mesclat amb el marro del cafe i el caliu humà és perjudiacial també pel benestar dels narius ( encara que no inhal.lis el fum, cosa que no pots deixar de fer mes de trenta segons, la olor s’enganxa a la roba i als cabells). Quantes vegades us ha tocat seure ( al bus , al metro, al cine, al futbol...) al costat d’algú que té una aureola que empudega a deu metres de distància? Doncs així acaba un després de mitja hora al cafè del barri! La gent vol anar neta i pulida i no fent pudor de tabac. Jo ho vull, si més no.
Per Nadal a Catalunya vam sortir varies vegades a prendre alguna cosa, a fer un cafe, a esmorzar o a berenar. Era impossible trobar un local sense fum. Impossible. Era obrir la porta i aquella bafarada pudenta em tirava enrera, els meus amics i familiars de Catalunya, ni s’en adonaven d’aquell tuf. I jo quan vivia a Catalunya tampoc. Era com si diguessim “olor de bar”. En realitat no és olor de bar, és pudor de bar espanyol carregat de fum i amb mala ventilació. El cas és més escandalós si tenim en compte que jo sóc exfumadora ( vaig fumar durant uns quinze anys), tot i que he de reconèixer que en la meva època més compulsiva de fumadora mai vaig passar del mig paquet diari, (i ara molts diran que això no és fumar!) però desde que m’he acostumat a l’aire sense fum s’em fa molt difícil estar en un lloc on es fumi, més que pels efectes nocius ( més nocius ara encara perque no estic sola en el meu cos) per la pudor insoportable. Deu ser que, a més a més, el tabac és de mala qualitat perque el tabac de pipa, per exemple, té un perfum molt més agradable. No sé.
Em costa d’entendre com la gent s’ha deixat véncer en aquest aspecte. Qui hi surt perdent és la societat, les persones. Es van reproduint uns patrons que són dels anys cinquanta, de pais pobre i miserable ( de cafe i tabac per matar la gana). La llei antitabac i la manera de que tot continui igual ha set un desastre: fracàs total. Amb això sí que Catalunya és un pais endarrerit de debo. Des d’aquí és veu tan poc modern que es fumi a tot arreu. El primer que pensa un suec a l’aeroport i veu tot déu fumant: pais sens lleis, anarquia , la gent fa el que li rota. I una mica és així. La cosa està en que a Suècia es veu poca gent fumant, la majoria utilitza el tabac en forma de rapé, que ja us explicaré un altre dia, però es clar que n’hi ha de fumadors convencionals, fumen a casa seva, moltes vegades al balcó!!. I com en tot, el que fuma a Suècia fuma molt! Recordeu que els suecs no tenen limits oi? doncs amb el tabac igual. Només que els fa tant de mal als pulmons com a la butxaca. I el millor de tot, la discussió entre fumadors i no fumadors ( qui té més dret a què, qui ha de respectar a qui...) no existeix. No hi ha tema. Mort i enterrat.

Quan es sent odi per un alumne

Una alumna en aquest cas. És que no puc amb ella. Ha arribat a un punt que no som amigues ni fem veure que ho intentem. El problema és que ella només té tretze anys i jo en tinc... trenta molts. La relació ja d’entrada no és equilibrada. Jo sé i ella no sap. No sap de la vida, no sap del respecte a les persones, no sap del que li espera en el futur, no sap de com alguns adults podem ajudar-la, evidentment no cal que ho digui, no sap gens d’espanyol, no sap de res encara i aparentment no té cap interés en saber ni en aprendre perque creu que ja ho sap tot. O que almenys sap el que li cal saber.
Ai ai.
Els adolescents solen ser una mica així en general, es creuen i es senten inmortals, intocables, totpoderosos, independents i autosuficients. No és una realitat, és un sentiment que tenen, i potser és un element que es desenvolupa justament per poder superar una etapa molt complicada amb moltes vies alternatives, amb descobriments vitals i consolidació de la identitat. Per fer front a tot això necessiten aquetsa xuleria madrilenya. Aquesta sobradesa de tot.
Aquesta noia acaba de denunciar el seu pare per maltractaments físics i psíquics. Es veu que fa uns quatre anys que dura la tortura a casa seva i fins ara ningú, ni els treballadors socials, ni les escoles, ni la policia no ha fet res. La noia està espantadissima. Els pares l’han amenaçat amb enviar-la i donar-la per casar cap a la India ( els pares són d’aquell pais) i se sent sola i vulnerable. Internament es clar. Tot això que li passa, si a mi no m’ho expliquen jo no ho hagués pogut saber de cap manera ja que la seva conducta a mi no m’explica el que li passa fora de l’escola.
A la meva classe es comporta com una maleducada descomunal, em fa preguntes íntimes i personals que evidentment mai responc, es passa l’estona sense obrir els llibres, rient amb les pobres companyes que l’aguanten, distraent als altres alumnes, cridant l’atenció només per interrompre el ritme de la classe i fer que no poguem treballar i avançar amb el temari, es passeja per la classe buscant brega amb els nois, una calamitat, una gamberra que no vol aprendre. Un dia que miravem una película, era una película de nadal dels “muppets”, pensada expressament perque s’ho passessin be escoltant l’espanyol, un activitat divertida pels alumnes, que tots volen repetir, aquesta tia no va alçar la vista per mirar una sola escena. Es va passar les sessions de cine mirant al terra. Zero interés. El que té collons és que a sobre la tia gosa exigir-me davant dels alumnes que faci les classes divertides, que un dia preparem plats de cuina espanyola, que perque no escoltem mes cançons, que més pelicules, que jugem al mots encreuats.... Proposi el que prosposi ja sé com actuarà. Tan se li en fotera del que fem. Si és que ho diu per dir, perque no li interessa res del que poguem fer en absolut. Parla per trencar el ritme. Per fer-se la xula i la protagonista. Per veure si entre la xerrameca i els comentaris hi ha ocasió de riure’s de la profe. Però com deia abans té zero interés en materies d’escola, ni li va ni li ve cap cosa de les que ella a vegades diu. Després de molts mesos d’intentar buscar una explicació i esforçar-me sense cap resultat jo he desenvolupat també un zero interés per ella. I saber el que li passa a casa no em fa gens de pena. Ho sento. Sóc dolenta, sóc mala profe. Però és que jo també he tingut tretze anys. I l’escaqueig estava a l’ordre del dia.

Gana

Aquesta cosa de l’embaràs em provoca tota mena de molèsties i inconvenients. Sonarà típic però faig col.lecció dels símptomes que descriuen els llibres que tracten d’aquest tema . Desde bon principi ho he anat patint tot. Doloret a la part baixa de la panxa, inflor dels pits, nausees, fàstic pel menjar, sensibilitat extrema per les olors (fortes i no tan fortes), cremor d’estòmac, son, ofecs, atacs de gana cada dues hores. Terrible. Això sí que em posa negra. I és que és molt fotut que quan et venen aquests atacs de gana, literalment són atacs, no és el cuquet que comença a informar-te que potser d’aquí una estona seria conveneient menjar. NO. Són atacs de tropa napoleònica. Imperials. Indecents que t’obliguen a menjar qualsevol cosa que tinguis a l’abast immediatament. Ipso-facto. No pots esperar. I això ja us dic és un avorriment perque al mateix temps el menjar em fa fàstic. Penso en pa amb formatge i no. Penso en galetes i no, penso en fruita i no, en un pastís: puagh! res de res s’em posa bé. Llavors què punyeta he de menjar si no és ni hora de dinar, ni de sopar, ni d’esmorzar? Arreplego qualsevol cosa i ho engulleixo, amb fam pero sense ganes, sense delit amb cara de basques. Només per esmorteir aquesta bestia salvatge que s’engega cada dues hores demanant teca. I pobret no em refereixo al nen/a, sino al cos, a aquesta munió de cel-lules i hormones que han transformat la meva naturalesa en una màquina d’afamar-se cada dues hores. En un aparell productor i reproductor d’energia per continur fabricant una personeta aqui dins.

Els meus dits no són verds

A casa meva les plantes s’em moren. No he arribat encara a esbrinar que punyeta és que fa s’em morin les plantes. Les rego cada setmana, i algunes que volen més aigua, dos cops per setmana i tot. Però no sé què passa, tots els veins tenen unes plantes precioses que llueixen a les seves finestres, i les meves es moren, es van pansint, resssecant, encongint i finalment queden calves i mortes. Estem 24 graus. Serà que fa massa calor? Jo em desepero perque aquí és costum regalar moltes flors i plantes, a vegades sense cap motiu, només perque et conviden a fer el cafè, o perque és época de tal planta o tal altra. I a mi aquesta costum m’agrada molt, trobo que és una manera molt tendre de pensar en l’altra gent, dur-li una floreta. Però m’en avergonyeixo que la següent vegada que venen les visites veuen que la pobra planta no ha sobreviscut a les meves mans o pitjor encara que es troba agonitzant. Em temo que aviat deixaran de regalar-me plantes i em regalar algun manual del tipus “ Get yourself some green fingers”. Heu d'admetre que la foto fa pena. No rigueu gaire.

L'Home cavall

Aquest és un personatge curiós de Suècia. Aquest individu és conegut com Hästmannen, l’home-cavall. Hi ha un documental sobre ell que explica com viu la vida en aquest país tan avancat i tecnològic que coneixem. El documental el va co-produir un amic nostre Mideberg que es dedica a temes de comunicació i que ja anteriorment havia produit un documental magnífic titulat bondenstidpåjorden, “el temps del camperol a la terra”. El fotògraf i director és Peter Gerdehag. La fotografia en ambdós treballs és absolutament increible buscant els contrastos tan exagerats típics de l’expressivitat artística nórdica, però que a mi a vegades fins i tot semblen massa bonics (és com afegir sucre la mel). Ara a més de la pel.lícula també han publicat el llibre. Us ho poso aquí.
El hästmannen viu a la mateixa casa on va nèixer i porta la granja i els animals de la mateixa manera com es feia cent anys enrera. No utilitza tractor, ni eines modernes tot a mà o amb la forca dels animals. Viu sol des que la seva mare va morir i mai s’ha casat. Practicament viu, menja i dorm amb els cavalls. Els coneix a tots i té un tracte amb ells que els animals no permetrien mai a cap altre persona. Ès un home plenament conectat amb la natura en aquest sentit. En altres sentits l’home fa una mica de llàstima, per exemple hi ha una escena de la película on se sent un ocell que canta i ell tot emocionat exclama: Oh que bonic! escolteu el cant d’ aquest ocell. I els reporters, creient que és un savi de les coses del bosc, li demanen i quina mena d’ocell és aquest que canta? I el pobre home diu que no en té ni idea. I es queda igual. En una altra ocasió s’el veu que acaba de tenir la visita d’un funcionari d’Hisenda que li reclama un pagament perque resulta que l’home té una pila d’ impostos impagats i ell que intenta fugir i que remuga fent veure que no enten aquestes coses. La impressió és d’un pobre home sol que viu fora de la societat i que ha fugit de les responsabilitats que implica ser habitant d’un lloc, però al mateix temps no fuig en absolut, s’ha quedat a la casa dels seus avantpassats, sense canviar res. La seva fugida és mental, és una alienació i un viure en el seu propi món que molts no entenen o entenem. El mal només és un, al meu parer, i és que a Suècia, tothom ho sap, que no és pot fugir d’Hisenda. Sempre acaben trobant-te i fent-te pagar!!

Si sou una mica curiosos per aquest temes que tracten de persones peculiars us recomano que ho mireu amb tranquil.itat. Crec recordar que algú em va dir que els documentals de Peter Gerdehag es visionarien a Catalunya. Algú els ha vist?