Aquest primer any a Catalunya no m’he dedicat a la feina a que vaig fer quan vivia a Suècia. He tornat al món de l’empresa privada on, afortunadament, he aconseguit un lloc de treball gràcies a les bones referències anteriors, a un currículum amb experiència i uns coneixements de llengúes que sempre ajuden. La feina que faig no em desagrada. A mi m’agraden moltes coses i realment sóc una persona tot terreny. 

Però sí que a l'oficina trobo a faltar una mica la part humana de la feina de docent. Tenir el contacte diari amb els alumnes era una  molt gratificant. No sempre, ni cada dia eren dies meravellosos en que els alumnes venien i et deien lo bona profe que eres… NO, ni molt menys. La majoria de dies consistien en la feixuga tasca d’esperonar, motivar i estimular adolescents  completament apagats , cansats, apàtics i amb nivells d’energia sota zero, que  ni escoltaven ni pensaven i es limitaven a tenir els ulls mig oberts i amb sort, no molestar. Veure que a l’aula l’única que volia treballar era jo,  era frustrant. Pero amb el temps vaig descobrir que sobretot els nois adolescents eren victimes d’un sistema  escolar que els exigia una concentració mental i una autodisciplina   que el seu cos i la seva inmaduresa psiquica amb les hormones xarbotades no podía controlar. Tot és massa visceral als 13 anys. No es pot aprendre  segons què. O potser es pot però requereixen uns nivells d’autocontrol bestials. Per tant, paciència.

 Potser ja ho he explicat abans, perdoneu si em repeteixo. Entre els molts coses que es fan a l’escola sueca  en l'equivalent als nostres nivells d' ESO hi ha  dues setmanes al curs 8è (15 anys)  i dues  setmanes al curs 9è  (16 anys) de pràctiques laborals. Per a molts alumnes desmotivats aquesta mena de pausa en que  desapareixen de l’aula és l’oportunitat de descubrir que fora l’escola hi ha una altra vida i que les relacions entre els qui treballen són diferents/similars que les de l'escola.  Allà cal fer unes feines  que primer cal aprendre i  s’hi troben algunes persones t’ajuden o  altres que no. Pot ser una bona experiència o potser que al cap d'un mes ni ho recordin.

Una alumna molt bona que jo tenia va fer pràciques a una guarderia. Les cuidadores de la guarderia van tenir sort d’ella perque just la semana abans havia començat  un nen d’un any i mig que no parlava ni entenia una paraula de suec. La meva alumna, filla de libanesos exiliats,   es va entendre la mar de bé amb aquell bebé que fins l’arribada de la seva salvadora només feia que plorar.

M’agrada escriure sobre aquesta història perque demostra que tots som útils i que la nostra aportació, per miniúscula  que sigui,  pot ser just la peça d’encaix que falta en el  trencaclosques de  la societat.

Mentrestant aquí preparem una altra vaga.

L'Educació del futur

Aquest video es pregunta quina hauria de ser l'educació del futur...

Setmana de l'esport

Avui és un dia estrany. He anat a treballar però només tenia una hora de classe amb els més petits, de 12 anys.
A l’escola hi ha un silenci absolut. Com que van tenir jornada de portes obertes el dissabte passat, avui han fet festa. També falten la majoria de professors i es nota molt que la màquinària d'aquesta institució només va a mig gas.
Jo estic cansada tot i que he treballat poc però és com si la mandra s’encomanés, com menys fas, menys tens ganes de fer.
M’espera un cap de setmana tranquil, amb en Marcel a casa del seu pare, aquesta nit i demà durant el dia, i diumenge ja ens inventarem alguna cosa.
La setmana vinent és festa. La setmana de l’esport, en diuen… i jo no em sento gens esportiva, la veritat. Moltes families s’en van de viatge, a esquiar aprofitant que encara fa molt fred i que hi ha neu a cabassos.
A Catalunya he llegit que és el primer any que s’ha instaurat la “setmana blanca” però crec que és a principis de març si no vaug errada. No sé si tindrà èxit, la meva opinió és que a Catalunya els pares, ja de per si, estan prou atabalats amb el què poden fer-ne de les criatures quan hi ha vacances a l’escola per Nadal, setmana santa, i a l’estiu o què fan amb ells a partir de les 5 de la tarda quan els toca treballar fins a les 7 o les 8. Esplais, cangurs i avis han d’estar disponibles com aquell qui diu a tothora per substituir el que una mala regulació del temps laboral ocasiona a moltes llars.
Ès el que menys aprecio de la meva terra, els horaris.
I és que això ja ho he dit massa vegades. Em començo a repetiiiiiiir. Cosa de l'edat.

Més neu

Vaig cantar victòria massa d'hora. Dijous i divendres va estar nevant sense parar. Ahir bufava una ventisca nòrdica que tallava la cara colpejant amb els cristalls de neu a tot quisqui qui corria. Tornem a tenir un pamet acumulat i el temòmetre no puja de 8 sota zero. Avui però tot i que fredíssim fa un dia radiant. A l'escola he tingut jornada de portes obertes i en Marcel m'ha acompanyat.

Avaluant

Fan futbol a la tele i veig amb vergonya que desde el vint de setembre no he escrit res. L’ amic Oriol diu que tinc el blog ple de teranyines. I té rao. Però bé, disposada a fer una mica d’endreça us volia explicar que han passat varies coses: he fet quaranta anys, hem trobat guarderia per en Marcel i ens hem comprat una casa. Tot ha passat en la mateixa setmana! Us ho podeu creure? Nosaltres encara no. De fet exceptuant la guarde d’n Marcel les dues altres coses són fenòmens sobrenaturals per mi.
Ahir amb els companys del meu equip a l’escola parlavem de l’edat i cap de nosaltres havia assimilat el fet de fer anys ni tan sols la Gerd que en tè 63. La gent ens veu per fora d’una manera i nosaltres ens continuem veient sempre igual. I pel que fa a la casa nova... doncs tenim tres mesos per anar paint el pas tan gran que hem fet i preparar el trasllat. Ens espera molta feina. Desfer-se de coses innecessaries, pintar, netejar. Arreglar, empaquetar i desempaquetar. Ja ho anirem fent mica a mica.
Aquest darrer mes ha estat una mica estressant a la feina hem tingut una setmana sense alumnes, però en la que els profes hem hagut d’anar a cursos de formació o conferències. Una mica rotllo perque ja en porto unes quantes de conferències d’aquestes i tinc la sensació que anem donant voltes als mateixos temes cada vegada i mai arribem a cap conclusió. L’unic que en trec es sortir amb el cap com un timbal i amb més dubtes sobre la meva capacitat professional que quan he entrat.
Ara està de moda parlar i discutir sobre el procés avaluatiu. Suposo que aquest tema durarà una temporada. Fa uns anys era una altra cosa: continguts, métodes, problemes socials, sistemes organitzatius... tot enfocat en l’escola val a dir.
Però fins i tot jo, que em considero molt novata en el tema i que em queden molt anys per aprendre, puc veure amb claredat aquells alumnes que van peixos que necessiten esforçar-se més i els que estan dotats de manera natural o els que a base de treball aconsegueixen aprendre i sortir-s’en. Amb tots els matisos existents imaginables. Els alumnes són com un lllibre obert i alhora un misteri perque darrera d’aquell pasotisme o d’aquella timidesa hi ha realitats que els profes desconeixem totalment. Hi ha un alumne que sempre estè callat i que treballa al seu ritme i en silenci i un bon dia m’el trobo en un local de concerts on ell toca la guitarra elèctrica. Ves! Quina sorpresa! I aquests dies estem escribint les avaluacions que no son propiament “notes” sino una valoracio de com veiem a l’alumne en el seu desenvolupament escolar. Sembla ser que enguany ja no es poden comentar coses de tipus personal i que nomes s’han de comentar les capacitas intelectuals i d’aprenentage de l’alumne. Ès a dir no es pot dir aquest alumne és una mica gandúl i arriba sempre tard. Només coses que facin referència als estudis, si li falten coneixements en aquest camp o en aquest altre o el que es pitjor; si ha assolit la meta segons el pla del curs especific per cada assignatura. Si jo sóc el pare o la mare dun alumne i em diuen això “ el seu fill ha assolit la meta en anglès.” no m’entero de res. Quina meta? Quin pla? Que m’ho expliquin clarament, en sap o no en sap d’anglès? I en sap molt o en sap nomès poc?? Total un altre desastre. De l’u al deu: un zero.

Recta final

Final, Final, Final.... Fi de curs, fi de feina, final del curs a la universitat i final d’embaràs. La setmana vinent és el cumplemesos: 9 mesos, tot i que la data no és cap certesa, tan pot ser que el nen neixi abans com després ( hi ha un parell de setmanes de marge). Estic una mica massa enfocada amb el final de l’embaràs, sembla que tot s’acaba aquí però en realitat tot començarà a partir del naixement. M’hauré d’anar acostumant a que ja no som dos, sino que serem tres, i un d’ells absolutament dependent dels dos adults. El meu sambo em diu que ja fa molts mesos que hem deixat de ser dos, que la seva presència amb els seus moviments, i amb tots els preparatius que hem fet: que si bressol, cotxet, robeta, canviador, i trastos mils, és més que evident que ja som un més. I és veritat. Jo li he parlat molt i el seu pare també, fins i tot l’he renyat perque a vegades m’ha clavat unes puntades als organs interns que m’han fet saltar de la cadira del mal que fan, tot i els 13 quilos de més que porto bellament adherits a la part esfèrica del meu cos .
Divendres hi ha la festa de fi de curs que ja vaig explicar l’any passat. Em fa tanta il.lusió anar-hi perque alguns dels alumnes que s’en van els he tingut dos anys i són encantadors. Espero que no hi hagi cap novetat i pugui anar-hi. Aquestes últimes setmanes quan encara alguns companys em veuen per les escoles em mirem com dient ”aquetsa encara no ha parit?” Estarà embarassada eternament?, (i avegades també ho penso jo, al principi costa acostumar-s’hi però al final es fa tant normal que segur que em sentiré rara quan ja no tingui panxa, em semblarà que em falta algo). Tots tenen ganes de perdre’m de vista, amb aquesta panxa tan grossa, però que s’hi pot fer... no puc desaparèixer, només explotar algún dia d’aquests. Tindreu novetats, però no sé quan...¿?

Llamp de llamp!! Troglodites! Antropòfags! Trinxeraires!!

Vaig tenir una lliçó ben especial la setmana passada amb els meus alumnes més grans. Ja els havia promès l’any passat que si eren bons fariem una classe sencera per aprenre paraulotes en castellà. I com era d’esperar estaven impacients perque arribés el dia que tractessim aquesta indispensable i importantíssima part del temari. Va ser divertidíssim, jo la que més vaig riure. I a més a més vaig poder constatar coses específiques de l’idioma, suec en contrast mab l'espanyol i el català . Per exemple que el castellà ( i també el català) és un idioma escatòlogic, sexual ( blasfema moltíssim sobre les parts intimes del cos i sobre l’acte sexual), escatològic a més no poder, mentre que el suec té una tendència a ficar-se a molt en temes de religió, especialment en malediccions, diables i dimonis. Bé cal dir que moltes vegades en el nostre idioma també esmentem a déu, cristo, el pa beneït i altres elements liturgics... però no amb el dimoni.
Però deu ser cosa de la religió luterana que els suecs insisteixen tan en les figures que representen el mal, la nostra la catòlica està massa emparentada amb els deus grecs i romans i és en resum molt més visceral (els deus de la mitologia greco-llatina estaven tots embolicats entre ells i els passaven coses molt més terrenals que no pas celestials: incestos, violacions, assassinats, concubinats, gelos, enamoraments..). L’església sueca no ha rebut tanta influència de la tradició clàssica però queden les despulles dels vikings, que creien en una natura divina i en la dualitat del bé i el mal, la tradició nòrdica es basa més en lo misterios i en lo sobrenatural. Nosaltres utilitzem la fantasia mitològica per explicar coses més semblants a la humanitat... vet aquí una altra vegada el racionalisme i el seny mediterrani enfrontat amb la rauxa o la passió celtibèrica, que jo conecto amb els que venien de nord enllà.

Trottis

Que vol dir cansadeta. Es que tinc molta feina aquests dies. S’acosta el final de curs, alguns grups han de fer exàmens. Vull organitzar-me el millor possible per si he de deixar alguna cosa penjada per culpa del part. A més els meus estudis a distància exigeixen també la última dedicació en treballs a presentar i un parell d’exàmens. Si a tot això li afegiu un estómac i esòfag comprimits i aplastats per un bebé que ja pesa 2800g, entendreu perque no tiro.
Aquestes dues últimes setmanes ha fet molt bon temps. El diumenge vam arribar a 28 graus de temperatura que no és gens normal ni en aquesta época ni gairebé tampoc a ple estiu. La gent s’ha començat treure la roba, i es veien descamisats per la ciutat. A la que poden es despiloten tots. Sandalies, shorts, samarretes de tirants... i suecs suats.
Els alumnes no tenen ganes d’estar a dins i només em demanen per fer activitats a l’exterior. I a mi em fa una mandraaaaaaaaaaaaaaa. Que voleu que us digui, el meu cap ja és en un altre lloc.

L’atmòsfera “mysig” i les avaluacions

Un dels grups que tinc en una escola havien d’escriure l’altra dia el full d’autoavaluació. En aquest paper jo vaig preparar algunes preguntes que ells havien de respondre sobre el seu desevolupament de l’assignatura, si creien que milloraven, si treballaven bé amb els companys... i també podien fer comentaris generals de la classe o el professor. Una de les alumnes va escriure que jo era “mysig”. Aquest terme és un terme molt suec que s’utilitza en moltes ocasions per a decsriure més que tot un ambient, un espai, una sensació, pero jo encara no havia sentit mai que algú ho utilitzés per a descriure una persona! En català seria com “acollidor”,”càlid” , “íntim”, però és bastant difícil de traduir.
El que és més sorprenent de tot és que l’alumna pertany a un dels grups que han estat i continuen sent més difícils enguany. Per això s’em fa estrany que aquesta noia hagi pogut veure en mi aquesta “qualitat” ja que només entrar a la classe amb els energumens és com una lluita constant abans no es pot aconseguir una atmòsfera de pau i poder ensenyar-los quatre tonteries als joves. El que compta per a mi és que com a mínim l’adjectiu que m’ha posat és molt positiu i amb això jo ja em dono per satistefa.
Vaig observar en les seves respostes que la majoria dels nois que tenen un munt de problemes en l’aprenentatge, problemes del tipus que no retenen els coneixements, o que no saben treballar sense l’ajuda constant del professor ( Ep! que tenen 13 i 14 anys, no són nens de pàrvuls), o que no es concentren, no escolten o que es passen l’estona xerrant amb el vei, aquest són es que tenen millor autoestima, i els que tenen una visio de la realitat completament desviada. Els que als examens han tret pitjor nota, es a dir que no han aprovat, amb resultats penosos, responien que es posarien un excelent com a nota de curs. Toma ya! I en canvi, algunes de les noies que han tret notes absolutament brillants, amb excel.lents a l’examen, escrivien en la resposta que potser mereixerien un notable. Molta modestia per part de les noies, i molta xuleria per part dels nois. També hi havia noies que no han tret resultats molt bons però han estat sinceres i han respost amb el que quadrava amb la realitat, i algun dels nois que han tingut bones notes tambe. Però és realment curios com els que son un autèntic desatre es consideraven els reis del mambo equiparant-se amb alumnes que estan a anys llum d’ells, pel que fa a nivell de coneixements. El món està ple de fantasmes, i pel que sembla comencen ben aviat.

Primeres necessitats

No és que tingui ganes de ser grollera, ni de ficar-me en temes de dubtós gust, però fa dies que li dono voltes a una cosa. Recordeu com són/eren els labavos a les escoles i als instituts de Catalunya? Sabeu com són els labavos públics a les universitats de Catalunya, als restaurants, a les estacions de tren o d’autobusos? En un bar o una cafeteria? Per no dir res dels pavellons esportius o les piscines! O els lavabos portàtils deprés d'un concert o en un camping?
La idea que en tinc jo és que no saps mai què et trobaràs. No hi ha un standart. A vegades hi ha labavos que estàn molt bé, nets cuidats, amb paper, sabó, eixugamans eficients i fins i tot aigua calenta. En alguns restaurants estàn fins i tot molt renovats i amb dissenys moderníssims, però moltes moltes vegades hi ha labavos que definitivament decideixes no utilitzar: sense paper, sense baldó, amb les portes que no tanquen, sense sabó, sense aixugamans, bruts, molls, sense aigua calenta, amb aixetes que no es poden tancar del tot, piques trencades. El curiós d’això és que exteriorment no et pots fiar de quin local tindrà un bon labavo i quin el tindrà fet una calamitat. Quan vaig ser a l’institut de Berga, vaig retrobar-me amb aquest vell conegut. El lavabo d’institut. I vaig flipar lo cutres que eren, no és que no sabés, el meu institut i el meu cole de monges eren exactament igual. Un labavo on les portes eren obertes, vull dir que passaves pel passadis de les aules i podies veure si unes cames sortien per sota de la porta. Cap intimitat de res. Tres, quatre o cinc wàters de portes tallades a un pam i mig del terra. Les piques per rentar-se les mans trencades, sense sabó, sense paper higiènic, sense tovallola, paper secant ni ventilador d’aire calent, res de res, per eixugar-se les mans. Tan vells com de més de trenta anys. Tipus franquisme. Els nens de Catalunya ho tenien i ho tenen molt malament. Però lo més fort és que a Berga hi havia un labavo per professors. Un lavabo que tenia una clau i que no hi podien anar els alumnes. (Oh, Privilegi!) Lamentablement el seu estat era igualment desastrós. Vellíssim amb cadena d’aquelles que has d’estibar un cordill. El rotllo de paper per aixugar les mans queia per terra, i això en un institut públic. Però no és un fet aillat. Es que molts altres també estan així. A l’escola sueca els lavabos estan impecables tant els dels profes com els dels alumnes. Això de labavo col.lectiu ha passat a la història, és de camp de concentració, de presó, d’internat. On allà la gent no son individuus, son ovelles del ramat, tot igual i tots segueixen el que fa tohom. Aquí són lavabos individuals. Els alumnes tenen un munt de labavos repartits per tota l’escola, són unisex, i tenen un baldó que marca per fora si està lliure o ocupat. Tenen sabó, paper i paper per les mans i sempre aigua calenta. I mai els he trobat bruts.
Menteixo, només he trobat descuidats els labavos de l’escola d’adults on anem els estrangers a estudiar suec per a immigrants. Allà recordo que un dia em vaig trobar un labavo on hi havia anat algun home “de cultura del sud” es a dir: la tapa aixecada, pixum a la tassa i al terra i la cadena sense tirar. Olé!

Entrenament laboral

He estat més d’una setmana sense escriure, no tinc excusa, ja ho sé, i a més he deixat un post negatiu aquí solet durant tants dies. La bona noticia és que una altra profe d’espanyol m’està ajudant amb els tres grups més dolents que tinc. És una noia nordamericana, casada amb un suec, i que resideix aquí desde fa unsja una colla d'anys. La història del perque m’està ajudant amb les classes és una mica trista. Resulta que fa un any i escaig els seus pares als Estats Units van morir tots dos de cop en un accident de cotxe. Un fet tan sobtat, tan lluny i que afecta tantíssim, va ser massa fort i ella no ho va païr. Ha estat de baixa per malaltía durant tot aquest temps. Aquí a Suècia hi ha una cosa que es diu “arbetsträning”, que seria una mena d’entrenament laboral, perque la tornada a la feina sigui més paulatina i la responsabilitat no li recaigui tota de cop, per anar-se acostumant mica en mica a la vida laboral activa. Jo penso que és fantàstic que hi hagi una cosa així, perque la feina mai es fa tant feixuga com quan has de començar de nou despres d’una baixa llarga, especialment quan potser anímicament un encara no està del tot bé. D’aquesta manera ella no té la càrrega de preparar les classes ni de fer exàmens, ni de posar notes, ni de decidir si un alumne es fa fora de la classe... ella és un suport per mi, m’ajuda a repartir fotocopies, quan els alumnes treballen amb els exercicis ella els dóna un cop de mà per una banda i jo per l’altra. Però en definitiva no és només que jo tinc ajuda si no que jo l’ajudo a ella a tornar al món escolar perque ella ho necessita. La seva arribada a la classe la setmana passada va provocar un rebombori bestial, i és que aquí a Suècia tot el que ve d’Amèrica provoca adoració, curiositat i extasi als adolescents. Són tantes les sèries, les modes, les coses que els arriben que només el fet de poder tenir una persona de California al davant ja els cau la baba a tots. Una de les preguntes que li van fer: Has estat mai a Las Vegas?

How cool is that, guys??!!

Mal dia

Avui el dia ha començat malament. Arribo a les vuit del matí a l’escola (una de les escoles, perque treballo com a profe ambulant en cinc escoles del municipi) i la primera noticia que em diuen és que una professora del nostre equip de treball ha mort. D’un dia per l’altre la dona deixa d’existir. Una mort fulminant. Atac de cor i adeu siau. Jo la coneixia molt poc, ens creuavem i ens saludavem a la sala de profes i poca cosa més. Ella cobria la baixa de maternitat d’una altra colega amb qui jo si que he tractat més. La noticia ha caigut sobre mi com un mur de ciment i he esclatat en llàgrimes d’aquelles que no es poden contenir. Deu ser cosa hormonal perque normalment sóc molt més discreta. Finalment m’he refet i he pogut fer les classes que em tocaven. Al migdia que mirat el comentari que m’ha escrit el profe d’un treball de la universitat on estudio a distància, i m’ha matxacat de mala manera. Que he fet moltes faltes d’ortografia (o segons ell probablement de tipografia), que no m’he cenyit al tema... un desastre. M’he endut una decepció perque jo creia que era un treball de puta mare. Un treball sobre la historia de l’Espanya antiga, escrit desde la meva òptica de llicenciada en Historia, molt més profundament del que demanava el protocol de l'assignatura, endinsant-me en aspectes que el temari quasi ni tocava... i el tio va i s’el carrega. Per lo de les faltes amb raó, ho accepto, escric massa depressa i sense repassar. Que hi farem.
A la tarda he examinat els alumnes de 9è. És el meu grup preferit. Novè equival a quart d' ESO, i quasi la metitat dels alumnes ha fet l’examen en 25 minuts quan tenien el doble de temps per a fer-lo. No he tingut temps de corregir els examens encara, però els he llegit una mica per sobre i alguns alumnes han après molt però és frustrant veure com d’altres segueixen fent els mateixos errors que fa un any, continuen escribint exactament el mateix text i les mateixes coses que semblen empollades com un “parenostre”. I són alumnes que venen a classe cada dia, que teoricament tenen interés i que no són casos perduts. Quan llegeixo els seus examens arriba un punt que ja és un avorriment. No tenen res nou a oferir, no han incorporat al seu aprenentatge ni una sola paraula de tot el que hem treballat a classe en sis mesos. Encara estan utilitzant les fòrmules que van aprendre fa més d’un any, (simples, bàsiques, fetes amb desidia) i el pitjor és que repeteixen els errors que jo els he corregit mil vegades. Quan he tornat a la ciutat he anat a votar. Sí a votar per les el.leccions espanyoles, allò que diuen el vot per correu. He exercit el meu dret, però sincerament no estic gens contenta amb el meu vot. Gairebé m’en penedeixo i tot. No es pot estar content quan l’únic que es pot fer és votar pels qui “semblen” els “menys dolents”, que no és el mateix que dir els que són menys dolents, ( perque de ser a semblar hi ha un infinit). No es vota amb il.lusió, ni amb fe. És una mena de dret frustrat. Una mica com els meus alumnes a l’examen, sense ganes, sense entusiasme.Quan una té un dia així el millor seria haver-se quedat al llit.

Reunió tortura

Tothom comet injusticies, el que passa que alguns les cometem sense voler, intentant sempre tractar igualitariament a tots, però sempre hi ha aquell dia que per una rao o altra les circumstancies ens fan fer coses que no estan be del tot.
Avui m’han dit que no tracto als alumnes de la mateixa manera. Avui m’han dit que tinc preferències, que tinc mania a un alumne. I és que potser és veritat, no és que li hagi agafat mania per com és ell, sino per tot el que ha fet a classe durant molts mesos i la seva actitud horrible que he hagut d’aguantar. Era la mare bruixa del nen que m’ho ha dit. Defensant el seu dimoni, es clar.
Un nen que ve tard a les classes, que ha perdut els llibres ( que són propietat de l’escola), que interrompeix constantment quan jo explico, que insulta els companys, que fa malbe els materials, que no treballa, que no té el més minim interes en aprendre, que incita els altres alumnes a fer gamberrades, que ha destroçat en general el bon ambient que hi havia abans a la classe.
Potser si que li he agafat mania, però és que sense ell estariem millor. Es clar que això a la mare no li puc dir, pero és el que penso.
Us explico una mica. És un grup petit, de nomes onze alumnes. Les noies, cinc, són aplicades treballadores i que aprenen depressa. Els nois tret d’un parell, són gamberrets, no els agrada treballar, els costa concentrar-se i creuen que no aprenen. El que passa és que estan a la lluna i no s’en recorden de les coses. Però en general son bons nens, a vegades es barallen o diuen tonteries, pero tenen bon fondo, per dir-ho d’alguna manera. L’alumne numero onze en questió. No te bon fondo, es un xuleta que es creu superior i que tracta els altres com si fossin burros quan el qui no ha après res, pero va de sobrat, és ell. Avui l’he tret fora de la classe, faltaven deu minuts per acabar i encara no s’havia ni posat a fer l’execerci després que l’he separat del seu company. El seu llapis no tenia punta ( heu d’imagimar-vos com és aqui a Suècia que els nens no porten res seu “de propietat” a la classe, la mestra els hi deixa o dóna tot desd’el llibre, fins a la goma d’esborrar, el llapis i els folis), li he fet punta al llapis amb la “meva” maquineta. Al cap d’un segon, el nen dels collons, expressament i amb tota la mala intenció, trenca la punta del llapis contra el seu pupitre. Evidentment m’he enfadat. Serenament sense explotar ni res, li he dit que sortis fora de la classe. No suporto que la gent ni nens, ni grans, facin malbe les coses perque si. La manca de respecte per les coses dels altres es el senyal de la manca de respecte per les persones. I aqui a Suecia el que és de l’escola no és de ningú. I aixi anem fent amb els nostres propis impostos. Llençant-los a les papareres de les escoles.
L’anècdota en si es una xorrada, que ilustra el que passa cada dia amb aquest alumne, doncs ja en tinc els dallonsis plens. No sé si era exagerat treure’l de classe per allò, o pel cúlmul de coses que relaciono amb aquest alumne. Ja s’ho trobarà l’any vinent quan canvi d’escola i comenci la ESO ... haurà de fer vida als passadissos.

Quan es sent odi per un alumne

Una alumna en aquest cas. És que no puc amb ella. Ha arribat a un punt que no som amigues ni fem veure que ho intentem. El problema és que ella només té tretze anys i jo en tinc... trenta molts. La relació ja d’entrada no és equilibrada. Jo sé i ella no sap. No sap de la vida, no sap del respecte a les persones, no sap del que li espera en el futur, no sap de com alguns adults podem ajudar-la, evidentment no cal que ho digui, no sap gens d’espanyol, no sap de res encara i aparentment no té cap interés en saber ni en aprendre perque creu que ja ho sap tot. O que almenys sap el que li cal saber.
Ai ai.
Els adolescents solen ser una mica així en general, es creuen i es senten inmortals, intocables, totpoderosos, independents i autosuficients. No és una realitat, és un sentiment que tenen, i potser és un element que es desenvolupa justament per poder superar una etapa molt complicada amb moltes vies alternatives, amb descobriments vitals i consolidació de la identitat. Per fer front a tot això necessiten aquetsa xuleria madrilenya. Aquesta sobradesa de tot.
Aquesta noia acaba de denunciar el seu pare per maltractaments físics i psíquics. Es veu que fa uns quatre anys que dura la tortura a casa seva i fins ara ningú, ni els treballadors socials, ni les escoles, ni la policia no ha fet res. La noia està espantadissima. Els pares l’han amenaçat amb enviar-la i donar-la per casar cap a la India ( els pares són d’aquell pais) i se sent sola i vulnerable. Internament es clar. Tot això que li passa, si a mi no m’ho expliquen jo no ho hagués pogut saber de cap manera ja que la seva conducta a mi no m’explica el que li passa fora de l’escola.
A la meva classe es comporta com una maleducada descomunal, em fa preguntes íntimes i personals que evidentment mai responc, es passa l’estona sense obrir els llibres, rient amb les pobres companyes que l’aguanten, distraent als altres alumnes, cridant l’atenció només per interrompre el ritme de la classe i fer que no poguem treballar i avançar amb el temari, es passeja per la classe buscant brega amb els nois, una calamitat, una gamberra que no vol aprendre. Un dia que miravem una película, era una película de nadal dels “muppets”, pensada expressament perque s’ho passessin be escoltant l’espanyol, un activitat divertida pels alumnes, que tots volen repetir, aquesta tia no va alçar la vista per mirar una sola escena. Es va passar les sessions de cine mirant al terra. Zero interés. El que té collons és que a sobre la tia gosa exigir-me davant dels alumnes que faci les classes divertides, que un dia preparem plats de cuina espanyola, que perque no escoltem mes cançons, que més pelicules, que jugem al mots encreuats.... Proposi el que prosposi ja sé com actuarà. Tan se li en fotera del que fem. Si és que ho diu per dir, perque no li interessa res del que poguem fer en absolut. Parla per trencar el ritme. Per fer-se la xula i la protagonista. Per veure si entre la xerrameca i els comentaris hi ha ocasió de riure’s de la profe. Però com deia abans té zero interés en materies d’escola, ni li va ni li ve cap cosa de les que ella a vegades diu. Després de molts mesos d’intentar buscar una explicació i esforçar-me sense cap resultat jo he desenvolupat també un zero interés per ella. I saber el que li passa a casa no em fa gens de pena. Ho sento. Sóc dolenta, sóc mala profe. Però és que jo també he tingut tretze anys. I l’escaqueig estava a l’ordre del dia.

Hi ha escoles i escoles

No m’oblido de la petició de n’Aigua Clara, que voldria veure imatges dels centres educatius suecs. Tinc pensat fer un bon informe sobre el tema però aquestes setmanes no ha estat possible. A la xarxa he trobat imatges que ofereixen les sensacions que vull explicar sobretot en relació amb com contrasten amb l’escola catalana o espanyola. Aquí us en deixo una mostra però queda pendent fer el meu propi reportatge in situ.

1.- Sala de personal dels professors i administració en una escola sueca

2.- Exterior d'un institut

3.- Interior d'una aula

4.- Menjador

Una de les coses que em sobtava més quan entrava a les sales de profes, a la sala on en personal de l'escola va a buscar un cafè o a desconectar cinc minuts entre classe i classe, era aquest ambient de sala d'estar. Amb sofas, làmpares, cuina, diaris, etc... Em semblava impossible que allò fos un lloc de treball. Curiosament el primer dia que vaig anar a una entrevista em vaig trobar el personal comprartint coses que havien comprat a les vacances, formatges, galetes i prenent cafè, en plan tertúlia total. Em va venir al cap la ironia catalana "que en farem de feina en aquest pais!" I vaig menyspreuar-ho com si fossin uns ganduls poc seriosos, que no fotien brot. Per mi era com una cafeteria i poca feina s'hi feia en un lloc així. M'equivocava. S'hi treballa molt, i si es pot dir, molt millor. Aquestes fotos són representatives del que hi ha normalment, no són en absolut espais especialment "bonics" que he triat per a ilustrar el post. És el standart dels edificis educatius.

La vida es sueño

Tres hores he trigat en fer l’exàmen de suec. Era un exàmen escrit, i en realitat en podia haver utlititzat cinc d’ hores, que és el que estableix el ministeri per aquesta prova. És un examen que es diu “Nacional” i si aprovo ja estaré autoritzada com a professora. És un requisit indispensable tenir el nivell de suec més alt que es dona a nivell de secundaria per a exercir la docència al sistema públic. És com si diguessim l’equivalent al nivell C de català per a treballar a les escoles de Catalunya. No era un exàmen de preguntes ni de gramàtica, ni tan sols de comprensió. Ha estat un exàmen literari, creatiu. Havia d’escriure una crònica per a ser publicada en un diari. En la crònica havia d’explicar un somni i interpretar-lo basant-me en un dossier que fa deu dies la profe ens havia donat. El dossier es prepara a nivell nacional, i aquest cop el tema anava de “somni i realitat”. El dossier del passat juny es titulava “temps moderns”.

He explicat una historia que va ser viscuda pel meu germà quan ell i el seu amic de l’ànima durant un any d’aventures i viatges van anar a parar a un poblat de la selva de Papua Nova Guinea, van conviure uns dos mesos amb aquella gent senzilla, primitiva, autèntica, sense tecnologies, i amb nens que corrien despullats tot el dia, però plens de bona voluntat i sentiments. Allà un mena de bruixot o xaman els va interprestar els somnis. A través del seus somnis el bruixot va saber que havien de tornar cap a casa urgentment perque una persona de la familia de l’amic del meu germà s’havia posat greument malalta. De l’altre somni també en va treure conjectures, i li va venir dir que quan tornés a casa no confiés en la nòvia que hi havia deixat perque, ella ja havia trobat un altre pajaru. Els somnis que van tenir m’els he inventat perque la veritat crec que ni el meu germà s’en recordava del que havien somniat. Ell recordava que el que el bruixot els havia dit s’havia complert al peu de la lletra en tornar a casa. I així va ser que el bruixot va tenir raó. Van tornar tots dos a Catalunya i van descobrir que la mare de l’amic tenia càncer i que la nòvia del meu germà ja s’havia oblidat d’ell, (per altra banda ben comprensible després d’un any de no saber-ne res) i que disfrutava del caliu de l'amor entre els braços d’un altre.
A la profe li he fotut aquest rotllo en suec i després he tret conclusions i conexions amb el dossier que ens havien donat. He acabat parlant de Freud i del psicoanalisi i de les teories més modernes sobre la funció dels somnis, que serveixen per al benestar integral de l’esser etc, etc... Colarà?
Dijous em toca la part oral. He de fer una presentació durant vuit minuts, calculats, mesurats i restringits. Ni més ni menys. Tema: de nou, els somnis...

Riquesa lingüistica, amplitud de vocabulari

Quan es tenen tretze anys es tenen moltes coses. Moltes coses per fer, moltes per descubrir i sobretot molta curiositat per determindes àrees de la vida encara desconegudes però igualment fascinants.
Tinc un grup de salvatges en procés de domesticació amb els quals he tingut molts problemes però que sembla per moments (no vull cantar victoria massa aviat) que estem, ells i jo, en el camí correcte per aconsegir quelcom semblant a la prestació del magisteri. Avui ha sigut per petar-se de riure a cada segon. N’hi ha tres que són la repera . Són espabiltats però molt entremaliats. Per donar-vos una idea del seu nivell de trapelleria us diré que a la classe han arribat a fer de tot: cremar silicona, construir avions de paper i fer-los volar per l’espai aeri de l’aula, aixecar-se per barallar-se amb un company a deu metres, fer anar el mòbil, escoltar musica amb el mp3, robar-me els llapissos del MEU bolso, endur-se utenlisis de la classe, escampar papers per terra com si fossin confetti....
Avui però el seu neguit ha estat quan havien de fer la traducció d’un text del suec a l’espanyol. Tot el vocabulri del text ere terminologia que ja havien estudiat i que apareix al llibre de text, i per tant no els calia en absolut utilitzar el diccionari. Però igualent per mandra de pensar han decidit fer servir els diccionaris. No han arribat gaire lluny perque de cop s’han adonat que enlloc de buscar les paraules de la traducció podien buscar paraules molt més guais i divertides. Fita, Knulla, Kuk. O sigui: coño, follar, polla. NO us podeu imaginar la que s’ha montat, està clar que per ells el so d’aquestes paraules és com si res, no els sona com una paraulota ni com el que significa en espanyol, i ho anaven escridassant com bojos per la classe. La peculiaritat era però que no ho llegien bé i el que anaven dient sonava així: cono, folar, pola, CONO! FOLAR! POLA!! POLA, CONO, FOLAR!!!. Jo no em podia aguantar el riure perque de veritat era com estar present en una mena de ritual indesxifrable dut a terme per un grup d’energumens escurçats i embogits, saturats d’excitament momentani per la descoberta de la sopa d’all. En tornar a casa m’he sentit satisfeta. Avui han ampliat el seu vocabulari amb tres noves paraules que poden ser fonamentals per a la seva bona educació. Èxit aconseguit.

Casum l’olla i els putus directors de cine espanyols!

I és que no falla, a moltes pel.lícules espanyoles i com a herència de l’avorridissima època del destape m’hi han de fotre una escena de sexe d’allò més explicita que no ve a cuento de res. L’ ultim ha estat amb la interessnt, tendra i emotiva pel.lícula de Jose Luis Cuerda, La lengua de las mariposas, que vaig visionar pel meus alumnes de tretze anys fa un parell de setmanes. Jo només recordava que la història explicava la relació entre un nen que començava l’escola i un mestre a punt de jubilarse i el despertar del coneixement i una amistat entre les dues generacions enmarcat en l’àmbit històric dels anys anteriors de la guerra civil. Sí, aquesta és la descripció de la pel.lícula tal i com jo la recordava perque a mi les escenes de teta, cul i pito, generalment me la porten fluixa, sobretot quan poc o gens tenen a veure amb el que en relitat la pel.lícula vol explicar, o sigui que a vegades ni m’hi fixo si n’hi ha o no. No és el meu primer objectiu en la vida recordar quantes vegades es follen els uns els altres en una peli, diguessim. Però pel que sembla encara hi ha directors de cine Espanya que pensen que la gent està per això.
Quina va ser la meva sorpersa i el rebombori general que es va produir a la classe quan poc despres dels primers deu minuts l’actor Guillermo Toledo en un paper molt i molt secundari es tira violentament i de mala manera a una pagesa (Elena Fernandez) en un paller, i apareixen pits i culs i titoles, apa vinga tot a l’aire fresc de la matinada. Els alumnes amb cridoria jo com un tomàquet. I un alumne que diu: Això és porno! I jo: Nen tu no has vist porno. I un altre d’innocent que em pregunta, senyo però això ho podem veure nosaltres? El que em va sortir va ser: tranquils, penseu que no és de veritat això només és una pel.lícula.
Una pel.lícula menys que puc utilitzar en les meves classes. Llàstima. No he rebut cap trucada ni cap comentari de cap pare. Creuem els dits.

Quan es tenen influències

Pels meus lectors desconeguts avui em descobreixo. I és que no puc dissimular que m’encanta aquesta foto, i més si us explico de què va. Amb els estudiants de l’intercanvi vam anar un dia Barcelona, a fer el turista al matí i de compres a la tarda. La part turistica va consistir basicament en Gaudí, el Parc Güell i la Sagrada Familia. Però el millor de tot és que la visita a la Sagrada Familia la vam fer com uns autèntics privilegiats. Resulta que un antic alumne de l’Institut de Berga és ara un dels arquitectes del projecte del temple de Gaudí i amb una extrema amabilitat i deferència ens van permetre visitar el monument desde dins (desde les bambalines), amb els obligatoris cascs dels arquitectes i estalviant-nos el prótocol de les taquilles i les corresponents cues de japonesos, i ens vam sentir com a personatges d'allò més importants.
Aquí estic amb els dos unics nois suecs del grup: en Villiam i en Viktor, la resta eren tot noies.
Enmig de tot el follon de les obres va passar pel nostre costat un parell de vegades el senyor Subirachs, vellet, menut, i gairebé inperceptible, i jo que el coneixia d’exposicions i altres ocasions vaig avisar els alumnes, ei que aquest senyor és el continuador de Gaudí, i això és una cosa que podreu explicar als vostres nets, que una vegada vosaltres el vau veure!!
Però ells estan per altres històries, crec que encara no s’han adonat ni han apreciat realment lo especial que va ser poder veure l’edifici desde la zona restringida. Tan se val! Jo sí i us convido a saber-ho.

Per cert, us agrada la foto?

Höst Lov I (o vacances escolars de tardor I)

Disculpeu la meva perllongada absència. Ja sabeu que he estat fora. El viatge va anar molt bé. Els suecs s’ho van passar de conya, a Berga els van tractar a cos de rei. Tenien un èxit que no s’esperaven, els paletes xiulaven com desesperats a les noies sueques pel carrer, i no m’extranya perque són molt mones i perque contrastaven de lluny amb les indígenes. Per part meva he de dir que Berga ja no és un ciutat petita i tranquila del prepirineu. Berga com gairebé tots els llocs de Catalunya és una ciutat de moviment, de frenesí, de trànsit, on els reis són els cotxes, les grues, els sorolls i una mica, perque no dir-ho, el caos. Quina transformació que han patit aquests llocs amb només trenta anys. Quan arribes veus el massis imponent al fons, la muntanya de Queralt i la pedra viva que fa de bressol a la ciutat, és bonic, exòtic, únic i impressionant. L’endemà ja em sentia extranya i incòmoda. No vaig parar de despertar-me durant tota la nit pel trànsit que hi havia just al costat de l’hotel. Els suecs per la seva banda es van sorprendre de moltes coses, per exemple que algunes families no esmorzaven, que a tot arreu es fumava, que l’institut on estudiaven els nens semblava més una presó amb tanques altíssimes de malla metàl.lica que no pas un centre educatiu, que per culpa de les drogues els nens no podien sortir al carrer durant les hores del pati, que els alumnes dinaven les 14:30!!! Això els costava d’entendre. Mi em va sorprendre que gairebé ja no recordés lo lletjos que són els instituts Catalunya, lo freds i desangelats que són els seus passadissos, les sales de profes, els patis, la pinta de pobre i miserable que té tot plegat ( i sense ser-ho!). Realment s’han de canviar moltes coses si és vol millorar la qualitat educativa. Els nens suecs en canvi no aprecien el que tenen. Tenen tant que fins i tot ho menyspreuen. A Suècia TOT el que incumbeix educació és totalment gratuit. Fins i tot els llibres, el dinar, els llapissos i les gomes, les excursions, el transport: tot. I què passa? Doncs que ho perden, ho llencen, ho destrueixen i no ho valoren i a sobre en demanen un altre, perque es creuen amb el dret.També em va sorprendre que ja no tolero ( o el meu cos no tolera bé) els horaris espanyols. A les vuit de la tarda em sentia esgotada i els catalans encara havien de decidir que es faria al vespre!! Si el vespre ja havia arribat! Vam celebrar la castanyada i vam menjar castanyes i panellets. Concretament: un panellet perque amb un de sol ja quedo satisfeta. Els suecs però amb aquestes coses no s’hi fixaven gaire, són de generació Mc Donalds i coses per l’estil. Ara bé, les botigues de dolços les van visitar totes i es van polir el seu pressupost amb regalèssia i gominoles, tal i com fan aquí...

A la foto tot el grup, suecs i catalans, en un moment de feeling "amigos para siempre".