divendres, 24 d’agost del 2012

Galls Dindi i Guerrers



El meu admirat Pere  es va morir fa dos anys i jo no ho he sabut fins ara. He estat desconectada molt temps de persones amb qui en el passat m’hi havia trobat bé i aquest ha sigut el meu error. Un bon dia busques i curioseges i una  bomba de gel et cau a sobre en llegir que aquell home amb qui creies que algún dia tornaries a parlar, amb qui savies  del cert dins teu, que algún dia tornaries a fer-hi broma, a riure, a parlar d’art o a prendre una copa…  no hi és.  Conservo el seu record fresc com si fos ahir. Les trobades al seu taller, a Barcelona, en alguna cafeteria, en algún restaurant del Poble Sec. Les seves converses sobre música dins el seu cotxe...
 
El seu aire tranquil però intens. La seva voluntat de estar comunicat amb el món. Pintava i treballava amb la tele posada. Res d’aillaments ni introversió, de peus a terra tocant la realitat, així el vaig verure jo quan ens tractavem.  Jo el trobava molt atractiu, coses que passen quan una té només 28 anys i està fascinada per l’aurea bohèmia que envolta la personalitat misteriosa d’un artista. Però amb el temps crec que ell no era pas un creador d’aquests d’ego distant i que s’autoeleven als altars de l’art sino un investigador sobre el terreny i les matèries, un “currante” de la plàstica (tant feia pintura com escultura) un enginyer de coses belles, un transformador d'objectes. Un troç d’home amic que m’hauria agradat tornar a veure i no haver-hi perdut el contacte.

Han passat els anys i les coses han canviat molt però quan torno a mirar els seus dossiers  amb fotos de la seva feina, em sembla que el torno a veure. I encara m’encanta tot el que feia!

M'en adono que, tots aquest anys que no n’he sabut res, l’he trobat a faltar molt i que ja és massa tard. El recordaré i l’enyoraré sempre.