dimecres, 28 de setembre del 2011

Crisis, retallades i el malalt que es mor i ningú el cura

He tornat a Catalunya. Em sento molt feliç de ser a la meva terra i de tonar a viure envoltada de la meva cultura. Tammateix després d’unes setmanes d’escoltar i llegir als mitjans com està la cosa en l’ambit polític i econòmic m’escandalitzo de la “idiotesa” dels polítics i les poques ganes de treballar que tenen. El país s’enfonsa. Estem al llindar de la fallida i encara els dropos aquests, que paguem entre tots, es creuen amb el dret o de perdre el temps parlant d’estupideses que no contribueixen per res al salvament econòmic de Catalunya, o de posar-se entrebancs els uns als altres. Aquesta mena de “critiqueria” sistemàtica (perque no es tracta de crítica constructiva que sí que trobo necessaria) , que tenen alguns grups polítics, ja cansa. Es fan pesats. Sonen com una mena de papanates sense visió propia, sense discurs, com si algú desde fora els manés "digueu això o allò", només per crear mal rotllo, per que sí. Però que a les meves orelles ja no és més que soroll brut i m'esgota soberanament. No val. Amb mi no val aquesta tontería. Que es posin a fer feina i que siguin creatius. Que trobin solucions i que s’espabilin perque amb els meus impostos no vull que es diguin ximpleries al govern. Serà possible que facin alguna cosa entre tots? Ho aconseguiran? Tindrem la sort de que puguin col.laborar i tirar el país endavant?

Tinc els meus dubtes perque aquesta colla de sangoneres de “treballar”, “treballar” ho han fet ben poc. Haurien d’entrar tots una temporadeta a una de les empreses catalanes que prosperen i que els fessin fer pràctiques no retribuïdes, llavors potser aprendrien alguna cosa i s’acostumarien a ser més eficients.


Déu meu! Quina falta que els fa arremangar-se i pencar de valent als nostres polítics.

divendres, 26 d’agost del 2011

Llistes

Quan tenia trenta anys m'encantava fer llistes. Avui n'he trobat una amb les coses que m'agradaven molt en aquell moment. M'ha fet gracia comprovar que encara avui m'agraden les mateixes coses però que per circumstàncies de la vida o per deixadesa meva n'he abandonat algunes. Aquí van:
John Dowland
Madredeus
L'enfant sauvage de Truffaut
Sense and sensibility
Les amants du pont neuf
Amalia Rodrigues
Carla Bruni
el praliné Gianduja
el vi del Priorat
el vi de Sauternes
el pefum Angel de T. Mugler
Eau d'Orlane
Cafe amb llet al matí
pintar-me els llavis
roba interior amb brodats
que em facin la manicura
infusions de tota mena
fer pastis de xocolata
convidar les amigues a sopar
les sesions de riures compulsius a la feina
els cineforums
els silenci de la illa de Capri
Shakespeare
Winona Ryder
Frida Kahlo
Benozzo Gozzoli
Wei Hui
Les dones completes de Germaine Geer
la sensualitat més que la sexualitat
Sexe apassionat més que sexe pur i dur
amor amb bogeria
Indiferencia enlloc d'odi
el poder
equivocar-me a no fer res
mirar-me al mirall
ballar sola a casa
Tamariu
el cant dels ocells
el meu mar mediterrani

Aigua i Sal

Feia molt temps que no experimentava una sensació tan agradable com la que vaig tenir aquest estiu amb un amic meu. Va ser una estona curta, però hi penso molt sovint perque em fa sentir molt bé. Em trobava embolcallada per l'aigua del mar. Feia un sol potent. El líquid em protegia i les ones em bressolaven com en el ventre matern on res no pot passar, on s'hi està bé i el temps s'atura. Fora l'aigua els nostres cinc caps respirant, nedant fins a la boia. Ei, Mediterrani ets una passada. Sempre m'has donat el millor.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Paraules

La paraula més horrorosa que conec en suec és una que està formada per dues paraules diferents però que juntes creen un concepte claríssim. Odio aquesta paraula perque realment l'associació a les dues idees separades que la formen em fa molt fàstic i ara sabreu perque. La primera part "bajs" (pronunciat bais) vol dir merda, caca; i la segona "korv vol dir salsitxa, embotit. És a dir la paraula "bajskorv" vol dir textualment salsitxa de merda o el que altrament en català en diem cagarro. Clarivident, oi?
Disculpeu aquesta bafarada d'humor marró perô és que fa una calor tan bestia que se'm escalfen les neurones.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Sequera de paraules, sequera de lletres, d’idees. Avorrida, fastiguejada. Sequera literaria, sequera creativa. Eixuta, erma.
Anestesiada, aletargada, adormida, insensible indiferent. Res, buah!
No tinc ganes d’escriure. No tinc res per escriure. Només espero. Espero i no sé què espero.
Potser només espero que em desperti i comenci un nou dia.
La meva amiga Cristina va citar l’altre dia Doris Lessing i el seu ” a partir dels 40 la vida és un precipici cap a l’eternitat”.
Aquesta sentència m’aniquila de tan real que em sembla.
Caic, caic i caic en picat cap a aquest forat negre d’on no en surt ningú.
Que algú m’agafi abans no toqui fons, si us plau.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Es fa gran.

dimecres, 20 d’abril del 2011

L'Educació del futur

Aquest video es pregunta quina hauria de ser l'educació del futur...


Sant Jordi i amb la maleta a punt per venir



D'aqui a pocs dies és Sant Jordi i seré a Catalunya per primera vegada en cinc anys. Al meu jardí no hi ha cap rosa encara (floreixen cap a finals d'estiu) però tinc varies tulipes d'aquestes que sempre em fan pensar en la meva terra.

dilluns, 21 de març del 2011

En Joan petit quan balla i Amèrica

El dissabte passat va venir a casa una amiga americana que viu a Suècia. Ella és de California i allà va aprendre l'espanyol perque hi ha una comunitat mexicana molt gran i molt arrelada a la història de California. La meva sorpresa va estar quan em vaig posar a cantar la cançó tradicional catalana d'"En Joan petit quan balla" i ella la va reconèixer automaticament i la cantava en castellà "Juanito cuando baila..." amb la mateixa melodia i tota la pesca del dit, la mà, el colze etc... Vaig quedar tan parada quequasi no sabia reaccionar. M'extranyava que una americana conegués una cançó tan nostra. Em va dir que era una cançó que la canta la comunitat hispana a la canalla a California i que creia que venia de Mèxic. Potser una altra raó per evidenciar la gran petja catalana en la història d'Amèrica ...?

dimarts, 1 de març del 2011

La nova i la vella cuina

Cuina tailandesa, rotllets de primavera, sushi, un curry picantet, unes “alitas” mexicanes, una sopa gulash, els noodles, uns tacos o unes “fajitas”, fins i tot les tapes, o la pizza, són coses que es troben als supermercats gairebé arreu del món. La gent mengem coses que pels nostres avis haurien estat impensables, fins i tot la pizza era una cosa exòtica pels meus pares, ( i avegades encara ho és!), quan s’en va començar a generalitzar el seu consum cap a finals dels anys vuitanta. Llavors el que era el més sublim era la cuina francesa, que sempre ha gaudit de molt fama, i es clar nosaltres, els catalanets, ens enmirallavem en aquella cuina cremosa i moderna amb l’ admiració i l’enveja del no va plus, entre altres coses perque no coneixiem res més.
A Catalunya la internacionalització de l’alimentació va arribar tard, si comparem amb altres llocs com al Regne Unit o els Estats Units on la influencia migratoria ha tingut un gran pes històric en el seu engreix. A casa la cuina tradicional ha sigut cabdal, no només perque a les botigues i als restaurants no acabava d’arribar la moda de lo exòtic sino també perque Catalunya és una gran productora d’alimentació: productes del porc, moltissims i molt bons, verdures de temporada, formatges, cria de bestiar i conreu d’arròs i fruites de Lleida i Girona.
Fins fa relativament poc les families encara solien fer un o dos àpats al dia a casa on la mestressa cuinava una perolada per a tothom. La meva mare m’explicava que quan ella era petita es feia cada dia el mateix plat per dinar: escudella i carn d’olla i que tothom menjava el mateix. Que potser el diumenge es feia com a cosa especial un arròs caldós o uns fideus a la cassola. Els fideus!! que quasi han desaparegut del receptari de les mares modernes! Algu s’en recorda? Ara el que marca la pauta és “la pasta”, que queda molt pijo dient-ho així, els macarrons o els espaguetis han susbtituit els del motllo nou, que en deien, (mai no he sapigut si el motllo nou volia dir nou, contrari a vell, o nou del número 9), i enlloc de macarrons gratinats diem a la bolognesa, a la carbonara o al pesto o a la napolitana que de fet són quasi com a la catalana, amb salsa de tomaquet i poc més.
Tinc curiositat per saber si hi ha algú de les noves generacions que prepari mai fideus a la cassola? Jo els vaig avorrir perque els del meu cole, quan jo era petita, eren dolentíssims. Tenien una mena de suc aigualit que no valia res, i els fideus estaven massa rebullits i no tenien consistencia. El meu paladar no estava gaire polit encara però per alguna raó sabia diferenciar un plat deliciós del ranxo al que ens obligaven.

divendres, 18 de febrer del 2011

Setmana de l'esport

Avui és un dia estrany. He anat a treballar però només tenia una hora de classe amb els més petits, de 12 anys.
A l’escola hi ha un silenci absolut. Com que van tenir jornada de portes obertes el dissabte passat, avui han fet festa. També falten la majoria de professors i es nota molt que la màquinària d'aquesta institució només va a mig gas.
Jo estic cansada tot i que he treballat poc però és com si la mandra s’encomanés, com menys fas, menys tens ganes de fer.
M’espera un cap de setmana tranquil, amb en Marcel a casa del seu pare, aquesta nit i demà durant el dia, i diumenge ja ens inventarem alguna cosa.
La setmana vinent és festa. La setmana de l’esport, en diuen… i jo no em sento gens esportiva, la veritat. Moltes families s’en van de viatge, a esquiar aprofitant que encara fa molt fred i que hi ha neu a cabassos.
A Catalunya he llegit que és el primer any que s’ha instaurat la “setmana blanca” però crec que és a principis de març si no vaug errada. No sé si tindrà èxit, la meva opinió és que a Catalunya els pares, ja de per si, estan prou atabalats amb el què poden fer-ne de les criatures quan hi ha vacances a l’escola per Nadal, setmana santa, i a l’estiu o què fan amb ells a partir de les 5 de la tarda quan els toca treballar fins a les 7 o les 8. Esplais, cangurs i avis han d’estar disponibles com aquell qui diu a tothora per substituir el que una mala regulació del temps laboral ocasiona a moltes llars.
Ès el que menys aprecio de la meva terra, els horaris.
I és que això ja ho he dit massa vegades. Em començo a repetiiiiiiir. Cosa de l'edat.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Més neu

Vaig cantar victòria massa d'hora. Dijous i divendres va estar nevant sense parar. Ahir bufava una ventisca nòrdica que tallava la cara colpejant amb els cristalls de neu a tot quisqui qui corria. Tornem a tenir un pamet acumulat i el temòmetre no puja de 8 sota zero. Avui però tot i que fredíssim fa un dia radiant. A l'escola he tingut jornada de portes obertes i en Marcel m'ha acompanyat.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Desgel

A poc a poc els dies es van fent més llargs i el sol llueix més fort. El gener ha estat un mes sorprenentment suau i molts dies hem tingut temperatures sobre zero. La neu es va fonent i ja només els racons gèlids més insistents romanen com blocs glaçats impertinents que es negen a desfer-se.
Sota la neu que recula apareixen els primers brots de vida nova. Aqui mateix a la paret de casa surten les “snödroppar” o gotes de neu, que s’han anat formant dins la tebior de la terra que ha estat coberta de blancor tots aquest mesos.
Extranyament avançada, la primavera irrompirà enguany com cada vegada, sense sorpreses però amb l’astorament del qui ha deixat de creure que les coses bones també tornen.

divendres, 21 de gener del 2011

Barbes i bàrbars

Ja ho tenien clar els romans quan van prohibir que els péls cobrissin les cares del homes. Els bàrbars es deien així perque contrariament als ciutadans de l’imperi anaven peluts i grenyuts com ens els figurem, en el nostre imaginari col.lectiu. Eren barbuts. L’expressió de ser un bàrbar però, amb el temps, va esdevenir sinònim del salvatge, d’aquell qui voluntariament o no, viu a la perifèria ética o moral i/o real del que s’en diu el món civilitzat. No és cap barbaritat dir que els europeus del nord formaven part d’aquesta comunitat bàrbara, segurament perque en desconeixien l’existència y estaven fora de la jurisdicció de la llei romana que obligava a anar polit i afaitat a tot congènere masculí que es bellugués per la gran Europa, però també perque a efectes pràctics dur la cara coberta de pelusera els protegia del fred.
Aquí en aquest país auster en salutacions i paraules on el fred senyoreja com un monarca despiatat i absolutista, les barbes tornen a estar de moda, no sé si és per a recordar que els bàrbars foren els seus ancestres o perque el rigor climàtic torna a fer necessari el cobriment de la faç.
Sigui com sigui crec que jo em mantindré fidel al meu llinatge llatí i comencaré a confiar més en els homes que mostren la seva cara i menys en els que l’amaguen sota la llana i el gest escàs.