dimarts, 22 d’abril del 2008

Un santíssim sacrament

D’aqui a només tres dies marxem cap a Catalunya. Jo, la meva panxassa de set mesos i el meu estimat home. Anem de casori. La meva germana es casa el proper cap de setmana, i ens esperen uns dies de familia, festa grossa i sobretot de moltes i intenses emocions. Seran nomes quatre dies, és molt poc, però els espero amb candeletes. Vull que em vegin i vull veure’ls. És el primer casament a la meva familia, la meva familia nuclear de germans i pares, no de cosins, que d’aquests en tinc un futimé de casats, hipotecats i encanallats. Per cert potser cal fer un aclariment, jo no tinc marit. Tinc home però no marit, per això aquest serà el primer casori de casa (em demano si n’hi haurà algun altre tenint en compte que som quatre germans...??), i pel que sembla un casori amb tots els ets i uts. Els meus pares van atabalats, volen que tot surti molt bé, que el fotograf trobi una casa preciosa, que faci sol, que els fills facin goig... és tot un ritual amb el seu atrezzo i les seves collonades, no sé perque tant de compromis en un sol dia. Però en gran part m’agrada tot aquest teatre. No és gaire sovint que un es pot disfressar una mica amb les millors gales i trobar tota la santa parentela reunida. De fet són comptades ocasions en la vida i ho trobo divertit. Jo de gales poques, m’ha costat Déu i ajuda trobar un vestit de festa per a embarassada i que sobretot estigui a l’alçada de les exigències de la meva mare, que no perdonaría un fiasco en els meus atuells en un dia tan assenyalat. Encara no l’ha vist, però espero que l’aprovi. Amb la meva forma humana cilíndrica que ha perdut qualsevol cosa que podia assemblar-se a una cintura, no es podien fer gaires miracles tampoc, i el meu abdomen esfèric copçarà igualment totes les mirades. He assumit la meva condició, intentar ser graciosa i elegant amb una panxa de set mesos és quelcom força impossible. Opto per ser social i divertida, si més no fins que les sabates no comencin a torturar-me els peus. Fins la setmana que vé!

diumenge, 20 d’abril del 2008

L’atmòsfera “mysig” i les avaluacions

Un dels grups que tinc en una escola havien d’escriure l’altra dia el full d’autoavaluació. En aquest paper jo vaig preparar algunes preguntes que ells havien de respondre sobre el seu desevolupament de l’assignatura, si creien que milloraven, si treballaven bé amb els companys... i també podien fer comentaris generals de la classe o el professor. Una de les alumnes va escriure que jo era “mysig”. Aquest terme és un terme molt suec que s’utilitza en moltes ocasions per a decsriure més que tot un ambient, un espai, una sensació, pero jo encara no havia sentit mai que algú ho utilitzés per a descriure una persona! En català seria com “acollidor”,”càlid” , “íntim”, però és bastant difícil de traduir.
El que és més sorprenent de tot és que l’alumna pertany a un dels grups que han estat i continuen sent més difícils enguany. Per això s’em fa estrany que aquesta noia hagi pogut veure en mi aquesta “qualitat” ja que només entrar a la classe amb els energumens és com una lluita constant abans no es pot aconseguir una atmòsfera de pau i poder ensenyar-los quatre tonteries als joves. El que compta per a mi és que com a mínim l’adjectiu que m’ha posat és molt positiu i amb això jo ja em dono per satistefa.
Vaig observar en les seves respostes que la majoria dels nois que tenen un munt de problemes en l’aprenentatge, problemes del tipus que no retenen els coneixements, o que no saben treballar sense l’ajuda constant del professor ( Ep! que tenen 13 i 14 anys, no són nens de pàrvuls), o que no es concentren, no escolten o que es passen l’estona xerrant amb el vei, aquest són es que tenen millor autoestima, i els que tenen una visio de la realitat completament desviada. Els que als examens han tret pitjor nota, es a dir que no han aprovat, amb resultats penosos, responien que es posarien un excelent com a nota de curs. Toma ya! I en canvi, algunes de les noies que han tret notes absolutament brillants, amb excel.lents a l’examen, escrivien en la resposta que potser mereixerien un notable. Molta modestia per part de les noies, i molta xuleria per part dels nois. També hi havia noies que no han tret resultats molt bons però han estat sinceres i han respost amb el que quadrava amb la realitat, i algun dels nois que han tingut bones notes tambe. Però és realment curios com els que son un autèntic desatre es consideraven els reis del mambo equiparant-se amb alumnes que estan a anys llum d’ells, pel que fa a nivell de coneixements. El món està ple de fantasmes, i pel que sembla comencen ben aviat.

diumenge, 13 d’abril del 2008

Automòbils i homes fugissers

A finals de gener vam signar el contracte de compravenda. El concessionari ens comprava el meu cotxe i nosaltres compravem un cotxe nou més gran i més modern per a cobrir les necessitats que ens esperen proximament. Contents pel tracte fet, ja només faltava esperar les sis o vuit setmanes que ens van dir, per a que ens entreguessin el cotxe. L’automòbil ve fabricat de França, és un Peugeot (marca que per altra banda jo no li tinc gran estima perque a Catalunya quasi tots els quillos maquinorros van amb Peugeot, però afortunadament no és un 206, sino un 307 familiar), amb això podiem comptar doncs que la logística entre França i el nord d’Europa no seria una cosa massa complicada, res a veure si haguessim encarregat un cotxe del Japó o de Corea. Estem a mitjans d’Abril i encara no tenim noticies del cotxe. Bé, sabem que ha sortit de fàbrica i que en algun moment del mes de març el cotxe era dalt d’un vaixell entre Dinamarca i Suècia! Si no hagués estat perque hem trucat nosaltres demanant com anava el tema de l’entrega, encara seria hora de sentir alguna paraula per part del venedor. Em sembla molt malament aquesta falta d'informació, som clients, i no precisament clients que compren un quilo de patates... coglions! Que un cotxe val molts cales! Ens haurien de tenir com a minim informats. A més hem deixat de fer moltes coses durant tot aquest temps, tenim encara el petit Suzuki però com que està en pre-venda no podem fer més de un determinat número de kilometres, i ja ens hem passat del limit. Jo estic molt enfadada amb el tema però el meu home, (típic suec) , em diu que paciència, que ja arribarà, i que no podem fer-hi res. Quan el suec es posa suec és que no puc. Enlloc d’enfrontar-se al problema fuig del conflicte com de la pesta. Caguetes que són tots plegats! Brrrrrrrrrrrrrrrrrr!

dimarts, 8 d’abril del 2008

Ser o no ser ... català/na

Com que alguns heu escrit comentaris molt llargs en lloc d'escriure un comentari faig un nou post amb el que se m'ha acudit sobre el tema. Estic d’acord en moltes coses que dieu tant l'Anna com el Barrufet, per exemple que de llengua pròpia només n’hi ha una i que d’identitat també. Però el fet d’ignorar que entre Catalunya i Espanya no no hi ha res en comú, no em sembla tant evident. Desde l’estranger es veu un català molt més semblant a un espanyol no català que a quelsevol altre nacionalitat. I si no mireu com de similar és la societat catalana amb la societat espanyola no catalana. És el mateix estil de vida, la mateixa manera de pensar, el mateix tipus de menjar, d’horaris, d’organització familiar, gairebe de costums i tot. Som idèntics als espanyols en moltes coses. I en moltes coses també som molt semblants als habitants d’Amèrica llatina. Per exemple capacitat d’improvitzar, tenim families molt extenses, els joves que no acaben de marxar de casa, la vida gira a l’entorn dels àpats, individualisme: cadascú s’ha d’espavilar perque el govern no t’arreglarà la vida ( cosa que en molts altres llocs sí). Necessitat de comunicació i d’assertiment, a vegades no deixem acabar la frase a l’altre persona i li acabem nosaltres per “simpatia”, a les cultures nòrdiques això no es fa, fins i tot és de mala educació. Som fruit d'una meitat del pais rural i una altra meitat urbana amb molt de pes. Tenim una llarga tradició antiga que identifica el nostre pas per la història. Molts països són completament nous i no tenen una identitat històrica com nosaltres. Els americans (USA) per exemple la meitat dels ciutadans no saben o no volen saber d’on venen.
Pero jo volia trobar entre els lectors algunes idees que puguessin evidenciar què és el que fa ser català.
Haver nascut a Catalunya?
Parlar la llengua? em semblen coses molt accidentals. Un pot aprendre la llengua i no ser català i nèixer a Catalunya i no sentir-se gens català.
Però un individu que quan es fora de Catalunya sent parlar el català i automaticament se li desperta el sentit de pertanyer a aquell lloc, d’identitat… aquell potser és català.
Un fanàtic dels bolets, més de collir-los que de menjar-los, una persona que compren de manera natural l’escatologia de les festes de Nadal amb el seu caganer i el fer cagar el tió (això és una cosa que no compartim amb tot Espanya ni amb cap altre grup del món em sembla!). El que tan aviat és la persona mes assenyada del món com la mes arrauxada. El català de ciutat: l’home de seny, la dona assenyada ( que vol quedar sempre bé...), o el català de poble una mica atramuntanat o una mica beneita. Penso que som el poble per excelència que inclou aquests dos paràmetres del mediterrani: la serenor i la bogeria. L’equilibri i el caos. La raó i el sentiment descontrolat. Som la gent que en la vida barreja aquestes dues contradiccions i ens n’en sortim prou bé d’una combinació tan excèntrica.
Dali, Miró, Papasseit, Espriu, Pau Casals, Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Casasses... només per posar quatre exemples dels grans. Però n’hi ha molts més, de menys famosos els que cada dia fan de la seva vida una obra d’art a la catalana combinant aquests dos extrems que sonen tan tòpics però que jo penso que són tan veritat. El Barrufet n’és un exemple, escriu i pensa de manera ordenada i metòdica pero quan les deixa anar de grosses i divertides pot semblar un brau enfurismat o trastocat sense control de les seves emocions.
M’encanta pertànyer a un poble com aquest!

dissabte, 5 d’abril del 2008

Què vol dir ser català?

Quines són les coses que ens identifiquen? Què és el que podria ser inclòs en un suposat “univers català”?
Em faig aquetsa pregunta arrel del curs d’espanyol que faig a la universitat sueca on estem fent un debat sobre el “mundo hispánico” i intentem esbrinar què hauria de saber tothom que estudia espanyol sobre aquest suposat “món hispànic” si és que existeix. És molt interessant el que opinen els espanyols, els suecs o els llationamericans. Hi ha gent de molts països diferents que participen en aquest curs i és divertit llegir les seves opinions.
El que sol dir la majoria és que és la llengua castellana que uneix aquest concepte sota un mateix paraigües. I els llocs del món que tenen l’espanyol com a idioma comparteixen no només l’idioma en si com a eina de comunicació sino tambe com a forma de pensament, una manera de fer i un mateix tarannà. Això fa que el món es vegi d’una manera especial que no es veu si es parla japonès, anglès o l’inuktitut. Per exemple les persones que dominen molt bé diversos idiomes, estructuren el pensament d’una manera diferent quan pensen en cadascún d’aquells idiomes que dominen. És com si adoptessin una identitat diferent, es posen un vestit mental del francès, del rus o de l’espanyol. A mi em passa això. Parlo cinc llengues amb les que puc tenir converses i puc llegir revistes i diaris, (tot i que alguna ultimament la tinc mig rovellada per falta de pràctica, ja que aqui no tinc gent amb qui pugui parlar francès per exemple i quan em trobo algu, em costa fer la immerssio directa al francès i em surten paraules sueques entremig de les frases. Llavors barrejo el meu “pensament en francès” amb termes purament suecs). És molt estrany però així funciona. Quan parlo en anglès faig servir conceptes que en català serien dificils de traduir, es podrien explicar però l’explicació seria tant llarga que caldria fer servir altres termes molt més adecuats que els termes anglesos. El mateix en suec es clar hi ha coses que només existeixen aquí i que entre suecoparlants automaticament s’identifiquen, explicar-ho en català seria fer un munt d’aclariments previs.
Pero tornant al món hispànic, molta gent parla de que si un estudia espanyol cal conèixer certs personatges, artistes, músics, escriptors, monuments, fets històrics, en definitiva un cúmul d’elements culturals comuns entre la gent que pertany al món hispànic. Jo no sé fins a quin punt això es necessari perque per exemple, la majora d’espanyols, incloc aqui els espanyols de Catalunya, saben què és la Feria de Abril o Les Falles. Tant l’un com l’altre són un fet cultural que a Espanya tothom coneix, de d’un senyor d’Elx, fins a un de La Corunya, passant per la iaia de La Garriga fins al cambrer de Zarautz, però si li dius a un mexicà, a un cubà o a un argentí que vas a la Feria de Abril, o que t’en vas a Les Falles, potser no sabrà ni on és ni en què consisteix, i li hauràs de detallar. A nosaltres automaticament ens ve la imatge de Sevilla, amb les casetes, el vinito, les tapes i les senyores vestides de sevillanes dalt d’un cavall. El mateix passa amb personatges tant importanta al món llatinoamericà com Simon Bolivar, què en sabem els penínsulars d’aquest revolucionari llibertador que és aclamat a tot el continent com el pare de la independència d’Amèrica llatina? Res. A les escoles d’Espanya ni s’el cita. I el mateix passa amb algunes especialitats gastronòmiques o amb música. En molts casos estem completament desconectats i l’unic que ens arriba són els tòpics més tòpics i encara.
Potser ara amb la immigració Espanya serà una mica més oberta a conèixer aquesta part cultural conectada amb el mon hispànic, però tinc certes reserves ja que l’espanyol “tipic” és encara molt tancat a acceptar coses que vinguin de llocs estereotipats com a inferiors (estereotips fruit de la seva ment corcada i estreta). I els “reguetoneros” no són ben vistos pels quillos, tot i que són exactament la mateixa mena de gent... que ningú s’enfadi lo meu es ironia subtil. Jo penso que fins tot dels quillos i dels reguetoneros s’en poden aprendre coses.. ¿sí??
Acabo per avui amb el meu rotllo, i ho faig amb el títol del post. Què hauria de saber tota persona que estudia català, no només sobre la nostra llengua, sino també d’aquest suposat univers català? Quines coses, quines personalitats, quins fets històrics, o quins llocs? Que és el que ens fa ser catalans i no una altra cosa?

dijous, 3 d’abril del 2008

La natura és savia i el monopoli encara més

Una altra cosa que em té desorientada és aquesta mena de por a les medecines. Gairebé mai recepten antibiòtics, i per suposat ni pensar-ho que un pot anar a la farmàcia i comprar-los sense recepta. Et podrien posar a la presó per traficar amb drogues! És broma, però hi ha una mena de consciencia-superstició com si un antibiòtic fos una cosa extremadament perillosa, una eina de destrucció del sistema inmunològic, que no sé jo fins a quin punt és certa. Potser sí que a Catalunya la gent n’abusa dels antibiòtics i de les medecines fortes, però a vegades quan el dolor és molt gran 250 mg de paracetamol no fan res. Creuen molt en que la natura és savia, que el cos fa el que ha de fer per lluitar contra la malatia. El dolor i el patiment no es veu tant com una cosa negativa sino com una cosa natural que et farà superar la malatia i a més et farà psicologicament més fort. En el meu cas, si de menuda no hagués pres antibiòtics ara ja seria morta, ja que estava constantment malalta a 40 de febre. Aquí a Suècia el meu home quan ha estat malalt ha hagut de passar més de 15 dies de vacances al llit fet pols i amb febre, potser amb una mica de medicació enlloc de 15 dies només haguessin estat 7. És necessari ser tant radical amb qüestions així? Ara quan es liberalitzi el negoci estatal de la farmacia “Apoteket” veurem si passa alguna cosa. No crec que en questions com els antibiòtics canvii gaire la situació, però potser hi haurà analgèsics genèrics que es podràn comprar amb més facilitat. El que jo veig a la farmàcia avui és que el que es pot comprar sense recepte són productes gairebé inoucus, que no treuen el dolor i no obstant molt cars. Llegiu el post de l’Anna sobre el tema. Que està molt bé.