dissabte, 29 de setembre del 2007

Mobbing

No és que vulgui escriure sobre una cosa que està de moda. És que a un familiar proper li estan fent mobbing a la feina. I a mi sembla una grandíssima putada que li passi això.
Les persones que fan mobbing solen tenir uns mateixos estereotips que els caracteritzen. Individus que per raó de veterania i/o de confiança amb cap tenen una situació laboral segura però professionalment, ni acostumen a estar formats, ni intellectualment disposen de circuits electrònics ben conectats (Com diu el meu home: "se ve en los ojos que las luces no están encendidas"). Fan la seva feina perque així els hi han ensenyat però no poden aprendre sols, ni entendre algunes coses a partir de la lógica. En fi que no són persones gaire espabilades, i això a molts “jefes” ja els va bé, perque prefereixen tenir un gosset faldiller que no els qüestioni la qualitat de la feina però que sempre digui "si amo". De fet és que ni s’en adonen de la qualitat de la feina, és un concepte massa elevat per ells. El que si solen tenir és una desconfiança molt gran en si mateixos, i una certa consciència de les seves limitacions, i aquest és el motiu principal del perque fan mobbing. Tenen tanta por de no fer bé les coses, de que algú dins dels seus esquemes catalogat com a “inferior” en l’escala laboral, els ensenyi alguna cosa, que els superi en professionalitat o que simplement demostri les aptituds apreses en els seus anys d’estudi o d’experiència, que llavors es dediquen a fer mobbing. Aquestes són les seves armes:
-Fent la vida impossible a la persona que veuen com una amenaça més directa en el lloc de treball. Aquest amenaça es una percepció completament subjectiva ja que només és fruit de la seva inseguretat professional.
- Fan quedar malament a la persona que els suposa un perill per elles, sense motiu aparent.
-Busquen excuses absurdes i insignificants per degradar a les persones que es mostren com a intel.lectualment superiors davant dels caps o davant dels companys.
-Denigren els companys que veuen com a possibles competidors amb comentaris fora de lloc i intenten enfonsar-los emocionalment.
-Usen i abusen dels assetjats per mobbing amb la única finalitat de disfrutar d’una posició de poder, moltes vegades fent-los fer tasques inutils o inclús explicant-los una feina de forma incorrecta.
-Els seus errors sempre són causa dels errors dels altres. Dissimulen els seus errors exagerant els errors dels altres.
-Es fan veure perfectes davant dels superiors.
-Busquen aliançes estratègiques per destruir les persones que els "molesten" a la feina.
-Es creuen superiors per tenir un sou més elevat o un contracte més antic i en canvi són uns ineptes e incompetents.
-Creen una situació laboral límit pels assetjats que moltes vegades obliga als assetjats a abandonar la feina.
Si en teniu algun d’aquests a prop DENUNCIEU-HO. I sobretot no us creieu MAI que algú és millor que vosaltres.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Els Papalagi

Un dels meus llibres preferits i que vaig extraviar (!) és diu Els Papalagi i són els discursos que va fer el cap Tuiavii de Tiavea (Samoa) a la seva gent explicant el que havia vist a Europa en el seu viatge. Els discursos els va recollir i transcriure un alemany Erich Scheurmann que va viure a Samoa a principis del S. XX i va poder conèixer a Tuiavii. El llibre era extremadament divertit i al mateix temps un exemple de comprensió o interpretació cultural y antropològica però en el que els “blancs” = els papalagi, són objecte d’estudi. La seva mirada tan senzilla i il.lustrativa retrata els europeus de l’época desde el punt de vista d’una cultura sense prejudicis, que moltes vegades enmig de la rialla ens aporta aquella clarividència que tantes vegades necessitem i no tenim. Un dels discursos més divertits és quan Tuiavii explica que els europeus porten molta roba, com que a la seva cultura l’únic que esta fet de fibra tèxtil són les catifes, diu a la seva gent que les dones blanques porten moltes catifes damunt la pell. És realment graciós.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Genial gran barrufet

Aquesta entrada del gran barrufet que va escriure a l'agost és tan bona que no puc deixar de posar-hi un link al meu bloc. Us convido a llegir-lo.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Fabricant top models

Jo, que sóc rumiadora, he intentat buscar un aclariment fora de la pura genètica i centrat en els hàbits del país per trobar una explicació que em convenci del perquè d’aquesta diferència glandular femenina entre ambdos països. I n’he trobat una que potser no és certa, ni cientificament comprobable però que a mi ja em val i és que té la seva lògica.
Una vegada vaig escoltar un metge que deia que l’acumulació de greixos que fan les nenes en el periode dels 0 als 2 anys, o sigui de bebes i durant l’alletament, és el que farà que aquesta nena quan sigui gran, tingui més o menys pit, això juntament amb la genètica heretada de les seves mare i avies. Abans a Catalunya quan les dones no treballaven tant fora de casa podien estar tant de temps com vulguessin donant el pit als seus fills. La lactància es prolongava fins als 18 mesos o fins i tot als vint-i-quatre. La meva avia m’explicava que un tiet meu quan tenia quasi dos anys es cruspia les costelles de xai a queixalades i al darrera encara volia xumar del pit de la meva avia! I és així que en general observem que les dones de generacions anteriors tenen força més curves que les actuals, avies, tietes, mares. I si no, fixeu-vos quantes noies coneixeu que tenen mares i avies piterudes i elles en canvi, son més planes que la plana de Vic? Són fruit de l’época de la incorporació de la dona al món laboral i és que la baixa per maternitat a Espanya és de quatre mesos pelats. Intentar allargar el periode d'alletament es una pràctica impossible i el nadó només pot alimentar-se exclusivament de llet materna a tot estirar cinc o sis mesos si la mare fa una mica d’esforç. Això les mares que treballen fora de casa, perque hi ha dones que prefereixen deixar de treballar i assegurar que els seus fills tinguin la seva atenció total una temporada més llarga, però es clar tot depèn de la comoditat econòmica de la familia. La baixa per maternitat aquí a Suecia és de 12 mesos per a la mare i prorrogable als 18. Durant tot aquest temps la mare aprofita per alimentar el seu nadó de la forma més natural i recomenada pels metges que és la llet materna. Per això les sueques tot i sent ben primes han mantingut les proporcions del seu parell de raons estables al llarg del les generacions. No dic que aquesta manera sigui la única vàlida, però sí que Suècia té un sistema que ho permet si una ho vol. Això explicaria que alguns hàbits, i no exclusivament la genètica, facin que la morfologia de la dona moderna sigui diferent segons época, països o legislació.
Potser en un futur aquests temes estaran tan estudiats que la gent fins i tot podrà calcular i preveure la mida que tindran els seus fills, comprar-los roba amb antelació, i produir persones estandaritzades per a evitar-los tota mena de complexes que sofrim els que hem estat fabricats a l’atzar.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Mides i modes

És sabut i puc confirmar empiricament a qui no ho sàpiga que els suecs i les sueques (la majoria d’ells) són més grans que els catalans i els espanyols. Estic parlant a nivell anatòmic exclusivament. Els suecs són alts i grossots, de tòrax ample i cames gruixudes, n’hi ha de grassos també, però no tants com els que un pensa quan veu la dieta que tenen als paisos nòrdics ( la nata, les salses i la mantega les fan anar pel broc gros). De sueques també n’hi ha de molt altes, altíssimes (i tampoc acostumen a ser molt grasses) però també n’hi ha de baixes. De fet aquesta és una cosa que em va sorprendre quan vaig venir a viure aquí, que hi havia moltes dones de la meva talla. Jo esperava ser com una barrufeta enmig dels gegants, i vès per on, estic la mar de camuflada. Però el que sí que és diferent d’Espanya i Catalunya és la distribució anatòmica de la massa muscular en el seu cos. També he comprovat en conseqüència l’amplia oferta del tallatge de roba interior femenina que hi ha a les botigues i jo he donat per suposat que es degut a l’ampli espectre del mamellam escandinau. Parlant clar: aqui les ties tenen pit i molt!
A Catalunya vas a les botigues fines i delicades de roba interior i feina tens per encabir-te a la talla més gran que hi ha, quan hi queps, que la majoria de vegades no és aixi, una s’ha d’acabar conformant amb la roba dita “cómode” eufemisme que en realitat vol dir lletja, avorrida i de iaia. Encara fa uns anys hi havia a Barcelona l’enyorat Marks and Spencers que tenia molts models i utilitzava el tallatge “europeu” (fet que constata que només som les Ibèriques que tenim aquest ventall de pitrera tan reduit) i allà una podia satisfer les seves fantasies i els seus desitjos en questió de moda íntima... . Per les que som esguerrades i desproporcionades com la Pamela Anderson, la nina Barbie, la Victoria Principal i altres adefessis corporals a Espanya ens ho posen difícil per no dir impossible si una vol comprar articles refinats, originals que fugin dels clàssics blanc, beige i negre. Sembla que només puguin posar-se guapes per dins les daines amb poc pit o amb el justet pit pompadour, i que les que tenim carn en el tòrax ens l’hem d’amagar. Sí, ben mirat es ridícul oi?
Pel que fa a mi, estic feliç de poder-me vestir i desvestir sense passar vergonya per com sigui meu model de bh. Però tot s'ha de dir: això no és així gràcies als establiments catalans.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Anar de cul

Fa molts dies que no escric. I és que vaig de cul per diverses raons. Tinc molta feina a les escoles i feina a organitzar-me, ja que surten coses noves cada dia i m'he de preparar el material al vespre quan arribo a casa. També estic estudiant suec a distància per treure'm el títol de nivell b. No ho faig perque em faci il.lusió, o perque pensi que no m'en surto amb el nivell que tinc i que aquest curs m'ajudarà a perfeccionar l'idioma. Només ho faig perque el municipi ho exigeix si vull treballar de professora. Si no aprovo aquest títol no em convaliden els meus estudis fets a Catalunya. El ditxós curs de suec em porta moltíssima feina. Feina de llegir i escriure molt. Ara estic fent un treball sobre el teatre a la Grècia antiga que hauré de presentar oralment davant d'altres alumnes. A més de tot això demà s'obre la veda per inscriure'm a la universitat pels cursos que comencen al gener. He trobat una universitat que ofereix exactament el curs que necessito per a que m' homologuin com a professora d'espanyol i he d'omplir un munt de paperassa i trobar gentils col.laboradors que certifiquin els meus títols.
Tinc moltes ganes de continuar escribint el blog, perque tinc alguns temes que em fan gracia comentar però es que no tinc temps. Vaig de cul.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Experiències estudiantils

Ja han passat uns quans dies desde que els catalans són aquí i crec que és un èxit. Els més implicats s'ho estan passant molt bé, aprenen un munt de coses i per ells serà una experiència que recordaran tota la vida. Avui han sortit al diari, a la contraportada. Escriuen sobre la inauguració de l' exposició que es va fer ahir a l'Institut i una representant del kommun ( ajuntament) els va donar la benvinguda. Després dues alumnes de Berga van llegir un text en anglès sobre Catalunya.
Avui ha sigut un dia fantàstic. Set alumnes catalanes han vingut a l'escola on treballo i han fet classe amb els meus alumnes suecs. Ha fet molt sol i hem pujat a un turó per admirar la vista de la badia sobre el Bàltic. Els alumnes de vuitè que encara no saben espanyol els han fet de guies pel poble. Tot seguit han conegut el grup de novè i amb aquest s'han entès molt bé. Anglès, espanyol, llenguatge gestual, intercanvi d'email, tol valia, el més important era comunicar-se. I se n'han sortit .
Demà sera l'últim dia i farem un sopar per acomiadar-nos. Divendres van a Estocolm.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Con los madriles hemos topado

Divendres vaig estar tot el dia amb els estudiants catalans. Vam anar a l'institut de Batxillerat (Gymnasium) i vam montar l'exposició sobre el pavelló suec de Berga que el "Casal d'Europa" de Berga ens havia cedit. Un cop allà vaig conèixer la professora d'espanyol que han contractat per aquest curs. Una madrilenya!
No viu a la meva ciutat, viu a Vimmerby, a 55 Km d'aquí, el poble de l'Astrid Lindgren, la creadora de la Pippi Langstrump. Es diu Rocio i porta catorze anys vivint a Suècia, però tot just fa un parell d'anys que va deixar Estocolm per venir cap a Smaland, i viure envoltada de boscos i natura. Em va explicar com havia anat a parar en aquesta feina. Els embolics que va tenir amb l'escola on treballava el curs anterior a Vimmerby i com es va sentir maltractada i manipulada per la direcció de l'escola, que va preferir contractar una profesora sueca no titulada, abans que ella, estrangera, però sí amb la titulació necessaria per a la plaça de profe d'espanyol. Ella els va denunciar al sindicat i encara està ficada amb un bon merder, ja que l'escola, davant la resolució del sindicat es va veure obligada a recontractar-la, però evidentment després del malestar que ella tenia ja no volia tornar-hi. Així doncs que va solicitar la plaça a l'institut d'aquí. La mateixa plaça per la que jo també havia fet solicitut i deixat el meu CV un parell de vegades! El fet és que els senyors de l'institut es van despertar molt tard i em van trucar quan jo ja havia acceptat la feina a les escoles de "Secundaria" i ja havia signat l'acord. M'ha fet moltíssima rabia saber que ha aconseguit un salari  més elevat que el meu per la feina que podia haver estat meva!