Avaluant

Fan futbol a la tele i veig amb vergonya que desde el vint de setembre no he escrit res. L’ amic Oriol diu que tinc el blog ple de teranyines. I té rao. Però bé, disposada a fer una mica d’endreça us volia explicar que han passat varies coses: he fet quaranta anys, hem trobat guarderia per en Marcel i ens hem comprat una casa. Tot ha passat en la mateixa setmana! Us ho podeu creure? Nosaltres encara no. De fet exceptuant la guarde d’n Marcel les dues altres coses són fenòmens sobrenaturals per mi.
Ahir amb els companys del meu equip a l’escola parlavem de l’edat i cap de nosaltres havia assimilat el fet de fer anys ni tan sols la Gerd que en tè 63. La gent ens veu per fora d’una manera i nosaltres ens continuem veient sempre igual. I pel que fa a la casa nova... doncs tenim tres mesos per anar paint el pas tan gran que hem fet i preparar el trasllat. Ens espera molta feina. Desfer-se de coses innecessaries, pintar, netejar. Arreglar, empaquetar i desempaquetar. Ja ho anirem fent mica a mica.
Aquest darrer mes ha estat una mica estressant a la feina hem tingut una setmana sense alumnes, però en la que els profes hem hagut d’anar a cursos de formació o conferències. Una mica rotllo perque ja en porto unes quantes de conferències d’aquestes i tinc la sensació que anem donant voltes als mateixos temes cada vegada i mai arribem a cap conclusió. L’unic que en trec es sortir amb el cap com un timbal i amb més dubtes sobre la meva capacitat professional que quan he entrat.
Ara està de moda parlar i discutir sobre el procés avaluatiu. Suposo que aquest tema durarà una temporada. Fa uns anys era una altra cosa: continguts, métodes, problemes socials, sistemes organitzatius... tot enfocat en l’escola val a dir.
Però fins i tot jo, que em considero molt novata en el tema i que em queden molt anys per aprendre, puc veure amb claredat aquells alumnes que van peixos que necessiten esforçar-se més i els que estan dotats de manera natural o els que a base de treball aconsegueixen aprendre i sortir-s’en. Amb tots els matisos existents imaginables. Els alumnes són com un lllibre obert i alhora un misteri perque darrera d’aquell pasotisme o d’aquella timidesa hi ha realitats que els profes desconeixem totalment. Hi ha un alumne que sempre estè callat i que treballa al seu ritme i en silenci i un bon dia m’el trobo en un local de concerts on ell toca la guitarra elèctrica. Ves! Quina sorpresa! I aquests dies estem escribint les avaluacions que no son propiament “notes” sino una valoracio de com veiem a l’alumne en el seu desenvolupament escolar. Sembla ser que enguany ja no es poden comentar coses de tipus personal i que nomes s’han de comentar les capacitas intelectuals i d’aprenentage de l’alumne. Ès a dir no es pot dir aquest alumne és una mica gandúl i arriba sempre tard. Només coses que facin referència als estudis, si li falten coneixements en aquest camp o en aquest altre o el que es pitjor; si ha assolit la meta segons el pla del curs especific per cada assignatura. Si jo sóc el pare o la mare dun alumne i em diuen això “ el seu fill ha assolit la meta en anglès.” no m’entero de res. Quina meta? Quin pla? Que m’ho expliquin clarament, en sap o no en sap d’anglès? I en sap molt o en sap nomès poc?? Total un altre desastre. De l’u al deu: un zero.

Feines i feines

Conec una noia peruana que viu a prop de casa. Amb ella, tot i no tenir una amistat profunda comentem a vegades moltes coses dels nostres respectius paisos i els comparem amb aquesta terra d’acollida. Desgraciadament a ella l’aspecte laboral no li ha anat gens bé. No troba feina i les poques coses que li surten son temporals i no gens a l’alçada de la seva formació. Resulta que és enginyera però ningu la vol contractar per a aquests tipus de feina. Gran part del temps s’ha de conformar sent mestressa de casa, cuidant els fills, netejant, rentant roba, fent la compra, cuinant..., siguent totes aquestes, exceptuant estar amb la seva prole, activitats que detesta i que m’ha confessat obertament que les fa perque no es pot permetre contractar servei domèstic. Diu que al Perú tothom té algú a casa que els fa la feina, que del lloc on vé ella, és rara la familia que no té una minyona, una cuinera o una mainadera. A mi, sincerament em sorprèn molt aquesta informació, però no tinc cap raó per dubtar del que diu. Jo creia que el Perú era un pais amb certes dificultats económiques ( per això arriba tanta gent d’allà a Europa, a Espanya per exemple). Després he analitzat una mica més el que ella m’ha explicat i puc entendre que es tracta més aviat d’un país amb realitats socials molt diferenciades. Es a dir: hi ha un segment de la població molt pobre, al llindar de la miseria però no tan nombrós, un altre segment molt ampli amb recursos molt limitats, després hi ha una gran gama de classes mitges on es troba el gruix de la població, a aquestses només afegir-hi una menys significant classe mitja alta i per acabar una altra part més molt minoritaria però que gaudeix d’un estatus econòmic priviligiadament alt.
Els països on la balança social és més desequilibrada acostumen a tenir una tradició de servei domèstic ben instaurada. Als païssos més socialistes es va acabar amb aquesta tradició noucentista, i potser només es manté en altissimes esferes i prou ( la casa reial i para de comptar, a la ex. URSS les families relacionades amb el Kremlin i ara evidentment tots el nous rics de l’era capitalista, o de la nova jungla russa capitalista ¿? ).. Quan els païssos pobres surten de la miseria pauperrima i les families de nivell mig comencen a treure el cap, el primer que fan és contractar una ajuda en les feines de la casa. Això els fa sentir menys desgraciats i que el luxe ha arribat a la seva llar. Aixi va passar a Espanya en acabar-se el franquisme, qualsevol familia que s’ho pogues permetre, deixava les feines domestiques a mans d’una experta de la neteja perque la mare de familia es pogues dedicar a treballar o a acompanyar al seu exitós marit en el seu estatus de “nou ric”.
Aqui a Suècia cadascu es treu la seva propia porqueria, tenir ajuda a la casa, com que pagat en negre no pot ser, resulta molt car i està fins i tot mal vist. És com si un mateix es considerés massa bo per a fer aquesta mena de feina. I al pais de la llei de Jante això no pot ser. Tots som massa iguals. Dexant a part si un es considera superior o no per a fer segons que ( cosa qeu a mi em sembla ridicul , ja que opino que tothom pot fer de tot) El que si que és cert és que amb els horaris del nord es té més temps per a estar a casa i poder-se dedicar a aquestes tasques tan ingrates. També el paper masculí en aquesta empresa és molt més rellevant que els que sol tenir en terres més meridionals. Els homes son autosuficientes perque:
- s’els enseyen les feines de la llar a l’escola, és una assignatura obligatoria per tots els escolars.
- Als 19 anys guitza al cul i fora de casa, a buscar-se la vida , no hi ha mama que els renti la roba.
- Les dones no en deixen passar ni una. Igualtat en tots els sentits. Tanta feina fa a casa l’un com l’altra. (Amb execpcions... ehem).

Total, que en moltes ocasions envejo les meves compatriotes catalanes que tenen un munt d’ajuda en aquest sentit. Algunes tenen mainadera que els cuida la canalla, altres tenen una senyora un cop o dos a la setmana que els fa la neteja general del pis, algunes fins i tot tenen servei les 24 hores del dia, i quasi totes tenen la mare o la sogra que els dona un cop de mà de tant en tant. Jo no tinc ni una cosa ni l’altra i bona falta que em fariaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

Reciclatge

Acabo de tornar de reciclar dos sacs de llaunes i envasos a la botiga d’aqui a sota. Les llaunes i els envasos de begudes de plàstic es tornen i s’en abona el valor. Avui concretament he reciclat 34 corones ( aproximadamemt 3,30 euros). Com que havia de comprar un parell de coses a la botiga, presentant el tiquet de la devolució dels envasos quasi no he hagut de pagar res, (val a dir que només he comprat una baguettte i un paquet de galetes!!).
Gairebé totes les botigues tenen una màquina d’aquestes. És una màquina que té una obertura cilíndrica on s’hi col.loca la llauna o l’ampolla i que fa girar-la fins que en llegeix el codi de barres. En una pantalleta apareix l’import que té i aquest es va sumant a la quantitat reciclada. Quan ja s’hi ha ficat tot el que es vol retornar es prem el botó per a que surti el tiquet i pots passar per caixa a cobrar o a que et descontin l’import de la compra que hagis fet a la botiga.
Aquest sistema és genial pel medi ambient, no només perque s’aprofita al màxim el material que es retorna, sino perque com que cadascun d’aquest envasos té un valor econòmic que es pot recuperar mai es troben llaunes o ampolles tirades o abandonades enlloc.

Språk/Idiomes/languages/

Gràcies a tots pels comentaris del post anterior!!

L’evolució d’en Marcel va molt bé. Comença a fer ús dels seus recursos comunicatius i parloteja com una cotorra repetint alguns sons divertits, alguns identificables i d’altres només extranys i onomatopeics, però a vegades descriptius dels objectes als que es refereix: Brrrrrrrrrr, tata, gurka i klocka!!. Però no és d’en Marcel que penso escriure en tots els meus post d’ençà que ara ja fa un any he sigut mare. No. Només em faltaria avorrir el pocs lectors que tot i la meva baixa productivitat encara de tant en tant em llegeixen!
Aquests darrers dies amb la gratificant trobada d’una altra catalana per aquestes terres nòrdiques on visc, m’ha vingut a la memòria el lloc i la gent amb qui vaig aprendre el suec bàsic amb el que vaig atrevir-me a venir a viure cap aquí ara farà tres anys. Entre el gener de 2004 i el juny de 2006 vaig tenir temps de fer tres cursos de suec al Club Escandinau de Barcelona. Va ser suficient aquesta inversió en temps ( i també en una mica de diners ) per aprendre un nivell de suec que em va permetre sobreviure i aconseguir una feina a Suècia.
La noia que he conegut també està estudiant allà amb les mateixes professores que jo : l’Amanda i la Dea. La feina que es fa desde aquest club és realment importantissima. L’entitat actua com a eix social dels escandinaus que viuen a Barcelona però la tasca més florida, parlant com a ex-alumna, és la dels cursos que fan d’ídiomes nòrdics. No som només les catalanes/catalans que ens hem lligat un escandinau/ava que assistim a aquests cursos. Els estudiants d’Erasmus que volen anar una mica preparats cap a aquest països també s’hi apunten. O fins i tot alguns professionals, empresaris viatgers que veuen la possibilitat d’arrodonir els seus negocis amb quatre nocions bàsiques de suec o danès. Els autòctons del país solen apreciar aquest petits detalls que demostren interés i respecte per les seves llengües i cultures. Per acabar aquest post només és un intent de donar al Club Escandinau el lloc d’honor que es mereix per la gran ajuda que em va ser. El molt que vaig aprendre gràcies a la feina que fan és impagable. Recordo el primer curs, quan el suec s’em feia un idioma dificilíssim i inintel.ligible, sentia parlar altres estudiants més avançats o suecs nadius amb la seva fluidesa i pensava... “no entenc res, podré parlar així algun dia? Seré capaç d’arribar a aquest nivell?”
Doncs bé, encara em queda molt per aprendre... mai s’en sap prou d’aquestes coses però quan miro enrera estic contenta del camí que ja tinc fet.
Bones vacances!!

Aprenent a parlar

Fa molt que no actualitzo. Sóc un desastre. Mentre sóc fora de casa em venen mil idees i mil temes per escriure al meu bloc, però mai les apunto i després s’em obliden com si s’ho endugués el vent.
El vent. Quin vell amic-enemic retrobat cada primavera aqui a la costa del Bàltic!! És un element traidor que quan llueix el sol et fa sortir més nu que vestit i que un cop ets fora es fa notar amb la seva fredor maligna i la seva força de 35 nusos. Uff quina rábia que em fa.

Però no era només d’això que volia escriure avui. Aviat en Marcel farà un any, falta un mes i mig, i encara no arribo a entendre del tot com de depressa passa el temps. Amb una mica de sort a finals d’agost potser que comenci a treballar i a poc a poc començarà una nova rutina. En Marcel passarà més temps amb el seu pare que amb mi i ara que ha començat a tenir certa familiaritat amb el català segurament es desestabilitzarà amb el suec dominant del seu pare i de l’entorn. Quan anem a comprar o a la “guarderia oberta” tothom parla suec, jo em veig obligada a parlar suec amb la gent tot i que procuro dirigir-me a en Marcel en català.
Per ell la situació és normal perque és el que ha viscut sempre fins ara però sóc conscient que els dos sistemes fonètics que està aprenent són més complexos que si no pas es limités a un de sol. Em comença a preocupar la manera com apren a parlar, ara només diu "mama", fa sons i s’expressa amb onomatopeies, que li encanten i el deixen (a ell, i als del voltant) plens de babaies i escupits. Quan comenci a barrejar vocabulari suec i català i gramàtica sueca i catalana pot ser molt divertit d'escoltar i quasi impossible de comprendre. Esperem que tingui prous recursos expressius per fer-se entendre encara que sigui amb mímica i el llenguatge de gestos universal.

Do de llengües

Skavlan és el nom d’un presentador noruec que té un programa a la tele sueca. És un programa d’entrevistes i reuneix en el mateix plató personatges tant diversos i variats com el primer ministre suec, una campiona d’atletisme i un psicòleg americà que basa la seva existència en dir sempre la veritat absoluta, això només per posar un exemple de tres dels convidats que hi havia en la darrera emissió. El curiós del cas és que la televisios sueca ha contractat Skavlan per la seva fabulosa art i técnica en extreure respostes sorprenents als seus convidats. El fet de que no parli suec, no ha suposat cap mena d’obstacle per a la tele estatal sueca, ell intenta a vegades introduir alguna paraula en suec i fa el possible per a no semblar un noruec de “bosc”, és a dir, utilitza un noruec estandar que s’assembla força al suec, malgrat l’accent i l’entonació sigui tota una altra història.
Em va cridar sumament l’atenció fa unes setmanes una situació que es va donar quan al programa es van arribar a partlar tres idiomes alhora en la mateixa conversa.
Entre els convidats al programa hi havia l’actor danès Mads Mikkelssen (conegut per molts papers en películes americanes) que s’expressava correctament en suec, també hi havia el germà d’aquest actor que resulta que és el productor de la seva darrera película, que no parlava més que danès, el presentador parlant noruec i els altres convidats suecs expressant-se en la seva llengua. Paral.lels a les intervencion de tots els qui parlevan altres llengues que no fossin el suec s’anaven llegit els subtítols a la pantalla, però era evident que els contertulians no necessitaven cap traductor perque s’entenien entre ells perfectament. Nomé cal una mica de voluntat per a comunicar-se i a ser entès ja que tots tres idiomes estan emparentats dins la branca escandinava de les llengues anglogermàniques.
Em va venir un flash que em va fer imaginar com seria la situació si fes uns noranta anys que Catalunya i el Euskadi haguessin estat independents ( temps que porta Noruega sense formar part de Suècia, el 1920 es va signar la independència) i les seves llengues fossin respectades i admirades a la resta de la Península Ibèrica. Existiria un programa així a la televisió de Castella? Amb un presentador català que parlés català i que fos subtitolat, i amb un convidat basc que respongués en euskera a les preguntes formulades en català i subtitilabes al castella tant preguntes com respostes per l’audiencia castellana??
Tants anys de domini centralista han fet que aquesta fantasia ja no sigui possible en el futur. També entenc que a Catalunya i al Pais basc seria ridicul subtitular les respostes en castella, però no les respostes en euskera a Catalunya, o les catalanes a Euskadi . És tristissim que formant part de la matixa comunitat estatal desde el ministeri d’educació no es fomenti que a les escoles s’ensenyi una miqueta d’aquests idiomes, euskera i i gallec a Cataluya per exemple i catalá, euskera i gallec a la resta d’Espanya., o català i gallec a Euskadi. La ignorància ens fa més ignorants.

Fredrik Skavlan és el que està dret amb americana negra.

Avergonyida i humiliada damunt la neu

El dilluns quan vaig sortir amb el meu fill a dins el cotxet em va passar una cosa si no inversemblant com a minim curiosa. Feia un dia espèndit, lluia un sol radiant, hi havia uns 8 o 10 graus de temperatura però tot seguia cobert de neu, no com ara que ja s’ha mig fos i hi ha aquell poti-poti fastigós que només embruta. Doncs bé molt a prop de casa hi ha un caminet per a vianants i bicicletes que va entre el bosc i que és molt freqüentat per tota mena de gent. Allà a la cuneta tirada sobre la neu veig una senyora amb l’abric descordat que mig embarbussadament deia alguna cosa. Just al costat a la vora del cami hi havia una bicicleta ben aparcada. Jo que em paro i li demano si es troba bé. El primer que vaig pensar és que tenia un atac d’alguna cosa, de cor, de baixada o pujada de sucre, que sé jo el que em va passar pel cap.
La senyora d’entre uns 70 i/o 80 anys seguia allà estirada i en veure’m em diu: perdó perdò, perdó!
I llavors encara ho vaig entendre menys. Jo m’oferia per ajudar-la i ella em demanava perdó. Allà sobre la neu amb l’abric obert i l’escot ben ventilat la dona de Déu em diu: “Esctic borratxa, i intento arribar a casa. Perdó perdó perdó. Em pots ajudar?Estic borratxa.” anav arepetint.
L’ànima em va caure als peus. De molta gent a vegades m’ho podria pensar però d’una iaia?!!
Li vaig dir que anava amb el cotxet i que no podia estar per ella però que s’assegués al banc que hi havia a 5 metres d’ella que estaria si més no millor. Vaig anar tirant mentre la dona, (per mi ja havia deixat de ser “senyora”), intentava alçar-se del terra amb el seu cos corpulent, i tornava a caure de nou.

Aquest és una gran diferència entre Catalunya i Suècia, a Catalunya les dones que veus, a vegades, tirades pel terra als caixers automàtics o pel carrer són dones alcohòliques, sense sostre, que van vestides amb quatre parracs, sense familia, sense feina persones marginades... aqui pot ser una senyora qualsevol, la veina jubilada, l’avia d’algú, una companya de feina... algú que no està desterrat socialment ( ho està en tot cas per l’alcoholisme però no per altres fets socials). Mai m’hauria imaginat que aquella vella anava pet i s’havia llençat de la bici. per revolcar-se en la neu en el seu atac geriàtric d'embriaguesa.

Noticia bomba

Finalment la familia reial sueca ha emès avui la declaracio on es fa públic que Daniel Westling i la princesa Victoria s’han compromès. Us deixo un link que no té desperdici. La reina Silvia llegeix amb una mini pantalleta sota la taula i Daniel també té una xuleta que l’ajuda. Estan tots molt tibats se salva parcialament la Victoria i el rei perque els altres dos no s’aguanten per enlloc. Ha estat bastant poc natural i gens espontània aquesta declaració. Era molt més salada la que van fer els princeps d’Asturies, la veritat , tot i que no són gens sants d ela meva devoció.
El casament es celebrarà la primavera del proper any. I sembla ser que serà un enorme negoci per la societat sueca que faraà girar milions i milions de “corones” sueques. De les que es posen damunt del cap i de les que es fiquen a les butxaques!
(si mireu el video heu de tenir paciència que primer hi ha un anunci!!)
Avui pensava escriure sobre una altra cosa ue m'ha passat però ho deixo per demà.

112 vs 480

Si no m’equivoco crec que alguna vegada ja he comentat com funciona aquí la baixa de maternitat. El naixement d’un fill dona dret als pares d'un total de 480 dies de baixa per tenir cura d’aquest fill. Els pot utilitzar la mare o el pare, o repartir-se els dies amb 240 cadascu i no han de ser dies seguits, es poden guardar per més endavant i s’han d’haver gastat absan que el fill compleixi sis anys. El fet és que la seguretat social sueca fa que els dies no siguin naturals sino de valor econòmic, això vol dir que si enlloc de rebre els diners de la baixa amb els dies naturals, dius que només vols cobrar una part, pots gaudir de més dies cuidant el fill amb menys diners. Ja sé que sona complicat pero per posar un exemple, la seguretat social et paga per un mes complet 1000 euros , que corresponen a 30 dies, del 480 que tens dret, peró tu pots escollir de cobrar-ne nomes 700 al mes i només has gastat 23 dies de baixa encara que hagis estat a casa un mes, amb lo qual allargues la baixa més temps. S’enten la idea? Em sembla una solució molt bona perque el cost per l’estat és exactament el mateix i en canvi una familia se les pot arreglar més o menys apretant-se el cinturó una miqueta durant una temporada. A Catalunya i a Espanya podrien fer el mateix. Aquestes ridicules 16 setmanes de baixa per maternitat que es concedeixen per naixement ( setze setmanes!!!! No arriben ni als sis mesos que aconsella la Oms per a l’alletament exclusiu!!!) , doncs aquestes 16 setmanes enlloc de ser naturals que fossin econòmiques. Es a dir, que si una dona vol la baixa per maternitat (o un home la de paternitat) i sap que durant aquests 4 mesos acabarà cobrant un total de, posem per exemple 4000 Euros (una xifra rodona per fer el càlcul fàcil), doncs que pogués canviar-ho i dir que aquests 4000 euros els cobrara repartits en 8 mesos, i enlloc de 1000 al mes en cobraria 500. Si són molts menys diners però es podra estar a casa amb el fill vuit mesos enlloc de quatre. A l’Estat no li suposa cap encariment del sistema i a l’empresa tampoc perque si ja ha contractat una suplent per els setze setmanes, l’únic que ha de fer és allargar el contracte de la suplent. A part de millorar les relacions familiars, i airejar les guarderies sobresaturades de nadons, seria una manera d’incentivar i generar més activitat laboral ja que la persona que cobreix la baixa podria treballar alguns mesos més. No sé perque no es fa. Jo creia que els polítics catalans i espanyols estaven al cas de com es feien les coses a altres països, sempre parlant i comparant els models, peró això de la baixa tan llarga a Suècia no ho deuen haver acabat d’entendre, es devien espantar. Polítics catalans i espanyols poseu-vos les piles i inspireu-vos per canviar aquestes vergonyoses setze setmanes, que fan pena.

Foc

Quedo de pedra quan veig les noticies i els terrorífics incendis que estan arrasant Australia. Sempre he associat els incendis al clima càlid, causats per la sequera, per cables elèctrics guspirejants o per la mala folla d’alguns imbècils que tècnicament s’anomenen piròmans. La meva sorpresa va ser quan vaig descobrir que a Suècia també hi ha moltíssims incendis però en aquest cas no al bosc sino a les poblacions, a les cases de la gent. I si em poso a valorar-ho no sé què és pitjor si perdre la natura o posar en risc vides humanes... Tot és prou horrible. Els incendis aquí però tenen unes dates determinades on arriben a ser realment nombrosos. El periode d’advent i l’época de Nadal és quan els bombers es veuen obligats a fer mes sortides. Segurament molts de vosaltres ja us heu imaginat perque. Doncs sí, les espelmetes de decoració, que la gent encen a tot arreu per a fer una ambient acollidor en aquests mesos de foscor hivernal. I és que ben mirat són agradables les espelmetes, jo les trobo boniques i fan “caliu” però el que em posa molt nerviosa és quan una persona s’en va de l’habitació i deixa les espelmes enceses, ni que sigui per un instant. I acostumo a veure-ho tot sovint entre els suecs. Llavors no m’extranyo que cada dos per tres als diaris surtin noticies de cases cremades, empreses incendiades, escoles, botigues... i de tant en tant amb la desgràcia d’alguna pèrdua humana també. Jo ho culpo a l'obstinada mentalitat nórdica que encara que alguna costum sigui marcadament perillosa si els segueix semblant agradable és impossible de fer-los canviar de parer. El tema d'Australia però té una altra causa i un altre resultat. Aqui sí que arar ja no hi ha res a fer.

Pizza

Abans de tenir qualsevol mena de contacte amb Escandinavia jo ignorava completament el fenòmen nòrdic de la Pizza. I molts que em llegeixin faran una expressió a la cara que sera com un gran interrogant "I aquesta que diu ara???"
Els suecs mengen tones de pizza. Normalment preparada als restaurants que tenen els immigrants, solen ser grecs, libanesos, sirians, o de qualsevol país de la riba oriental mediterránia, però dificilment són italians malgrat els noms dels restaurants i de les seves pizzes indiquin el contrari. Suecia esta farcida de pizzeries. Pizzeries on es pot menjar i sobretot on es va a buscar la pizza per endur-se-la a casa. A les ciutats petites que el pizzero et porti la pizza a casa no és tan popular, ( val a dir que ni amb moto ni sense perque la moto aqui té els dies comptats, fa massa fred...) però suposo que a Estocolm i a les grans ciutats deu ser més normal.
Per mi la pizza era i és italiana, en el seu origen com a mínim i la fama que té com a la de més qualitat i la més autèntica. Va ser una revolució personal acceptar que la pizza sueca podia fer la competència a la pizza italiana , però a poc a poc m’hi vaig acostumant.
Un fet diferencial entre dos tipus de pizza és l’obscenitat de la desmesura de la pizza sueca i els ingredients extremadament calòrics que acostumen a vestir-la. L’altre dia vaig calcular el diametre de la pizza que vam menjar, i feia 35 cm. 35 cm!!!! Sortia un centímetre i mig del plat més gran que tinc a casa!!! I és que mai me l’acabo, sempre la tallo en quatre quarts i el tercer o quart quart es queda per més tard o per l’endemà. I pel que fa als ingredients... carn de kebab, salsa bearnesa, carn picada, platan, curry i coses més extranyes. Jo no surto de les pizzes més clàssiques: tomàquet, formatge i alguna olivota perduda. Abans m’agradava amb pernil però el pernil rosa fluorescent que té tirada aqui no em fa gens el pes.
Suposo que sóc massa llepafils. Tot és qüestió de gustos.

De nadons

Torno a estar aquí, no sé si tornaré a tenir la freqüència desitjada pero la voluntat de reenganxar el blog és més forta que mai. En Marcel ja té sisc mesos. És un nen rodonet rodonet, com un butifarró, pesa molt i es clar encara no camina, només fa intents de trasllat que són de moment poc efectius .. i la meva esquena s’en ressent.. Ai.
Hem estat fora durant deu dies a la meva boirosa terra catalana, i hem tornat tots tres ben refredats. No sé si és la humitat d’allà que ens ha agafat desprevinguts o és que ens ho han encomanat tots els familiars que també estaven griposos. L’estada ha sigut molt plaent, com sempre i aquesta vegada més cómode que quan, atrevida de mi, vaig viatjar sola amb el petitó que només tenia quatre mesos. (però s’ha de dir que m’en vaig sortir prou bé!!, ole a la dona moderna!)
D’aquí a un parell de setmanes tindrem visita de Catalunya del meu germà petit. Em fa molta il.lusió, a veuere si el clima es comporta i ens ofereix una bona nevada per fer els honors al convidat.
I ara us volia escriure sobre una curiositat que les mares viatgeres em podran confirmar. Quan vaig començar a comprar cosetes per en Marcel, roba de nadó per les primeres setmanes em vaig trobar que aqui a Suecia gairebé tot era del mateix estil. Roba molt esportiva i extremadament diferenciada la robeta de nen de la robeta de nena. La roba pels nens bebes de dies (talla 50, que vol dir 50cm o sigui acabats de néixer) era tota molt esportiva, de colors forts, molt com de vailet, vailet. Per altra banda la roba de nena era tota de color rosa també força cómode amb generes suaus però no massa enfarfagada, potser només amb algun detallet o algun llaç. De fet jo em mirava més la roba de nens pero tenia tendencia a enyorar els detallets monos i més tendres pensant en un recent nascut i quan creia que trobava alguna cosa així resultava que només era per nenes. A Catalunya la moda de nadons continua sent força tradicional, amb llacets, puntes, fineses i com diuen aquí “lul-lul”, és a dir “moneries”. I si no fos perque a Catalaunya, incomprensiblement, encara hi ha molta gent que trepana les orelles a les que neixen sense pito, serien iguals els nadons nens que les nenes, amb les seves robes celestials, impolutes, formoses i festives.