Conec una noia peruana que viu a prop de casa. Amb ella, tot i no tenir una amistat profunda comentem a vegades moltes coses dels nostres respectius paisos i els comparem amb aquesta terra d’acollida. Desgraciadament a ella l’aspecte laboral no li ha anat gens bé. No troba feina i les poques coses que li surten son temporals i no gens a l’alçada de la seva formació. Resulta que és enginyera però ningu la vol contractar per a aquests tipus de feina. Gran part del temps s’ha de conformar sent mestressa de casa, cuidant els fills, netejant, rentant roba, fent la compra, cuinant..., siguent totes aquestes, exceptuant estar amb la seva prole, activitats que detesta i que m’ha confessat obertament que les fa perque no es pot permetre contractar servei domèstic. Diu que al Perú tothom té algú a casa que els fa la feina, que del lloc on vé ella, és rara la familia que no té una minyona, una cuinera o una mainadera. A mi, sincerament em sorprèn molt aquesta informació, però no tinc cap raó per dubtar del que diu. Jo creia que el Perú era un pais amb certes dificultats económiques ( per això arriba tanta gent d’allà a Europa, a Espanya per exemple). Després he analitzat una mica més el que ella m’ha explicat i puc entendre que es tracta més aviat d’un país amb realitats socials molt diferenciades. Es a dir: hi ha un segment de la població molt pobre, al llindar de la miseria però no tan nombrós, un altre segment molt ampli amb recursos molt limitats, després hi ha una gran gama de classes mitges on es troba el gruix de la població, a aquestses només afegir-hi una menys significant classe mitja alta i per acabar una altra part més molt minoritaria però que gaudeix d’un estatus econòmic priviligiadament alt.Els països on la balança social és més desequilibrada acostumen a tenir una tradició de servei domèstic ben instaurada. Als païssos més socialistes es va acabar amb aquesta tradició noucentista, i potser només es manté en altissimes esferes i prou ( la casa reial i para de comptar, a la ex. URSS les families relacionades amb el Kremlin i ara evidentment tots el nous rics de l’era capitalista, o de la nova jungla russa capitalista ¿? ).. Quan els païssos pobres surten de la miseria pauperrima i les families de nivell mig comencen a treure el cap, el primer que fan és contractar una ajuda en les feines de la casa. Això els fa sentir menys desgraciats i que el luxe ha arribat a la seva llar. Aixi va passar a Espanya en acabar-se el franquisme, qualsevol familia que s’ho pogues permetre, deixava les feines domestiques a mans d’una experta de la neteja perque la mare de familia es pogues dedicar a treballar o a acompanyar al seu exitós marit en el seu estatus de “nou ric”.
Aqui a Suècia cadascu es treu la seva propia porqueria, tenir ajuda a la casa, com que pagat en negre no pot ser, resulta molt car i està fins i tot mal vist. És com si un mateix es considerés massa bo per a fer aquesta mena de feina. I al pais de la llei de Jante això no pot ser. Tots som massa iguals. Dexant a part si un es considera superior o no per a fer segons que ( cosa qeu a mi em sembla ridicul , ja que opino que tothom pot fer de tot) El que si que és cert és que amb els horaris del nord es té més temps per a estar a casa i poder-se dedicar a aquestes tasques tan ingrates. També el paper masculí en aquesta empresa és molt més rellevant que els que sol tenir en terres més meridionals. Els homes son autosuficientes perque:
- s’els enseyen les feines de la llar a l’escola, és una assignatura obligatoria per tots els escolars.
- Als 19 anys guitza al cul i fora de casa, a buscar-se la vida , no hi ha mama que els renti la roba.
- Les dones no en deixen passar ni una. Igualtat en tots els sentits. Tanta feina fa a casa l’un com l’altra. (Amb execpcions... ehem).
Total, que en moltes ocasions envejo les meves compatriotes catalanes que tenen un munt d’ajuda en aquest sentit. Algunes tenen mainadera que els cuida la canalla, altres tenen una senyora un cop o dos a la setmana que els fa la neteja general del pis, algunes fins i tot tenen servei les 24 hores del dia, i quasi totes tenen la mare o la sogra que els dona un cop de mà de tant en tant. Jo no tinc ni una cosa ni l’altra i bona falta que em fariaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!
