dissabte, 17 de gener del 2009

Pizza

Abans de tenir qualsevol mena de contacte amb Escandinavia jo ignorava completament el fenòmen nòrdic de la Pizza. I molts que em llegeixin faran una expressió a la cara que sera com un gran interrogant "I aquesta que diu ara???"
Els suecs mengen tones de pizza. Normalment preparada als restaurants que tenen els immigrants, solen ser grecs, libanesos, sirians, o de qualsevol país de la riba oriental mediterránia, però dificilment són italians malgrat els noms dels restaurants i de les seves pizzes indiquin el contrari. Suecia esta farcida de pizzeries. Pizzeries on es pot menjar i sobretot on es va a buscar la pizza per endur-se-la a casa. A les ciutats petites que el pizzero et porti la pizza a casa no és tan popular, ( val a dir que ni amb moto ni sense perque la moto aqui té els dies comptats, fa massa fred...) però suposo que a Estocolm i a les grans ciutats deu ser més normal.
Per mi la pizza era i és italiana, en el seu origen com a mínim i la fama que té com a la de més qualitat i la més autèntica. Va ser una revolució personal acceptar que la pizza sueca podia fer la competència a la pizza italiana , però a poc a poc m’hi vaig acostumant.
Un fet diferencial entre dos tipus de pizza és l’obscenitat de la desmesura de la pizza sueca i els ingredients extremadament calòrics que acostumen a vestir-la. L’altre dia vaig calcular el diametre de la pizza que vam menjar, i feia 35 cm. 35 cm!!!! Sortia un centímetre i mig del plat més gran que tinc a casa!!! I és que mai me l’acabo, sempre la tallo en quatre quarts i el tercer o quart quart es queda per més tard o per l’endemà. I pel que fa als ingredients... carn de kebab, salsa bearnesa, carn picada, platan, curry i coses més extranyes. Jo no surto de les pizzes més clàssiques: tomàquet, formatge i alguna olivota perduda. Abans m’agradava amb pernil però el pernil rosa fluorescent que té tirada aqui no em fa gens el pes.
Suposo que sóc massa llepafils. Tot és qüestió de gustos.

dimarts, 13 de gener del 2009

De nadons

Torno a estar aquí, no sé si tornaré a tenir la freqüència desitjada pero la voluntat de reenganxar el blog és més forta que mai. En Marcel ja té sisc mesos. És un nen rodonet rodonet, com un butifarró, pesa molt i es clar encara no camina, només fa intents de trasllat que són de moment poc efectius .. i la meva esquena s’en ressent.. Ai.
Hem estat fora durant deu dies a la meva boirosa terra catalana, i hem tornat tots tres ben refredats. No sé si és la humitat d’allà que ens ha agafat desprevinguts o és que ens ho han encomanat tots els familiars que també estaven griposos. L’estada ha sigut molt plaent, com sempre i aquesta vegada més cómode que quan, atrevida de mi, vaig viatjar sola amb el petitó que només tenia quatre mesos. (però s’ha de dir que m’en vaig sortir prou bé!!, ole a la dona moderna!)
D’aquí a un parell de setmanes tindrem visita de Catalunya del meu germà petit. Em fa molta il.lusió, a veuere si el clima es comporta i ens ofereix una bona nevada per fer els honors al convidat.
I ara us volia escriure sobre una curiositat que les mares viatgeres em podran confirmar. Quan vaig començar a comprar cosetes per en Marcel, roba de nadó per les primeres setmanes em vaig trobar que aqui a Suecia gairebé tot era del mateix estil. Roba molt esportiva i extremadament diferenciada la robeta de nen de la robeta de nena. La roba pels nens bebes de dies (talla 50, que vol dir 50cm o sigui acabats de néixer) era tota molt esportiva, de colors forts, molt com de vailet, vailet. Per altra banda la roba de nena era tota de color rosa també força cómode amb generes suaus però no massa enfarfagada, potser només amb algun detallet o algun llaç. De fet jo em mirava més la roba de nens pero tenia tendencia a enyorar els detallets monos i més tendres pensant en un recent nascut i quan creia que trobava alguna cosa així resultava que només era per nenes. A Catalunya la moda de nadons continua sent força tradicional, amb llacets, puntes, fineses i com diuen aquí “lul-lul”, és a dir “moneries”. I si no fos perque a Catalaunya, incomprensiblement, encara hi ha molta gent que trepana les orelles a les que neixen sense pito, serien iguals els nadons nens que les nenes, amb les seves robes celestials, impolutes, formoses i festives.