Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bloc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bloc. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 d’agost del 2011

Llistes

Quan tenia trenta anys m'encantava fer llistes. Avui n'he trobat una amb les coses que m'agradaven molt en aquell moment. M'ha fet gracia comprovar que encara avui m'agraden les mateixes coses però que per circumstàncies de la vida o per deixadesa meva n'he abandonat algunes. Aquí van:
John Dowland
Madredeus
L'enfant sauvage de Truffaut
Sense and sensibility
Les amants du pont neuf
Amalia Rodrigues
Carla Bruni
el praliné Gianduja
el vi del Priorat
el vi de Sauternes
el pefum Angel de T. Mugler
Eau d'Orlane
Cafe amb llet al matí
pintar-me els llavis
roba interior amb brodats
que em facin la manicura
infusions de tota mena
fer pastis de xocolata
convidar les amigues a sopar
les sesions de riures compulsius a la feina
els cineforums
els silenci de la illa de Capri
Shakespeare
Winona Ryder
Frida Kahlo
Benozzo Gozzoli
Wei Hui
Les dones completes de Germaine Geer
la sensualitat més que la sexualitat
Sexe apassionat més que sexe pur i dur
amor amb bogeria
Indiferencia enlloc d'odi
el poder
equivocar-me a no fer res
mirar-me al mirall
ballar sola a casa
Tamariu
el cant dels ocells
el meu mar mediterrani

dilluns, 21 de març del 2011

En Joan petit quan balla i Amèrica

El dissabte passat va venir a casa una amiga americana que viu a Suècia. Ella és de California i allà va aprendre l'espanyol perque hi ha una comunitat mexicana molt gran i molt arrelada a la història de California. La meva sorpresa va estar quan em vaig posar a cantar la cançó tradicional catalana d'"En Joan petit quan balla" i ella la va reconèixer automaticament i la cantava en castellà "Juanito cuando baila..." amb la mateixa melodia i tota la pesca del dit, la mà, el colze etc... Vaig quedar tan parada quequasi no sabia reaccionar. M'extranyava que una americana conegués una cançó tan nostra. Em va dir que era una cançó que la canta la comunitat hispana a la canalla a California i que creia que venia de Mèxic. Potser una altra raó per evidenciar la gran petja catalana en la història d'Amèrica ...?

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Dret a escollir

Aquest és el meu blog, i aquí hi explico el que a mi em dona la gana. Jo no sóc el que escric aquí. Només una petita part de mi, i a vegades ni tan sols real. El que es llegeix de mi no és de mi. El blog l’utilitzo per a escriure, com a eina per mi, gairebé com a terapia, i per expressar coses que no podria expressar d’una altra manera. No puc dir-li a la cara del meu ex que em repugna la seva conducta. Però ho puc escriure aqui. No puc dir-li al meu fill que em sap greu haver triat un pare que no es mereix. Però ho puc escriure aqui, i si ho llegiu i no us agrada, doncs , no ho lamento perque de totes maneres no ho escric perque agradi a algú.
Aquest dies estic pensant en com puc enfocar el rumb de la meva vida. Encara no he decidit què faré, de moment deixo que el temps i i els pensaments es vagin posant al seu lloc, caient cap a alguna banda pel seu propi pes, i que siguin les coses que em parlin a mi més que no pas prendre determinacions agoserades massa depressa. Però... jo què vull realment? He de pensar sempre en els altres i deixar constantment de banda els meus desitjos?
Estic una mica farta de ser sempre jo la qui es sacrifica per tot. De no ser una mica egoista i per alguna vegada pensar en mi en primer lloc i els altres ja s’espabilaran. Quan viviem junts, jo em quedava a casa cuidant en Marcel quan ell sortia als seus concerts i a les seves farres d’empresa. Cuinava els plats que savia que a a ell li agradaven i amb els que no em posaria problemes ni mala cara. M’empassava pel.lícules dolentíssimes només per que estigués content, o per evitar discutir sobre una cosa que jo considerava una fotesa. Suportava música a tot volum i no es podia ni parlar. Em resignava a passar caps de setmana sense veure a ningú, fent vida casolana i solitaria i molt poc acord a la meva manera de ser. I sense negociar, només perque era així i ja està. Em conformava.
Hi ha moltes coses que no ens permeten la possibilitat de decidir: quan ens morirem, si ens posarem malalts aquest hivern, si plourà el proper cap de semana, si la casa es vendrà aviat... Ai la casa! Milers de coses s’escapen de les nostres pobres capacitats de predicció i d’elecció . Però moltes altres coses, coses petites o grans , si que les podem escollir nosaltres mateixos. I amb elles , a poc a poc, penso reprendre el timó d’aquest vaixell.

dissabte, 16 de maig del 2009

Aprenent a parlar

Fa molt que no actualitzo. Sóc un desastre. Mentre sóc fora de casa em venen mil idees i mil temes per escriure al meu bloc, però mai les apunto i després s’em obliden com si s’ho endugués el vent.
El vent. Quin vell amic-enemic retrobat cada primavera aqui a la costa del Bàltic!! És un element traidor que quan llueix el sol et fa sortir més nu que vestit i que un cop ets fora es fa notar amb la seva fredor maligna i la seva força de 35 nusos. Uff quina rábia que em fa.

Però no era només d’això que volia escriure avui. Aviat en Marcel farà un any, falta un mes i mig, i encara no arribo a entendre del tot com de depressa passa el temps. Amb una mica de sort a finals d’agost potser que comenci a treballar i a poc a poc començarà una nova rutina. En Marcel passarà més temps amb el seu pare que amb mi i ara que ha començat a tenir certa familiaritat amb el català segurament es desestabilitzarà amb el suec dominant del seu pare i de l’entorn. Quan anem a comprar o a la “guarderia oberta” tothom parla suec, jo em veig obligada a parlar suec amb la gent tot i que procuro dirigir-me a en Marcel en català.
Per ell la situació és normal perque és el que ha viscut sempre fins ara però sóc conscient que els dos sistemes fonètics que està aprenent són més complexos que si no pas es limités a un de sol. Em comença a preocupar la manera com apren a parlar, ara només diu "mama", fa sons i s’expressa amb onomatopeies, que li encanten i el deixen (a ell, i als del voltant) plens de babaies i escupits. Quan comenci a barrejar vocabulari suec i català i gramàtica sueca i catalana pot ser molt divertit d'escoltar i quasi impossible de comprendre. Esperem que tingui prous recursos expressius per fer-se entendre encara que sigui amb mímica i el llenguatge de gestos universal.

dimarts, 10 de març del 2009

Do de llengües

Skavlan és el nom d’un presentador noruec que té un programa a la tele sueca. És un programa d’entrevistes i reuneix en el mateix plató personatges tant diversos i variats com el primer ministre suec, una campiona d’atletisme i un psicòleg americà que basa la seva existència en dir sempre la veritat absoluta, això només per posar un exemple de tres dels convidats que hi havia en la darrera emissió. El curiós del cas és que la televisios sueca ha contractat Skavlan per la seva fabulosa art i técnica en extreure respostes sorprenents als seus convidats. El fet de que no parli suec, no ha suposat cap mena d’obstacle per a la tele estatal sueca, ell intenta a vegades introduir alguna paraula en suec i fa el possible per a no semblar un noruec de “bosc”, és a dir, utilitza un noruec estandar que s’assembla força al suec, malgrat l’accent i l’entonació sigui tota una altra història.
Em va cridar sumament l’atenció fa unes setmanes una situació que es va donar quan al programa es van arribar a partlar tres idiomes alhora en la mateixa conversa.
Entre els convidats al programa hi havia l’actor danès Mads Mikkelssen (conegut per molts papers en películes americanes) que s’expressava correctament en suec, també hi havia el germà d’aquest actor que resulta que és el productor de la seva darrera película, que no parlava més que danès, el presentador parlant noruec i els altres convidats suecs expressant-se en la seva llengua. Paral.lels a les intervencion de tots els qui parlevan altres llengues que no fossin el suec s’anaven llegit els subtítols a la pantalla, però era evident que els contertulians no necessitaven cap traductor perque s’entenien entre ells perfectament. Nomé cal una mica de voluntat per a comunicar-se i a ser entès ja que tots tres idiomes estan emparentats dins la branca escandinava de les llengues anglogermàniques.
Em va venir un flash que em va fer imaginar com seria la situació si fes uns noranta anys que Catalunya i el Euskadi haguessin estat independents ( temps que porta Noruega sense formar part de Suècia, el 1920 es va signar la independència) i les seves llengues fossin respectades i admirades a la resta de la Península Ibèrica. Existiria un programa així a la televisió de Castella? Amb un presentador català que parlés català i que fos subtitolat, i amb un convidat basc que respongués en euskera a les preguntes formulades en català i subtitilabes al castella tant preguntes com respostes per l’audiencia castellana??
Tants anys de domini centralista han fet que aquesta fantasia ja no sigui possible en el futur. També entenc que a Catalunya i al Pais basc seria ridicul subtitular les respostes en castella, però no les respostes en euskera a Catalunya, o les catalanes a Euskadi . És tristissim que formant part de la matixa comunitat estatal desde el ministeri d’educació no es fomenti que a les escoles s’ensenyi una miqueta d’aquests idiomes, euskera i i gallec a Cataluya per exemple i catalá, euskera i gallec a la resta d’Espanya., o català i gallec a Euskadi. La ignorància ens fa més ignorants.
Fredrik Skavlan és el que està dret amb americana negra.

divendres, 23 de maig del 2008

Yoani Sánchez

Darrerament he descobert un blog molt interessant. Fa uns quants dies fent un treball per la universitat buscava informació sobre l’actualitat cubana, i em vaig adonar de la quantitat de gent que escriu desde l’illa però sobretot desde fora ja que hi ha molts més mitjans tecnològics per fer-ho que no pas desde l’interior. Vaig anar a parar al bloc d’aquesta noia, i després vaig descobrir que la revista Time la va nomenar “una de les cent persones persones de la revista Time de l’any 2008” en la categoria de heois i pioners. El motiu: la lluita diaria desde Cuba que fa a través del seu blog. Sí, ella és una de les que s'atreveixen a dir el que pensa obertament de la seva situació personal i del què passa al seu entorn. Si teniu temps i/o curiositat per com van les coses pels qui viuen allà ( no pels turistes! ) us recomano que hi doneu una ullada. El blog està molt ben escrit i enganxa per la seva simplicitat i precisió a l’hora d’ilustrar una realitat més que vergonyosa. Sense ficar-me en política ni en ideologies varies, és llastimós que la gent d’un país tan excepcionalmemt ric en recursos (humans, naturals i agricoles) s’hagi de veure passant fam.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Ser o no ser ... català/na

Com que alguns heu escrit comentaris molt llargs en lloc d'escriure un comentari faig un nou post amb el que se m'ha acudit sobre el tema. Estic d’acord en moltes coses que dieu tant l'Anna com el Barrufet, per exemple que de llengua pròpia només n’hi ha una i que d’identitat també. Però el fet d’ignorar que entre Catalunya i Espanya no no hi ha res en comú, no em sembla tant evident. Desde l’estranger es veu un català molt més semblant a un espanyol no català que a quelsevol altre nacionalitat. I si no mireu com de similar és la societat catalana amb la societat espanyola no catalana. És el mateix estil de vida, la mateixa manera de pensar, el mateix tipus de menjar, d’horaris, d’organització familiar, gairebe de costums i tot. Som idèntics als espanyols en moltes coses. I en moltes coses també som molt semblants als habitants d’Amèrica llatina. Per exemple capacitat d’improvitzar, tenim families molt extenses, els joves que no acaben de marxar de casa, la vida gira a l’entorn dels àpats, individualisme: cadascú s’ha d’espavilar perque el govern no t’arreglarà la vida ( cosa que en molts altres llocs sí). Necessitat de comunicació i d’assertiment, a vegades no deixem acabar la frase a l’altre persona i li acabem nosaltres per “simpatia”, a les cultures nòrdiques això no es fa, fins i tot és de mala educació. Som fruit d'una meitat del pais rural i una altra meitat urbana amb molt de pes. Tenim una llarga tradició antiga que identifica el nostre pas per la història. Molts països són completament nous i no tenen una identitat històrica com nosaltres. Els americans (USA) per exemple la meitat dels ciutadans no saben o no volen saber d’on venen.
Pero jo volia trobar entre els lectors algunes idees que puguessin evidenciar què és el que fa ser català.
Haver nascut a Catalunya?
Parlar la llengua? em semblen coses molt accidentals. Un pot aprendre la llengua i no ser català i nèixer a Catalunya i no sentir-se gens català.
Però un individu que quan es fora de Catalunya sent parlar el català i automaticament se li desperta el sentit de pertanyer a aquell lloc, d’identitat… aquell potser és català.
Un fanàtic dels bolets, més de collir-los que de menjar-los, una persona que compren de manera natural l’escatologia de les festes de Nadal amb el seu caganer i el fer cagar el tió (això és una cosa que no compartim amb tot Espanya ni amb cap altre grup del món em sembla!). El que tan aviat és la persona mes assenyada del món com la mes arrauxada. El català de ciutat: l’home de seny, la dona assenyada ( que vol quedar sempre bé...), o el català de poble una mica atramuntanat o una mica beneita. Penso que som el poble per excelència que inclou aquests dos paràmetres del mediterrani: la serenor i la bogeria. L’equilibri i el caos. La raó i el sentiment descontrolat. Som la gent que en la vida barreja aquestes dues contradiccions i ens n’en sortim prou bé d’una combinació tan excèntrica.
Dali, Miró, Papasseit, Espriu, Pau Casals, Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Casasses... només per posar quatre exemples dels grans. Però n’hi ha molts més, de menys famosos els que cada dia fan de la seva vida una obra d’art a la catalana combinant aquests dos extrems que sonen tan tòpics però que jo penso que són tan veritat. El Barrufet n’és un exemple, escriu i pensa de manera ordenada i metòdica pero quan les deixa anar de grosses i divertides pot semblar un brau enfurismat o trastocat sense control de les seves emocions.
M’encanta pertànyer a un poble com aquest!

dissabte, 5 d’abril del 2008

Què vol dir ser català?

Quines són les coses que ens identifiquen? Què és el que podria ser inclòs en un suposat “univers català”?
Em faig aquetsa pregunta arrel del curs d’espanyol que faig a la universitat sueca on estem fent un debat sobre el “mundo hispánico” i intentem esbrinar què hauria de saber tothom que estudia espanyol sobre aquest suposat “món hispànic” si és que existeix. És molt interessant el que opinen els espanyols, els suecs o els llationamericans. Hi ha gent de molts països diferents que participen en aquest curs i és divertit llegir les seves opinions.
El que sol dir la majoria és que és la llengua castellana que uneix aquest concepte sota un mateix paraigües. I els llocs del món que tenen l’espanyol com a idioma comparteixen no només l’idioma en si com a eina de comunicació sino tambe com a forma de pensament, una manera de fer i un mateix tarannà. Això fa que el món es vegi d’una manera especial que no es veu si es parla japonès, anglès o l’inuktitut. Per exemple les persones que dominen molt bé diversos idiomes, estructuren el pensament d’una manera diferent quan pensen en cadascún d’aquells idiomes que dominen. És com si adoptessin una identitat diferent, es posen un vestit mental del francès, del rus o de l’espanyol. A mi em passa això. Parlo cinc llengues amb les que puc tenir converses i puc llegir revistes i diaris, (tot i que alguna ultimament la tinc mig rovellada per falta de pràctica, ja que aqui no tinc gent amb qui pugui parlar francès per exemple i quan em trobo algu, em costa fer la immerssio directa al francès i em surten paraules sueques entremig de les frases. Llavors barrejo el meu “pensament en francès” amb termes purament suecs). És molt estrany però així funciona. Quan parlo en anglès faig servir conceptes que en català serien dificils de traduir, es podrien explicar però l’explicació seria tant llarga que caldria fer servir altres termes molt més adecuats que els termes anglesos. El mateix en suec es clar hi ha coses que només existeixen aquí i que entre suecoparlants automaticament s’identifiquen, explicar-ho en català seria fer un munt d’aclariments previs.
Pero tornant al món hispànic, molta gent parla de que si un estudia espanyol cal conèixer certs personatges, artistes, músics, escriptors, monuments, fets històrics, en definitiva un cúmul d’elements culturals comuns entre la gent que pertany al món hispànic. Jo no sé fins a quin punt això es necessari perque per exemple, la majora d’espanyols, incloc aqui els espanyols de Catalunya, saben què és la Feria de Abril o Les Falles. Tant l’un com l’altre són un fet cultural que a Espanya tothom coneix, de d’un senyor d’Elx, fins a un de La Corunya, passant per la iaia de La Garriga fins al cambrer de Zarautz, però si li dius a un mexicà, a un cubà o a un argentí que vas a la Feria de Abril, o que t’en vas a Les Falles, potser no sabrà ni on és ni en què consisteix, i li hauràs de detallar. A nosaltres automaticament ens ve la imatge de Sevilla, amb les casetes, el vinito, les tapes i les senyores vestides de sevillanes dalt d’un cavall. El mateix passa amb personatges tant importanta al món llatinoamericà com Simon Bolivar, què en sabem els penínsulars d’aquest revolucionari llibertador que és aclamat a tot el continent com el pare de la independència d’Amèrica llatina? Res. A les escoles d’Espanya ni s’el cita. I el mateix passa amb algunes especialitats gastronòmiques o amb música. En molts casos estem completament desconectats i l’unic que ens arriba són els tòpics més tòpics i encara.
Potser ara amb la immigració Espanya serà una mica més oberta a conèixer aquesta part cultural conectada amb el mon hispànic, però tinc certes reserves ja que l’espanyol “tipic” és encara molt tancat a acceptar coses que vinguin de llocs estereotipats com a inferiors (estereotips fruit de la seva ment corcada i estreta). I els “reguetoneros” no són ben vistos pels quillos, tot i que són exactament la mateixa mena de gent... que ningú s’enfadi lo meu es ironia subtil. Jo penso que fins tot dels quillos i dels reguetoneros s’en poden aprendre coses.. ¿sí??
Acabo per avui amb el meu rotllo, i ho faig amb el títol del post. Què hauria de saber tota persona que estudia català, no només sobre la nostra llengua, sino també d’aquest suposat univers català? Quines coses, quines personalitats, quins fets històrics, o quins llocs? Que és el que ens fa ser catalans i no una altra cosa?

diumenge, 16 de desembre del 2007

Premi

He rebut el premi al bloc solidari. M’ha fet molt gràcia perque és la primera vegada que rebo algun cosa pel fet de tenir bloc. I sobretot venint d'un blocaire de renom que respecto enormement per la seva gran capacitat! He tingut la sort de ser distingida per Eduard Balsebre a través del seu blog de viatges.
El Premi al blog solidari consisteix en el següent: «es tracta de que cada premiat distingeix set blocaires que comparteixen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir.»

Els blocs que jo he escollit per al Premi al bloc solidari són:

1.- http://nande-ya-nen.blogspot.com/ per la seva implacable sinceritat, el seu punt de vista agut, d'observador guiat per la finesa, el seu sentit de l’humor i les seves reflexions particulars.

2.- http://castany.bloc.cat/ un home de seny que es fixa en els petits detalls. Un bloc que toca de peus a terra i que analitza les coses que passen al seu voltant. I per una altra rao que em guardo per mi.

3.- http://en27m2.blogspot.com/ Per la seva gràcia en explicar coses petites de la seva quotidianitat i per la savia filosofia de prendre’s amb humor les coses que no sempre són tan positives com voldriem.

4.- http://www.emigrantesindestino.com/ Un bloc que fa somniar que ens trasllada a llocs inimaginbles amb experiències comentades i viscudes en primer persona. Un bloc que fa de bon llegir i on s’aprèn molt.

5.- http://viureaestocolm.bloc.cat/ Una altra catalana que porta més temps que jo visquent Suècia. Mare de dues nenes que batalla amb el dia a dia i amb els contrastos d’ una societat diferent a la catalana. Premiada per compartir les seves vivències desde un punt de vist femení, madur i intel.ligent.

6.- http://www.diluvi.com/ es el bloc de l’Anna I l’Adrià. Una parella mestissa entre el mediterràni i escandinàvia. Expliquen retalls de la seva vida, curiositats que senten, viatges, gstronomia entre altres coses... la seva frescura es mereix aquest premi.

7.- http://culturaescandinava.blogspot.com/ Bloc que he descobert recentment però com a bona resident a Suècia m’incumbeix i m’interessa. Té premi per la recerca i el treball realitzat fins ara.

Enhorabona i moltes felicitats a tots.
Ja sabeu que ara us toca vosaltres premiar set blocs que considereu que segueixen el propòsit del premi al bloc solidari. Sort amb la sel.lecció!!.