Les tietes

Les ties de la meva mare eren tres germanes, dues de solteres i una de vidua, tenien totes més de vuitanta anys i la que viu encara és la més gran de totes tres: noranta cinc i ferma com una roca! Tota la vida havien estat juntes, però ultimament sembla que el destí ha fet que la més velleta s’hagi hagut de quedar sola. Ara ja no són el trio de les tietes, ni el duo...
Les tietes han estat unes dones curioses i venerables. Presents a totes les festes familiars amb les millors gales i volent participar en tot. Amb mi sempre han estat carinyoses i jo les he tractat amb suavitat i respecte. La meva mare diu que de carinyoses ho han sigut més ara de grans que quan eren joves. El seu tema preferit de tota la vida ha estat la política, i les he vist en discussions enceses defensant les seves idees de manera quasi temible. Són catalanes “i de poble” de tota la vida i amb cognoms de nissaga d’alló més catalana fins a la mèdula però casumlolla, en questió de política són d’Ultra Dreta Espanyolista. Com hi ha món!
Admirables.
No hi ha cap explicació lògica per entendre d’on vé la seva tendència si no és perque eren molt de missa i perque van passar la guerra civil amb moltes pors i amb molta gana i presenciant crims horribles comesos pels de l’altra bàndol (El seu altre bàndol, no el meu). Riques no ho eren pas llavors. I se suposa que ignoraven de manera voluntaria els crims comesos pel “seu” de bàndol. O creien que amb la fe catòlica ja n'hi havia prou per a ser bon minyó i que no es podien cometre crims si un anava a missa.

Tot això de la prohibició del català i de la identitat nacional s’els en fotia. Ben simple. Quan el que et preocupa és menjar i sobreviure la resta són fotetes.

Quan la meva mare i la meva tieta eren petites van viure amb elles una temporada, una llarga temporada és a dir: dels 3 fins els 10 anys. Practicament la seva infantesa sencera. És per això que les han conegut bé i han tingut una relació estranya perque tot i haver conviscut tants anys mai han sigut com mares-filles, ni tan sols com a tieta-neboda molt propera. I és que de mare ja en tenien una, la meva avia. Els darrers anys les tietes s’han fet molt velletes però d’alguna manera que elles encara hi hagin sigut deprés que morís la meva avia ha estat com un vincle amb ella, al cap i a la fi eren les seves germanes.

El que em sap greu és no haver esbrinat aquest gran interrogant polític de la meva branca materna. Ara ja és massa tard per intentar buscar respostes sobre el perque de la seva tendència dretana, només en queda una de tieta per a preguntar i la seva facultat auditiva no està com per esperar-ne bons resultats de la conversa. Fa uns set o vuit anys encara hauria gosat ... Però que dic!!?? Ni parlar-ne, es que ja no recordo com s’encenien???!!!! I sincerament, no convenen pas més fronts oberts en aquest món. That's life!

Control d'alcoholèmia

No sé si esteu al cas de la conscienciació sueca respecte a la conducció i l’alcohol. La majoria suposo que heu sentit a dir que aquí dalt, al nord, la gent si està darrera el volant, no beu. I és que és així. Es prenen aquest tema molt seriosament i amb molt de respecte. El que condueix no beu ni una gota. Ni tan sols prova la cervesa amb baixa graduació (2,8 ó 3,5 graus) que vènen fora del “systembolaget”. Aquest és un tema sagrat. No em demaneu com ho ha fet una societat que la única manera de passar-ho bé és agafant el pedal més gran del segle, per a educar a la gent en aquest tema. No en tinc ni idea, de com s’ho han fet per abstenir-se TOTs completament TOTS de consumir alcohol quan agafen el cotxe i de ser conscients del perill que comporta. Ni he sentit ningú que digui, no, no bec perque si bec em posaran una multa. Més aviat diuen, no, no bec perque he de conduir. Està assimilat en el seu cervell que aquest són dos factors que no poden anar junts. Ara bé una cosa molt divertida, si em permeteu l’expressió, és quan enlloc d’agafar el cotxe agafen altres mitjans de transport. I jo vaig al-lucinar quan vaig descobrir aquesta pràctica. Resulta que la tradició del si beus no condueixis, és menys aferrada en superficies líquides, quan es tracta de “conduir” barques. Hi ha un programa a la tele que es diu Kustbevakarna ( Els guarda-costes) on ensenyen cada setmana els navegants que violen la llei, és a dir, els que van dins les sevs lanxes, iots, barques de plaer, borratxos com cubes, i que són enxampats pel la policia marítima.
De veritat que quan vaig veure el que passava als estius a les aigues nòrdiques ( perque aquestes activitats no es donen a l’hivern ) no m’ho acabava de creue. No sé perque, potser es que sóc una ingènua, però sempre havia relacionat els esports marítims, la vela, l’anar amb barca, el contacte amb el mar, poder nedar i fer quatre braçades i capbussades, amb un estil de vida molt saludable. La gent que conec així són esportistes, (jo mateixa em trasformo en esportista dins l’aigua o vora el mar) fan vida sana, gaudeixen del sol i la natura. Dec tenir una imatge distorsionada d’aquesta realitat o senzillament parcial, perque n’hi ha molts en aquest pais que creuen probablement que l’alcohol és menys perillós dins de l’aigua que sobre terra ferma. O potser pensen que al mar no hi ha policia. Jo que sóc patidora de mena, m’en guardaria prou d’agafar una turca en mig del mar. Entre el balanceig de les onades i el rodament de cap, arribaria a Mallorca cantant “vivalrei”, moltes milles marítimes... desde Suècia es clar.

Body art

L’embaràs és una transformació de la dona que podria ser digna del moviment artístic dels anys 60, és un happenning i una performance que dura 9 mesos. N’hi hauria prou amb fer una foto a una embarassada cada dia a la mateixa hora i en la mateixa postura per veure com va canviant la figura. Segur que algu ja ho ha fet.
Jo ja no sóc com abans, el meu cos esta agafant forma de pollastre, els meus braços i cames van perdent valor en massa i l’únic que guanya és el meu tòrax i el meu abdòmen. Em costa arribar-me a les cames i doblegar-me per posar-me crema. El ritual de cada matí s’ha allargat en uns quants minuts per la feixuguesa del meu cos. Els pits, abans rodons, ara agafen una forma cònica que els acosta cada dia més a la seva funció d’aixeta que tindran d’aquí a uns mesos. La panxa un bola del món enorme que s’infla i s’infla sense remei.
Contrariament a moltes embarassades no estic feliç i pletòrica pel sol fet de veure aquesta metamorfosi, més aviat estic sorpresa i em venen atacs de riure en comprovar la meva nova silueta, com si fos un ninot que canvia de forma i és graciós i curiós.
Aquest matí però quan esmorzava m’he endut una altra sorpresa corporal, no per part pròpia sino per part del vei del bloc de pisos del davant. L’individu ha sortit al balcó en boles. En pilota picada, sense parar esment en que tot el veinat el podria veure. I no era cap joia de la natura el que estava oferint a la vista dels espectadors. Un home sobradet i en excés de teixit adipós que ha sortit al balcó i ens ha regalat l’espectacle del seu cul, sí, sí també s’ha girat de cara però els pneumàtics que li penjaven de la cintuta camuflaven estratègicament qualsovol altra part que li pengés al pobre. He quedat molt sorpresa perque justament del balcó en que ha fet aparició el “vedette” del barri hi he vist en altres ocasions una dona que acostuma a cobrir-se el cap amb shador. No ho trobeu estrany? Ella tapant-se fins les celles i ell ensenyant ufanós la cansalada al populatxu.

El conductor del Volvo

Sol ser un home entre 50 i 70 anys. En el 99,9% dels casos és un suec de pura cepa, amb cognoms com Johansson, Svensson, Larsson ...
Conduir al seu darrera no és sempre sinònim d’un trajecte tranquil i plàcid. Moltes vegades són uns fanatics de les normes i no s’en salten ni una, i seguir-ne un significa seguir les normatives al peu de la lletra sense excepció, cosa que els mediterranis, sense voler ser temeraris, no acostumem a fer, digessim que ens autoadjudiquem certa flexiblitat amb el tema, especialment de 5 o 10 Km/h amunt o avall. El conductor del Volvo està tan pendent del comptaquilòmetres que llavors s’obliden de conduir correctament. Per exemple gairebe mai miren pel retrovisor. És com si anessin sols a la carretera, de tant prudents que són es tornen temerosos. Cagadets de que surti un animal salvatge a la carretera, atemorits que la policia els pari perque passaven tres Km/h del límit, o perque s’han oblidat de comprar la bombeta de recanvi, o de quedar-se sense líquid netejavidres o anticongelant. I és que els encanta utilitzar el netejaparabrises, encara que no plogui, encara que no estigui brut. La seva pulcritud és extrema, i gairebé fan servir el raig blavós, cada cinc minuts, automaticament, com una mania. El que més m’exaspera, i reconec que no m’hauria d’immutar per això, perque en tot cas ells segueixen el codi tal i com tots hauriem de fer, però jo a vegades tinc el pedal una mica massa alegre, i és que repecten els senyals de límit de velocitat escrupulosament. No n’hi ha ni un que s’el saltin, que no el vegin o que ignorin. Control total i obsessiu. Les carreteres de trànsit nacional on el límit és entre 90 i 110 Km/h, estan farcidetes de encreuaments ( sempre són d’una gran amplada i amb bona visibilitat) on de cop i volta cal reduir a 70. No hi ha més remei que frenar. Frenar en sec, perque el Volvo de davant ha frenat en sec i ha baixat a de 90 o a 60. No hi ha temps per canviar de marxa de quinta a quarta o de reduir la velocitat un cop s’ha arribat al senyal, no. Just a l’alçada del senyal el volvo frena en sec, i a mi em toca fer el mateix, sobtadament, frenada al canto i vigilant de no empotrar-se contra el Volvo perque si el volvero veu alguna cosa semblant a un cotxe de policia, pot posar-se molt nerviós i bloquejar-se i fer qualsevol beneiteria. A vegades tinc la sensació que pels tres-cents metres per on s’ha de conduir a 70Km/h aniriem més depressa si els fessim a peu empenyent el cotxe. I ara no em prengueu a mi per una fitipaldi. Que ni ho sóc ni mai ho he estat. Però és que el conductor del Volvo és així. Intransigent amb les normes. Molt suec.

Concert

Fa segles que no sortim. Les últimes coses que hem fet ha estat anar a la pizzeria que és tres carrers més enllà de casa, però avui senyors meus, ens n'anem de concert! Anem a veure un concert d'un dels meus grups suecs preferits: Kent.

Canten en suec ( i ho remarco perque aquí tot ca i bitxo canta en anglès, pensant que així guanyaran mercat internacional i a l'hora de la veritat dels centenars de grups suecs que surten només un petit percentatge travessa les fronteres, però és igual, ells ho intenten amb anglès i bé és així), tot i que Kent també ha gravat en anglès algun disc més dissortat. Fan música pop amb força influència indie, (jo no m'hi entenc gaire, però crec que sí, que el seu estil es podria definir així). Quan vaig conèixer el meu sambo ( el sambo és la parella amb qui es conviu) em va presentar moltes coses de la cultura sueca, de la cultura més clàssica i tradicional i de la contemporània. En aquell llavors, Kent era el grup de més èxit, coincidint en que els components del grup són aproximadament de la nostra generació (cosa que vol dir que ja estan una mica granadets els pobres!).

L'any 2002 van treure un disc que es deia "Vapen och Ammunition" (arma i munició) on hi havia una cançó que va significar quasi una commoció pel públic suec. Es va arribar fins i tot a plantejar la qüestió si la cançoneta de Kent podria algun dia arribar a substituir l'himne nacional suec, i és que el títol de la canço és "Sverige", es a dir Suècia. Aquí us la deixo perque l'escolteu amb molt de gust. La lletra també és especialment bonica i no per això deixa de ser un text amb un tó agredolç envers el país.

A mi m'agrada molt perque té aquesta mena d'ànima sueca (com tenen les pel.lícules de Bergman), un sentiment de destí i fatalitat, de no poder tornar enrera i que les coses són aixi i no s'hi pot fer res. Els suecs en diuen "vemod" d'aquest sentiment Sí, es possible que aquesta emoció sostinguda us sembli una mica depriment, negativa, trista. Però al mateix temps jo li trobo una nostàlgia i un tipus de bellesa que a vegades només existeix en la tristor.

M'en vaig a Norrköping, ja us explicaré com ha anat.

Ah, us poso un video del grup amb cara i ulls perque malauradament la cançó de Sverige de més amunt no és el millor exemple que he trobat

La fatalitat de triar un mal nom

Quan el meu home estudiava en una acadèmia caríssima de Barcelona per aprendre bé el castellà, va conèixer un noi suec d’origen iranià amb qui es va relacionar de manera regular encara que una mica supèrficialment. El pobre noi va tenir la mala fortura d’anar a parar a una ciutat on el seu nom significava una cosa molt i molt lletja. Però es clar, ni ell ni la seva familia, quan li van triar el nom, no tenien ni idea que a Catalunya aquella paraula sonava fatal, ni que potser ell acabaria visquent-hi una tempoarada. Per això estem una mica obsessionats amb la recerca del nom perfecte pel nostre fill. (Sí serà un nen, que encara no ho havia dit). Un nom que vagi bé a Suècia i a Catalunya, i si pot ser que vagi bé una mica per tot arreu perque no se sap a quin/s lloc/s del món voldrà viure aquesta nova persona. Primer ens feia gràcia un nom català, que n’hi ha de molt bonics, que a mi m’encanten, ni massa moderns, ni massa antics, ni massa raros. Un nom intemporal que anés be sempre. Comprovant amb la sogra quin efecte feien en boca d’un suec de pura cepa, vam desistir. La pobra dona transformava tots els noms en alguna cosa que a ella li resultés familiar. Miquel passava a ser Mikael, Josep: Josef, Joan: Johan, Ferran: impronunciable i aixi succcesivament. Vam desistir perque fos quin fos el nom que triessim, la sogra i la familia sueca acabaria dient-li com els donés la reial gana. Ara ens trobem amb altres opcions. Anem recopilant tots els noms que ens agraden i sonen be, encara que no siguin ni suecs, ni catalans, pero que siguin fàcils de dir a tot arreu. A veure què en sortirà. Ah! i per si us heu quedat amb la curiosotat, el noi d’origen iranià es deia Merdha.I no és cap broma!! Quina desgracia, i ell sense saber-ho! La cara que devia posar la gent quan es presentava. Hola, que tal? em dic Merdha.

Premsa rosa, groga, verda o podrida?

Esparverada estic. Llegeixo avui la portada de La Vanguardia i un massa elevat percentatge de noticies són simplement esgarrifoses. 1- Rajoy vol garantitzar l’expulsió dels immigrants que cometin delictes. 1-Una noia de 20 anys mor en caure d’un cinquè pis després de discutir amb el seu xicot. 3-Els universitaris catalans demanen que l’anglès no sigui obligatori.
Mare meva quin desastre. No tinc paraules.
1- Podriem també explusar els polítics que comenten delictes (o els que menteixen) i enviar-los al Marroc a treballar de paletes.
2- Extranyament sospitós que just “caigui” després de discutir amb el novio. Es que devia regar les plantes oi?
3- Ni les mates, ni el català, ni el castellà, ni la història, ni la filosofia, ni la biologia. Queda algo? Vinga va! anem fabricant analfabets.

Perdoneu, és que quan veig aquestes noticies, m’esvero.
Felicitats a la meva amiga B que ha set tieta!

Enverinaments

A Espanya no es pot ni anomenar. Desde l’any 81, que va agafar mala fama per culpa d’alguns desgraciats que es volien fer rics a costa de la salut de la gent. (O això és el que jo pensava fins fa poc). Em refereixo a la colza, a l’oli de colza.
Aquí, i a molts països del món, es veu com un producte molt saludable, tant l’oli de la llavor de la colza, com les margarines que s’extrauen de l’oli vegetal de la colza barrejats amb la mantega de vaca.
La planta de la colza a més és molt bonica. Fa unes flors de color groc intens molt brillant A la primavera els camps estan tots florits i creen un paisatge idil.lic. L’oli de colza es valora a Suècia com un oli nutritiu i saludable, millor que l’oli de girasol, l’oli de blat de moro o l’oli de soja, amb el que en uns inicis es fabricava la margarina. Ara també és conrea per a fabricar biodiesel.
A Espanya és impossible trobar aquest tipus d’oli. Encara pateix les conseqüències del síndrome de la colza. Jo era molt petita quan va passar però recordo que cada dia hi havia noticies que més persones estaven afectades o que fins i tot havien mort. Hi va haver cap a mil morts i més de 20.000 persones afectades. Una tragèdia comparable a la grip aviar o al síndrome de les vaques boges. El cas és que després de que a l’opinió pública s’els fes creure que la culpa de tot era de l’oli desnaturalitzat ( oli destinat a la industria que es manipulava per vendre’l pel consum humà) encara no està clar qui o què va ser responsable de que tanta gent es posés malalta i moris. Publicament l’oli de colza a Espanya continua essent un tema tabú, perillós i considerat un verí. I jo mateixa he estat una víctima més d’aquest prejudici. Al principi de ser aquí quan veia les ampolles de rapsolja (oli de colza) al supermercat, no podia evitat pensar: Ui, això va fer molt mal a la gent.
Però si voleu saber més coses us deixo aquest link que m’ha instruit molt.

La Gynning

Es va fer famosa l’any 2004 amb el “Big brother” suec, i a partir de llavors li van ploure les ofertes televisives. Amb un físic i un rostre espectaculars es va fer augmentar la davantera i durant un temps va lluir la imatge de “noia de calendari”, explotant la vessant més sexi i més tonta d’ella mateixa. L’any 2007 publicament va dir que s’extrauria els implants de silicona i els subhastaria amb finalitat benèfica. Efectivament, un fotògraf va fer un reportatge del resultat de la seva operació amb les protesis a les mans, com si d’una Santa Àgueda es tractés. “Volia crear una noia que pogues satisfer els homes i ser sexi, i creia que la meva propia imatge milloraria però en realitat el resultat va ser molt pitjor”.

Ara fa un programa a la televisó que es diu “Dins el cap de la Gynning” on viatja per diversos llocs del món i coneix gent amb qui conversa i té intercanvi d’idees i experiències. Sempre en la linía sensacionalista i provocadora. Els decorats i les persones són tan diversos que un dia pot ser a California entrevistant un grup de noies esbojarrades que es depilen el pubis davant la càmara amb un sistema ben curios (enganxant la cera depilatoria a un cotxe que arrenca la marxa i els pèls alhora), i el programa següent està entrevistant els rabins de Jerusalem i pregant davant el mur de les lamentacions, i afirmant que ha trobat el sentit religiós de la vida. Després d’haver vist algunes coses d’ella, a vegades bones, a vegades estúpides, a vegades només provocadores, la meva conclusió és que estic ben confosa i que em costa arribar a esbrinar com és de veritat aquesta dona. No sé si és tonta tonta tonta, si només és fa la tonta, o si és que està per damunt de tot això i en realitat està de tornada de tot i utilitza el seu públic de manera manipuladora, ens fa jugar i creure en una Carolina Gynning que potser no és quí veiem i ella fa en realitat el que li dona la santa gana i s’ho passa bomba amb tots nosaltres. Si fos així l’hauriem de felicitar per geni.