Els irreductibles són ells

 Van arribar fa ja molts anys. Entre els 40 i els 70 del segle passat. Van venir amb una maleta i els quatre parracs que vestien. Eren immigrants de les regions espanyoles més pobres. Franco els enviava fugint de la més pura miseria en trens cap aquí amb la voluntat específica d'homogeneitzar el territori.  S'hi van quedar, van fer familia i arrels i ara alguns d'ells, els que es van congregar en els guettos industrials propers a la metropoli, agraeixen aquesta nació exercint el paper de colonitzadors que Franco mateix ja els va donar. Alguns s'han quedat als polígons, altres han fet carrera, de funcionaris, de polítics o de mosso d'esquadra. Els uniformes sempre els han agradat. Llueixen molt i donen "categoria".  Cada estiu s'en van al pueblo i allà, jo ja no sé com se senten. Les seves diferènces tindran amb els parents que no van marxar. Diuen que Catalunya és Espanya, clamen que això és casa seva. De veritat que això és casa seva? O és la seva colonia? Els sentiments  no els enganyen. Ni fins la necessitat econòmica més imperiosa els arrenca del seu bulb de cebellot enganxat a l'orgull ibèric. El que passa és que ells mai han sigut de Catalunya i que aquesta "terra seva" s'ensorri els és ben igual... Fa massa temps que ells solets van construir les seves fronteres.

Merdalandia: Casinos, corrupció i mentiders oficials

El debat fatigós de la crisi ens té a tots encegats i atordits. La calor estival pren els carrers i la lentitud s’encomana. El poble anestesiat no vol pensar. Ni molt menys actuar.

Deixem pasar l’estiu amb la seva calma xitxa i al setembre prenguem l’embranzida urgent per aterrar  els qui manen. Fem una Terra lliure i nostra. Fem la terra que volem, neta de merda. Merda de tota mena: polítics podrits, mentiders, especuladors,  reietons, prostitució, drogues, vegas, brut , brut i  brut.  Una bona netejada ens cal aquí, a casa nostra, que no és casa seva. O els fem fora o marxem nosaltres. Ja està be! Ja hem dit prou. És que no ens han sentit?

Verduretes

Que a España/Catalunya la gent jove es droga molt és ben sabut. Aquesta és una de les pitjors coses que té aquest lloc si no la pitjor i més terrible de les lacres socials d’Europa. La droga destrueix a la persona i al seu entorn i allò que es diu que es comença
fumant i s’acaba punxant és en molts casos una realitat més que constatada, i no tan sols una cosa que es deia als anys 80 per espantar els adolescents. Avui a l’autobús dues noies de 18 o 20 anys
parlaven de la festa a la que havien anat el cap de setmana. Parlaven de nois que anaven col.locats, que (els nois) no coordinaven i que feien el ridícul perque quasi no s’entenia el que deien. Ho comentaven com si fos el més normal del món. Per elles és una situació habitual, normal. La mariahuana alenteix els reflexes, asseca la massa de conexió neuronal i per això els que fumen o han fumat molt tenen aquest tarannà falsament associat al “bon rotllo” i a la tranquilitat. No és que siguin tranquils i apacibles. És que són lents i el seu cap no pensa amb agilitat. Parlant clar: perden facultats. En aquest ambient pujarà el meu fill quan arribi a l’adolescencia... enmig d’aquesta falta de consciència de que drogar-se fa mal. És una de les pors més grans que tinc pel meu fill. Sé que un bon entorn familiar és clau perque els adolescent no caiguin en el pou de la droga, en males companyies, en ambients sòrdids. Però l’ús de substancies il.legals està tan generalitzat que no és cap garantía el fet de que a casa siguem gent com cal.

Una catalana a Catalunya

Em demanen com va per Catalunya. Doncs per Catalunya a mi em va bé, mooolt bé. Estic tan contenta d'haver tornat. Aquest blog ja no s'hauria de dir una catalana a Suècia perque tot ha canviat ara. Ara sóc una catalana a Catalunya. Una catalana a caseta.
El meu fill s'ha adaptat bé a l'escola. Una escola fantàstica on aprenen coses de veritat. No un pàrquing de nens com a Suècia on s'estan de l'any fins els 6 anys a la guarderia. Amb la de coses útils que aprenen quan són petits jugant i que els serveix moltissim per a la primaria!
Jo treballo des d d'Octubre, que és un gran qué! I visc molt a prop de la meva gran familia. Una ajuda impagable i valuosissima siguent mare soltera.
He reprès la meva vida social a poc a poc. Un cop assentades les rutines i l'organització d'una nova llar. I bé aqui estic, a punt per recomençar qualsevol aventura vital que em prepari el destí.

Umm..
El que no està bé és aquest país que cada dia ens porta disgustos a qui ens l'estimem i ens cau la cara de vergonya de constatar com de podrit està tot. La revolució, la de veritat, no arriba... i jo escèptica ja i incrèdula de tot dubto que acabi d'arribar mai.
Crec que estem envoltats de botiflers, de vividors, de sonsos, de gentussa xupoptera que l'únic que vol es escalfar la cadira.
Que la gent preparada i valuosa ha fotut el camp o està preparant les maletes i els que ens hem quedat o hem tornat anem fent la viu viu i paralitzats ens quedem admirant bocabadats i estupefactes com tot a poc a poc es va destruint. Un paisatje desolador per dins i per fora.

Crisis, retallades i el malalt que es mor i ningú el cura

He tornat a Catalunya. Em sento molt feliç de ser a la meva terra i de tonar a viure envoltada de la meva cultura. Tammateix després d’unes setmanes d’escoltar i llegir als mitjans com està la cosa en l’ambit polític i econòmic m’escandalitzo de la “idiotesa” dels polítics i les poques ganes de treballar que tenen. El país s’enfonsa. Estem al llindar de la fallida i encara els dropos aquests, que paguem entre tots, es creuen amb el dret o de perdre el temps parlant d’estupideses que no contribueixen per res al salvament econòmic de Catalunya, o de posar-se entrebancs els uns als altres. Aquesta mena de “critiqueria” sistemàtica (perque no es tracta de crítica constructiva que sí que trobo necessaria) , que tenen alguns grups polítics, ja cansa. Es fan pesats. Sonen com una mena de papanates sense visió propia, sense discurs, com si algú desde fora els manés "digueu això o allò", només per crear mal rotllo, per que sí. Però que a les meves orelles ja no és més que soroll brut i m'esgota soberanament. No val. Amb mi no val aquesta tontería. Que es posin a fer feina i que siguin creatius. Que trobin solucions i que s’espabilin perque amb els meus impostos no vull que es diguin ximpleries al govern. Serà possible que facin alguna cosa entre tots? Ho aconseguiran? Tindrem la sort de que puguin col.laborar i tirar el país endavant?

Tinc els meus dubtes perque aquesta colla de sangoneres de “treballar”, “treballar” ho han fet ben poc. Haurien d’entrar tots una temporadeta a una de les empreses catalanes que prosperen i que els fessin fer pràctiques no retribuïdes, llavors potser aprendrien alguna cosa i s’acostumarien a ser més eficients.

Déu meu! Quina falta que els fa arremangar-se i pencar de valent als nostres polítics.

En Joan petit quan balla i Amèrica

El dissabte passat va venir a casa una amiga americana que viu a Suècia. Ella és de California i allà va aprendre l'espanyol perque hi ha una comunitat mexicana molt gran i molt arrelada a la història de California. La meva sorpresa va estar quan em vaig posar a cantar la cançó tradicional catalana d'"En Joan petit quan balla" i ella la va reconèixer automaticament i la cantava en castellà "Juanito cuando baila..." amb la mateixa melodia i tota la pesca del dit, la mà, el colze etc... Vaig quedar tan parada quequasi no sabia reaccionar. M'extranyava que una americana conegués una cançó tan nostra. Em va dir que era una cançó que la canta la comunitat hispana a la canalla a California i que creia que venia de Mèxic. Potser una altra raó per evidenciar la gran petja catalana en la història d'Amèrica ...?

La nova i la vella cuina

Cuina tailandesa, rotllets de primavera, sushi, un curry picantet, unes “alitas” mexicanes, una sopa gulash, els noodles, uns tacos o unes “fajitas”, fins i tot les tapes, o la pizza, són coses que es troben als supermercats gairebé arreu del món. La gent mengem coses que pels nostres avis haurien estat impensables, fins i tot la pizza era una cosa exòtica pels meus pares, ( i avegades encara ho és!), quan s’en va començar a generalitzar el seu consum cap a finals dels anys vuitanta. Llavors el que era el més sublim era la cuina francesa, que sempre ha gaudit de molt fama, i es clar nosaltres, els catalanets, ens enmirallavem en aquella cuina cremosa i moderna amb l’ admiració i l’enveja del no va plus, entre altres coses perque no coneixiem res més.
A Catalunya la internacionalització de l’alimentació va arribar tard, si comparem amb altres llocs com al Regne Unit o els Estats Units on la influencia migratoria ha tingut un gran pes històric en el seu engreix. A casa la cuina tradicional ha sigut cabdal, no només perque a les botigues i als restaurants no acabava d’arribar la moda de lo exòtic sino també perque Catalunya és una gran productora d’alimentació: productes del porc, moltissims i molt bons, verdures de temporada, formatges, cria de bestiar i conreu d’arròs i fruites de Lleida i Girona.
Fins fa relativament poc les families encara solien fer un o dos àpats al dia a casa on la mestressa cuinava una perolada per a tothom. La meva mare m’explicava que quan ella era petita es feia cada dia el mateix plat per dinar: escudella i carn d’olla i que tothom menjava el mateix. Que potser el diumenge es feia com a cosa especial un arròs caldós o uns fideus a la cassola. Els fideus!! que quasi han desaparegut del receptari de les mares modernes! Algu s’en recorda? Ara el que marca la pauta és “la pasta”, que queda molt pijo dient-ho així, els macarrons o els espaguetis han susbtituit els del motllo nou, que en deien, (mai no he sapigut si el motllo nou volia dir nou, contrari a vell, o nou del número 9), i enlloc de macarrons gratinats diem a la bolognesa, a la carbonara o al pesto o a la napolitana que de fet són quasi com a la catalana, amb salsa de tomaquet i poc més.
Tinc curiositat per saber si hi ha algú de les noves generacions que prepari mai fideus a la cassola? Jo els vaig avorrir perque els del meu cole, quan jo era petita, eren dolentíssims. Tenien una mena de suc aigualit que no valia res, i els fideus estaven massa rebullits i no tenien consistencia. El meu paladar no estava gaire polit encara però per alguna raó sabia diferenciar un plat deliciós del ranxo al que ens obligaven.

Feines i feines

Conec una noia peruana que viu a prop de casa. Amb ella, tot i no tenir una amistat profunda comentem a vegades moltes coses dels nostres respectius paisos i els comparem amb aquesta terra d’acollida. Desgraciadament a ella l’aspecte laboral no li ha anat gens bé. No troba feina i les poques coses que li surten son temporals i no gens a l’alçada de la seva formació. Resulta que és enginyera però ningu la vol contractar per a aquests tipus de feina. Gran part del temps s’ha de conformar sent mestressa de casa, cuidant els fills, netejant, rentant roba, fent la compra, cuinant..., siguent totes aquestes, exceptuant estar amb la seva prole, activitats que detesta i que m’ha confessat obertament que les fa perque no es pot permetre contractar servei domèstic. Diu que al Perú tothom té algú a casa que els fa la feina, que del lloc on vé ella, és rara la familia que no té una minyona, una cuinera o una mainadera. A mi, sincerament em sorprèn molt aquesta informació, però no tinc cap raó per dubtar del que diu. Jo creia que el Perú era un pais amb certes dificultats económiques ( per això arriba tanta gent d’allà a Europa, a Espanya per exemple). Després he analitzat una mica més el que ella m’ha explicat i puc entendre que es tracta més aviat d’un país amb realitats socials molt diferenciades. Es a dir: hi ha un segment de la població molt pobre, al llindar de la miseria però no tan nombrós, un altre segment molt ampli amb recursos molt limitats, després hi ha una gran gama de classes mitges on es troba el gruix de la població, a aquestses només afegir-hi una menys significant classe mitja alta i per acabar una altra part més molt minoritaria però que gaudeix d’un estatus econòmic priviligiadament alt.
Els països on la balança social és més desequilibrada acostumen a tenir una tradició de servei domèstic ben instaurada. Als païssos més socialistes es va acabar amb aquesta tradició noucentista, i potser només es manté en altissimes esferes i prou ( la casa reial i para de comptar, a la ex. URSS les families relacionades amb el Kremlin i ara evidentment tots el nous rics de l’era capitalista, o de la nova jungla russa capitalista ¿? ).. Quan els païssos pobres surten de la miseria pauperrima i les families de nivell mig comencen a treure el cap, el primer que fan és contractar una ajuda en les feines de la casa. Això els fa sentir menys desgraciats i que el luxe ha arribat a la seva llar. Aixi va passar a Espanya en acabar-se el franquisme, qualsevol familia que s’ho pogues permetre, deixava les feines domestiques a mans d’una experta de la neteja perque la mare de familia es pogues dedicar a treballar o a acompanyar al seu exitós marit en el seu estatus de “nou ric”.
Aqui a Suècia cadascu es treu la seva propia porqueria, tenir ajuda a la casa, com que pagat en negre no pot ser, resulta molt car i està fins i tot mal vist. És com si un mateix es considerés massa bo per a fer aquesta mena de feina. I al pais de la llei de Jante això no pot ser. Tots som massa iguals. Dexant a part si un es considera superior o no per a fer segons que ( cosa qeu a mi em sembla ridicul , ja que opino que tothom pot fer de tot) El que si que és cert és que amb els horaris del nord es té més temps per a estar a casa i poder-se dedicar a aquestes tasques tan ingrates. També el paper masculí en aquesta empresa és molt més rellevant que els que sol tenir en terres més meridionals. Els homes son autosuficientes perque:
- s’els enseyen les feines de la llar a l’escola, és una assignatura obligatoria per tots els escolars.
- Als 19 anys guitza al cul i fora de casa, a buscar-se la vida , no hi ha mama que els renti la roba.
- Les dones no en deixen passar ni una. Igualtat en tots els sentits. Tanta feina fa a casa l’un com l’altra. (Amb execpcions... ehem).

Total, que en moltes ocasions envejo les meves compatriotes catalanes que tenen un munt d’ajuda en aquest sentit. Algunes tenen mainadera que els cuida la canalla, altres tenen una senyora un cop o dos a la setmana que els fa la neteja general del pis, algunes fins i tot tenen servei les 24 hores del dia, i quasi totes tenen la mare o la sogra que els dona un cop de mà de tant en tant. Jo no tinc ni una cosa ni l’altra i bona falta que em fariaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

Do de llengües

Skavlan és el nom d’un presentador noruec que té un programa a la tele sueca. És un programa d’entrevistes i reuneix en el mateix plató personatges tant diversos i variats com el primer ministre suec, una campiona d’atletisme i un psicòleg americà que basa la seva existència en dir sempre la veritat absoluta, això només per posar un exemple de tres dels convidats que hi havia en la darrera emissió. El curiós del cas és que la televisios sueca ha contractat Skavlan per la seva fabulosa art i técnica en extreure respostes sorprenents als seus convidats. El fet de que no parli suec, no ha suposat cap mena d’obstacle per a la tele estatal sueca, ell intenta a vegades introduir alguna paraula en suec i fa el possible per a no semblar un noruec de “bosc”, és a dir, utilitza un noruec estandar que s’assembla força al suec, malgrat l’accent i l’entonació sigui tota una altra història.
Em va cridar sumament l’atenció fa unes setmanes una situació que es va donar quan al programa es van arribar a partlar tres idiomes alhora en la mateixa conversa.
Entre els convidats al programa hi havia l’actor danès Mads Mikkelssen (conegut per molts papers en películes americanes) que s’expressava correctament en suec, també hi havia el germà d’aquest actor que resulta que és el productor de la seva darrera película, que no parlava més que danès, el presentador parlant noruec i els altres convidats suecs expressant-se en la seva llengua. Paral.lels a les intervencion de tots els qui parlevan altres llengues que no fossin el suec s’anaven llegit els subtítols a la pantalla, però era evident que els contertulians no necessitaven cap traductor perque s’entenien entre ells perfectament. Nomé cal una mica de voluntat per a comunicar-se i a ser entès ja que tots tres idiomes estan emparentats dins la branca escandinava de les llengues anglogermàniques.
Em va venir un flash que em va fer imaginar com seria la situació si fes uns noranta anys que Catalunya i el Euskadi haguessin estat independents ( temps que porta Noruega sense formar part de Suècia, el 1920 es va signar la independència) i les seves llengues fossin respectades i admirades a la resta de la Península Ibèrica. Existiria un programa així a la televisió de Castella? Amb un presentador català que parlés català i que fos subtitolat, i amb un convidat basc que respongués en euskera a les preguntes formulades en català i subtitilabes al castella tant preguntes com respostes per l’audiencia castellana??
Tants anys de domini centralista han fet que aquesta fantasia ja no sigui possible en el futur. També entenc que a Catalunya i al Pais basc seria ridicul subtitular les respostes en castella, però no les respostes en euskera a Catalunya, o les catalanes a Euskadi . És tristissim que formant part de la matixa comunitat estatal desde el ministeri d’educació no es fomenti que a les escoles s’ensenyi una miqueta d’aquests idiomes, euskera i i gallec a Cataluya per exemple i catalá, euskera i gallec a la resta d’Espanya., o català i gallec a Euskadi. La ignorància ens fa més ignorants.

Fredrik Skavlan és el que està dret amb americana negra.

Llamp de llamp!! Troglodites! Antropòfags! Trinxeraires!!

Vaig tenir una lliçó ben especial la setmana passada amb els meus alumnes més grans. Ja els havia promès l’any passat que si eren bons fariem una classe sencera per aprenre paraulotes en castellà. I com era d’esperar estaven impacients perque arribés el dia que tractessim aquesta indispensable i importantíssima part del temari. Va ser divertidíssim, jo la que més vaig riure. I a més a més vaig poder constatar coses específiques de l’idioma, suec en contrast mab l'espanyol i el català . Per exemple que el castellà ( i també el català) és un idioma escatòlogic, sexual ( blasfema moltíssim sobre les parts intimes del cos i sobre l’acte sexual), escatològic a més no poder, mentre que el suec té una tendència a ficar-se a molt en temes de religió, especialment en malediccions, diables i dimonis. Bé cal dir que moltes vegades en el nostre idioma també esmentem a déu, cristo, el pa beneït i altres elements liturgics... però no amb el dimoni.
Però deu ser cosa de la religió luterana que els suecs insisteixen tan en les figures que representen el mal, la nostra la catòlica està massa emparentada amb els deus grecs i romans i és en resum molt més visceral (els deus de la mitologia greco-llatina estaven tots embolicats entre ells i els passaven coses molt més terrenals que no pas celestials: incestos, violacions, assassinats, concubinats, gelos, enamoraments..). L’església sueca no ha rebut tanta influència de la tradició clàssica però queden les despulles dels vikings, que creien en una natura divina i en la dualitat del bé i el mal, la tradició nòrdica es basa més en lo misterios i en lo sobrenatural. Nosaltres utilitzem la fantasia mitològica per explicar coses més semblants a la humanitat... vet aquí una altra vegada el racionalisme i el seny mediterrani enfrontat amb la rauxa o la passió celtibèrica, que jo conecto amb els que venien de nord enllà.

Estalvi

Estalviar és una cosa que costa molt de fer. Sobretot l’estalvi econòmic per exemple de cara a comprar una vivenda o pensant en el bebé, en tenir un racó pel futur. Mil coses. Però també he estat pensant molt en el problema de l’aigua de Catalunya i de tota la Península Ibèrica. No hi ha aigua i la que hi ha està tractada de manera que quan arriba a les cases és dolenta. No per la salut però, és igualment dolenta. L’aigua a Catalunya té un gust horrible, la de l’aixeta no es pot beure, ( potser només és bona als poblets del Pirineu). Quan comparo l’aigua de l’aixeta que tinc aquí a casa, que surt fresquíssima, molt bona, realment inodora, incolora i insípida amb la mena de substància química blanquinosa i pudenta que surt de l’aixeta quan sóc a casa dels meus pares m’en faig creus. S’han passat tota la vida pujant garrafes d’aigua del supermercat cap el pis. Escales amunt i escales avall. A més he d’afegir que l’aigua envasada aquí a Suècia, practicament no existeix. Només és possible trobar aigua amb gas o amb sabors afegits ( ben variats per cert: llima, maduixeta de bosc, pera, nabiu, gerd..) . Però l’aigua mineral ... no té sortida, com que la de l’aixeta és excel.lent, ningu té necessitat de comprar-ne. És amb multitud de petites coses com aquesta que sé que viure a Suecia és un luxe, i no em refeixo als sabors de l'aigua envasada sino la de l'aixeta.
La manca d’aigua és una pérdua en qualitat de vida. I així és a molts llocs d’Espanya, on les fonts són seques i l’aigua corrent empudega. Les rieres són eixutes tot l’any perque hi ha un abús de consum i sobrepoblació. El govern encara vol que el nombre d’ habitants d’Espanya augmenti més i amb això el problema de la manca d’aigua encara serà més agut. Fins que s’arribi ala desertització.
Com es pot estalviar aigua en un país on no plou prou i cada vegada plourà menys i dic això quan desde casa m’han explicat que fa tres dies seguits que plou, amb l’esperança que els embassaments s’omplin i es pugui passar un estiu amb suficient aigua per a suministrar sense alertes ni racionaments. He llegit avui mateix l’esperpèntica noticia dels vaixells carregats d’aigua que envien desde Tarragona cap a Barcelona i la meva cara s’ha transformat en un immens interrogant ja que no he entès amb quina finalitat es feia una maniobra tan costosa. ¿? Les tones d’aigua transportada s’han consumit en questió de pocs minuts i tot plegat ha trigat dies i dies en dur-se a terme. Si es segueix amb aquests invents estranys el preu de l’aigua a Catalunya superarà el de l’or, els diamans i el del platí tots junts.
L’estalvi no és una solució en aquest cas, només una mesura de supervivencia temporal.

Un santíssim sacrament

D’aqui a només tres dies marxem cap a Catalunya. Jo, la meva panxassa de set mesos i el meu estimat home. Anem de casori. La meva germana es casa el proper cap de setmana, i ens esperen uns dies de familia, festa grossa i sobretot de moltes i intenses emocions. Seran nomes quatre dies, és molt poc, però els espero amb candeletes. Vull que em vegin i vull veure’ls. És el primer casament a la meva familia, la meva familia nuclear de germans i pares, no de cosins, que d’aquests en tinc un futimé de casats, hipotecats i encanallats. Per cert potser cal fer un aclariment, jo no tinc marit. Tinc home però no marit, per això aquest serà el primer casori de casa (em demano si n’hi haurà algun altre tenint en compte que som quatre germans...??), i pel que sembla un casori amb tots els ets i uts. Els meus pares van atabalats, volen que tot surti molt bé, que el fotograf trobi una casa preciosa, que faci sol, que els fills facin goig... és tot un ritual amb el seu atrezzo i les seves collonades, no sé perque tant de compromis en un sol dia. Però en gran part m’agrada tot aquest teatre. No és gaire sovint que un es pot disfressar una mica amb les millors gales i trobar tota la santa parentela reunida. De fet són comptades ocasions en la vida i ho trobo divertit. Jo de gales poques, m’ha costat Déu i ajuda trobar un vestit de festa per a embarassada i que sobretot estigui a l’alçada de les exigències de la meva mare, que no perdonaría un fiasco en els meus atuells en un dia tan assenyalat. Encara no l’ha vist, però espero que l’aprovi. Amb la meva forma humana cilíndrica que ha perdut qualsevol cosa que podia assemblar-se a una cintura, no es podien fer gaires miracles tampoc, i el meu abdomen esfèric copçarà igualment totes les mirades. He assumit la meva condició, intentar ser graciosa i elegant amb una panxa de set mesos és quelcom força impossible. Opto per ser social i divertida, si més no fins que les sabates no comencin a torturar-me els peus. Fins la setmana que vé!

Què vol dir ser català?

Quines són les coses que ens identifiquen? Què és el que podria ser inclòs en un suposat “univers català”?
Em faig aquetsa pregunta arrel del curs d’espanyol que faig a la universitat sueca on estem fent un debat sobre el “mundo hispánico” i intentem esbrinar què hauria de saber tothom que estudia espanyol sobre aquest suposat “món hispànic” si és que existeix. És molt interessant el que opinen els espanyols, els suecs o els llationamericans. Hi ha gent de molts països diferents que participen en aquest curs i és divertit llegir les seves opinions.
El que sol dir la majoria és que és la llengua castellana que uneix aquest concepte sota un mateix paraigües. I els llocs del món que tenen l’espanyol com a idioma comparteixen no només l’idioma en si com a eina de comunicació sino tambe com a forma de pensament, una manera de fer i un mateix tarannà. Això fa que el món es vegi d’una manera especial que no es veu si es parla japonès, anglès o l’inuktitut. Per exemple les persones que dominen molt bé diversos idiomes, estructuren el pensament d’una manera diferent quan pensen en cadascún d’aquells idiomes que dominen. És com si adoptessin una identitat diferent, es posen un vestit mental del francès, del rus o de l’espanyol. A mi em passa això. Parlo cinc llengues amb les que puc tenir converses i puc llegir revistes i diaris, (tot i que alguna ultimament la tinc mig rovellada per falta de pràctica, ja que aqui no tinc gent amb qui pugui parlar francès per exemple i quan em trobo algu, em costa fer la immerssio directa al francès i em surten paraules sueques entremig de les frases. Llavors barrejo el meu “pensament en francès” amb termes purament suecs). És molt estrany però així funciona. Quan parlo en anglès faig servir conceptes que en català serien dificils de traduir, es podrien explicar però l’explicació seria tant llarga que caldria fer servir altres termes molt més adecuats que els termes anglesos. El mateix en suec es clar hi ha coses que només existeixen aquí i que entre suecoparlants automaticament s’identifiquen, explicar-ho en català seria fer un munt d’aclariments previs.
Pero tornant al món hispànic, molta gent parla de que si un estudia espanyol cal conèixer certs personatges, artistes, músics, escriptors, monuments, fets històrics, en definitiva un cúmul d’elements culturals comuns entre la gent que pertany al món hispànic. Jo no sé fins a quin punt això es necessari perque per exemple, la majora d’espanyols, incloc aqui els espanyols de Catalunya, saben què és la Feria de Abril o Les Falles. Tant l’un com l’altre són un fet cultural que a Espanya tothom coneix, de d’un senyor d’Elx, fins a un de La Corunya, passant per la iaia de La Garriga fins al cambrer de Zarautz, però si li dius a un mexicà, a un cubà o a un argentí que vas a la Feria de Abril, o que t’en vas a Les Falles, potser no sabrà ni on és ni en què consisteix, i li hauràs de detallar. A nosaltres automaticament ens ve la imatge de Sevilla, amb les casetes, el vinito, les tapes i les senyores vestides de sevillanes dalt d’un cavall. El mateix passa amb personatges tant importanta al món llatinoamericà com Simon Bolivar, què en sabem els penínsulars d’aquest revolucionari llibertador que és aclamat a tot el continent com el pare de la independència d’Amèrica llatina? Res. A les escoles d’Espanya ni s’el cita. I el mateix passa amb algunes especialitats gastronòmiques o amb música. En molts casos estem completament desconectats i l’unic que ens arriba són els tòpics més tòpics i encara.
Potser ara amb la immigració Espanya serà una mica més oberta a conèixer aquesta part cultural conectada amb el mon hispànic, però tinc certes reserves ja que l’espanyol “tipic” és encara molt tancat a acceptar coses que vinguin de llocs estereotipats com a inferiors (estereotips fruit de la seva ment corcada i estreta). I els “reguetoneros” no són ben vistos pels quillos, tot i que són exactament la mateixa mena de gent... que ningú s’enfadi lo meu es ironia subtil. Jo penso que fins tot dels quillos i dels reguetoneros s’en poden aprendre coses.. ¿sí??
Acabo per avui amb el meu rotllo, i ho faig amb el títol del post. Què hauria de saber tota persona que estudia català, no només sobre la nostra llengua, sino també d’aquest suposat univers català? Quines coses, quines personalitats, quins fets històrics, o quins llocs? Que és el que ens fa ser catalans i no una altra cosa?

La natura és savia i el monopoli encara més

Una altra cosa que em té desorientada és aquesta mena de por a les medecines. Gairebé mai recepten antibiòtics, i per suposat ni pensar-ho que un pot anar a la farmàcia i comprar-los sense recepta. Et podrien posar a la presó per traficar amb drogues! És broma, però hi ha una mena de consciencia-superstició com si un antibiòtic fos una cosa extremadament perillosa, una eina de destrucció del sistema inmunològic, que no sé jo fins a quin punt és certa. Potser sí que a Catalunya la gent n’abusa dels antibiòtics i de les medecines fortes, però a vegades quan el dolor és molt gran 250 mg de paracetamol no fan res. Creuen molt en que la natura és savia, que el cos fa el que ha de fer per lluitar contra la malatia. El dolor i el patiment no es veu tant com una cosa negativa sino com una cosa natural que et farà superar la malatia i a més et farà psicologicament més fort. En el meu cas, si de menuda no hagués pres antibiòtics ara ja seria morta, ja que estava constantment malalta a 40 de febre. Aquí a Suècia el meu home quan ha estat malalt ha hagut de passar més de 15 dies de vacances al llit fet pols i amb febre, potser amb una mica de medicació enlloc de 15 dies només haguessin estat 7. És necessari ser tant radical amb qüestions així? Ara quan es liberalitzi el negoci estatal de la farmacia “Apoteket” veurem si passa alguna cosa. No crec que en questions com els antibiòtics canvii gaire la situació, però potser hi haurà analgèsics genèrics que es podràn comprar amb més facilitat. El que jo veig a la farmàcia avui és que el que es pot comprar sense recepte són productes gairebé inoucus, que no treuen el dolor i no obstant molt cars. Llegiu el post de l’Anna sobre el tema. Que està molt bé.

El país dels Paganini II: Quin preu té la salut?

Un altre sistema per a recaptar ingressos és amb el sistema sanitari. Aquí, com molts no podran entrendre, la salut no és universal i gratuita pèr a tothom, com a Espanya... no. És universal sí, perque tothom té accés a anar al metge, però no de manera gratuïta. L’usuari ha de fer front a una part dels costos que suposa una visita mèdica, una visita a l’infermer/a, o anar d’urgències. El servei sanitari està gravat de la seguent manera segons cada regió, per il.lustrar-ho una mica on visc jo la cosa va així:
Visita d’urgències a l’hospital 250 Corones, Visita del metge 150 Corones, Visita a domilici 200 Corones, fer proves 80 Corones, visita infermer 80 Corones, fer receptes 60 Corones. .. i la llista segueix segons cada coseta que un fa a cal metge.
Si un té la mala sort d’estar malalt sovint doncs s’ha de fer el càrrec que anar al metge li costarà uns centimets. Els catalans i els espanyols estem molt mal acostumats i moltes vegades creiem que als països més avançats els impostos ja donen com per cobrir totes aquestes coses. En part aquest cost que fan pagar per cada visita serveix per a desmotivar la gent que abusa d’aquests serveis, llegeixi’s això com tota la munió de jubitats que un es troba als Caps de Catalunya quan “de veritat” està malalt i necessita un metge i ha de fer una cua inacabable per culpa de la penya de jubilats van allà a fer-la petar amb el metge perque és l’únic que els escolta durant quinze minuts seguits sobre els seus ais i uis. Aquí a Suècia els pensionistes han de pagar fins a un punt, quan un ha arribat a gastar una quantitat x amb serveis de salut llavors ja no paga més. És a dir quan un está xungo de veritat, el tema ja no li costa més calés.
Com a mesura dissuassoria de les pràtiques abusives, no ho trobo malament. El sistema català s’en va en orris perque hi ha un descontrol total de les despeses, tot va a dojo, lliguem els gossos amb llonganisses, visca la Pepa. I tanta gent a Espanya que té una mútua privada ( que vol dir que ja paguen voluntaria i alegrement). Això sí que no ho entenc.

Però per altra banda una part de mi pensa que la salut, és tan, tan, important que hauria de ser gratuita per tothom. Que 25 euros no haurien de frenar a la persona d’anar al metge. No sé...
Una altra cosa és que els nens fins els 18 anys tenen l’assistència mèdica gratuita fins i tot el dentista, que és molt dir ja que aquí, com a Catalunya és caret caret.
Es pot veure per exemple amb la gent de menys de 50 anys que tenen una dentadura molt ben cuidada (generalment) i és d’ençà que va entrar el sistema de cobertura dental pels nens cap allà els anys 60. En canvi la gent més gran, que ara tenen 65 o 70 anys, si no són de families benestants, tenen les dents fetes un nyap, perque de petits no s’ho podien permetre. Devia ser cosa de rics això de l'estètica bucal.

Quaresma i Pasqua

És Pascua, bé demà serà Pasqua. I jo ja he començat les vacances. M’esperen uns dies de tranquilitat sense escoles, sense alumnes, sense anar amunt i avall incrustada a una panxa que comença a a agafar dimensions considerables i que arriba als llocs deu minuts abans que jo. I ara, vès per on, ha arribat una ona de fred que no es pot comparar a les temperatures suaus que hem tingut tot l’hivern. Fa tres dies que cau neu, una neu de granet molt fi que no cualla, perque fa una ventisca gèlida que l’escombra i l’escampa pero no l’acaba de deixar mai al terra. I com he dit és Pascua.
Les tradicions en aquestes dates són ben diferents de Catalunya i molt diferents de les d’Espanya. Processons per exemple, no n’hi ha, i la gent sap que són més per haver vist reportatges a la tele que per experiència pròpia. El sentit religiós de la semana santa i de la Pasqua està completament oblidat. A Catalunya, també s’està oblidant, però d’alguna manera la gent encara ho té present. A molts pobles es fan processons, hi ha força gent que fa magre els divendres de quaresma (he de dir que el magre avui en dia però no suposa cap sacrifici com abans, ja que el peix va molt més car que la carn i, contrariament a la finalitat de fer magre, que volia dir estar-se de coses riques, proteiniques i luxoses i optar per àpats senzills com peix o ous, la gent es permet alguns bacallans, llobarros, lluços i llenguados, que no entrarien en el plantejament inicial del magre catòlic original. En resum que avui menjar peix és quasi sinonim de festa i abans era de pobre). El perque a Catalunya i a Espanya hi ha encara una consciència religiosa de la setmana santa, jo l’atribueixo al franquisme. El franquisme va representar un tancament de la societat tan gran que en molts coses es va tornar a la mentalitat catòlica, quasi conectada amb el món medieval, l’esglesia tenia el control, llei de l’església, llei per la gent. El control que feia l’església durant el franquisme era tan gran que qui no anava a missa era gairebé considerat un delinqüent, i els que no seguien al peu de la lletra les normes podien ser assenyalats amb el dit. Les tradicions religioses van arrelar de nou i molta gent que ha viscut en aquell ambient passen les tradicions de pares a fills, és normal. El meu pare m’explicava una anècdota una vegada que em va impressionar, fa molts anys, un divendres de quaresma en un carrer molt cèntric, el meu pare va veure un home, mal vestit, amb un abric mig estripat i brut, un home que segurament ni tenia casa, un pobre, vaja, que amb molta fam es menjava un tros de pa amb llonganisssa amb el delit de molts dies de no haver menjar res. En aquells moments passaven dues velles que veient com l’home mort de gana es cruspia aquell producte maleït, van començar a escridassar-lo i a insultar-lo davant de tothom i a dir-li de tot desde fill del dimoni, fins a pecador, cridaven ave maria santissima, i es senyaven amb el senyal de la creu. L’home va quedar ben guarnit, es va amagar la llonganissa i va marxar encongit per evitar més vergonya. L’home havia transgredit les lleis. No es podia menjar carn en un dia com aquell, era pecat!

Primeres necessitats

No és que tingui ganes de ser grollera, ni de ficar-me en temes de dubtós gust, però fa dies que li dono voltes a una cosa. Recordeu com són/eren els labavos a les escoles i als instituts de Catalunya? Sabeu com són els labavos públics a les universitats de Catalunya, als restaurants, a les estacions de tren o d’autobusos? En un bar o una cafeteria? Per no dir res dels pavellons esportius o les piscines! O els lavabos portàtils deprés d'un concert o en un camping?
La idea que en tinc jo és que no saps mai què et trobaràs. No hi ha un standart. A vegades hi ha labavos que estàn molt bé, nets cuidats, amb paper, sabó, eixugamans eficients i fins i tot aigua calenta. En alguns restaurants estàn fins i tot molt renovats i amb dissenys moderníssims, però moltes moltes vegades hi ha labavos que definitivament decideixes no utilitzar: sense paper, sense baldó, amb les portes que no tanquen, sense sabó, sense aixugamans, bruts, molls, sense aigua calenta, amb aixetes que no es poden tancar del tot, piques trencades. El curiós d’això és que exteriorment no et pots fiar de quin local tindrà un bon labavo i quin el tindrà fet una calamitat. Quan vaig ser a l’institut de Berga, vaig retrobar-me amb aquest vell conegut. El lavabo d’institut. I vaig flipar lo cutres que eren, no és que no sabés, el meu institut i el meu cole de monges eren exactament igual. Un labavo on les portes eren obertes, vull dir que passaves pel passadis de les aules i podies veure si unes cames sortien per sota de la porta. Cap intimitat de res. Tres, quatre o cinc wàters de portes tallades a un pam i mig del terra. Les piques per rentar-se les mans trencades, sense sabó, sense paper higiènic, sense tovallola, paper secant ni ventilador d’aire calent, res de res, per eixugar-se les mans. Tan vells com de més de trenta anys. Tipus franquisme. Els nens de Catalunya ho tenien i ho tenen molt malament. Però lo més fort és que a Berga hi havia un labavo per professors. Un lavabo que tenia una clau i que no hi podien anar els alumnes. (Oh, Privilegi!) Lamentablement el seu estat era igualment desastrós. Vellíssim amb cadena d’aquelles que has d’estibar un cordill. El rotllo de paper per aixugar les mans queia per terra, i això en un institut públic. Però no és un fet aillat. Es que molts altres també estan així. A l’escola sueca els lavabos estan impecables tant els dels profes com els dels alumnes. Això de labavo col.lectiu ha passat a la història, és de camp de concentració, de presó, d’internat. On allà la gent no son individuus, son ovelles del ramat, tot igual i tots segueixen el que fa tohom. Aquí són lavabos individuals. Els alumnes tenen un munt de labavos repartits per tota l’escola, són unisex, i tenen un baldó que marca per fora si està lliure o ocupat. Tenen sabó, paper i paper per les mans i sempre aigua calenta. I mai els he trobat bruts.
Menteixo, només he trobat descuidats els labavos de l’escola d’adults on anem els estrangers a estudiar suec per a immigrants. Allà recordo que un dia em vaig trobar un labavo on hi havia anat algun home “de cultura del sud” es a dir: la tapa aixecada, pixum a la tassa i al terra i la cadena sense tirar. Olé!

Mal dia

Avui el dia ha començat malament. Arribo a les vuit del matí a l’escola (una de les escoles, perque treballo com a profe ambulant en cinc escoles del municipi) i la primera noticia que em diuen és que una professora del nostre equip de treball ha mort. D’un dia per l’altre la dona deixa d’existir. Una mort fulminant. Atac de cor i adeu siau. Jo la coneixia molt poc, ens creuavem i ens saludavem a la sala de profes i poca cosa més. Ella cobria la baixa de maternitat d’una altra colega amb qui jo si que he tractat més. La noticia ha caigut sobre mi com un mur de ciment i he esclatat en llàgrimes d’aquelles que no es poden contenir. Deu ser cosa hormonal perque normalment sóc molt més discreta. Finalment m’he refet i he pogut fer les classes que em tocaven. Al migdia que mirat el comentari que m’ha escrit el profe d’un treball de la universitat on estudio a distància, i m’ha matxacat de mala manera. Que he fet moltes faltes d’ortografia (o segons ell probablement de tipografia), que no m’he cenyit al tema... un desastre. M’he endut una decepció perque jo creia que era un treball de puta mare. Un treball sobre la historia de l’Espanya antiga, escrit desde la meva òptica de llicenciada en Historia, molt més profundament del que demanava el protocol de l'assignatura, endinsant-me en aspectes que el temari quasi ni tocava... i el tio va i s’el carrega. Per lo de les faltes amb raó, ho accepto, escric massa depressa i sense repassar. Que hi farem.
A la tarda he examinat els alumnes de 9è. És el meu grup preferit. Novè equival a quart d' ESO, i quasi la metitat dels alumnes ha fet l’examen en 25 minuts quan tenien el doble de temps per a fer-lo. No he tingut temps de corregir els examens encara, però els he llegit una mica per sobre i alguns alumnes han après molt però és frustrant veure com d’altres segueixen fent els mateixos errors que fa un any, continuen escribint exactament el mateix text i les mateixes coses que semblen empollades com un “parenostre”. I són alumnes que venen a classe cada dia, que teoricament tenen interés i que no són casos perduts. Quan llegeixo els seus examens arriba un punt que ja és un avorriment. No tenen res nou a oferir, no han incorporat al seu aprenentatge ni una sola paraula de tot el que hem treballat a classe en sis mesos. Encara estan utilitzant les fòrmules que van aprendre fa més d’un any, (simples, bàsiques, fetes amb desidia) i el pitjor és que repeteixen els errors que jo els he corregit mil vegades. Quan he tornat a la ciutat he anat a votar. Sí a votar per les el.leccions espanyoles, allò que diuen el vot per correu. He exercit el meu dret, però sincerament no estic gens contenta amb el meu vot. Gairebé m’en penedeixo i tot. No es pot estar content quan l’únic que es pot fer és votar pels qui “semblen” els “menys dolents”, que no és el mateix que dir els que són menys dolents, ( perque de ser a semblar hi ha un infinit). No es vota amb il.lusió, ni amb fe. És una mena de dret frustrat. Una mica com els meus alumnes a l’examen, sense ganes, sense entusiasme.Quan una té un dia així el millor seria haver-se quedat al llit.

Les tietes

Les ties de la meva mare eren tres germanes, dues de solteres i una de vidua, tenien totes més de vuitanta anys i la que viu encara és la més gran de totes tres: noranta cinc i ferma com una roca! Tota la vida havien estat juntes, però ultimament sembla que el destí ha fet que la més velleta s’hagi hagut de quedar sola. Ara ja no són el trio de les tietes, ni el duo...
Les tietes han estat unes dones curioses i venerables. Presents a totes les festes familiars amb les millors gales i volent participar en tot. Amb mi sempre han estat carinyoses i jo les he tractat amb suavitat i respecte. La meva mare diu que de carinyoses ho han sigut més ara de grans que quan eren joves. El seu tema preferit de tota la vida ha estat la política, i les he vist en discussions enceses defensant les seves idees de manera quasi temible. Són catalanes “i de poble” de tota la vida i amb cognoms de nissaga d’alló més catalana fins a la mèdula però casumlolla, en questió de política són d’Ultra Dreta Espanyolista. Com hi ha món!
Admirables.
No hi ha cap explicació lògica per entendre d’on vé la seva tendència si no és perque eren molt de missa i perque van passar la guerra civil amb moltes pors i amb molta gana i presenciant crims horribles comesos pels de l’altra bàndol (El seu altre bàndol, no el meu). Riques no ho eren pas llavors. I se suposa que ignoraven de manera voluntaria els crims comesos pel “seu” de bàndol. O creien que amb la fe catòlica ja n'hi havia prou per a ser bon minyó i que no es podien cometre crims si un anava a missa.

Tot això de la prohibició del català i de la identitat nacional s’els en fotia. Ben simple. Quan el que et preocupa és menjar i sobreviure la resta són fotetes.

Quan la meva mare i la meva tieta eren petites van viure amb elles una temporada, una llarga temporada és a dir: dels 3 fins els 10 anys. Practicament la seva infantesa sencera. És per això que les han conegut bé i han tingut una relació estranya perque tot i haver conviscut tants anys mai han sigut com mares-filles, ni tan sols com a tieta-neboda molt propera. I és que de mare ja en tenien una, la meva avia. Els darrers anys les tietes s’han fet molt velletes però d’alguna manera que elles encara hi hagin sigut deprés que morís la meva avia ha estat com un vincle amb ella, al cap i a la fi eren les seves germanes.

El que em sap greu és no haver esbrinat aquest gran interrogant polític de la meva branca materna. Ara ja és massa tard per intentar buscar respostes sobre el perque de la seva tendència dretana, només en queda una de tieta per a preguntar i la seva facultat auditiva no està com per esperar-ne bons resultats de la conversa. Fa uns set o vuit anys encara hauria gosat ... Però que dic!!?? Ni parlar-ne, es que ja no recordo com s’encenien???!!!! I sincerament, no convenen pas més fronts oberts en aquest món. That's life!

Premsa rosa, groga, verda o podrida?

Esparverada estic. Llegeixo avui la portada de La Vanguardia i un massa elevat percentatge de noticies són simplement esgarrifoses. 1- Rajoy vol garantitzar l’expulsió dels immigrants que cometin delictes. 1-Una noia de 20 anys mor en caure d’un cinquè pis després de discutir amb el seu xicot. 3-Els universitaris catalans demanen que l’anglès no sigui obligatori.
Mare meva quin desastre. No tinc paraules.
1- Podriem també explusar els polítics que comenten delictes (o els que menteixen) i enviar-los al Marroc a treballar de paletes.
2- Extranyament sospitós que just “caigui” després de discutir amb el novio. Es que devia regar les plantes oi?
3- Ni les mates, ni el català, ni el castellà, ni la història, ni la filosofia, ni la biologia. Queda algo? Vinga va! anem fabricant analfabets.

Perdoneu, és que quan veig aquestes noticies, m’esvero.
Felicitats a la meva amiga B que ha set tieta!