dilluns, 31 de desembre del 2007

Adéu 2007, Benvingut 2008!

Últim dia de l’any. Dia de propòsits, promeses i plans. Per a acabar-ho d’adobar avui el dia s’ha aixecat tot nevat i continua caient desde fa una bona estona. És com cotó fluix. A més avui celebrarem el Nadal amb la familia del meu sambo, ja que el 24 vam ser a Catalunya i no vam poder donar-nos els regals amb la parentel.la vikinga. Ja fa uns quants anys que ens hem de repartir on som i amb qui per Nadal i Cap d’any. Aquest any tocava Nadal a Catalunya i Cap d’Any a Suècia, l’any vinent serà al revés o potser no o vés saber ...
El 2008 ens porta coses molt i molt noves, dates per recordar la resta de les nostres vides i esdeveniments emocionants. A l’abril el casament de la meva germana i per Sant Joan arribarà el meu primer fill. Serem pares, jo mama i el meu home papa. Encara quan ho escric em fa cosa. Serà com un canvi d’estat en la matèria, de l’estat líquid al gasós o del gasós al sòlid o del sòlid al líquid... la mateixa matèria però transformada i multiplicada. Un procés no reversible, for ever. M’hi he d’anar acostumant.
Aquesta vegada sí, doncs, que comencem l’any amb nous projectes i canvis importants en les nostres vides. Any nou, vida nova! Salut per tots i brindeu per mi que jo no puc. Estic embarassada, i feliç!

dijous, 20 de desembre del 2007

So long, Farewell, Aufierdersen, Goodbye!

El Tomte s’ha avançat i m’ha dut un regal estupendo. No només he aprovat el suec B, sino que a sobre m’han posat la nota mes alta un Mycket Väl Godkänd, que vé a ser el nostre excel.lent. Que contenta estic!!! Ja tinc un cosa menys amb la que pensar. Ara ja puc començar a concentrar-me en el curs que començaré al Gener. Però què dic! No, no, no, ara disfrutaré de les meves vacances de Nadal, m’en vaig a Catalunya aquest cap de setmana, a passar uns quants dies. Després quan torni ja tindré temps d’estudiar espanyol. Potser no ho havia comentat però per donar classes d’espanyol, no n’hi ha prou amb ser nadiu i llicenciat i tenir estudis de pedagogia, cal haver estudiat o bé filologia hispànica o bé espanyol a una universitat sueca amb un mínim de 20 punts universitaris, que no tinc ni la més remota idea de a què equivalen en el nostre sistema universitari català... Potser son crèdits? Jo és que com que sóc de la prehistoria quan vaig acabar la carrera encara no havien començat amb aquest termes tant moderns.
O sigui que estudiaré espanyol a distància... a Suècia, té pebrots la cosa oi? No seria més lògic estudiar espanyol a Salamanca, per exemple? El que no sé és si aquests estudis d’espanyol poden ser convalidats a Espanya... Bé és igual, ara mateix no tinc plans d’anar a viure a Espanya.
El Nadal és molt a prop i fa un munt de dies que es nota al carrer i a la feina aquesta sensació de que s’acaba el món, que la gent té cinquanta mil encarrecs per fer, cinquanta mil regals per comprar, i moltes ganes de que arribin (els qui en tenim) unes vacances hivernals que es necessiten més que mai. La vida recomença el dia 7 de gener. Però abans de que acabi l’any jo tornaré a passar per aquí. Ara, gent del meu cor, m’en vaig a fer les maletes.
Bon Nadal!

dimarts, 18 de desembre del 2007

Hi ha escoles i escoles

No m’oblido de la petició de n’Aigua Clara, que voldria veure imatges dels centres educatius suecs. Tinc pensat fer un bon informe sobre el tema però aquestes setmanes no ha estat possible. A la xarxa he trobat imatges que ofereixen les sensacions que vull explicar sobretot en relació amb com contrasten amb l’escola catalana o espanyola. Aquí us en deixo una mostra però queda pendent fer el meu propi reportatge in situ.

1.- Sala de personal dels professors i administració en una escola sueca


2.- Exterior d'un institut

3.- Interior d'una aula


4.- Menjador

Una de les coses que em sobtava més quan entrava a les sales de profes, a la sala on en personal de l'escola va a buscar un cafè o a desconectar cinc minuts entre classe i classe, era aquest ambient de sala d'estar. Amb sofas, làmpares, cuina, diaris, etc... Em semblava impossible que allò fos un lloc de treball. Curiosament el primer dia que vaig anar a una entrevista em vaig trobar el personal comprartint coses que havien comprat a les vacances, formatges, galetes i prenent cafè, en plan tertúlia total. Em va venir al cap la ironia catalana "que en farem de feina en aquest pais!" I vaig menyspreuar-ho com si fossin uns ganduls poc seriosos, que no fotien brot. Per mi era com una cafeteria i poca feina s'hi feia en un lloc així. M'equivocava. S'hi treballa molt, i si es pot dir, molt millor. Aquestes fotos són representatives del que hi ha normalment, no són en absolut espais especialment "bonics" que he triat per a ilustrar el post. És el standart dels edificis educatius.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Premi

He rebut el premi al bloc solidari. M’ha fet molt gràcia perque és la primera vegada que rebo algun cosa pel fet de tenir bloc. I sobretot venint d'un blocaire de renom que respecto enormement per la seva gran capacitat! He tingut la sort de ser distingida per Eduard Balsebre a través del seu blog de viatges.
El Premi al blog solidari consisteix en el següent: «es tracta de que cada premiat distingeix set blocaires que comparteixen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir.»

Els blocs que jo he escollit per al Premi al bloc solidari són:

1.- http://nande-ya-nen.blogspot.com/ per la seva implacable sinceritat, el seu punt de vista agut, d'observador guiat per la finesa, el seu sentit de l’humor i les seves reflexions particulars.

2.- http://castany.bloc.cat/ un home de seny que es fixa en els petits detalls. Un bloc que toca de peus a terra i que analitza les coses que passen al seu voltant. I per una altra rao que em guardo per mi.

3.- http://en27m2.blogspot.com/ Per la seva gràcia en explicar coses petites de la seva quotidianitat i per la savia filosofia de prendre’s amb humor les coses que no sempre són tan positives com voldriem.

4.- http://www.emigrantesindestino.com/ Un bloc que fa somniar que ens trasllada a llocs inimaginbles amb experiències comentades i viscudes en primer persona. Un bloc que fa de bon llegir i on s’aprèn molt.

5.- http://viureaestocolm.bloc.cat/ Una altra catalana que porta més temps que jo visquent Suècia. Mare de dues nenes que batalla amb el dia a dia i amb els contrastos d’ una societat diferent a la catalana. Premiada per compartir les seves vivències desde un punt de vist femení, madur i intel.ligent.

6.- http://www.diluvi.com/ es el bloc de l’Anna I l’Adrià. Una parella mestissa entre el mediterràni i escandinàvia. Expliquen retalls de la seva vida, curiositats que senten, viatges, gstronomia entre altres coses... la seva frescura es mereix aquest premi.

7.- http://culturaescandinava.blogspot.com/ Bloc que he descobert recentment però com a bona resident a Suècia m’incumbeix i m’interessa. Té premi per la recerca i el treball realitzat fins ara.

Enhorabona i moltes felicitats a tots.
Ja sabeu que ara us toca vosaltres premiar set blocs que considereu que segueixen el propòsit del premi al bloc solidari. Sort amb la sel.lecció!!.

divendres, 14 de desembre del 2007

Dones Estupendes

Avui he anat a Linkoping. Haviem de fer unes gestions amb el meu home, i jo he aprofitat per conèixer en persona a una de les blocaires més famoses que hi ha a l’espai virtual. Si senyores i senyors, la Demonée. He tingut el privilegi de seure amb ella durant un estoneta i prendre un cafè al centre de Linkoping. Hem estat xerrant “ a l’estil ibèric”, o sigui sobretot jo , interrompent i solapant les seves frases, jo és que amb això encara no sóc gens sueca, i hem despotricat del suecs i dels espanyols, una mica per quedar-nos en pau i ben desfogades
La Demonée és un dona guapa, elegant i amb molta classe. Fa tretze anys que viu Suècia i és per tant, tota una experta en veure les semblances i les diferències entre els dues cultures. Molt serena i tranquila, jo pel seu blog me la imaginava potser una mica més esbojarrada, però per qüestions personals aquesta época de la seva vida no és precisament la més alegre...
M’ha encantat conèixer-la. A veure si ve alguna vegada ve a veure’m on jo visc... jo l’espero.

dimarts, 11 de desembre del 2007

La vida es sueño

Tres hores he trigat en fer l’exàmen de suec. Era un exàmen escrit, i en realitat en podia haver utlititzat cinc d’ hores, que és el que estableix el ministeri per aquesta prova. És un examen que es diu “Nacional” i si aprovo ja estaré autoritzada com a professora. És un requisit indispensable tenir el nivell de suec més alt que es dona a nivell de secundaria per a exercir la docència al sistema públic. És com si diguessim l’equivalent al nivell C de català per a treballar a les escoles de Catalunya. No era un exàmen de preguntes ni de gramàtica, ni tan sols de comprensió. Ha estat un exàmen literari, creatiu. Havia d’escriure una crònica per a ser publicada en un diari. En la crònica havia d’explicar un somni i interpretar-lo basant-me en un dossier que fa deu dies la profe ens havia donat. El dossier es prepara a nivell nacional, i aquest cop el tema anava de “somni i realitat”. El dossier del passat juny es titulava “temps moderns”.
He explicat una historia que va ser viscuda pel meu germà quan ell i el seu amic de l’ànima durant un any d’aventures i viatges van anar a parar a un poblat de la selva de Papua Nova Guinea, van conviure uns dos mesos amb aquella gent senzilla, primitiva, autèntica, sense tecnologies, i amb nens que corrien despullats tot el dia, però plens de bona voluntat i sentiments. Allà un mena de bruixot o xaman els va interprestar els somnis. A través del seus somnis el bruixot va saber que havien de tornar cap a casa urgentment perque una persona de la familia de l’amic del meu germà s’havia posat greument malalta. De l’altre somni també en va treure conjectures, i li va venir dir que quan tornés a casa no confiés en la nòvia que hi havia deixat perque, ella ja havia trobat un altre pajaru. Els somnis que van tenir m’els he inventat perque la veritat crec que ni el meu germà s’en recordava del que havien somniat. Ell recordava que el que el bruixot els havia dit s’havia complert al peu de la lletra en tornar a casa. I així va ser que el bruixot va tenir raó. Van tornar tots dos a Catalunya i van descobrir que la mare de l’amic tenia càncer i que la nòvia del meu germà ja s’havia oblidat d’ell, (per altra banda ben comprensible després d’un any de no saber-ne res) i que disfrutava del caliu de l'amor entre els braços d’un altre.
A la profe li he fotut aquest rotllo en suec i després he tret conclusions i conexions amb el dossier que ens havien donat. He acabat parlant de Freud i del psicoanalisi i de les teories més modernes sobre la funció dels somnis, que serveixen per al benestar integral de l’esser etc, etc... Colarà?
Dijous em toca la part oral. He de fer una presentació durant vuit minuts, calculats, mesurats i restringits. Ni més ni menys. Tema: de nou, els somnis...

divendres, 7 de desembre del 2007

Avorriment i creativitat, dos aliats indispensbles

El post d'avui està suggerit per la meva amiga B, quan vaig comentar-li fa uns quants dies, que em faltava inspiració pel meu bloc. Gràcies B!!
Aquest curs no tinc temps per avorrir-me. De fet no he sigut mai una persona d’avorrir-me gaire. Quan vivia a Barcelona estava sempre ocupada, i no tenia temps per que m’arribessin pensament del tipus: “i que podria fer ara?”
L’any passat que treballava poques hores em vaig dedicar a fer un munt de coses per omplir les estones mortes, feia els meus propis collarets, vaig iniciar-me en fer mitja, vaig pintar mobles vells, anava als loppis a la recerca de tresors, feia croquetes, anava al gimnàs...
Enguany no faig res d’això perquè treballo, preparo les classes, tinc reunions, faig els meus exercicis de suec i estudio per l’ examen de suec ( la setmana pròxima m’examino!!!!!!!!!!) i de tant en tant escric al bloc
Com he dit abans, fa un parell de setmanes estava tan saturada que em costava fins i tot escriure al bloc, cosa que m’encanta, i no trobava ni el temps ni els temes que m’inspiressin, no tenia temps per pensar, i moltes vegades el que ens fa reflexionar, el que ens fa tenir cabòries, és justament aquella estona que estem sols, que tenim temps per pensar una mica més en profunditat, per rumiar, però en la que encara no estem tan cansats com per quedar-nos estabornits al sofà davant de qualsevol tonteria televisada.
Els suecs d’això en saben un niu. Són els reis del relax, de la patxorra “pausa”, del “ara jo amb mi mateix” una estoneta i després ja torno a la feina... si em va bé. Amb aquest sistema tenen molt de temps per escalfar la matèria gris. Potser és perquè hi ha tant de temps d’oci que els suecs se les pensen totes i a vegades troben solucions genials. Tenen uns invents bonissims invents d’aquells que et fan adonar que algú ha tingut temps per pensar en una cosa que realment és útil i que esta ben dissenyada. A vegades jo em demano perquè a Espanya i a Catalunya no hem tingut aquestes coses fins que no ha arribat Ikea? Tan burros som que a nosaltres no s’ens acudeixen coses útils i que fan la vida més fàcil?
Les fundes nòrdiques, els plàstics selladors dels paquets oberts, les fustes de tallar que surten de sota la bancada de la cuina, els talla-formatges, els obridors de pots adossats al moble de la cuina, el tetra brik, el sistema ikea ...
Algunes d’aquestes coses no existien fa vint-i-.cinc anys a casa meva, i algunes altres a casa dels meus pares encara tampoc ara.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Delicatessen sueques

La majoria de la gent que té una mica d’interés per cultures diferents s’ha sentit atreta alguna vegada per la gastronomia com un ingredient més que posa sal i pebre a les curiositats, semblances i diferències entre cada pais. Alguns plats suecs s’han fet universalment coneguts (gràcies al merxandaising d’Ikea ) com les tradicionals mandonguilles, la salsa de nabius vermells, el caviar en tub, l’areng marinat, el salmó... i molts que ens venen al cap automaticament i que identifiquem amb la dieta nòrdica. Pero hi ha alguns plats que jo no havia vist mai a cap altre lloc del món i que ben segur potser no han tingut el glamour necessari com per a ser exportats com a producte típic. Un plat que em fascina per la seva senzillesa és la sopa de pèsols grocs amb cansalada:“Ärtsoppa med fläsk”, és un plat suec que jo diria que és molt antic, més antic que l’arribada i l’ús de les patates a Suècia, ( seria potser com les nostres llenties estofades), un plat humil i rudimentari, sense aires de grandesa, pobre i modest, sense pretensions, sense espècies exòtiques ni forasteres ( la minsa carn de porc que hi ha a la sopa és un insinuació de proteïna), un plat que atipa, per satisfer panxes famèliques i poder tornar a la feina amb energia, un plat que enfortia els malats (que millor que una reconfortant sopa?). En definitiva, un plat que deu haver pujat moltes generacions de suecs al llarg de la seva historia. I continua ...
La foto és de la sopa que venen preparada amb aquest envasos de plàstic, tipus xoped, com diu la Maria.
Un altre plat, bé més que plat és un producte, és la isterband de Smaland, no crec que es pogui traduir però la isterband és com una botifarra fumada feta de tripa. Els ingredients d’aquesta salsitxa (que els suecs no anomenenn salsitxa: korv, sino tira: band) són diversos i tot i que la sensació és de menjar “tall”, el contingut de carn (de vedella en aquest cas) és molt baix, potser en un 10 % en total, i no és pot comparar amb les nostres botifarres. La isterband està feta de cansalada de porc, gra de cibada remullat i trinxat perque s’infli, per fer bulto, ceba, tripes i budells i la carn de vedella que he dit abans. La isterband es deixava assecar penjada sobre les xemeneies durant tres dies i agafava gust de fumat.

Al meu parer és un producte molt identificatiu de Suècia, i d’aqui es pot entendre el costum que tenen de preparar plats amb molts ingredients diferents, agafar una mica de cada cosa que hi ha a casa i fer-ne un plat, un producte, un àpat, i que allargui per a molta gent, si ho penseu una mica la filosofia gastronòmica sueca seria aquesta no? que és sino el buffet de Nadal, el seu famosíssim smörgåsbord? Malauradament em sembla improbable que la modesta isterband pugui arribar algun dia a formar part del selecte buffet. Fins i tot als suecs a vegades els fa vergonya la seva salsitxa tan rústica. Imagineu-vos si els madrilenys els fessin vergonya els seus callos, perque no són prou fins!!

divendres, 30 de novembre del 2007

Amb els pèls de tots colors

Una cosa que em cridava molt l’atenció les primeres vegades que viatjava a Suècia era que hi havia moltes noies que es tenyien el cabell de color fosc. Es notava que el color no era natural perque primer tenien la pell clareta , els ulls blaus, les celles tirant a rosses i perque el color en definitiva quedava com extrany. I és que els colors que trien les sueques (i els suecs) per a tenyir-se no són els tons “naturals” castanys, rossos foscos o cendrosos que els anirien bé sense causar estridències, no , a ells els van els tons extrems: caobes , lilats, negres , vermells, tons molt pujats que en cap manera busquen allò que a Catalunya regeix les nostres vides “que quedi natural, que no es noti que és tenyit”. Ah no, aqui lo de natural és per les velles ( és a dir a partir dels 50: el gris), a les altres els agrada el que queda d’allò més artificial. Molts nois també es tenyeixen , un de famós ultratenyit és el cantant Markus que va guanyar l’any passat la Operacion Triumfo de Suècia,“Idol”. Es un tipus del nord, del nord més al nord de Suècia, una regió on a hores d’ara hi deu haver una hora i mitja de llum al dia o menys. El xaval te la pell blanquinosa del color de la crema de llet i els ulls blaus molt clars, i la seva tenyimenta li dona una imatge de mort vivent, de semi-gotic, que suposo jo és la que vol donar, perque a les seves fans els encanta i es tornen beneites per ell. Jo penso que el noi potser si que seria atractiu, però amb el color de cabell que sa mare el va parir, i no amb aquesta carbonera que li han fotut al cap. (Foto).
Despres hi ha les noies que són super rosses naturals que es tenyeixen de negre, el resultat queda molt extransy perque d’alguna manera el seu color afecta el tiny i moltes vegades veig noies amb el cabell blavós o verdós... definitivament lleig.
Però bé que s’hi pot dir en quant a gustos i preferències? A Catalunya jo m’he fet un tip de criticar les marujes morenotes que es tenyeixen rosses, i que els va creixent l’arrel negra sense adonar-se’n, o encara pitjor , les que es fan les metxes de zebra o de tigre, això si que és natural! que hi va haver un época que no es podia sortir al carrer sense contar-ne vint-i-cinc a cada cantonada. I després va venir la moda dels caobes. Totes les de comarques amb el mateix color. No sé si encara dura aquesta moda, ultimament no m’hi he fixat gaire, però juraria que encara n’hi ha alguna que no ha superat aquesta etapa i que mantindrà el color la resta de la seva vida. La qüestió és arribar a trobar una personalitat pròpia, o no?

dimarts, 27 de novembre del 2007

Riquesa lingüistica, amplitud de vocabulari

Quan es tenen tretze anys es tenen moltes coses. Moltes coses per fer, moltes per descubrir i sobretot molta curiositat per determindes àrees de la vida encara desconegudes però igualment fascinants.
Tinc un grup de salvatges en procés de domesticació amb els quals he tingut molts problemes però que sembla per moments (no vull cantar victoria massa aviat) que estem, ells i jo, en el camí correcte per aconsegir quelcom semblant a la prestació del magisteri. Avui ha sigut per petar-se de riure a cada segon. N’hi ha tres que són la repera . Són espabiltats però molt entremaliats. Per donar-vos una idea del seu nivell de trapelleria us diré que a la classe han arribat a fer de tot: cremar silicona, construir avions de paper i fer-los volar per l’espai aeri de l’aula, aixecar-se per barallar-se amb un company a deu metres, fer anar el mòbil, escoltar musica amb el mp3, robar-me els llapissos del MEU bolso, endur-se utenlisis de la classe, escampar papers per terra com si fossin confetti....
Avui però el seu neguit ha estat quan havien de fer la traducció d’un text del suec a l’espanyol. Tot el vocabulri del text ere terminologia que ja havien estudiat i que apareix al llibre de text, i per tant no els calia en absolut utilitzar el diccionari. Però igualent per mandra de pensar han decidit fer servir els diccionaris. No han arribat gaire lluny perque de cop s’han adonat que enlloc de buscar les paraules de la traducció podien buscar paraules molt més guais i divertides. Fita, Knulla, Kuk. O sigui: coño, follar, polla. NO us podeu imaginar la que s’ha montat, està clar que per ells el so d’aquestes paraules és com si res, no els sona com una paraulota ni com el que significa en espanyol, i ho anaven escridassant com bojos per la classe. La peculiaritat era però que no ho llegien bé i el que anaven dient sonava així: cono, folar, pola, CONO! FOLAR! POLA!! POLA, CONO, FOLAR!!!. Jo no em podia aguantar el riure perque de veritat era com estar present en una mena de ritual indesxifrable dut a terme per un grup d’energumens escurçats i embogits, saturats d’excitament momentani per la descoberta de la sopa d’all. En tornar a casa m’he sentit satisfeta. Avui han ampliat el seu vocabulari amb tres noves paraules que poden ser fonamentals per a la seva bona educació. Èxit aconseguit.

dijous, 22 de novembre del 2007

Passions

Avui he sigut testimoni d'una cosa que m'ha sorprès molt. Al migdia he anat comprar el meu dinar a un supermercat que hi ha a prop d'un dels coles on treballo. He entrat depressa i de sobte veig un dona gran estirada a terra com si es trobés molt malament o com si hagués caigut. La dona no estava sola, hi havia dues senyores, clientes, no pas personal de la botiga, que més o menys l'atenien o li feien companyia. La meva reacció instintiva ha estat acostar-me i demanar que li passava i si podia ajudar, precisament perque no hi havia gaire gent amb ella, o com si acabés de passar. Les altres dones m'han dit que no es trobava bé i que ja havien avisat una ambulància. I efectivament al cap de poc arribaven dos tiarrons refetons amb armilles fluorescents i una camilla per endur-se la pobra senyora. Quan tot això passava i jo ja era a la cua de la caixa per pagar i m'he adonat que el super estava pleníssim de gent, i que només jo i les dues altres samaritanes ens haviem alarmat o preocupat pel que li passava a la iaieta. La resta de la gent feia la seva com si no passés res, tranquilitat absoluta, com si fos ben normal que una persona jaiés al terra d'un supermercat amb problemes de salut. La meva reflexió ha estat que la gent del sud d'Europa tenim aquesta cosa de la caritat i de la simpatia emocional molt dins nostre quasi com un instint, deu ser per la tradició religiosa tan forta que ens han inculcat desde petits: la "com//passió" ( patir amb)... i que és quelcom molt arrelat a la nostra societat, ens preocupem molt pels altres, amb lo bo i lo dolent que això representa. Si m'hagués trobat aquest escena a Catalunya, s'hauria produit una atmòsfera completment diferent, hi hauria hagut un munt de gent al voltant de la senyora, cadascuna de les persones intentant donar els seus consells, o senzillament mirant per pura xafarderia, igual com quan hi ha un accident de cotxe, que la resta de vehicles redueixen la velocitat per quedar-se mirant quants caps i quantes cames poden comptar repartides pel lloc del desastre.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Estrés i descans, dos antònims necessaris... o no

Un dels motius pel quals vaig hipnotitzar el meu home per venir a viure a Suècia (vaig ser jo qui va pensar en traslladar-nos, i no ell com tothom creu al principi), va ser per la pobre qualitat de vida laboral que es té a Catalunya i a Espanya. Es poden tenir sous més o menys alts i feines agradables amb oficines noves i tota mena de modernitats pero els horaris de treball i els horaris dels àpats, no permeten conciliar la vida laboral amb la vida privada. NO parlaré de la vida familiar perque hi ha molta gent que no té ni marit, ni muller, ni fills, i no per això han de passar-se la vida a la feina.
Tot i que a vegades sembla la única excusa per a poder-se escapar (!).
Gosaria dir que a Suècia els horaris de treball són fins i tot massa curts, perque la sensació moltes vegades és que a les 4 de la tarda ja s’ha acabat el dia mentre que a Catalunya les 4 de la tarda és primera hora de la tarda i encara queda mooooooolta estona abans no arribis a casa. Tot això significa que les hores de màxima activitat es concentren en un periode del dia bastant limitat. Entre les vuit del matí i les cinc de la tarda, o les deu del mati i les sis de la tarda per als comerços que no són d’alimentació. Cal dir però que els suecs també es queixen d’estrés, cosa que al principi jo no entenia.
Desde el punt de vist d’un suec, l’estrés vé ocasionat per aquesta acumulació d’activitats en un temps reduit, a veure si m’explico, a Catalunya hi ha estrés perque hem de treballar, hem d’anar a casa fer el dinar, dinar, desparar la taula, rentar els plats, tornar a la feina, despres de la feina anem al gimnas o anem a comprar les coses que falten la nevera, banyem els nens, fem el sopar, sopem, mirem la tele i anem a dormir, com a molt aviat, a mitjanit. El dia és molt llarg i amb moltes obligacions i amb hores mortes al migdia que allarguen la jornada inutil i ineficaçment. O com jo dic a vegades, cada dia és com un dia doble, anar a casa al migdia fer una llarga pausa i després haver de tornar a començar com una segona jornada a la tarda.
A Suècia no és aixi. Un surt de casa ben esmorzat va a la feina, dina a a la feina, plega, s’en va a casa, esta amb la familia o fa esport o el que sigui, sopa, mira la tele (força estona) i s’en va a dormir (al voltant de les deu).
Penso en la meva mare, santa i martir que algun dia s’haurà de canonitzar o com a minim beatificar, que a vegades la truco a les vuit i encara no es a casa, esta treballant i fent encàrrecs fins a quarts de nou o les nou de la nit, com pot descansar, si es lleva a les sis del mati!!!




Tinc comprovat que a Suecia em llevo només mitja hora abans del que em llevava a Barcelona, però en canvi tinc son molt abans i el meu descans és molt més profund i de més qualitat. Una explicació seria que, com si diguesim començo a relaxar-me molt abans i la meva ment desconecta de la feina i les obligacions molt abans que quan vivia a Catalunya. Quan m’en vaig dormir estic preparada pel son, perque ja porto molta estona a casa tranquilment. I és molt agradable. Reconec que ara m’encanta dormir. M’estic tornant sueca? A vegades demano als meus alumnes que han fet el cap de setmana i quedo esgarrifada de la quantitat de canalla que diu que ha “dormit” el cap de setmana. Com es pot ser tan manta? Jo m'indigno.
Però bé, tornant al tema de l’estrés ( Apa que avui jo m’en vaig pels Cerrros de Ubeda )
si s’ ha d’anar al metge, o a la perruqueria, o a comprar unes sabates o es vol quedar amb una amiga per fer un cafè, i no vols demanar permis a la feina ( se suposa que no oi? Tot i que potser pel metge sí) ho has de fer entre les cinc de la tarda que surts de la feina i les sis que tanquen els establiments. Per això a vegades a Suècia també hi ha gent que es queixa d’estrés. I és que per ells és impensable fer alguna cosa després de les sis, el dia s’ha acabat i és com si els demanessis un impossible. Tot tancat i barrat i els seus cervellets poc flexibles també.

dimarts, 13 de novembre del 2007

Casum l’olla i els putus directors de cine espanyols!

I és que no falla, a moltes pel.lícules espanyoles i com a herència de l’avorridissima època del destape m’hi han de fotre una escena de sexe d’allò més explicita que no ve a cuento de res. L’ ultim ha estat amb la interessnt, tendra i emotiva pel.lícula de Jose Luis Cuerda, La lengua de las mariposas, que vaig visionar pel meus alumnes de tretze anys fa un parell de setmanes. Jo només recordava que la història explicava la relació entre un nen que començava l’escola i un mestre a punt de jubilarse i el despertar del coneixement i una amistat entre les dues generacions enmarcat en l’àmbit històric dels anys anteriors de la guerra civil. Sí, aquesta és la descripció de la pel.lícula tal i com jo la recordava perque a mi les escenes de teta, cul i pito, generalment me la porten fluixa, sobretot quan poc o gens tenen a veure amb el que en relitat la pel.lícula vol explicar, o sigui que a vegades ni m’hi fixo si n’hi ha o no. No és el meu primer objectiu en la vida recordar quantes vegades es follen els uns els altres en una peli, diguessim. Però pel que sembla encara hi ha directors de cine Espanya que pensen que la gent està per això.
Quina va ser la meva sorpersa i el rebombori general que es va produir a la classe quan poc despres dels primers deu minuts l’actor Guillermo Toledo en un paper molt i molt secundari es tira violentament i de mala manera a una pagesa (Elena Fernandez) en un paller, i apareixen pits i culs i titoles, apa vinga tot a l’aire fresc de la matinada. Els alumnes amb cridoria jo com un tomàquet. I un alumne que diu: Això és porno! I jo: Nen tu no has vist porno. I un altre d’innocent que em pregunta, senyo però això ho podem veure nosaltres? El que em va sortir va ser: tranquils, penseu que no és de veritat això només és una pel.lícula.
Una pel.lícula menys que puc utilitzar en les meves classes. Llàstima. No he rebut cap trucada ni cap comentari de cap pare. Creuem els dits.

divendres, 9 de novembre del 2007

Quan es tenen influències

Pels meus lectors desconeguts avui em descobreixo. I és que no puc dissimular que m’encanta aquesta foto, i més si us explico de què va. Amb els estudiants de l’intercanvi vam anar un dia Barcelona, a fer el turista al matí i de compres a la tarda. La part turistica va consistir basicament en Gaudí, el Parc Güell i la Sagrada Familia. Però el millor de tot és que la visita a la Sagrada Familia la vam fer com uns autèntics privilegiats. Resulta que un antic alumne de l’Institut de Berga és ara un dels arquitectes del projecte del temple de Gaudí i amb una extrema amabilitat i deferència ens van permetre visitar el monument desde dins (desde les bambalines), amb els obligatoris cascs dels arquitectes i estalviant-nos el prótocol de les taquilles i les corresponents cues de japonesos, i ens vam sentir com a personatges d'allò més importants.
Aquí estic amb els dos unics nois suecs del grup: en Villiam i en Viktor, la resta eren tot noies.
Enmig de tot el follon de les obres va passar pel nostre costat un parell de vegades el senyor Subirachs, vellet, menut, i gairebé inperceptible, i jo que el coneixia d’exposicions i altres ocasions vaig avisar els alumnes, ei que aquest senyor és el continuador de Gaudí, i això és una cosa que podreu explicar als vostres nets, que una vegada vosaltres el vau veure!!
Però ells estan per altres històries, crec que encara no s’han adonat ni han apreciat realment lo especial que va ser poder veure l’edifici desde la zona restringida. Tan se val! Jo sí i us convido a saber-ho.
Per cert, us agrada la foto?

dimecres, 7 de novembre del 2007

Höst Lov I (o vacances escolars de tardor I)

Disculpeu la meva perllongada absència. Ja sabeu que he estat fora. El viatge va anar molt bé. Els suecs s’ho van passar de conya, a Berga els van tractar a cos de rei. Tenien un èxit que no s’esperaven, els paletes xiulaven com desesperats a les noies sueques pel carrer, i no m’extranya perque són molt mones i perque contrastaven de lluny amb les indígenes. Per part meva he de dir que Berga ja no és un ciutat petita i tranquila del prepirineu. Berga com gairebé tots els llocs de Catalunya és una ciutat de moviment, de frenesí, de trànsit, on els reis són els cotxes, les grues, els sorolls i una mica, perque no dir-ho, el caos. Quina transformació que han patit aquests llocs amb només trenta anys. Quan arribes veus el massis imponent al fons, la muntanya de Queralt i la pedra viva que fa de bressol a la ciutat, és bonic, exòtic, únic i impressionant. L’endemà ja em sentia extranya i incòmoda. No vaig parar de despertar-me durant tota la nit pel trànsit que hi havia just al costat de l’hotel. Els suecs per la seva banda es van sorprendre de moltes coses, per exemple que algunes families no esmorzaven, que a tot arreu es fumava, que l’institut on estudiaven els nens semblava més una presó amb tanques altíssimes de malla metàl.lica que no pas un centre educatiu, que per culpa de les drogues els nens no podien sortir al carrer durant les hores del pati, que els alumnes dinaven les 14:30!!! Això els costava d’entendre. Mi em va sorprendre que gairebé ja no recordés lo lletjos que són els instituts Catalunya, lo freds i desangelats que són els seus passadissos, les sales de profes, els patis, la pinta de pobre i miserable que té tot plegat ( i sense ser-ho!). Realment s’han de canviar moltes coses si és vol millorar la qualitat educativa. Els nens suecs en canvi no aprecien el que tenen. Tenen tant que fins i tot ho menyspreuen. A Suècia TOT el que incumbeix educació és totalment gratuit. Fins i tot els llibres, el dinar, els llapissos i les gomes, les excursions, el transport: tot. I què passa? Doncs que ho perden, ho llencen, ho destrueixen i no ho valoren i a sobre en demanen un altre, perque es creuen amb el dret.També em va sorprendre que ja no tolero ( o el meu cos no tolera bé) els horaris espanyols. A les vuit de la tarda em sentia esgotada i els catalans encara havien de decidir que es faria al vespre!! Si el vespre ja havia arribat! Vam celebrar la castanyada i vam menjar castanyes i panellets. Concretament: un panellet perque amb un de sol ja quedo satisfeta. Els suecs però amb aquestes coses no s’hi fixaven gaire, són de generació Mc Donalds i coses per l’estil. Ara bé, les botigues de dolços les van visitar totes i es van polir el seu pressupost amb regalèssia i gominoles, tal i com fan aquí...
A la foto tot el grup, suecs i catalans, en un moment de feeling "amigos para siempre".

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Experiència intercultural

Avui m’acomido per uns dies. Seré fora una setmana i no crec que pugui escriure. M’en vaig a Catalunya però no de vacances. Dinou alumnes suecs fan un intercanvi amb una escola de Berga i a mi em toca fer de responsable. Ja us explicaré com ha anat a la tornada. Tinc moltes ganes de menjar pa amb tomàquet i pernil !!!!!!!!!!!!!!!!!! És el que fa l'abstinència. Apa, fins d'aquí uns quants dies. Feu bondat.

dijous, 25 d’octubre del 2007

El mestre del cinema

Va coincidir que quan m’en vaig anar a Catalunya a l'estiu va morir el gran de Suècia, Ingmar Bergman i no vaig poder escriure res. No vaig poder ni tan sols reaccionar davant d’un fet tan immens com la pèrdua del mestre del cinema suec, i tot per culpa de l’atabalament dels preparatius per marxar. Coses que passen ...
Ara m’en adono que és imperdonable no comentar res sobre ell. Les seves películes han estat un retrat de Suècia, no només de la seva gent i les costums, i la psicologia del caràcter suec, també ha retratat el paisatge, les cases, els seus interiors i una cosa difícil de plasmar si no és amb cinema: l’ambient , els ritmes i el tempo de la vida d’aquest pais.
Una película que m’agrada molt de Bergman és la de Sommaren med Monika, L’estiu ammb Monika i és una de les primeres que va fer, de l'any 1953. La historia està plena del sentiment tràgic del destí de les persones. Una cosa que els suecs en diuen "vemod", que és com una mena de nostalgia, un sentiment de que les coses són així i així seràn perque no s'hi pot fer més. El diccionari en diu: tristesa suau per alguna cosa que es considera perduda.
És bonic, oi? Equivaldria a la nostra enyorança... no ben bé.
El que poster no es coneix tan bé de Bergman és que es va casar sis vegades i que té nou fills! Però és que aquí a Suècia la gent procrea que dona gust, no sé si m'enteneu. Je je.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Noticia bomba

Els documents públics a Suècia són públics al 100% especialment tot el que té relació amb economia i finances. Els pressupostos de l’estat, les despeses de les institucions públiques, dels municipis, el que gunya la gent, totes les dades estan al’abast de qualsevol persona que ho vulgui solicitar. Els periodistes en aquest camp tenen una font d’informació immanent que revisen, analitzen, interpreten i utilitzen quan els dona la santissima gana. A vegades ilustrant a la població, a vegades fent tergiversacions que els convenen per als seus titulars més sensacionalistes. La última ha estat que un d’aquests reporters ha descobert en els pressupostos de l’any vinent una partida economica que estaria destinada a un casori reial. La noticia no ha trigat ni un dia en esbombar-se i la portaveu de la casa reial ha sortit amb l’excusa de que aquesta partida pressupostaria només era una previsió, ja que donat la situació i l’edat de la princesa és possible que hi hagi un casament a la familia reial i que cal estar economicament previngut, i que per tant no significa que hagi de ser durant el 2008 concretament. Jo la veritat, opino que és la manera menyss romàntica, poc glamourósa i més sosa que una noticia es filtri a través de documents economics. O sigui que t'en enteris pels calés que costa. Fa una mica de pena, no? Daniel, el jove que surt desde fa anys amb Victoria, futura reina de Suècia, és un home de classe mitja, sense sang reial però que viu en el món real. És director d’un centre esportiu i per a molts suecs amants de les antigues formes no és la persona ideal per a ser membre de la monarquia. L’altre dia deien que si arribés a casar-se amb la princesa Victoria, tot i que ella fos coronada reina ell mai podria osterntar el títol de rei. Es quedaria tota la vida de princep consort. És una mica injust si es compara amb la Reina Silvia, que esdevingué reina havent estat hostessa de vol. Trobo que és un greuje comparartiu que siguent entrenador i amo d’un gimnàs no es pugui ser rei i en canvi si pugui ser reina una ex- hostessa de vol. Les alegacions deuen ser que com minim que en aquella época encara no existia Ryanair. Això l’hauria desqualificat segur.

divendres, 19 d’octubre del 2007

S'ha obert la veda

Ha començat la temporada de caça a Suècia i això significa moltes coses. Per exemple, la setmana passada un alumne meu va faltar dos dies a classe perque s'en va anar amb els seu pare de cacera. El noiet és un "follonero" nat i dels més xerraires i per mi va ser un alleujament tenir-lo fora un parell de dies. Quan ha tornat evidentment expirava un aire xulesc de pagerol ufanós que sembla talment que torni a classe un heroi de guerra. Com a minim, però com que porta l'etiqueta de bosquimà enganxada al front no fa les burrades que acostuma a fer per a cridar l'atenció, així serà per uns quants dies.... espero.
Les carreteres estàn plenes de cotxes amb matrícula alemanya, i és que venen amb peregrinació a la recerca de l'alce perdut. Els teutons estan obsessionats amb aquesta bèstia extranya, mansa i grandiosa, emparentada amb els cèrvids més petits. Resulta que antigament, fa cents d' anys anys, una gran supercifie d'Europa estava poblada per aquestes bèstiques de 700 quilos. Ara només n'hi ha a Escandinavia i Russia i diuen que se n'ha vist alguns a Polonia. El fet és que aquest bitxo és el símbol del paradís perdut pels alemanys. Jo el trobo molt graciós, té un cap extraordinariament gran i una cara simpàtica. Com de pallasso. La cosa és que els animals amb les batudes que es monten amb la caça de l'alce ( s'assembla molt a la cacera del senglar) queden totament desorientant i amb la seva fugida es llancen a les carreteres. Hi ha molts accidents, i els d'alce no són lleus. Un amic nostre va xocar l'hivern passat amb un cèrvol petit, segurament una daina, ho va passar malament perque a ningú li agrada matar una animal tan bonic, i el cotxe va quedar destroçat. Afortunadament no va ser més greu quan un pensa que les conseqüències podien haver estar pitjors. Però amb un alce tothom recomana que el millor és esquivar-lo ja que provoca molts morts. Les causes de mort per accident d'alce són extremadament violentes. Les estadístiques diuen que el conductor i el passatger davanter no moren per l'impacte sino perque l'animal queda encastat al vidre de mala manera i vol fugir. Intenta escapar com sigui. Els ocupants dels seients moren per culpa dels cops de les potes de l'alce contra les seves cares. Ha de ser horrible. La setmana vinent encara sera pitjor amb les vacances escolars de tardor. Quan tingui una altra estona us parlaré dels ossos . Mentrestant podeu mirar això si voleu.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Santa Teresa

Per la gent de casa tinc el plaer de publicar l'espectacular ram de flors que vaig rebre ahir, que era el meu sant, Santa Teresa. No ho vaig poder celebrar de manera especial perque aquí els noms del calendari no s'assemblen de res amb el santoral català, a part que ningú s'immuta per aquestes coses. En canvi l'aniversari sí, l'aniversari és una data sonada a la vida de tothom i la gent ho memoritza i ho prepara amb tota mena de solemnitat, el propi i dels amics o familiars). Pero ahir al voltant de les quatre vaig rebre una trucada que em va enxampar en plena classe i no vaig poder evitar dir " Ui és una trucada från Spanien" i tots alhora " Svara!svara!" Que contestés vaja! I els pobres no van entendre res de la conversa perque és clar era en català, però igualment hi havia en un silenci sepulcral, cosa que no acostuma a passar massa sovint! Volien escoltar la meva conversa. Tafaners!

Tardor en plenitud

Tots els jardins són plens de pomes que cauen a terra. Al pati de l'escola sembrat de castanyes. El bosc regalant les ultimes produccions de bolets, ja una mica en decadència. Fa frescota. Alguns dies a 1 grau només. Aquesta foto la vaig fer la setmana passada. Els bolets (rossinyols i llengües de bou) estaven deliciosos.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Tecnologies de la comunicació... elemental

Per motius de feina estic llegint estudis sobre pedagogia i mètodes d’avaluació en l’aprenentatge d’idiomes moderns. Una de les teories més modernes és que als estudiants s’els ha d’estimular a través de la valoració positiva del que saben fer bé i no del que no saben fer o del que fan malament. És a dir: no jutjar els errors que fan sino valorar tot el que saben i el coneixement assolit. Una altra cosa que he après darrerament és com s' avalua una tasca escrita o oral. Els estudis dels experts diuen que el més important es valorar la capacitat de comunicació de l’individu, i analitzar si l’ alumne s’en surt d’aconseguir comunicar-se en l’idioma que estudia. A l’hora d’evaluar el que els alumnes fan, ens trobem a vegades que hi ha coses que molesten en l’acte de la comunicació per exemple si un estudiant diu “ tengo una perro ”, la paraula “una” ens molesta tant visualment com auditiva, però podem dir que malgrat la petita “molèstia” del gènere equivocat de l’article, el missatge ha arribat i l’estudiant ha aconsseguit comunicar el seu missatge a l’interloculor. En canvi a vegades hi ha coses que van més enllà de la “molèstia” i la comunicació queda modificada/tergiversadaerrònea perque l’interlocutor no pot arribar a entendre el missatge del tot, o enten un missatge que no és el que es volia transmetre, això per exemple passa en frases com” Me llama Maria”. En realitat el comunicador vol informar-nos que el seu nom és Maria però utilitza una persona del verb que no és la apropiada i l’interlocutor enten un missatge completament diferent del que l’emissor vol donar. Aqui ens trobem que l’alumne no destrueix la comunicació perque realment arriba a comunicar-se però el missatge que arriba distorsionat. El darrer cas seria quan l’alumne emet un missatge que resulta incomprensible per al receptor i la comunicació queda destruida. “Me es tres anos”, aquest exemple (que no m’invento) és quan l’estudiant d’espanyol intenta dir “Tengo trece años”, pero ha barrejat el “Me” de quan ha après a dir “me llamo” i l’ha usat com si fos el pronom “yo” que en suec “jag” sempre s’utilitza quan es parla en primera persona, ha traduit directament del suec el verb “ser” “Jag är” de quan es parla de l'edat en suec, ha barrejat el tres amb el trece, i la lletra ñ castellana se l’ ha passat pel forro, perque en el seu alfabet no existeix. En aquest cas la comunicació està destruida, perque l’emissor ha destrossat els elements del llenguatge que feien possible la comunicació. El que és més curiós és que en llegir aquests manuals m’he adonat que en suec molestar i destrossar tenen la mateix arrel...
Störa - Förstöra. Molestar i Destrossar

divendres, 12 d’octubre del 2007

Imperis en decadència

Fa molt de temps que em volta pel cap una idea que va una mica contra corrent. No sé ben bé com va gestar-se aquesta idea en el meu “esperit” i dic això perque és com una mena d’intuició que va acompanyada d’un sentiment profund de nostàlgia i de remordiment. Sona extrany? Potser sí.
Em sembla que va ser quan la política espanyola va iniciar l’escalada d’improperis contra Catalunya amb tot el sarau de l’estatut, això juntament amb els insults continuats de la Cope (que mai he escoltat peró que es filtraven a travès de Catalunya Radio), i al mateix moment van caure a les meves mans dos llibres, per a mi reveladors, d’en Jordi Bilbeny. Els seus llibres intentaven demostrar cientificament com havien anat les coses quan un tal Colom de Barcelona es va fer a la mar amb el projecte reial d'arribar a les Indies i com amb la manipulació de la historia, el que creiem com a versió oficial era la tergiversació total del que fou en realitat. Els llibres donaven uns detalls precisos que em van fer entendre molt bé com i perque es canviava la informació, amb la finalitat de protegir determinats interessos.
Deixant a part el tema de la manipulació, que és molt entretingut, una de les coses més ilustratives per mi va ser com la corona de Castella, vistes les expectatives de millora si s'unia amb la corona catalana-aragonesa, va adoptar com a símbol la bandera de la marina catalana (la senyera reduida a una sola barra vermella) i que ja era una bandera d'una nació reconeguda arreu d'Europa i tenia una força identificativa tremenda entre els s. XIII i XV. És la mateixa bandera que és actualment la bandera d'Espanya. Només aquesta cosa tan insignificant em va obrir els ulls del perque d’aquest odi que tenen molts espanyols no catalans cap a Catalunya. Deu ser que fins i tot aquest odi es traspassa geneticament perque els espanyols d’avui no han viscut res de tot això ni tan sols saben d’on prové la seva bandera. Potser si ho sabessin serien més respectuosos amb l’origen dels seus símbols.
Però bé, tota aquesta parrafada només és per a intentar expressar aquesta intuició al voltant de la identitat catalana i espanyola. Sempre havia pensat que Catalunya havia anat a remolc de les decisions i el poder de Castella i que Castella havia creat Espanya, la unitat hispànica, i que Catalunya només era un element més (una mica emprenyador) d’aquesta idea d’Espanya però en cap cas l’essència. El que sento ara és que Catalunya va ser l’origen d’Espanya com a unitat, com a ent continuador de la historia de Catalunya, Catalunya es troba implicada de ple en la creació de la nació espanyola. Catalunya ja era una gran identitat nacional, imperial, abans que Espanya existís, mentre Castella era un cúmul de terres a l’interior sense cap estratègia expansiva ni mercantil, mai va ser cap imperi ni cap potència mundial fins que es va descobrir Amèrica. El que va fer Catalunya a finals del S. XV va ser una absorció, una incorporació dels regnes castellans al seu, al seu propi imperi, a la seva trajectòria històrica. Catalunya es va inventar Espanya ”les Hispanies”. Espanya no seria Espanya sense Catalunya. Vet aquí perquè ens necessiten i ens odien tant perque som el seu origen. Però la nostra historia ha sigut molt extranya. Com és que el pais més avançat es deixa sotmetre pel país que es troba en inferioritat?
Només hi pot haver dos motius: o perque vol o perque l'obliguen.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Comiat a la catalana

Ahir al vespre els nostres amic catalans que fins ara vivien aquí es van acomiadar de la seva aventura sueca amb una festa multicultural. Els sopars que han tingut sempre a casa seva han sigut d'allò més interessants i variats. La reunió de gent de països i trajèctories diferents sempre és una bona combinació. Algun exemples de la fauna variopinta: un francés, un alemany que ha viscut molts anys a Sudàfrica, una parella croata, una noia palestina, un suec aque parla espanyol amb accent xilè, la resta tres catalans i un grapat d'indígenes. La noia palestina ens va ballar la dança del ventre i els suecs estaven, com era d'esperar, amb la boca oberta i caient-los la babaia per l'alfombra. L'aventura que els espera als catalans és increible. S'en van a l'altra banda de l'esfera terràquia a treballar en un projecte completament nou per ells. I el projecte no és només la feina, és la vida. Una altre país, una altra ciutat, una altre clima, una altra feina, una altra gent, altres costums. Un canvi de vida que els servirà per aprendre tantes coses i que a vegades és tant necessari!! Des d'aquí: Molta sort, amics!

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Usos i costums en la salutació

Aquí quan et trobes algun amic o algun familiar el saludes fent-li una abraçada. Res dels dos petonets. Quan et presenten algu per primera vegada li dones la mà i al mateix temps dius el teu nom , mentre l’altra persona diu el seu.Amb lo qual a vegades no t’en assabentes del que acaba de dir el paio en qüestió perque tu estaves dient el teu nom! A Catalunya i a Espanya és gairebé obligat fer els dos petonets quan et trobes amb un amic o quan et presenten algú nou (per sort això encara no s’ha generalitzat a la feina). Aquests petonets a vegades són tan esmirriats que a vegades ni tan sols toquen la pell de la galta si no que es petoneja l’aire que hi ha a prop de la cara. Lo de l’abraçada ha sigut per mi un descobriment nou. Normalment la gent a Catalunya només abraça els seus familiars directes, sobretots els fills quan son petits i la parella. Us he de dir que és molt agradable abraçar-se amb algun que no es tan... directe. Per exemple amb els companys de feina quan és el seu aniversari o quan fa molts dies que no t’has vist. A mi em sembla una acció que de veritat demostra estima envers la persona. Es reconfortant i et fa sentir literalment aprop de la persona. A més ultimament han sortit estudis que diuen que l’abraçada estimula molts sentits personals ja que consolida l’autoconfiança i ajuda a no tenir sensació de solitud. Jo quan puc m’en aprofito, vull dir que per exemple ve la sogra a veure’m l’abraço no només pel compliment. L’apreto ben fort i la tinc entre els meus braços uns segons, segur que es troba més bé quan torna a casa i jo també. Seriosament i sense voler caure en cursileries, abraceu-vos.

dissabte, 29 de setembre del 2007

Mobbing

No és que vulgui escriure sobre una cosa que està de moda. És que a un familiar proper li estan fent mobbing a la feina. I a mi sembla una grandíssima putada que li passi això.
Les persones que fan mobbing solen tenir uns mateixos estereotips que els caracteritzen. Individus que per raó de veterania i/o de confiança amb cap tenen una situació laboral segura però professionalment, ni acostumen a estar formats, ni intellectualment disposen de circuits electrònics ben conectats (Com diu el meu home: "se ve en los ojos que las luces no están encendidas"). Fan la seva feina perque així els hi han ensenyat però no poden aprendre sols, ni entendre algunes coses a partir de la lógica. En fi que no són persones gaire espabilades, i això a molts “jefes” ja els va bé, perque prefereixen tenir un gosset faldiller que no els qüestioni la qualitat de la feina però que sempre digui "si amo". De fet és que ni s’en adonen de la qualitat de la feina, és un concepte massa elevat per ells. El que si solen tenir és una desconfiança molt gran en si mateixos, i una certa consciència de les seves limitacions, i aquest és el motiu principal del perque fan mobbing. Tenen tanta por de no fer bé les coses, de que algú dins dels seus esquemes catalogat com a “inferior” en l’escala laboral, els ensenyi alguna cosa, que els superi en professionalitat o que simplement demostri les aptituds apreses en els seus anys d’estudi o d’experiència, que llavors es dediquen a fer mobbing. Aquestes són les seves armes:
-Fent la vida impossible a la persona que veuen com una amenaça més directa en el lloc de treball. Aquest amenaça es una percepció completament subjectiva ja que només és fruit de la seva inseguretat professional.
- Fan quedar malament a la persona que els suposa un perill per elles, sense motiu aparent.
-Busquen excuses absurdes i insignificants per degradar a les persones que es mostren com a intel.lectualment superiors davant dels caps o davant dels companys.
-Denigren els companys que veuen com a possibles competidors amb comentaris fora de lloc i intenten enfonsar-los emocionalment.
-Usen i abusen dels assetjats per mobbing amb la única finalitat de disfrutar d’una posició de poder, moltes vegades fent-los fer tasques inutils o inclús explicant-los una feina de forma incorrecta.
-Els seus errors sempre són causa dels errors dels altres. Dissimulen els seus errors exagerant els errors dels altres.
-Es fan veure perfectes davant dels superiors.
-Busquen aliançes estratègiques per destruir les persones que els "molesten" a la feina.
-Es creuen superiors per tenir un sou més elevat o un contracte més antic i en canvi són uns ineptes e incompetents.
-Creen una situació laboral límit pels assetjats que moltes vegades obliga als assetjats a abandonar la feina.
Si en teniu algun d’aquests a prop DENUNCIEU-HO. I sobretot no us creieu MAI que algú és millor que vosaltres.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Els Papalagi

Un dels meus llibres preferits i que vaig extraviar (!) és diu Els Papalagi i són els discursos que va fer el cap Tuiavii de Tiavea (Samoa) a la seva gent explicant el que havia vist a Europa en el seu viatge. Els discursos els va recollir i transcriure un alemany Erich Scheurmann que va viure a Samoa a principis del S. XX i va poder conèixer a Tuiavii. El llibre era extremadament divertit i al mateix temps un exemple de comprensió o interpretació cultural y antropològica però en el que els “blancs” = els papalagi, són objecte d’estudi. La seva mirada tan senzilla i il.lustrativa retrata els europeus de l’época desde el punt de vista d’una cultura sense prejudicis, que moltes vegades enmig de la rialla ens aporta aquella clarividència que tantes vegades necessitem i no tenim. Un dels discursos més divertits és quan Tuiavii explica que els europeus porten molta roba, com que a la seva cultura l’únic que esta fet de fibra tèxtil són les catifes, diu a la seva gent que les dones blanques porten moltes catifes damunt la pell. És realment graciós.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Genial gran barrufet

Aquesta entrada del gran barrufet que va escriure a l'agost és tan bona que no puc deixar de posar-hi un link al meu bloc. Us convido a llegir-lo.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Fabricant top models

Jo, que sóc rumiadora, he intentat buscar un aclariment fora de la pura genètica i centrat en els hàbits del país per trobar una explicació que em convenci del perquè d’aquesta diferència glandular femenina entre ambdos països. I n’he trobat una que potser no és certa, ni cientificament comprobable però que a mi ja em val i és que té la seva lògica.
Una vegada vaig escoltar un metge que deia que l’acumulació de greixos que fan les nenes en el periode dels 0 als 2 anys, o sigui de bebes i durant l’alletament, és el que farà que aquesta nena quan sigui gran, tingui més o menys pit, això juntament amb la genètica heretada de les seves mare i avies. Abans a Catalunya quan les dones no treballaven tant fora de casa podien estar tant de temps com vulguessin donant el pit als seus fills. La lactància es prolongava fins als 18 mesos o fins i tot als vint-i-quatre. La meva avia m’explicava que un tiet meu quan tenia quasi dos anys es cruspia les costelles de xai a queixalades i al darrera encara volia xumar del pit de la meva avia! I és així que en general observem que les dones de generacions anteriors tenen força més curves que les actuals, avies, tietes, mares. I si no, fixeu-vos quantes noies coneixeu que tenen mares i avies piterudes i elles en canvi, son més planes que la plana de Vic? Són fruit de l’época de la incorporació de la dona al món laboral i és que la baixa per maternitat a Espanya és de quatre mesos pelats. Intentar allargar el periode d'alletament es una pràctica impossible i el nadó només pot alimentar-se exclusivament de llet materna a tot estirar cinc o sis mesos si la mare fa una mica d’esforç. Això les mares que treballen fora de casa, perque hi ha dones que prefereixen deixar de treballar i assegurar que els seus fills tinguin la seva atenció total una temporada més llarga, però es clar tot depèn de la comoditat econòmica de la familia. La baixa per maternitat aquí a Suecia és de 12 mesos per a la mare i prorrogable als 18. Durant tot aquest temps la mare aprofita per alimentar el seu nadó de la forma més natural i recomenada pels metges que és la llet materna. Per això les sueques tot i sent ben primes han mantingut les proporcions del seu parell de raons estables al llarg del les generacions. No dic que aquesta manera sigui la única vàlida, però sí que Suècia té un sistema que ho permet si una ho vol. Això explicaria que alguns hàbits, i no exclusivament la genètica, facin que la morfologia de la dona moderna sigui diferent segons época, països o legislació.
Potser en un futur aquests temes estaran tan estudiats que la gent fins i tot podrà calcular i preveure la mida que tindran els seus fills, comprar-los roba amb antelació, i produir persones estandaritzades per a evitar-los tota mena de complexes que sofrim els que hem estat fabricats a l’atzar.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Mides i modes

És sabut i puc confirmar empiricament a qui no ho sàpiga que els suecs i les sueques (la majoria d’ells) són més grans que els catalans i els espanyols. Estic parlant a nivell anatòmic exclusivament. Els suecs són alts i grossots, de tòrax ample i cames gruixudes, n’hi ha de grassos també, però no tants com els que un pensa quan veu la dieta que tenen als paisos nòrdics ( la nata, les salses i la mantega les fan anar pel broc gros). De sueques també n’hi ha de molt altes, altíssimes (i tampoc acostumen a ser molt grasses) però també n’hi ha de baixes. De fet aquesta és una cosa que em va sorprendre quan vaig venir a viure aquí, que hi havia moltes dones de la meva talla. Jo esperava ser com una barrufeta enmig dels gegants, i vès per on, estic la mar de camuflada. Però el que sí que és diferent d’Espanya i Catalunya és la distribució anatòmica de la massa muscular en el seu cos. També he comprovat en conseqüència l’amplia oferta del tallatge de roba interior femenina que hi ha a les botigues i jo he donat per suposat que es degut a l’ampli espectre del mamellam escandinau. Parlant clar: aqui les ties tenen pit i molt!
A Catalunya vas a les botigues fines i delicades de roba interior i feina tens per encabir-te a la talla més gran que hi ha, quan hi queps, que la majoria de vegades no és aixi, una s’ha d’acabar conformant amb la roba dita “cómode” eufemisme que en realitat vol dir lletja, avorrida i de iaia. Encara fa uns anys hi havia a Barcelona l’enyorat Marks and Spencers que tenia molts models i utilitzava el tallatge “europeu” (fet que constata que només som les Ibèriques que tenim aquest ventall de pitrera tan reduit) i allà una podia satisfer les seves fantasies i els seus desitjos en questió de moda íntima... . Per les que som esguerrades i desproporcionades com la Pamela Anderson, la nina Barbie, la Victoria Principal i altres adefessis corporals a Espanya ens ho posen difícil per no dir impossible si una vol comprar articles refinats, originals que fugin dels clàssics blanc, beige i negre. Sembla que només puguin posar-se guapes per dins les daines amb poc pit o amb el justet pit pompadour, i que les que tenim carn en el tòrax ens l’hem d’amagar. Sí, ben mirat es ridícul oi?
Pel que fa a mi, estic feliç de poder-me vestir i desvestir sense passar vergonya per com sigui meu model de bh. Però tot s'ha de dir: això no és així gràcies als establiments catalans.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Anar de cul

Fa molts dies que no escric. I és que vaig de cul per diverses raons. Tinc molta feina a les escoles i feina a organitzar-me, ja que surten coses noves cada dia i m'he de preparar el material al vespre quan arribo a casa. També estic estudiant suec a distància per treure'm el títol de nivell b. No ho faig perque em faci il.lusió, o perque pensi que no m'en surto amb el nivell que tinc i que aquest curs m'ajudarà a perfeccionar l'idioma. Només ho faig perque el municipi ho exigeix si vull treballar de professora. Si no aprovo aquest títol no em convaliden els meus estudis fets a Catalunya. El ditxós curs de suec em porta moltíssima feina. Feina de llegir i escriure molt. Ara estic fent un treball sobre el teatre a la Grècia antiga que hauré de presentar oralment davant d'altres alumnes. A més de tot això demà s'obre la veda per inscriure'm a la universitat pels cursos que comencen al gener. He trobat una universitat que ofereix exactament el curs que necessito per a que m' homologuin com a professora d'espanyol i he d'omplir un munt de paperassa i trobar gentils col.laboradors que certifiquin els meus títols.
Tinc moltes ganes de continuar escribint el blog, perque tinc alguns temes que em fan gracia comentar però es que no tinc temps. Vaig de cul.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Experiències estudiantils

Ja han passat uns quans dies desde que els catalans són aquí i crec que és un èxit. Els més implicats s'ho estan passant molt bé, aprenen un munt de coses i per ells serà una experiència que recordaran tota la vida. Avui han sortit al diari, a la contraportada. Escriuen sobre la inauguració de l' exposició que es va fer ahir a l'Institut i una representant del kommun ( ajuntament) els va donar la benvinguda. Després dues alumnes de Berga van llegir un text en anglès sobre Catalunya.
Avui ha sigut un dia fantàstic. Set alumnes catalanes han vingut a l'escola on treballo i han fet classe amb els meus alumnes suecs. Ha fet molt sol i hem pujat a un turó per admirar la vista de la badia sobre el Bàltic. Els alumnes de vuitè que encara no saben espanyol els han fet de guies pel poble. Tot seguit han conegut el grup de novè i amb aquest s'han entès molt bé. Anglès, espanyol, llenguatge gestual, intercanvi d'email, tol valia, el més important era comunicar-se. I se n'han sortit .
Demà sera l'últim dia i farem un sopar per acomiadar-nos. Divendres van a Estocolm.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Con los madriles hemos topado

Divendres vaig estar tot el dia amb els estudiants catalans. Vam anar a l'institut de Batxillerat (Gymnasium) i vam montar l'exposició sobre el pavelló suec de Berga que el "Casal d'Europa" de Berga ens havia cedit. Un cop allà vaig conèixer la professora d'espanyol que han contractat per aquest curs. Una madrilenya!
No viu a la meva ciutat, viu a Vimmerby, a 55 Km d'aquí, el poble de l'Astrid Lindgren, la creadora de la Pippi Langstrump. Es diu Rocio i porta catorze anys vivint a Suècia, però tot just fa un parell d'anys que va deixar Estocolm per venir cap a Smaland, i viure envoltada de boscos i natura. Em va explicar com havia anat a parar en aquesta feina. Els embolics que va tenir amb l'escola on treballava el curs anterior a Vimmerby i com es va sentir maltractada i manipulada per la direcció de l'escola, que va preferir contractar una profesora sueca no titulada, abans que ella, estrangera, però sí amb la titulació necessaria per a la plaça de profe d'espanyol. Ella els va denunciar al sindicat i encara està ficada amb un bon merder, ja que l'escola, davant la resolució del sindicat es va veure obligada a recontractar-la, però evidentment després del malestar que ella tenia ja no volia tornar-hi. Així doncs que va solicitar la plaça a l'institut d'aquí. La mateixa plaça per la que jo també havia fet solicitut i deixat el meu CV un parell de vegades! El fet és que els senyors de l'institut es van despertar molt tard i em van trucar quan jo ja havia acceptat la feina a les escoles de "Secundaria" i ja havia signat l'acord. M'ha fet moltíssima rabia saber que ha aconseguit un salari  més elevat que el meu per la feina que podia haver estat meva!

dijous, 30 d’agost del 2007

L'exòtica bellesa catalana... a Suècia

Bé doncs els berguedans ja han arribat, o més aviat diria les berguedanes, perque són dotze noies i un noi a més dels dos profes que els acompanyen. Tenen 15 anys i van a l'institut. He fet la visita turística en anglès, tot i que he començat en espanyol per veure si els suecs pillaven algo ( en teoria han de practicar l'espanyol) però no, en saben molt poquet, de fet acaben de començar amb un curs introductori l'any passat.
Un dels alumnes ( l'únic noi) quan ha sentit que començava a parlar català s'ha girat bruscament cap a mi i em diu : Ale! però també parles català!
El més interessats en saber que coi hi faig en aquest lloc han estat els profes, que com he vingut a parar a Suecia i les tipiques preguntes de curiositat com es viu aqui? Si m'he adaptat bé al fred i al menjar...
Demà estaré tot el mati amb ells. Que es prepari aquesta ciutat perque la invasio catalana ( precisem: berguedana) està a punt de començar el seu atac.
Per cert, els nois suecs han trobat que les catalanes estaven molt bones. Confessat pel grup d'alumnes sueques ultra-rosses que evidentment es deuen haver sentit, com a minim, una mica geloses.

Surprise, surprise

Ahir van arribar un grup d'estudiants catalans (pels suecs són espanyols és clar) aquí a la meva ciutat. Són d'un institut de Berga que fa un intercanvi amb una escola sueca. La finalitat de l'intercanvi és entre altres coses que els catalans tinguin l'oportunitat de practicar anglès i els suecs de practicar l'espanyol, ja que són alumnes que estudien aquesta assignatura. Aquesta tarda he de trobar-los per a fer una visita guiada per la nostra ciutat, i els hi ensenyaré els llocs més interessants. El que no saben els berguedans és que hi ha una profe "sueca", que de sueca no en té res, i que a més entendrà toooooooooooooots els seus comentaris, xistes i paraulotes que es diguin entre ells. Penso mantenir-me uns quants minuts en l'ombra, només parlant anglès i suec i després em descobriré com a catalana. Serà una sorpresa... potser es quedaran tan amples, amb aquestes edats mai se sap com reaccionen. Pero vull veure que fan.

dilluns, 27 d’agost del 2007

Energia exprimida

Estic rebentada. Avui ha sigut el primer dia de classe de veritat. Els dilluns es presenten llargs , dificils i extenuants. Sis lliçons. Amb sis grups diferents i quatre nivells diferents. I avui encara m'he escapat d'una classe que eren fora d'excursió. Quin esgotament. Avui sí que estic baldada. La primera llíçó ha sigut a les 8 del mati!!! amb uns de dotze anys que comencem amb l'espanyol, no saben res del tema i crec que són les classes més difícils perque són molt jovenets, no pillen la ironia i tenen por dels profes! I la última l'he acabat a les quatre de la tarda. Entremig, de dotze a una un bocata a dins el cotxe mentre recorria els 25 Km entre una escola i una altra. Per sort la majoria dels alumnes que he conegut avui semblen prou macos i bons nens.
Espero acostumar-me a aquesta mena de dilluns i que no tots em semblin igual de feixucs com el d'avui. Ara només penso en sopar i dormir.

divendres, 24 d’agost del 2007

Cap de setmana

Com que ja és cap de setmana us posaré unes fotos que vaig fer el diumenge passat quan la meva germana i una amiga van estar aquí. Vam passar el dia en una illa de l'arxipièlag i entre altres coses vam veure això.




Infra-Estructures, una altra perla de l'estiu

L'estat de les infraestuctures a Catalunya és molt dolent i no és cap secret. El que em sorprèn és que sembla que aquest tema s'hagi destapat aquest darrer any (especialment amb la xarxa de renfe) quan, desde el meu punt de vista, com a usuaria de desde fa més de vint anys, la renfe mai ha anat bé. Tenia 13 anys i a l'escola ja deiem allo del "rogamos empujen..." i no ho deiem de conya, era perque ja s'havia creat la llegenda de desastre d'aquesta empresa pública espanyola. Les dues setmanes que vaig ser a Catalunya les infraestructures van petar per tots cantons. Poc abans hi havia hagut la setmana negra de la ciutat sense llum i després cada dia noticies d'autopistes colapsades, trens aturats enmig d'un tunel, aeroports amb milers de maletes extraviades i avions amb retard ...
No sé què us diuen aquestes coses a vosaltres però a mi em donen pistes més que suficients per creure que s'ha assolit el límit de la insostenibilitat i no solament que el pais no funciona com hauria de fer-ho sino que no funciona a seques. El país s'ha espatllat, s'ha averiat i li calen uns bons operaris perque el posin a funcionar i bé. I que no facin una xapussa que d'això en sabem massa!
Ja fa temps que els qui dirigeixen haurien d'haver analitzat el d'on venim i cap on anem i respondre's a ells mateixos si cap a on anem és cap on realment la gent vol anar. Volem anar cap a un país que peta? on els horaris dels transports públics no es compleixen? on algun dia hi haura un accident terrible amb consequències dramàtiques? on els treballadors no poden confiar en les infraestructures per arribar a l'hora a la feina i han de fer servir el seu cotxe contaminant més i més el pais ? on els empresaris deixen de facturar millonades per culpa de la manca d'electricitat? on la gent ilusionada per les seves vacances es resigna a passar vuit hores dins el cotxe per arribar a un lloc a 70 Km de casa seva???
Els polítics, que són els qui han d'arreglar les coses, es preocupen integrament per tornar a ser escollits a les pròximes eleccions, aquesta és la seva única gran ocupació i preocupació. S'els en va el temps amb això i la veritat tampoc m'extranya tant perque quan veig l'energia malèfica que posa la oposiciò ( quina sigui) en carregar-se els que han guanyat ( o no han guanyat però estant governant, no hi fa res uns i altres tots iguals, ara ja no compta guanyar o no guanyar ara és pactar) doncs entenc perfectament que no puguin dedicar-se a res més que a contraatacar.
Perque no fan les coses en equip? Que facin la feina primer i després es barallin, que ja els aplaudirem.
El de la foto és el meu pare darrera el diari després d'un d'aquets dies desastrosos

dimecres, 22 d’agost del 2007

Critica a l'estil de vida Ibèric III: habitatges mal construits

No parlaré de les vivendes pijes ni del tipus de construcció més recent que es fa a la Península, que espero, suposo i desitjo que no presenti aquest tipus de problemes que comentaré ara però tornant a la frase que he escoltat centenars de vegades, sobre que a Espanya no s'està preparat pel fred. Que coglions vol dir que els espanyols/catalans no estem preparats pel fred??
M’ho expliquin, i m’ho interpretin perque no entenc aquesta expressió. Com ens hem de preparar pel fred? Hem de preparar-nos psicològicament pel fred o és que només hem d’observar i d’adonar-nos que desde fa dos mil anys a Catalunya i a Espanya a l’hivern fa fred????
Quan van arribar tècniques de construcció modernes, (edificis de moltes plantes) que no es basaven en la masia tradicional o en les cases de poble, es va optar per fer els edificis ( parlo de fa 50 anys) imitant els apartaments de platja. Vivendes provisionals d’estiueig. Quina tonteria és aquesta? Està clar que no es pot construir igual a Almeria que a La Garrotxa per posar un exemple. Però que a l’hivern fa fred a Catalunya i a moltíssims llocs d’Espanya, tothom ho sap. Les cases romanes ja tenien calefacció i el que m’indigna és que un pis construirt als anys 60 a Catalunya no contemplava aquesta necessitat. Però passava que molt més car, fer cases amb calefaccio, triple vidre i aillants tèrmics que fer-les sense. La gent s’escalfava amb estufes de butà i radiadors elèctrics. I perdoneu-me però, quants pisos d’estudiants hi ha amb les mateixes exactes condicions avui dia 2007 ?? Milers i milers. És penós, és ridicul que “un pais tan avançat” s’hagi de veure aixi!!! S’ha construit sense planificació, sobre la marxa l'estructura urbana i les vivendes mateixes. Aqui a Suècia es fan molt estudis sociològics i socionòmics per veure i preveure cap on va la societat, quines tendències vindran en els propers anys i com es poden adoptar mesures que siguin les més idonies pels canvis socials. I això no és d’ara, els suecs porten 50 anys treballant amb aquest tipus d’investigacions. Augments de població, increment d’automòbils, necessitat de vivendes... poblacio mòbil i flotant...
A Espanya alguns dels que han estudiat sociologia estan treballant de caixers al Caprabo o... igual tenen una immobiliaria.