dijous, 29 de novembre del 2012

Dades objectives després del 25N

Fent comptes dels partidaris del sí i els partidaris del no en número de vots em surt una realitat catalana molt dividida.
He agrupat els vots d’aquesta manera:
Ciu         ERc         Cup        Si  i Partit Pirata com a votants d’un Sí a l’Estat propi  i el resultat és de 1,796.402 vots
Sumant per una altre costat:
PSC        PP          C’s          i PxC  en surten 1,329.595 que votarien pel no.
Deixo a part els votants d’Iniciativa que tot i que están a favor del referéndum no queda molt clar si es pronunciarien a favor del sí  o el no. Penso que Iniciativa deixaria lliures els seus militans i seguidors per votar el que els sembli. I dins d’aquest tipus de votants pensó personalment que hi ha molta barreja.

El mateix es pot aplicar amb el PSC però potser en menys mesura ja que el partit es troba molt supeditat al PSOE. La branca  catalana del PSC ha marxat cap a altres partits  i molts potser ja han votat  a CIU o ERC,  tot fa pensar que  els que s’hi han quedat pertanyen al sector més españolista i que advoquen   un federalisme que la societat no reclama realment, per aixô els he sumat als partidartis del no, ja que cal ser com més eralista millor.
Anant molt malament dels 358.857 vots d’Iniciativa un 50% dels votants : 179.429 vots anirien pel si i l’altra meitat pel no. Fent  aquesta suma el resultat és :

INDEPENDÈNCIA
Sí : 1,975.830                                 No : 1,509.023

 
Guanya el sí, és evident. Però al meu entendre cal fer encara molta pedagogía dins de Catalunya  entre la gent que no es sent catalana i que viu en aquest país. S’hauria d’aconseguir una majoria pel sí molt més aclaparadora.  Si no ens en sortim a base del sentiment i de la identitat haurem d’utilitzar arguments econòmics  (Que hi són i molt!!) i les retalladles que ens imposen desde Madrid, per fer entendre que sense Espanya en  tindrem més i per a més.  El que  és de calaix és que és molt complicat  tirar endavant un projecte tenint un 43% de la població o que no està convençut o que no ho vol. I aquest milió i mig representa aquesta xifra.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Els irreductibles són ells

 Van arribar fa ja molts anys. Entre els 40 i els 70 del segle passat. Van venir amb una maleta i els quatre parracs que vestien. Eren immigrants de les regions espanyoles més pobres. Franco els enviava fugint de la més pura miseria en trens cap aquí amb la voluntat específica d'homogeneitzar el territori.  S'hi van quedar, van fer familia i arrels i ara alguns d'ells, els que es van congregar en els guettos industrials propers a la metropoli, agraeixen aquesta nació exercint el paper de colonitzadors que Franco mateix ja els va donar. Alguns s'han quedat als polígons, altres han fet carrera, de funcionaris, de polítics o de mosso d'esquadra. Els uniformes sempre els han agradat. Llueixen molt i donen "categoria".  Cada estiu s'en van al pueblo i allà, jo ja no sé com se senten. Les seves diferènces tindran amb els parents que no van marxar. Diuen que Catalunya és Espanya, clamen que això és casa seva. De veritat que això és casa seva? O és la seva colonia? Els sentiments  no els enganyen. Ni fins la necessitat econòmica més imperiosa els arrenca del seu bulb de cebellot enganxat a l'orgull ibèric. El que passa és que ells mai han sigut de Catalunya i que aquesta "terra seva" s'ensorri els és ben igual... Fa massa temps que ells solets van construir les seves fronteres.

dimarts, 13 de novembre del 2012


Aquest primer any a Catalunya no m’he dedicat a la feina a que vaig fer quan vivia a Suècia. He tornat al món de l’empresa privada on, afortunadament, he aconseguit un lloc de treball gràcies a les bones referències anteriors, a un currículum amb experiència i uns coneixements de llengúes que sempre ajuden. La feina que faig no em desagrada. A mi m’agraden moltes coses i realment sóc una persona tot terreny. 
Però sí que a l'oficina trobo a faltar una mica la part humana de la feina de docent. Tenir el contacte diari amb els alumnes era una  molt gratificant. No sempre, ni cada dia eren dies meravellosos en que els alumnes venien i et deien lo bona profe que eres… NO, ni molt menys. La majoria de dies consistien en la feixuga tasca d’esperonar, motivar i estimular adolescents  completament apagats , cansats, apàtics i amb nivells d’energia sota zero, que  ni escoltaven ni pensaven i es limitaven a tenir els ulls mig oberts i amb sort, no molestar. Veure que a l’aula l’única que volia treballar era jo,  era frustrant. Pero amb el temps vaig descobrir que sobretot els nois adolescents eren victimes d’un sistema  escolar que els exigia una concentració mental i una autodisciplina   que el seu cos i la seva inmaduresa psiquica amb les hormones xarbotades no podía controlar. Tot és massa visceral als 13 anys. No es pot aprendre  segons què. O potser es pot però requereixen uns nivells d’autocontrol bestials. Per tant, paciència.

 Potser ja ho he explicat abans, perdoneu si em repeteixo. Entre els molts coses que es fan a l’escola sueca  en l'equivalent als nostres nivells d' ESO hi ha  dues setmanes al curs 8è (15 anys)  i dues  setmanes al curs 9è  (16 anys) de pràctiques laborals. Per a molts alumnes desmotivats aquesta mena de pausa en que  desapareixen de l’aula és l’oportunitat de descubrir que fora l’escola hi ha una altra vida i que les relacions entre els qui treballen són diferents/similars que les de l'escola.  Allà cal fer unes feines  que primer cal aprendre i  s’hi troben algunes persones t’ajuden o  altres que no. Pot ser una bona experiència o potser que al cap d'un mes ni ho recordin.
Una alumna molt bona que jo tenia va fer pràciques a una guarderia. Les cuidadores de la guarderia van tenir sort d’ella perque just la semana abans havia començat  un nen d’un any i mig que no parlava ni entenia una paraula de suec. La meva alumna, filla de libanesos exiliats,   es va entendre la mar de bé amb aquell bebé que fins l’arribada de la seva salvadora només feia que plorar.

M’agrada escriure sobre aquesta història perque demostra que tots som útils i que la nostra aportació, per miniúscula  que sigui,  pot ser just la peça d’encaix que falta en el  trencaclosques de  la societat.

Mentrestant aquí preparem una altra vaga.