dimarts, 27 de maig del 2008

Set classes de pastissos

Aquesta és la manera com mana ( o manava) la tradició a l’hora de convidar els amics i parents a fer el cafè. El cafè s’ha d’acompanyar de set menes diferents de galetes o pastissets. Així es demostrava al convidat que en aquella casa hi havia abundancia. Aquesta tradició ha deixat de trascendir, entre altres coses perque és completament absurda i fora de context avui dia, els convidats no van a jutjar la riquesa de l’anfitrió i molt meys ho farien per la quantitat de diferents tipus de galetes que es serveixen amb al cafè. Ho farien, en tot cas, observant el mobiliari, els aparells d’electronia domèstica, o el model de cotxe apartcat a la porta.
Algunes senyores grans però que continuen convidant a la tradicional fika, sembla que tenen encara una certa obsessió amb els pastissets i les galetes i segueixen fornejant i preparant delicioses menges per acompanyar el cafe i presentar-les a la taula amb l’orgull del “fet a casa”. El secret però és que és molt més fàcil avui dia oferir si no set (que és exagerat), tres o cuatre menes de pastes diferents, i es que quan les fan, en fan un futimé i les congelen i així van tirant i descongelant segons necessiten. Un avanç tecnològic que haria fet meravelles a l’época de les rebesavies sueques del meu home, que es passaven tot el sant dia a la cuina fent pastissets pels convidats, set menes diferents, no fos cas que els prenguessin per pobres o per garrepes.

divendres, 23 de maig del 2008

Yoani Sánchez

Darrerament he descobert un blog molt interessant. Fa uns quants dies fent un treball per la universitat buscava informació sobre l’actualitat cubana, i em vaig adonar de la quantitat de gent que escriu desde l’illa però sobretot desde fora ja que hi ha molts més mitjans tecnològics per fer-ho que no pas desde l’interior. Vaig anar a parar al bloc d’aquesta noia, i després vaig descobrir que la revista Time la va nomenar “una de les cent persones persones de la revista Time de l’any 2008” en la categoria de heois i pioners. El motiu: la lluita diaria desde Cuba que fa a través del seu blog. Sí, ella és una de les que s'atreveixen a dir el que pensa obertament de la seva situació personal i del què passa al seu entorn. Si teniu temps i/o curiositat per com van les coses pels qui viuen allà ( no pels turistes! ) us recomano que hi doneu una ullada. El blog està molt ben escrit i enganxa per la seva simplicitat i precisió a l’hora d’ilustrar una realitat més que vergonyosa. Sense ficar-me en política ni en ideologies varies, és llastimós que la gent d’un país tan excepcionalmemt ric en recursos (humans, naturals i agricoles) s’hagi de veure passant fam.

dimecres, 14 de maig del 2008

Estalvi

Estalviar és una cosa que costa molt de fer. Sobretot l’estalvi econòmic per exemple de cara a comprar una vivenda o pensant en el bebé, en tenir un racó pel futur. Mil coses. Però també he estat pensant molt en el problema de l’aigua de Catalunya i de tota la Península Ibèrica. No hi ha aigua i la que hi ha està tractada de manera que quan arriba a les cases és dolenta. No per la salut però, és igualment dolenta. L’aigua a Catalunya té un gust horrible, la de l’aixeta no es pot beure, ( potser només és bona als poblets del Pirineu). Quan comparo l’aigua de l’aixeta que tinc aquí a casa, que surt fresquíssima, molt bona, realment inodora, incolora i insípida amb la mena de substància química blanquinosa i pudenta que surt de l’aixeta quan sóc a casa dels meus pares m’en faig creus. S’han passat tota la vida pujant garrafes d’aigua del supermercat cap el pis. Escales amunt i escales avall. A més he d’afegir que l’aigua envasada aquí a Suècia, practicament no existeix. Només és possible trobar aigua amb gas o amb sabors afegits ( ben variats per cert: llima, maduixeta de bosc, pera, nabiu, gerd..) . Però l’aigua mineral ... no té sortida, com que la de l’aixeta és excel.lent, ningu té necessitat de comprar-ne. És amb multitud de petites coses com aquesta que sé que viure a Suecia és un luxe, i no em refeixo als sabors de l'aigua envasada sino la de l'aixeta.
La manca d’aigua és una pérdua en qualitat de vida. I així és a molts llocs d’Espanya, on les fonts són seques i l’aigua corrent empudega. Les rieres són eixutes tot l’any perque hi ha un abús de consum i sobrepoblació. El govern encara vol que el nombre d’ habitants d’Espanya augmenti més i amb això el problema de la manca d’aigua encara serà més agut. Fins que s’arribi ala desertització.
Com es pot estalviar aigua en un país on no plou prou i cada vegada plourà menys i dic això quan desde casa m’han explicat que fa tres dies seguits que plou, amb l’esperança que els embassaments s’omplin i es pugui passar un estiu amb suficient aigua per a suministrar sense alertes ni racionaments. He llegit avui mateix l’esperpèntica noticia dels vaixells carregats d’aigua que envien desde Tarragona cap a Barcelona i la meva cara s’ha transformat en un immens interrogant ja que no he entès amb quina finalitat es feia una maniobra tan costosa. ¿? Les tones d’aigua transportada s’han consumit en questió de pocs minuts i tot plegat ha trigat dies i dies en dur-se a terme. Si es segueix amb aquests invents estranys el preu de l’aigua a Catalunya superarà el de l’or, els diamans i el del platí tots junts.
L’estalvi no és una solució en aquest cas, només una mesura de supervivencia temporal.

dimarts, 13 de maig del 2008

Trottis

Que vol dir cansadeta. Es que tinc molta feina aquests dies. S’acosta el final de curs, alguns grups han de fer exàmens. Vull organitzar-me el millor possible per si he de deixar alguna cosa penjada per culpa del part. A més els meus estudis a distància exigeixen també la última dedicació en treballs a presentar i un parell d’exàmens. Si a tot això li afegiu un estómac i esòfag comprimits i aplastats per un bebé que ja pesa 2800g, entendreu perque no tiro.
Aquestes dues últimes setmanes ha fet molt bon temps. El diumenge vam arribar a 28 graus de temperatura que no és gens normal ni en aquesta época ni gairebé tampoc a ple estiu. La gent s’ha començat treure la roba, i es veien descamisats per la ciutat. A la que poden es despiloten tots. Sandalies, shorts, samarretes de tirants... i suecs suats.
Els alumnes no tenen ganes d’estar a dins i només em demanen per fer activitats a l’exterior. I a mi em fa una mandraaaaaaaaaaaaaaa. Que voleu que us digui, el meu cap ja és en un altre lloc.

dimarts, 6 de maig del 2008

El llevador

No és cap acudit. Avui hem anat a visitar l’hospital on ens toca parir en Marcel i la persona que ens ha fet la visita amb totes les pertinents explicacions era un llevador. Si, un home que ha estudiat la carrera de llevadora, un “comadrono”. Digueu-me tancada, anticuada, passada de moda o carregada de manies i de prejudicis però encara em costa d’entendre com hi pot haver homes que vulguin dedicar-se a aquest ofici. No perque l’ofici en si no sigui maco, que em sembla estupendo: ajudar a les dones a dur un bebé al món!, una feina útil i a més generalment amb moltes alegries, però el que em costa d’entendre és que normalment les paridores no es trobaran gaire cómodes amb un home que els estigui mirant els baixos inflamats i adolorits durant unes quantes hores en un moment en que una no sap gaire el què es fa. Jo personalment no voldré tenir un home com a llevador en aquest meu primer part. Ja n’hi ha prou amb que tingui l’home al costat que farà alguna miradeta d’esquitllada de tant en tant. Amb això sóc tradicionalment i discretament pudorosa.
És el mateix amb els ginecòlegs. Fa anys encara eren majoria els ginecòlegs homes i hi havia poques metgeses, més que res perque la carrera de medicina estava força enfocada als homes, i ha estat fa uns 30 o 40 anys que han començat a sortir metgesses a punta pala de les facultats de medecina. La meva mare va tenir tota la vida ginecòlegs homes, fins que al final es van jubilar. I ara no ho sé, suposo que tindrà el que li toca a la Seg. Social i ja li està bé. Jo m’en alegro moltíssim que ara hi hagi més dones amb aquesta professió, ja que sento, penso i crec que estan més properes a la condició femenina que no pas un senyor per més que hagi estudiat. No em malinterpreteu, racionalment estic completament d’acord amb que són vàlids i boníssims fent la seva feina, professionals i absolutament preparats, però aquí hi ha una altra cosa que hi juga un paper important, la part sensible, emotiva i de confiança del pacient, i això senyors meus no es pot canviar. O que m’en dieu d’una metgesa que tingui l’especialitat d’urologia o andrologia? Sí, sí pot ser molt bona doctora però... quants homes preferirien que fos un profesional del seu mateix sexe a l’hora d’examinar material tan delicat?

diumenge, 4 de maig del 2008

Controls


El viatge que vam fer el cap de setmana passat va resultar globalment molt positiu. L’ocasió era festiva i plena d’emocions, però ens va passar una cosa que vull explicar: el tracte rebut a l’aeroport de Lubeck, Alemanya, on vam fer escala a l’anada. Mentalitat prussiana amb disciplina militar del S. XIX. Res a veure amb l’aeroport de Baden Baden on també vam fer escala tornant i que és igualment territori alemany, però on demostraven molta més flexibilitat i amabilitat. A l’entrada del control policial, allí on has d’ensenyar: tarjeta d’embarc, passaport i bosses o equipatge de mà i informar si portes algun producte líquid, ens trobem un bulldog alemany de Ryan-air que ens atura i ens interroga sobre: el pes de les maletes (proveit d’una bàscula al costat per certificar fins l’ultim gram dels 10kg permesos), em mira i remira el xarop contra l’acidesa d’estòmac que jo mostrava amb una bossa de plàstic obertamenti explicant el que era. Em demana si tinc recepta i li dic que no perque es ven sense recepta, però que la llevadora me l’ha receptat. Insisteix en que si no tinc recepta no el puc entrar. (jo que no li faig cas i l’entro igualment, ja seran els policies en tot cas qui m’ho confiscaran). Al meu home que duia també en una bossa transparent un perfum de 75ml i un producte cosmètic pel cabell de 50ml també li diu que només pot entrar envasos de màxim 100ml...¿? I per acabar el va obligar a buidar la motxilla i ficar-la dins la maleta perque només es podia portar una peça d’equipatge. Jo duia el meu bolso i la maleta...i no em va dir res sobre això. Cap quadrat. Quan vaig passar sota el detector de metall, l’aparell va sonar... no m’extranya amb la de ferro que m’estic prenent aquests ultims mesos! Però la sorpresa no va ser aquesta, llavors una dona policia em va agafar a banda i em va fer pujar sobre una tarima. Allà, va rastrejar tot el meu cos amb un detector de metall manual, fent-lo passar per tot arreu, pit, esquena, cabell, cuixes, cames, braços, i el que va ser més humiliant de tot que passés una i altra vegada el merdós aparell per la meva panxa de set mesos, insistint i apretant en totes les curves com si hi portés una bomba amagada. Em vaig enfadar moltíssim i fins i tot li vaig dir que “I think it’s enough”. Una experiència molt desagradable. A cada aeroport europeu s’agafen la normativa de manera diferent, tot depen dels paios que et trobes als controls. Alguns es passen d’estrictes i altres que no miren res. Com poden haver-hi tantes versions diferents d’interpretar un reglament?


divendres, 2 de maig del 2008

Quatre homes

Només en falta un.