Una catalana a Catalunya

Em demanen com va per Catalunya. Doncs per Catalunya a mi em va bé, mooolt bé. Estic tan contenta d'haver tornat. Aquest blog ja no s'hauria de dir una catalana a Suècia perque tot ha canviat ara. Ara sóc una catalana a Catalunya. Una catalana a caseta.
El meu fill s'ha adaptat bé a l'escola. Una escola fantàstica on aprenen coses de veritat. No un pàrquing de nens com a Suècia on s'estan de l'any fins els 6 anys a la guarderia. Amb la de coses útils que aprenen quan són petits jugant i que els serveix moltissim per a la primaria!
Jo treballo des d d'Octubre, que és un gran qué! I visc molt a prop de la meva gran familia. Una ajuda impagable i valuosissima siguent mare soltera.
He reprès la meva vida social a poc a poc. Un cop assentades les rutines i l'organització d'una nova llar. I bé aqui estic, a punt per recomençar qualsevol aventura vital que em prepari el destí.

Umm..
El que no està bé és aquest país que cada dia ens porta disgustos a qui ens l'estimem i ens cau la cara de vergonya de constatar com de podrit està tot. La revolució, la de veritat, no arriba... i jo escèptica ja i incrèdula de tot dubto que acabi d'arribar mai.
Crec que estem envoltats de botiflers, de vividors, de sonsos, de gentussa xupoptera que l'únic que vol es escalfar la cadira.
Que la gent preparada i valuosa ha fotut el camp o està preparant les maletes i els que ens hem quedat o hem tornat anem fent la viu viu i paralitzats ens quedem admirant bocabadats i estupefactes com tot a poc a poc es va destruint. Un paisatje desolador per dins i per fora.

Llistes

Quan tenia trenta anys m'encantava fer llistes. Avui n'he trobat una amb les coses que m'agradaven molt en aquell moment. M'ha fet gracia comprovar que encara avui m'agraden les mateixes coses però que per circumstàncies de la vida o per deixadesa meva n'he abandonat algunes. Aquí van:
John Dowland
Madredeus
L'enfant sauvage de Truffaut
Sense and sensibility
Les amants du pont neuf
Amalia Rodrigues
Carla Bruni
el praliné Gianduja
el vi del Priorat
el vi de Sauternes
el pefum Angel de T. Mugler
Eau d'Orlane
Cafe amb llet al matí
pintar-me els llavis
roba interior amb brodats
que em facin la manicura
infusions de tota mena
fer pastis de xocolata
convidar les amigues a sopar
les sesions de riures compulsius a la feina
els cineforums
els silenci de la illa de Capri
Shakespeare
Winona Ryder
Frida Kahlo
Benozzo Gozzoli
Wei Hui
Les dones completes de Germaine Geer
la sensualitat més que la sexualitat
Sexe apassionat més que sexe pur i dur
amor amb bogeria
Indiferencia enlloc d'odi
el poder
equivocar-me a no fer res
mirar-me al mirall
ballar sola a casa
Tamariu
el cant dels ocells
el meu mar mediterrani

Aigua i Sal

Feia molt temps que no experimentava una sensació tan agradable com la que vaig tenir aquest estiu amb un amic meu. Va ser una estona curta, però hi penso molt sovint perque em fa sentir molt bé. Em trobava embolcallada per l'aigua del mar. Feia un sol potent. El líquid em protegia i les ones em bressolaven com en el ventre matern on res no pot passar, on s'hi està bé i el temps s'atura. Fora l'aigua els nostres cinc caps respirant, nedant fins a la boia. Ei, Mediterrani ets una passada. Sempre m'has donat el millor.

Sant Jordi i amb la maleta a punt per venir

D'aqui a pocs dies és Sant Jordi i seré a Catalunya per primera vegada en cinc anys. Al meu jardí no hi ha cap rosa encara (floreixen cap a finals d'estiu) però tinc varies tulipes d'aquestes que sempre em fan pensar en la meva terra.

Més neu

Vaig cantar victòria massa d'hora. Dijous i divendres va estar nevant sense parar. Ahir bufava una ventisca nòrdica que tallava la cara colpejant amb els cristalls de neu a tot quisqui qui corria. Tornem a tenir un pamet acumulat i el temòmetre no puja de 8 sota zero. Avui però tot i que fredíssim fa un dia radiant. A l'escola he tingut jornada de portes obertes i en Marcel m'ha acompanyat.

Desgel

A poc a poc els dies es van fent més llargs i el sol llueix més fort. El gener ha estat un mes sorprenentment suau i molts dies hem tingut temperatures sobre zero. La neu es va fonent i ja només els racons gèlids més insistents romanen com blocs glaçats impertinents que es negen a desfer-se.
Sota la neu que recula apareixen els primers brots de vida nova. Aqui mateix a la paret de casa surten les “snödroppar” o gotes de neu, que s’han anat formant dins la tebior de la terra que ha estat coberta de blancor tots aquest mesos.
Extranyament avançada, la primavera irrompirà enguany com cada vegada, sense sorpreses però amb l’astorament del qui ha deixat de creure que les coses bones també tornen.

Aquesta és casa meva i està en venda

Invasió

A la petita ciutat on visc ens ha envait una plaga de mosquits. Es veu que aquest estiu ha sigut molt sec, (el juliol) i giarebé no n’han tingut mentre que al mes d’agost no ha parat de ploure quasi cada dia i això ha fet que vinguessin tots de cop. Tot i que ja ha comensat la tardor, encara no fa prou fred perque els mosquits marxin i la humitat acumulada fa que es reprodueixin i s’escampin de manera esgarrifosa. Quan entrem a casa hem de afanyar-nos i entrar depressa perque no ens segueixin cap a dins. El que és aterrador és si un vol anar al bosc a buscar bolets o a recollir fruites com nabius o lingon, ara que són ja cap a les acaballes de la temporada. Els insectes xucladors aprofiten i t’acribillen a pessigades. Això acostuma a ser bastant normal cada any però aquest any és tal la invasió de bitxos que fins i tot la premsa local n’ha fet una noticia.

Foc

Quedo de pedra quan veig les noticies i els terrorífics incendis que estan arrasant Australia. Sempre he associat els incendis al clima càlid, causats per la sequera, per cables elèctrics guspirejants o per la mala folla d’alguns imbècils que tècnicament s’anomenen piròmans. La meva sorpresa va ser quan vaig descobrir que a Suècia també hi ha moltíssims incendis però en aquest cas no al bosc sino a les poblacions, a les cases de la gent. I si em poso a valorar-ho no sé què és pitjor si perdre la natura o posar en risc vides humanes... Tot és prou horrible. Els incendis aquí però tenen unes dates determinades on arriben a ser realment nombrosos. El periode d’advent i l’época de Nadal és quan els bombers es veuen obligats a fer mes sortides. Segurament molts de vosaltres ja us heu imaginat perque. Doncs sí, les espelmetes de decoració, que la gent encen a tot arreu per a fer una ambient acollidor en aquests mesos de foscor hivernal. I és que ben mirat són agradables les espelmetes, jo les trobo boniques i fan “caliu” però el que em posa molt nerviosa és quan una persona s’en va de l’habitació i deixa les espelmes enceses, ni que sigui per un instant. I acostumo a veure-ho tot sovint entre els suecs. Llavors no m’extranyo que cada dos per tres als diaris surtin noticies de cases cremades, empreses incendiades, escoles, botigues... i de tant en tant amb la desgràcia d’alguna pèrdua humana també. Jo ho culpo a l'obstinada mentalitat nórdica que encara que alguna costum sigui marcadament perillosa si els segueix semblant agradable és impossible de fer-los canviar de parer. El tema d'Australia però té una altra causa i un altre resultat. Aqui sí que arar ja no hi ha res a fer.

Yoani Sánchez

Darrerament he descobert un blog molt interessant. Fa uns quants dies fent un treball per la universitat buscava informació sobre l’actualitat cubana, i em vaig adonar de la quantitat de gent que escriu desde l’illa però sobretot desde fora ja que hi ha molts més mitjans tecnològics per fer-ho que no pas desde l’interior. Vaig anar a parar al bloc d’aquesta noia, i després vaig descobrir que la revista Time la va nomenar “una de les cent persones persones de la revista Time de l’any 2008” en la categoria de heois i pioners. El motiu: la lluita diaria desde Cuba que fa a través del seu blog. Sí, ella és una de les que s'atreveixen a dir el que pensa obertament de la seva situació personal i del què passa al seu entorn. Si teniu temps i/o curiositat per com van les coses pels qui viuen allà ( no pels turistes! ) us recomano que hi doneu una ullada. El blog està molt ben escrit i enganxa per la seva simplicitat i precisió a l’hora d’ilustrar una realitat més que vergonyosa. Sense ficar-me en política ni en ideologies varies, és llastimós que la gent d’un país tan excepcionalmemt ric en recursos (humans, naturals i agricoles) s’hagi de veure passant fam.

Estalvi

Estalviar és una cosa que costa molt de fer. Sobretot l’estalvi econòmic per exemple de cara a comprar una vivenda o pensant en el bebé, en tenir un racó pel futur. Mil coses. Però també he estat pensant molt en el problema de l’aigua de Catalunya i de tota la Península Ibèrica. No hi ha aigua i la que hi ha està tractada de manera que quan arriba a les cases és dolenta. No per la salut però, és igualment dolenta. L’aigua a Catalunya té un gust horrible, la de l’aixeta no es pot beure, ( potser només és bona als poblets del Pirineu). Quan comparo l’aigua de l’aixeta que tinc aquí a casa, que surt fresquíssima, molt bona, realment inodora, incolora i insípida amb la mena de substància química blanquinosa i pudenta que surt de l’aixeta quan sóc a casa dels meus pares m’en faig creus. S’han passat tota la vida pujant garrafes d’aigua del supermercat cap el pis. Escales amunt i escales avall. A més he d’afegir que l’aigua envasada aquí a Suècia, practicament no existeix. Només és possible trobar aigua amb gas o amb sabors afegits ( ben variats per cert: llima, maduixeta de bosc, pera, nabiu, gerd..) . Però l’aigua mineral ... no té sortida, com que la de l’aixeta és excel.lent, ningu té necessitat de comprar-ne. És amb multitud de petites coses com aquesta que sé que viure a Suecia és un luxe, i no em refeixo als sabors de l'aigua envasada sino la de l'aixeta.
La manca d’aigua és una pérdua en qualitat de vida. I així és a molts llocs d’Espanya, on les fonts són seques i l’aigua corrent empudega. Les rieres són eixutes tot l’any perque hi ha un abús de consum i sobrepoblació. El govern encara vol que el nombre d’ habitants d’Espanya augmenti més i amb això el problema de la manca d’aigua encara serà més agut. Fins que s’arribi ala desertització.
Com es pot estalviar aigua en un país on no plou prou i cada vegada plourà menys i dic això quan desde casa m’han explicat que fa tres dies seguits que plou, amb l’esperança que els embassaments s’omplin i es pugui passar un estiu amb suficient aigua per a suministrar sense alertes ni racionaments. He llegit avui mateix l’esperpèntica noticia dels vaixells carregats d’aigua que envien desde Tarragona cap a Barcelona i la meva cara s’ha transformat en un immens interrogant ja que no he entès amb quina finalitat es feia una maniobra tan costosa. ¿? Les tones d’aigua transportada s’han consumit en questió de pocs minuts i tot plegat ha trigat dies i dies en dur-se a terme. Si es segueix amb aquests invents estranys el preu de l’aigua a Catalunya superarà el de l’or, els diamans i el del platí tots junts.
L’estalvi no és una solució en aquest cas, només una mesura de supervivencia temporal.

Body art

L’embaràs és una transformació de la dona que podria ser digna del moviment artístic dels anys 60, és un happenning i una performance que dura 9 mesos. N’hi hauria prou amb fer una foto a una embarassada cada dia a la mateixa hora i en la mateixa postura per veure com va canviant la figura. Segur que algu ja ho ha fet.
Jo ja no sóc com abans, el meu cos esta agafant forma de pollastre, els meus braços i cames van perdent valor en massa i l’únic que guanya és el meu tòrax i el meu abdòmen. Em costa arribar-me a les cames i doblegar-me per posar-me crema. El ritual de cada matí s’ha allargat en uns quants minuts per la feixuguesa del meu cos. Els pits, abans rodons, ara agafen una forma cònica que els acosta cada dia més a la seva funció d’aixeta que tindran d’aquí a uns mesos. La panxa un bola del món enorme que s’infla i s’infla sense remei.
Contrariament a moltes embarassades no estic feliç i pletòrica pel sol fet de veure aquesta metamorfosi, més aviat estic sorpresa i em venen atacs de riure en comprovar la meva nova silueta, com si fos un ninot que canvia de forma i és graciós i curiós.
Aquest matí però quan esmorzava m’he endut una altra sorpresa corporal, no per part pròpia sino per part del vei del bloc de pisos del davant. L’individu ha sortit al balcó en boles. En pilota picada, sense parar esment en que tot el veinat el podria veure. I no era cap joia de la natura el que estava oferint a la vista dels espectadors. Un home sobradet i en excés de teixit adipós que ha sortit al balcó i ens ha regalat l’espectacle del seu cul, sí, sí també s’ha girat de cara però els pneumàtics que li penjaven de la cintuta camuflaven estratègicament qualsovol altra part que li pengés al pobre. He quedat molt sorpresa perque justament del balcó en que ha fet aparició el “vedette” del barri hi he vist en altres ocasions una dona que acostuma a cobrir-se el cap amb shador. No ho trobeu estrany? Ella tapant-se fins les celles i ell ensenyant ufanós la cansalada al populatxu.

Concert

Fa segles que no sortim. Les últimes coses que hem fet ha estat anar a la pizzeria que és tres carrers més enllà de casa, però avui senyors meus, ens n'anem de concert! Anem a veure un concert d'un dels meus grups suecs preferits: Kent.

Canten en suec ( i ho remarco perque aquí tot ca i bitxo canta en anglès, pensant que així guanyaran mercat internacional i a l'hora de la veritat dels centenars de grups suecs que surten només un petit percentatge travessa les fronteres, però és igual, ells ho intenten amb anglès i bé és així), tot i que Kent també ha gravat en anglès algun disc més dissortat. Fan música pop amb força influència indie, (jo no m'hi entenc gaire, però crec que sí, que el seu estil es podria definir així). Quan vaig conèixer el meu sambo ( el sambo és la parella amb qui es conviu) em va presentar moltes coses de la cultura sueca, de la cultura més clàssica i tradicional i de la contemporània. En aquell llavors, Kent era el grup de més èxit, coincidint en que els components del grup són aproximadament de la nostra generació (cosa que vol dir que ja estan una mica granadets els pobres!).

L'any 2002 van treure un disc que es deia "Vapen och Ammunition" (arma i munició) on hi havia una cançó que va significar quasi una commoció pel públic suec. Es va arribar fins i tot a plantejar la qüestió si la cançoneta de Kent podria algun dia arribar a substituir l'himne nacional suec, i és que el títol de la canço és "Sverige", es a dir Suècia. Aquí us la deixo perque l'escolteu amb molt de gust. La lletra també és especialment bonica i no per això deixa de ser un text amb un tó agredolç envers el país.

A mi m'agrada molt perque té aquesta mena d'ànima sueca (com tenen les pel.lícules de Bergman), un sentiment de destí i fatalitat, de no poder tornar enrera i que les coses són aixi i no s'hi pot fer res. Els suecs en diuen "vemod" d'aquest sentiment Sí, es possible que aquesta emoció sostinguda us sembli una mica depriment, negativa, trista. Però al mateix temps jo li trobo una nostàlgia i un tipus de bellesa que a vegades només existeix en la tristor.

M'en vaig a Norrköping, ja us explicaré com ha anat.

Ah, us poso un video del grup amb cara i ulls perque malauradament la cançó de Sverige de més amunt no és el millor exemple que he trobat

Manipulant el futur

L’any passat el diari sensacionalista suec Aftonbladet va publicar un suplement sobre el canvi climàtic. Ells ho titulaven “Klimathotet”, es a dir: l’amenaça climàtica. Anaven publicant articles que més tard es recollirien en un annexe. En un dels articles van publicar aquesta fotografia que resultava molt impactant. El títular era “Fugim de la calorada”. En un lloc visible s'advertia que la noticia era fictícia i la data era en el futur: el 4 de maig de 2082. Apareixia un grup de gent en una barca i que entraven ilegalment als països del nord d’Europa. Eren habitants de països com França, Espanya, Italia, Tunisia que afectats pel canvi climàtic fugien dels seus llocs d'origen perque s’havien tornat inhabitables per culpa de la meterologia. Sequera, calor i temperatures extremes. El peu de foto deia: "De la Provença a Escania" ( Escania es la zona del sud de Suecia, Skane en suec), i representava que aquella gent de la barca ( talment com els immigrants africans que arriven avui en pateres) fugien de l’escalfament de les seves regions meridionals. Hi havia fins i tot una entrevista a un pare amb els seus quatre fills que explicava en què s’havia transformat la Provença: ”temperatures de 50 graus, manca d’aigua, zones desertititzades que semblen un pasisatge llunar. Ens veiem obligats a fugir perque la nostra granja s’ha cremat i perque una variant mutada de febre de dengue está arribant al sud d’Europa”
Molta fantasia? O és aquest el futur que ens espera? Hi ha temps de fer alguna cosa o el que hagi de passar, passarà?

L'Home cavall

Aquest és un personatge curiós de Suècia. Aquest individu és conegut com Hästmannen, l’home-cavall. Hi ha un documental sobre ell que explica com viu la vida en aquest país tan avancat i tecnològic que coneixem. El documental el va co-produir un amic nostre Mideberg que es dedica a temes de comunicació i que ja anteriorment havia produit un documental magnífic titulat bondenstidpåjorden, “el temps del camperol a la terra”. El fotògraf i director és Peter Gerdehag. La fotografia en ambdós treballs és absolutament increible buscant els contrastos tan exagerats típics de l’expressivitat artística nórdica, però que a mi a vegades fins i tot semblen massa bonics (és com afegir sucre la mel). Ara a més de la pel.lícula també han publicat el llibre. Us ho poso aquí.
El hästmannen viu a la mateixa casa on va nèixer i porta la granja i els animals de la mateixa manera com es feia cent anys enrera. No utilitza tractor, ni eines modernes tot a mà o amb la forca dels animals. Viu sol des que la seva mare va morir i mai s’ha casat. Practicament viu, menja i dorm amb els cavalls. Els coneix a tots i té un tracte amb ells que els animals no permetrien mai a cap altre persona. Ès un home plenament conectat amb la natura en aquest sentit. En altres sentits l’home fa una mica de llàstima, per exemple hi ha una escena de la película on se sent un ocell que canta i ell tot emocionat exclama: Oh que bonic! escolteu el cant d’ aquest ocell. I els reporters, creient que és un savi de les coses del bosc, li demanen i quina mena d’ocell és aquest que canta? I el pobre home diu que no en té ni idea. I es queda igual. En una altra ocasió s’el veu que acaba de tenir la visita d’un funcionari d’Hisenda que li reclama un pagament perque resulta que l’home té una pila d’ impostos impagats i ell que intenta fugir i que remuga fent veure que no enten aquestes coses. La impressió és d’un pobre home sol que viu fora de la societat i que ha fugit de les responsabilitats que implica ser habitant d’un lloc, però al mateix temps no fuig en absolut, s’ha quedat a la casa dels seus avantpassats, sense canviar res. La seva fugida és mental, és una alienació i un viure en el seu propi món que molts no entenen o entenem. El mal només és un, al meu parer, i és que a Suècia, tothom ho sap, que no és pot fugir d’Hisenda. Sempre acaben trobant-te i fent-te pagar!!

Si sou una mica curiosos per aquest temes que tracten de persones peculiars us recomano que ho mireu amb tranquil.itat. Crec recordar que algú em va dir que els documentals de Peter Gerdehag es visionarien a Catalunya. Algú els ha vist?

Quan es tenen influències

Pels meus lectors desconeguts avui em descobreixo. I és que no puc dissimular que m’encanta aquesta foto, i més si us explico de què va. Amb els estudiants de l’intercanvi vam anar un dia Barcelona, a fer el turista al matí i de compres a la tarda. La part turistica va consistir basicament en Gaudí, el Parc Güell i la Sagrada Familia. Però el millor de tot és que la visita a la Sagrada Familia la vam fer com uns autèntics privilegiats. Resulta que un antic alumne de l’Institut de Berga és ara un dels arquitectes del projecte del temple de Gaudí i amb una extrema amabilitat i deferència ens van permetre visitar el monument desde dins (desde les bambalines), amb els obligatoris cascs dels arquitectes i estalviant-nos el prótocol de les taquilles i les corresponents cues de japonesos, i ens vam sentir com a personatges d'allò més importants.
Aquí estic amb els dos unics nois suecs del grup: en Villiam i en Viktor, la resta eren tot noies.
Enmig de tot el follon de les obres va passar pel nostre costat un parell de vegades el senyor Subirachs, vellet, menut, i gairebé inperceptible, i jo que el coneixia d’exposicions i altres ocasions vaig avisar els alumnes, ei que aquest senyor és el continuador de Gaudí, i això és una cosa que podreu explicar als vostres nets, que una vegada vosaltres el vau veure!!
Però ells estan per altres històries, crec que encara no s’han adonat ni han apreciat realment lo especial que va ser poder veure l’edifici desde la zona restringida. Tan se val! Jo sí i us convido a saber-ho.

Per cert, us agrada la foto?

Höst Lov I (o vacances escolars de tardor I)

Disculpeu la meva perllongada absència. Ja sabeu que he estat fora. El viatge va anar molt bé. Els suecs s’ho van passar de conya, a Berga els van tractar a cos de rei. Tenien un èxit que no s’esperaven, els paletes xiulaven com desesperats a les noies sueques pel carrer, i no m’extranya perque són molt mones i perque contrastaven de lluny amb les indígenes. Per part meva he de dir que Berga ja no és un ciutat petita i tranquila del prepirineu. Berga com gairebé tots els llocs de Catalunya és una ciutat de moviment, de frenesí, de trànsit, on els reis són els cotxes, les grues, els sorolls i una mica, perque no dir-ho, el caos. Quina transformació que han patit aquests llocs amb només trenta anys. Quan arribes veus el massis imponent al fons, la muntanya de Queralt i la pedra viva que fa de bressol a la ciutat, és bonic, exòtic, únic i impressionant. L’endemà ja em sentia extranya i incòmoda. No vaig parar de despertar-me durant tota la nit pel trànsit que hi havia just al costat de l’hotel. Els suecs per la seva banda es van sorprendre de moltes coses, per exemple que algunes families no esmorzaven, que a tot arreu es fumava, que l’institut on estudiaven els nens semblava més una presó amb tanques altíssimes de malla metàl.lica que no pas un centre educatiu, que per culpa de les drogues els nens no podien sortir al carrer durant les hores del pati, que els alumnes dinaven les 14:30!!! Això els costava d’entendre. Mi em va sorprendre que gairebé ja no recordés lo lletjos que són els instituts Catalunya, lo freds i desangelats que són els seus passadissos, les sales de profes, els patis, la pinta de pobre i miserable que té tot plegat ( i sense ser-ho!). Realment s’han de canviar moltes coses si és vol millorar la qualitat educativa. Els nens suecs en canvi no aprecien el que tenen. Tenen tant que fins i tot ho menyspreuen. A Suècia TOT el que incumbeix educació és totalment gratuit. Fins i tot els llibres, el dinar, els llapissos i les gomes, les excursions, el transport: tot. I què passa? Doncs que ho perden, ho llencen, ho destrueixen i no ho valoren i a sobre en demanen un altre, perque es creuen amb el dret.També em va sorprendre que ja no tolero ( o el meu cos no tolera bé) els horaris espanyols. A les vuit de la tarda em sentia esgotada i els catalans encara havien de decidir que es faria al vespre!! Si el vespre ja havia arribat! Vam celebrar la castanyada i vam menjar castanyes i panellets. Concretament: un panellet perque amb un de sol ja quedo satisfeta. Els suecs però amb aquestes coses no s’hi fixaven gaire, són de generació Mc Donalds i coses per l’estil. Ara bé, les botigues de dolços les van visitar totes i es van polir el seu pressupost amb regalèssia i gominoles, tal i com fan aquí...

A la foto tot el grup, suecs i catalans, en un moment de feeling "amigos para siempre".

El mestre del cinema

Va coincidir que quan m’en vaig anar a Catalunya a l'estiu va morir el gran de Suècia, Ingmar Bergman i no vaig poder escriure res. No vaig poder ni tan sols reaccionar davant d’un fet tan immens com la pèrdua del mestre del cinema suec, i tot per culpa de l’atabalament dels preparatius per marxar. Coses que passen ...
Ara m’en adono que és imperdonable no comentar res sobre ell. Les seves películes han estat un retrat de Suècia, no només de la seva gent i les costums, i la psicologia del caràcter suec, també ha retratat el paisatge, les cases, els seus interiors i una cosa difícil de plasmar si no és amb cinema: l’ambient , els ritmes i el tempo de la vida d’aquest pais.
Una película que m’agrada molt de Bergman és la de Sommaren med Monika, L’estiu ammb Monika i és una de les primeres que va fer, de l'any 1953. La historia està plena del sentiment tràgic del destí de les persones. Una cosa que els suecs en diuen "vemod", que és com una mena de nostalgia, un sentiment de que les coses són així i així seràn perque no s'hi pot fer més. El diccionari en diu: tristesa suau per alguna cosa que es considera perduda.

És bonic, oi? Equivaldria a la nostra enyorança... no ben bé.

El que poster no es coneix tan bé de Bergman és que es va casar sis vegades i que té nou fills! Però és que aquí a Suècia la gent procrea que dona gust, no sé si m'enteneu. Je je.

S'ha obert la veda

Ha començat la temporada de caça a Suècia i això significa moltes coses. Per exemple, la setmana passada un alumne meu va faltar dos dies a classe perque s'en va anar amb els seu pare de cacera. El noiet és un "follonero" nat i dels més xerraires i per mi va ser un alleujament tenir-lo fora un parell de dies. Quan ha tornat evidentment expirava un aire xulesc de pagerol ufanós que sembla talment que torni a classe un heroi de guerra. Com a minim, però com que porta l'etiqueta de bosquimà enganxada al front no fa les burrades que acostuma a fer per a cridar l'atenció, així serà per uns quants dies.... espero.

Les carreteres estàn plenes de cotxes amb matrícula alemanya, i és que venen amb peregrinació a la recerca de l'alce perdut. Els teutons estan obsessionats amb aquesta bèstia extranya, mansa i grandiosa, emparentada amb els cèrvids més petits. Resulta que antigament, fa cents d' anys anys, una gran supercifie d'Europa estava poblada per aquestes bèstiques de 700 quilos. Ara només n'hi ha a Escandinavia i Russia i diuen que se n'ha vist alguns a Polonia. El fet és que aquest bitxo és el símbol del paradís perdut pels alemanys. Jo el trobo molt graciós, té un cap extraordinariament gran i una cara simpàtica. Com de pallasso. La cosa és que els animals amb les batudes que es monten amb la caça de l'alce ( s'assembla molt a la cacera del senglar) queden totament desorientant i amb la seva fugida es llancen a les carreteres. Hi ha molts accidents, i els d'alce no són lleus. Un amic nostre va xocar l'hivern passat amb un cèrvol petit, segurament una daina, ho va passar malament perque a ningú li agrada matar una animal tan bonic, i el cotxe va quedar destroçat. Afortunadament no va ser més greu quan un pensa que les conseqüències podien haver estar pitjors. Però amb un alce tothom recomana que el millor és esquivar-lo ja que provoca molts morts. Les causes de mort per accident d'alce són extremadament violentes. Les estadístiques diuen que el conductor i el passatger davanter no moren per l'impacte sino perque l'animal queda encastat al vidre de mala manera i vol fugir. Intenta escapar com sigui. Els ocupants dels seients moren per culpa dels cops de les potes de l'alce contra les seves cares. Ha de ser horrible. La setmana vinent encara sera pitjor amb les vacances escolars de tardor. Quan tingui una altra estona us parlaré dels ossos . Mentrestant podeu mirar això si voleu.

Tardor en plenitud

Tots els jardins són plens de pomes que cauen a terra. Al pati de l'escola sembrat de castanyes. El bosc regalant les ultimes produccions de bolets, ja una mica en decadència. Fa frescota. Alguns dies a 1 grau només. Aquesta foto la vaig fer la setmana passada. Els bolets (rossinyols i llengües de bou) estaven deliciosos.