dilluns, 31 de març del 2008

El país dels Paganini II: Quin preu té la salut?

Un altre sistema per a recaptar ingressos és amb el sistema sanitari. Aquí, com molts no podran entrendre, la salut no és universal i gratuita pèr a tothom, com a Espanya... no. És universal sí, perque tothom té accés a anar al metge, però no de manera gratuïta. L’usuari ha de fer front a una part dels costos que suposa una visita mèdica, una visita a l’infermer/a, o anar d’urgències. El servei sanitari està gravat de la seguent manera segons cada regió, per il.lustrar-ho una mica on visc jo la cosa va així:
Visita d’urgències a l’hospital 250 Corones, Visita del metge 150 Corones, Visita a domilici 200 Corones, fer proves 80 Corones, visita infermer 80 Corones, fer receptes 60 Corones. .. i la llista segueix segons cada coseta que un fa a cal metge.
Si un té la mala sort d’estar malalt sovint doncs s’ha de fer el càrrec que anar al metge li costarà uns centimets. Els catalans i els espanyols estem molt mal acostumats i moltes vegades creiem que als països més avançats els impostos ja donen com per cobrir totes aquestes coses. En part aquest cost que fan pagar per cada visita serveix per a desmotivar la gent que abusa d’aquests serveis, llegeixi’s això com tota la munió de jubitats que un es troba als Caps de Catalunya quan “de veritat” està malalt i necessita un metge i ha de fer una cua inacabable per culpa de la penya de jubilats van allà a fer-la petar amb el metge perque és l’únic que els escolta durant quinze minuts seguits sobre els seus ais i uis. Aquí a Suècia els pensionistes han de pagar fins a un punt, quan un ha arribat a gastar una quantitat x amb serveis de salut llavors ja no paga més. És a dir quan un está xungo de veritat, el tema ja no li costa més calés.
Com a mesura dissuassoria de les pràtiques abusives, no ho trobo malament. El sistema català s’en va en orris perque hi ha un descontrol total de les despeses, tot va a dojo, lliguem els gossos amb llonganisses, visca la Pepa. I tanta gent a Espanya que té una mútua privada ( que vol dir que ja paguen voluntaria i alegrement). Això sí que no ho entenc.
Però per altra banda una part de mi pensa que la salut, és tan, tan, important que hauria de ser gratuita per tothom. Que 25 euros no haurien de frenar a la persona d’anar al metge. No sé...
Una altra cosa és que els nens fins els 18 anys tenen l’assistència mèdica gratuita fins i tot el dentista, que és molt dir ja que aquí, com a Catalunya és caret caret.
Es pot veure per exemple amb la gent de menys de 50 anys que tenen una dentadura molt ben cuidada (generalment) i és d’ençà que va entrar el sistema de cobertura dental pels nens cap allà els anys 60. En canvi la gent més gran, que ara tenen 65 o 70 anys, si no són de families benestants, tenen les dents fetes un nyap, perque de petits no s’ho podien permetre. Devia ser cosa de rics això de l'estètica bucal.

divendres, 28 de març del 2008

El país dels Paganini I: Serveis i negocis

Com és sabut Suècia és un país on els impostos són molt alts. Són altíssims. El percentatge que et graven al sou mínim és d’un 33%, a part de la seguretat social i els costos que té l’empresari per cada treballador. O sigui encara que cobris una merdeta, et treuen el 33% del sou. Aquest tant per cent va en augment progressiu segons el salari de cada persona. La gent que guanya molts diners poden arribar a pagar un 50% del seu sou en impostos. Però l’Estat no rep diners només dels impostos directes. Aquesta societat sueca està pensada d’una manera que l’estat s’endú una bona picossada dels ingressos de la gent gairebé sempre, sigui com sigui. Hi ha moltíssims impostos indirectes, per exemple el combustible, el tabac i l’alcohol. A més a més, impostos que no en dic "inventats" com la llicencia per tenir televisió, un impost anual que puja a unes 2000 corones, uns 200 Euros, que la radiotelevisió sueca s’embutxaca cada any amb l’excusa que les cadenes públiques de televisió ofereixen programes educatius i/o de qualitat sense publicitat (cosa que jo em qüestiono perque si la publicitat que fan només és d’ells mateixos, és alhora publicitat, propaganda i monopoli)... la famosa Radiotjänst, que seria la nostra rtve.
El que va ser de veritat ridícul i vergonyós és quan l’any passat una ministra va haver de dimitir perque no havia pagat aquest impost en més vint anys, cosa que ilustra que a molta gent, i no precisament la que té dificultats econòmiques, li porta fluixa el tema de segons quins impostos. He de dir però que la majoria de la societat troba molt malament que un es negui a contribuir amb les coses que són de tots. En aquest sentit sí que Suecia té consciència col.lectiva. Però les sangoneres no acaben aquí. Continuen xuclant del ciutadà a través d’altres serveis que ofereixen. M’explico. L’estat és accionista de moltes empreses, en menor o major part o en totalitat. Doncs sempre guanyen diners sigui com sigui. Per exemple durant els anys 60 i 70, l’estat va construir centenars de milers de vivendes noves. Pisos exteriorment lletjos però moderns i ben pensats funcionalment parlant. Aquestes vivendes són encara avui dia propietat de l’estat i son gestionades per empreses públiques o semipúbliques que cobren uns lloguers que no tenen res a envejar als lloguers d’Espanya. No diré Catalunya perque Catalunya ja sobrepassa el sostre de preus de lloguers fins i tot de Nova York, pero si de provincies d’Espanya on els lloguers oscilen entre els 400 i els 800 euros al mes per espais entre els 40 i els 100 metres quadrats. Això a les ciutats petites, perque a les grans ciutats com a Estocolm, Gotemburg o Malmo m’imagino que els preus són molt més elevats. Això sí, els pisos estan molt ben cuidats i sempre hi ha manteniment i millores per a que s’hi pugui viure directament en perfectes condicions.

dissabte, 22 de març del 2008

Quaresma i Pasqua

És Pascua, bé demà serà Pasqua. I jo ja he començat les vacances. M’esperen uns dies de tranquilitat sense escoles, sense alumnes, sense anar amunt i avall incrustada a una panxa que comença a a agafar dimensions considerables i que arriba als llocs deu minuts abans que jo. I ara, vès per on, ha arribat una ona de fred que no es pot comparar a les temperatures suaus que hem tingut tot l’hivern. Fa tres dies que cau neu, una neu de granet molt fi que no cualla, perque fa una ventisca gèlida que l’escombra i l’escampa pero no l’acaba de deixar mai al terra. I com he dit és Pascua.
Les tradicions en aquestes dates són ben diferents de Catalunya i molt diferents de les d’Espanya. Processons per exemple, no n’hi ha, i la gent sap que són més per haver vist reportatges a la tele que per experiència pròpia. El sentit religiós de la semana santa i de la Pasqua està completament oblidat. A Catalunya, també s’està oblidant, però d’alguna manera la gent encara ho té present. A molts pobles es fan processons, hi ha força gent que fa magre els divendres de quaresma (he de dir que el magre avui en dia però no suposa cap sacrifici com abans, ja que el peix va molt més car que la carn i, contrariament a la finalitat de fer magre, que volia dir estar-se de coses riques, proteiniques i luxoses i optar per àpats senzills com peix o ous, la gent es permet alguns bacallans, llobarros, lluços i llenguados, que no entrarien en el plantejament inicial del magre catòlic original. En resum que avui menjar peix és quasi sinonim de festa i abans era de pobre). El perque a Catalunya i a Espanya hi ha encara una consciència religiosa de la setmana santa, jo l’atribueixo al franquisme. El franquisme va representar un tancament de la societat tan gran que en molts coses es va tornar a la mentalitat catòlica, quasi conectada amb el món medieval, l’esglesia tenia el control, llei de l’església, llei per la gent. El control que feia l’església durant el franquisme era tan gran que qui no anava a missa era gairebé considerat un delinqüent, i els que no seguien al peu de la lletra les normes podien ser assenyalats amb el dit. Les tradicions religioses van arrelar de nou i molta gent que ha viscut en aquell ambient passen les tradicions de pares a fills, és normal. El meu pare m’explicava una anècdota una vegada que em va impressionar, fa molts anys, un divendres de quaresma en un carrer molt cèntric, el meu pare va veure un home, mal vestit, amb un abric mig estripat i brut, un home que segurament ni tenia casa, un pobre, vaja, que amb molta fam es menjava un tros de pa amb llonganisssa amb el delit de molts dies de no haver menjar res. En aquells moments passaven dues velles que veient com l’home mort de gana es cruspia aquell producte maleït, van començar a escridassar-lo i a insultar-lo davant de tothom i a dir-li de tot desde fill del dimoni, fins a pecador, cridaven ave maria santissima, i es senyaven amb el senyal de la creu. L’home va quedar ben guarnit, es va amagar la llonganissa i va marxar encongit per evitar més vergonya. L’home havia transgredit les lleis. No es podia menjar carn en un dia com aquell, era pecat!

divendres, 14 de març del 2008

Primeres necessitats


No és que tingui ganes de ser grollera, ni de ficar-me en temes de dubtós gust, però fa dies que li dono voltes a una cosa. Recordeu com són/eren els labavos a les escoles i als instituts de Catalunya? Sabeu com són els labavos públics a les universitats de Catalunya, als restaurants, a les estacions de tren o d’autobusos? En un bar o una cafeteria? Per no dir res dels pavellons esportius o les piscines! O els lavabos portàtils deprés d'un concert o en un camping?
La idea que en tinc jo és que no saps mai què et trobaràs. No hi ha un standart. A vegades hi ha labavos que estàn molt bé, nets cuidats, amb paper, sabó, eixugamans eficients i fins i tot aigua calenta. En alguns restaurants estàn fins i tot molt renovats i amb dissenys moderníssims, però moltes moltes vegades hi ha labavos que definitivament decideixes no utilitzar: sense paper, sense baldó, amb les portes que no tanquen, sense sabó, sense aixugamans, bruts, molls, sense aigua calenta, amb aixetes que no es poden tancar del tot, piques trencades. El curiós d’això és que exteriorment no et pots fiar de quin local tindrà un bon labavo i quin el tindrà fet una calamitat. Quan vaig ser a l’institut de Berga, vaig retrobar-me amb aquest vell conegut. El lavabo d’institut. I vaig flipar lo cutres que eren, no és que no sabés, el meu institut i el meu cole de monges eren exactament igual. Un labavo on les portes eren obertes, vull dir que passaves pel passadis de les aules i podies veure si unes cames sortien per sota de la porta. Cap intimitat de res. Tres, quatre o cinc wàters de portes tallades a un pam i mig del terra. Les piques per rentar-se les mans trencades, sense sabó, sense paper higiènic, sense tovallola, paper secant ni ventilador d’aire calent, res de res, per eixugar-se les mans. Tan vells com de més de trenta anys. Tipus franquisme. Els nens de Catalunya ho tenien i ho tenen molt malament. Però lo més fort és que a Berga hi havia un labavo per professors. Un lavabo que tenia una clau i que no hi podien anar els alumnes. (Oh, Privilegi!) Lamentablement el seu estat era igualment desastrós. Vellíssim amb cadena d’aquelles que has d’estibar un cordill. El rotllo de paper per aixugar les mans queia per terra, i això en un institut públic. Però no és un fet aillat. Es que molts altres també estan així. A l’escola sueca els lavabos estan impecables tant els dels profes com els dels alumnes. Això de labavo col.lectiu ha passat a la història, és de camp de concentració, de presó, d’internat. On allà la gent no son individuus, son ovelles del ramat, tot igual i tots segueixen el que fa tohom. Aquí són lavabos individuals. Els alumnes tenen un munt de labavos repartits per tota l’escola, són unisex, i tenen un baldó que marca per fora si està lliure o ocupat. Tenen sabó, paper i paper per les mans i sempre aigua calenta. I mai els he trobat bruts.
Menteixo, només he trobat descuidats els labavos de l’escola d’adults on anem els estrangers a estudiar suec per a immigrants. Allà recordo que un dia em vaig trobar un labavo on hi havia anat algun home “de cultura del sud” es a dir: la tapa aixecada, pixum a la tassa i al terra i la cadena sense tirar. Olé!

dimarts, 11 de març del 2008

Entrenament laboral

He estat més d’una setmana sense escriure, no tinc excusa, ja ho sé, i a més he deixat un post negatiu aquí solet durant tants dies. La bona noticia és que una altra profe d’espanyol m’està ajudant amb els tres grups més dolents que tinc. És una noia nordamericana, casada amb un suec, i que resideix aquí desde fa unsja una colla d'anys. La història del perque m’està ajudant amb les classes és una mica trista. Resulta que fa un any i escaig els seus pares als Estats Units van morir tots dos de cop en un accident de cotxe. Un fet tan sobtat, tan lluny i que afecta tantíssim, va ser massa fort i ella no ho va païr. Ha estat de baixa per malaltía durant tot aquest temps. Aquí a Suècia hi ha una cosa que es diu “arbetsträning”, que seria una mena d’entrenament laboral, perque la tornada a la feina sigui més paulatina i la responsabilitat no li recaigui tota de cop, per anar-se acostumant mica en mica a la vida laboral activa. Jo penso que és fantàstic que hi hagi una cosa així, perque la feina mai es fa tant feixuga com quan has de començar de nou despres d’una baixa llarga, especialment quan potser anímicament un encara no està del tot bé. D’aquesta manera ella no té la càrrega de preparar les classes ni de fer exàmens, ni de posar notes, ni de decidir si un alumne es fa fora de la classe... ella és un suport per mi, m’ajuda a repartir fotocopies, quan els alumnes treballen amb els exercicis ella els dóna un cop de mà per una banda i jo per l’altra. Però en definitiva no és només que jo tinc ajuda si no que jo l’ajudo a ella a tornar al món escolar perque ella ho necessita. La seva arribada a la classe la setmana passada va provocar un rebombori bestial, i és que aquí a Suècia tot el que ve d’Amèrica provoca adoració, curiositat i extasi als adolescents. Són tantes les sèries, les modes, les coses que els arriben que només el fet de poder tenir una persona de California al davant ja els cau la baba a tots. Una de les preguntes que li van fer: Has estat mai a Las Vegas?
How cool is that, guys??!!

dilluns, 3 de març del 2008

Mal dia

Avui el dia ha començat malament. Arribo a les vuit del matí a l’escola (una de les escoles, perque treballo com a profe ambulant en cinc escoles del municipi) i la primera noticia que em diuen és que una professora del nostre equip de treball ha mort. D’un dia per l’altre la dona deixa d’existir. Una mort fulminant. Atac de cor i adeu siau. Jo la coneixia molt poc, ens creuavem i ens saludavem a la sala de profes i poca cosa més. Ella cobria la baixa de maternitat d’una altra colega amb qui jo si que he tractat més. La noticia ha caigut sobre mi com un mur de ciment i he esclatat en llàgrimes d’aquelles que no es poden contenir. Deu ser cosa hormonal perque normalment sóc molt més discreta. Finalment m’he refet i he pogut fer les classes que em tocaven. Al migdia que mirat el comentari que m’ha escrit el profe d’un treball de la universitat on estudio a distància, i m’ha matxacat de mala manera. Que he fet moltes faltes d’ortografia (o segons ell probablement de tipografia), que no m’he cenyit al tema... un desastre. M’he endut una decepció perque jo creia que era un treball de puta mare. Un treball sobre la historia de l’Espanya antiga, escrit desde la meva òptica de llicenciada en Historia, molt més profundament del que demanava el protocol de l'assignatura, endinsant-me en aspectes que el temari quasi ni tocava... i el tio va i s’el carrega. Per lo de les faltes amb raó, ho accepto, escric massa depressa i sense repassar. Que hi farem.
A la tarda he examinat els alumnes de 9è. És el meu grup preferit. Novè equival a quart d' ESO, i quasi la metitat dels alumnes ha fet l’examen en 25 minuts quan tenien el doble de temps per a fer-lo. No he tingut temps de corregir els examens encara, però els he llegit una mica per sobre i alguns alumnes han après molt però és frustrant veure com d’altres segueixen fent els mateixos errors que fa un any, continuen escribint exactament el mateix text i les mateixes coses que semblen empollades com un “parenostre”. I són alumnes que venen a classe cada dia, que teoricament tenen interés i que no són casos perduts. Quan llegeixo els seus examens arriba un punt que ja és un avorriment. No tenen res nou a oferir, no han incorporat al seu aprenentatge ni una sola paraula de tot el que hem treballat a classe en sis mesos. Encara estan utilitzant les fòrmules que van aprendre fa més d’un any, (simples, bàsiques, fetes amb desidia) i el pitjor és que repeteixen els errors que jo els he corregit mil vegades. Quan he tornat a la ciutat he anat a votar. Sí a votar per les el.leccions espanyoles, allò que diuen el vot per correu. He exercit el meu dret, però sincerament no estic gens contenta amb el meu vot. Gairebé m’en penedeixo i tot. No es pot estar content quan l’únic que es pot fer és votar pels qui “semblen” els “menys dolents”, que no és el mateix que dir els que són menys dolents, ( perque de ser a semblar hi ha un infinit). No es vota amb il.lusió, ni amb fe. És una mena de dret frustrat. Una mica com els meus alumnes a l’examen, sense ganes, sense entusiasme.Quan una té un dia així el millor seria haver-se quedat al llit.