divendres, 29 de juny del 2007

Festa de fi de curs

Una cosa que no us he explicat és com va ser el dia de fi de curs a l’escola on he treballat aquest curs ( he treballat en tres però en aquesta és on he tigut més grups).
La qüestió és que va ser una festa molt emotiva. Era l’últim dia abans de les vacances d’estiu, el 15 de juny (crec que hi ha zones de Suècia que acaben abans i altres que acaben després, no és igual a tot arreu). En aquesta escola on treballo es fan els cursos de 7è, 8è i 9è que vé a ser com la ESO obligatória. Els alumnes comencen quan tenen tretze anys i acaben que en tenen setze, i després s’en van al Gymnasiet a fer el Batxillerat.
Bé doncs, cada any hi ha tres cursos de 9è que acaben i s’en van per sempre d’aquesta escola. A més no només han estat tres anys junts ja que l’escola de primària és anexa a la escola dels grans i per tant la majoria d’alumnes han estat junts durant nou anys de la seva vida i la separació és un fet molt important per a ells i també pel als profes.
Va ser molt emocionant i molt molt sentimental. Els suecs tenen un punt de sentimentalisme que costa d’entendre. La major part del temps són bastant inexpressius, es guarden les emocions per a ells, però quan fan actes solemnes s’hi aboquen de ple. A mi em van saltar les llàgrimes com una tonta i només he estat amb ells nou mesos pelats.
A primera hora del matí, tots molt elegants, vam anar a l’esglèsia travessant tot el poble, però no fer a fer cap acte religiós, només perque és l’espai del poble amb més capacitat per a reunir més de mil persones. Professors, alumnes, familiars que venien a felicitar i a veure l’entrega de beques que es feia en l’acte. Molta música i cancons interpretades pels alumnes que acaben. I tot enmarcat en l’espai tan solemne de l’esglèsia. Quatre alumnes meves van tenir beca!
Després de la cerimònia tota la gent va anar en corrua cap a l’escola on els alumnes dels cursos inferiors van fer el passadís als alumnes de 9è que s’en van (com als futbolistes campions!!). Tot acompanyat d’aplaudiments i roses de grogues. Era molt bonic. I per acabar davant de l’escola alguns profes van tocar en directe, mentre els alumnes posaven per a les fotos de grup, que seran un recordatori per tota la vida. El meu home té la mateixa foto de quan ell va acabar. Els meus alumnes em van abracar i mutuament ens desitjavem bon estiu i un bon fortsättning (bona “continuació”). Una experiència més.
A la tarda del mateix dia el alumnes que acabaven el batxillerat a l’institut de la meva ciutat sortien pels carrers amb les seves gorres blanques i les seves roses grogues voltant per la ciutat en qualsevol mena de transport: cotxes descapotats, cotxes antics, cavalls , sidecars... i feien sonar les botzines com a bojos celebrant que ja eren “studenter” ( el titol de batxillerat). Molts havien celebrat d’una manera una mica massa etilica, però en un dia aixì s’els permet passar-se de la ratlla en ple dia. La multitud va sortir al carrer per a aplaudir-los i mirar-se’ls amb expectació. Realment és una celebració extraordinaria davant de la indiferéncia que fem a aquestes coses a Catalunya i Espanya. Som uns insípids.
La fotoés d'un grup de noies que acababen el batxillerat.

dimarts, 26 de juny del 2007

Lindos

El millor de tot: EL MAR. Un mar d’aigua blau verda transparent i cristallina netíssima.
Vam fer una excursió en vaixell a Lindos, el poble de Rodes més famós. També s’hi pot anar per carretera però vam escollir anar-hi en vaixell i la veritat es va fer una mica pesat. La platja de Lindos és paradisiaca, ens hauriem volgut quedar més estona només gaudint dels banys peró hi havia un poble per visitar. Només de desembarcar ja hi ha una filera de burros que s’esperen. I és que Lindos explota els ases com a mitja de transport pels turistes, sobretot per a pujar a l’Acropolis. A mi em feien peneta els animalons amb aquella calor i els turistes grassos damunt els seus lloms!
El poble s’assembla molt a Positano, al sud de Nàpols, amb carrers laberíntics molts estrets que baixen o pugen ple de botiguetes i turistes. Amb tanta mala folla que el poble té dues badies, però el poble en si esta situat a la falda de la muntanya de cara a la vall interior i no de cara al mar, i a l’hora de tornar cap al vaixell que sortia a una hora determinada ens vam equivocar i enlloc d’anar cap a la badia on haviem amarrat el barco vam apareixer a l’ altra badia que no reconeixiem i que quedava molt lluny, just a l’altra banda de la muntanya. Super estressats corrent pel poble amb els seus carrers de pujada i baixada a 45 graus de temperatura per no
perdre el p... vaixell que tornava a Rodes!

Un tastet de Mediterrani


Rodes és una illa molt especial. És a l’extrem del Mediterrani, l’últim bastió grec abans de tocar la terra ferma de la península d’Anàtolia a Turquia. No és d’extranyar doncs que tants europeus de diferents països haguessin trepitjat Rodes a l’época de les croades per a defensar l’illa davant els infidels. Els catalans hi vam ser com els que més. No sé si dir-ho amb orgull o no ja que la finalitat de la creuada era molt bèstia, però bé, la història és així. No sempre es pot estar orgullós del passat del teu país. Fins i tot hi ha una part de muralla que es diu la muralla catalana, és la que dona al mar (just davant de la costa turca) i que els catalans havien de defensar en cas d’atac. El més impressionant és la ciutat vella, situada dins la fortificació i gairebé intacte desde l’época medieval. És un batibull de botigues, restaurants, terrasses farcit de turistes que es passeguen amunt i avall pels seus carrers empedrats de petits palets de platja. És una sensació molt agradable perque no hi cotxes, i alhora hi ha una fervor de vida i animació increïble. El capvespre dura molt poc, a les vuit de la tarda el sol comenca a baixar en picat i a dos quarts de nou ja és de nit. Un contrast amb Suècia que ahir quan arribavem a quarts de dotze de la nit encara hi havia claror. La ciutat és un cúmul d’història, “un todo en uno”. Hi ha restes pre-hel.lèniques, hel.lèniques, romanes, bizantines i de l’época de dominació turca-otomana, medieval i contemporania. Ès pot estudiar la historia de la humanitat sense sortir de Rodes, jo diria sense sortir de la ciutat antiga de Rodes. Un paradís pels qui ens agraden les pedrotes com a mi.La ciutat nova és una ciutat moderna amb negocis, bancs, botigues de luxe i restaurants. Molta vida turística, hotels i xiringuitos de platja on venen de tot.
Aquesta foto és de la part de la muralla catalana que dona al mar. Al fons Turquia.

De tornada

L’experiència de comprar un viatge per internet en les ofertes de l’últim minut ha estat bona... pel preu, tot i que vam haver de canviar d’hotel. De l’hotel on vam estar les dues primeres nits, no s’en pot dir hotel. Era un “cuchitril”, brut ( amb caca d’oreneta en mig del passadís), sense reformar desde fa 40 anys i amb cables elèctrics que sortien per tot arreu, (fins i tot de la dutxa), sense aigua calenta, al costat d’una carretera amb camions tot el dia i tota la nit, amb uns propietaris que estaven de mala llet les poques vegades que es deixaven veure ( perque la gent es queixava, es clar) i a sobre a l’esmozar et servien la melmelada caducada, total un DESASTRE. I vam reclamar a l’agència, com és normal, i ens van oferir un altre hotel. Al centre de la ciutat, senzill però net , reformat i correcte. I llavors van comencar les nostres vacances. Si voleu anar a Rodes NO aneu a l’ hotel Kalithea. Pot ser un malson. Veure per creure: aquí un testimoni de l’estat de les instal.lacions. I això que es veu no és el pitjor.

dijous, 14 de juny del 2007

L'illa de Rodes

Com Tirant lo Blanc, marxem diumenge de matinada cap a l'illa de Rodes. Només de mirar les fotos pel google s'em fa la boca aigua. Quin paradís que ens espera! Ara és tot la il-lusió, l'enrenou de fre les maletes preperar la roba, organitzar el transport finins a l'aeroport d'Arlanda que és a la quinta forca d'on vivim! ( 4 hores i mitja en cotxe). Crec que trigarem més en arribar a l'aeroport que en arribar volant fins a Rodes. Però val la pena. Ens espera una setmaneta de banys en aigua SALADA!!! no com l'aigua del Bàltic que és fastigoseta, pobra. Sol i paisatges mediterranis, famosa hospitalitat grega, la gastronomia i sobretot, sobretot restes del passat d' arqueologia i pedres que parlen d'història. A la tornada us en fare cinc cèntims. Ho prometo.

dimecres, 13 de juny del 2007

Croacia, Turquia, Creta...???

D’aqui a pocs dies marxarem de vacances. Encara no sabem on anirem. Ho decidirem a l’ultim moment depenent dels viatges que trobem al “sista minuten” Ultim minut.
Hi ha diversos destins que ens agraden: Croacia, Turquia, Malta, Creta... Potser sona com una tonteria però ens és bastant indiferent el lloc. Només volem banys de mar, platja, coses interessants per visitar i si és un pais on no hem estat abans, doncs millor. El més important és que desconectem durant uns dies fent coses completament diferents del nostre dia a dia.
A la tornada encara tindrem molts dies de vacances i ens dedicarem a descobrir llocs de Suècia ( no massa lluny de la nostra zona) que encara no coneixem. Tinc molta curiositat pel Glasriket ( el regne del vidre) amb pobles i ciutats famosos per les seves creacions artistiques en cristall i vidre, alguns d’ells han originat marques conegudes com Emmaboda, Kostaboda...Orefors. Tambe el Castell de Kalmar, ciutat històrica de Suècia, la illa d’Öland a la que no cal arribar amb vaixell perque té un pont que la comunica amb la terra ferma, que diuen té un paisatge realment especial i bé altres cosetes que segur tindrem temps de visitar. No teniu ganes de venir?

dimarts, 12 de juny del 2007

Tilde, la reina xilena de la tele sueca

Es xilena però fa una pila d’anys que viu a Suècia. Com l’ Alexandra treballa a la tele i és molt xula ella en els seus programes. Els suecs ”de gènere masculí” la consideren molt atractiva, justament perque no és la típica rossa d’ulls blaus “avorrida” com diuen ells. D’això ja en parlaré un altre dia, però aqui sembla que les guapes són les morenes mentre que a Catalunya, Espanya les guapes són les rosses . Deu ser per la cosa que n’hi ha menys i la llei que diu que el que és escàs va car... i el que va car és millor. O sigui Tilde, una altra sueca no típica que triomfa a Suècia fisica i professionalment.

dijous, 7 de juny del 2007

Fi de curs

Mireu quina coseta tan maca m'han regalat els meus alumnes del fri gymnasiet (institut privat) com a record de final de curs. M'he emocionat i tot. És que són un encant!



Aprendre idiomes

Dubto molt que quan el govern suec va optar per no doblar les produccions audiovisuals estrangeres al suec i decidir que era millor subtitular-les, fos per raons pedagògiques. El més segur és que Suècia, país on l’economia és molt important, s’adonés que el doblatge era unes quantes vegades més car que el subtitulat. Potser sense ser-ne massa conscients amb la seva decisió van contribuir a que la població sueca estigués molt més acostumada a escoltar llengues estrangeres. A sentir parlar anglès, francès, italià, espanyol, ... per la televisió i al cinema,... i no es limités només al seu suec. Aquest senzill exercici d’oida ha comportat moltíssimes avantatges a la població, entre elles que l’aprenentage d’altres idiomes és molt més fácil ja que es pot escoltar directament la versió original i intentar entendre l’idioma directament. Però l’avantatge més gran és pels nens. Si desde ben jovenets han vist la televisió i les pel.licules en altres idiomes, això implica una obertura de les sensibilitats auditives molt més gran que els que només escolten una sola llengua tot el dia. I més encara quan encara no saben llegir ni escriure. Aquí els nens comencen a llegir i escriure entre els 7 i 8 anys.
Ah! I que no dir de la gent que té problemes d’audició! Amb els subtítols segueixen les pel.lícules sense cap mena d’impediment.
Però deixant a part les avantatges econòmiques i d’aprenentage que comporta el no doblatge, hi ha la més important que és la interpretació dels actors. Els actors i les actrius! És que realment és donar un valor “zero” al treball dels actors, si quan es visiona una pel.licula a Espanya s’els canvia la veu, la intenció és canviar l’idioma, però en realitat es canvia també la veu i la interpretació. O sigui, una part econòmica que ha costat fer aquella pel.lícula es destrueix completament per posar un idioma que faciliti la comprensió directa de l’espectador. O sigui que és com si d'una obra d'art en treiessim un trocet i en posesim un d'un altre artista amb la funció de que el cervell de l’espectador es cansi menys, treballi menys, pensi menys. Sigui menys independent i per tant més manipulat. Això a Espanya sempre ho hem sabut fer molt bé. I a Catalunya també, perque sempre diem que som diferents dels altres espanyols però en realitat va i després els en copiem els patrons. Com aquesta merda del doblatge. Per anar fabricant més gent burra que l’unic que escolten com a molt és alguna canconeta en anglès que “mola molt tio!” però que evidentment no n'entenen ni un borrall. Que burrus que som Déu meu!

dilluns, 4 de juny del 2007

No estic homologada

Estic comencant a estar una mica farta de la burocracia, de les reglamentacions i de les lleis que la gent s’inventa ( o acorden) sense solta ni volta.
A cada pais funcionen les coses de manera diferent. Això fins a cert punt es comprensible . Però que els sistemes es contradiguin amb les lleis naturals o el sentit comú!. Segons el sistema suec d’ensenyament si em trec el títol de suec superior ( només em falta fer el darrer examen a la tardor) ja seré una profesora autoritzada pel sistema públic oficial. Però no per donar classes d’espanyol ( que és al que em dedico i em pensava dedicar ). No. Amb els titols que tinc de la UB només puc donar classes de Ciències Socials. Mare meva, m’es deu mil milions de vegades més dificil donar clases d’Historia, Art i Geografia i ciencies socials en Suec que donar classes d’espanyol a uns noiets que no saben ni dir Hola! El món està al reves.
Em diuen que faci uns cursos d’espanyo l a una universitat sueca perque em convalidin aquestes assignatures i pugui ser professora d’espanyol homologada. Per simple curiositat he mirat el programa i la bibliografia dels cursos d’espanyol a la universitat sueca amb orientació de pedagogia i didàctica. El temari és de Batxillerat. Què...??... .

divendres, 1 de juny del 2007

La pausa

Els suecs estan tot el dia esmorzant o berenant, com volgueu dir-li. Arriben a la feina al matí i immediatament: cafè i fika. A les deu, toca la pausa: cafe i fika. A les dotze fan el seu dinar , que consisteix la majoria de vegades en un plat combinat en un restaurant (el que seria el nostre menu del dia), o menjen alguna cosa que es porten de casa. A les dues: cafe i fika. A les cuatre: cafe i fika, a les sis ja sopen. Que no us penseu! és l’apat fort del dia però no és tan fort com el nostre dinar. Amb la de vegades que han estat picant la ditxosa fika! I encara no s’acaba la cosa a les vuit del vespre quan ja estan en plan relax davant la tele una altra vegada cafe i fika.
I en que en què consiteix la fika? Fika tant poden galetes, com alguna variant de brioix o pasta, magdalena, un troc de pastis, com a vegades també una llesca de pa amb formatge. La paraula fika vol dir butxaca, i era el que els treballadors de les fabriques s’enduien dins la butxaca per picar de tant, quan descansaven en els torns laborals. Avui dia a Suecia, la paraula Fika s’associa a menjar alguna cosa i també a fer una pausa.