Els irreductibles són ells

 Van arribar fa ja molts anys. Entre els 40 i els 70 del segle passat. Van venir amb una maleta i els quatre parracs que vestien. Eren immigrants de les regions espanyoles més pobres. Franco els enviava fugint de la més pura miseria en trens cap aquí amb la voluntat específica d'homogeneitzar el territori.  S'hi van quedar, van fer familia i arrels i ara alguns d'ells, els que es van congregar en els guettos industrials propers a la metropoli, agraeixen aquesta nació exercint el paper de colonitzadors que Franco mateix ja els va donar. Alguns s'han quedat als polígons, altres han fet carrera, de funcionaris, de polítics o de mosso d'esquadra. Els uniformes sempre els han agradat. Llueixen molt i donen "categoria".  Cada estiu s'en van al pueblo i allà, jo ja no sé com se senten. Les seves diferènces tindran amb els parents que no van marxar. Diuen que Catalunya és Espanya, clamen que això és casa seva. De veritat que això és casa seva? O és la seva colonia? Els sentiments  no els enganyen. Ni fins la necessitat econòmica més imperiosa els arrenca del seu bulb de cebellot enganxat a l'orgull ibèric. El que passa és que ells mai han sigut de Catalunya i que aquesta "terra seva" s'ensorri els és ben igual... Fa massa temps que ells solets van construir les seves fronteres.

Aquest primer any a Catalunya no m’he dedicat a la feina a que vaig fer quan vivia a Suècia. He tornat al món de l’empresa privada on, afortunadament, he aconseguit un lloc de treball gràcies a les bones referències anteriors, a un currículum amb experiència i uns coneixements de llengúes que sempre ajuden. La feina que faig no em desagrada. A mi m’agraden moltes coses i realment sóc una persona tot terreny. 

Però sí que a l'oficina trobo a faltar una mica la part humana de la feina de docent. Tenir el contacte diari amb els alumnes era una  molt gratificant. No sempre, ni cada dia eren dies meravellosos en que els alumnes venien i et deien lo bona profe que eres… NO, ni molt menys. La majoria de dies consistien en la feixuga tasca d’esperonar, motivar i estimular adolescents  completament apagats , cansats, apàtics i amb nivells d’energia sota zero, que  ni escoltaven ni pensaven i es limitaven a tenir els ulls mig oberts i amb sort, no molestar. Veure que a l’aula l’única que volia treballar era jo,  era frustrant. Pero amb el temps vaig descobrir que sobretot els nois adolescents eren victimes d’un sistema  escolar que els exigia una concentració mental i una autodisciplina   que el seu cos i la seva inmaduresa psiquica amb les hormones xarbotades no podía controlar. Tot és massa visceral als 13 anys. No es pot aprendre  segons què. O potser es pot però requereixen uns nivells d’autocontrol bestials. Per tant, paciència.

 Potser ja ho he explicat abans, perdoneu si em repeteixo. Entre els molts coses que es fan a l’escola sueca  en l'equivalent als nostres nivells d' ESO hi ha  dues setmanes al curs 8è (15 anys)  i dues  setmanes al curs 9è  (16 anys) de pràctiques laborals. Per a molts alumnes desmotivats aquesta mena de pausa en que  desapareixen de l’aula és l’oportunitat de descubrir que fora l’escola hi ha una altra vida i que les relacions entre els qui treballen són diferents/similars que les de l'escola.  Allà cal fer unes feines  que primer cal aprendre i  s’hi troben algunes persones t’ajuden o  altres que no. Pot ser una bona experiència o potser que al cap d'un mes ni ho recordin.

Una alumna molt bona que jo tenia va fer pràciques a una guarderia. Les cuidadores de la guarderia van tenir sort d’ella perque just la semana abans havia començat  un nen d’un any i mig que no parlava ni entenia una paraula de suec. La meva alumna, filla de libanesos exiliats,   es va entendre la mar de bé amb aquell bebé que fins l’arribada de la seva salvadora només feia que plorar.

M’agrada escriure sobre aquesta història perque demostra que tots som útils i que la nostra aportació, per miniúscula  que sigui,  pot ser just la peça d’encaix que falta en el  trencaclosques de  la societat.

Mentrestant aquí preparem una altra vaga.

People have the power

Com la cançó de la Patty Smith.

Som el poble qui té el poder, no els papers  signats ni els acords que es fan a vegades sense el consentiment de la gent. És la gent, el poble qui té el dret i el poder per  a poder canviar les coses. El poble es transforma, canvia  i evoluciona i el que volia fa trenta anys ara no ho vol o vol una cosa nova.

L'esclavitud es va abolir perque la societat ho va demanar. Els governs, les constitucions, els qui fan les lleis han d'escoltar el poble. Si no és així serà que tornem a viure sota una dictadura. O què ens pensavem?

Camins

Espanyols poseu-vos les piles.  Aviat ja no ens tindreu. Ha arribat l’hora que  les comunitats autònomes d’Espanya aquells que viuen a costa de les subvencions es posin les piles i comencin a treballar per guanyar-se les garrofes per ells mateixos.

Extremenys, andalusos,  castellans , asturians , haureu d’espavilar-vos si una part dels meus impostos no us arriba. El que jo guanyo vull que es quedi a casa meva.  Perque es que no m’arriba per anar repartint a tot quisqui!!!!

Aquests íbers mesetaris i meridionals  fan ús exclusiu i  orgullós de paraules bensonants com solidaritat i  repartiment equitatiu a tort ia dret i són els primers que no volen compartir ni repartir res  ( latifundistes del sud per exemple “too pa mi”). La paraula solidaritat només l’apliquen davant dels propis interessos, quan no toca la butxaca propia.

-Com és que continuem siguent els « burrus »  cornuts que paguem el beure ? Em costa d’entendre que hi hagi hagut tants anys, tants segles d’idiotesa i de deixar-se fotre pels espanyols. On rau l’interès en ser estúpids ? Nosaltres, els catalans, que per a  segons què ens creiem tan savis, i tan bons negociants ?! Tan ufans  i tan arruinats. Calçasses en dic jo.

Dimarts hem de penjar la nostra ensenya,  sortir al carrer,  fer un crit poderós per a la nostra llibertat i CAMINAR.

Galls Dindi i Guerrers

El meu admirat Pere  es va morir fa dos anys i jo no ho he sabut fins ara. He estat desconectada molt temps de persones amb qui en el passat m’hi havia trobat bé i aquest ha sigut el meu error. Un bon dia busques i curioseges i una  bomba de gel et cau a sobre en llegir que aquell home amb qui creies que algún dia tornaries a parlar, amb qui savies  del cert dins teu, que algún dia tornaries a fer-hi broma, a riure, a parlar d’art o a prendre una copa…  no hi és.  Conservo el seu record fresc com si fos ahir. Les trobades al seu taller, a Barcelona, en alguna cafeteria, en algún restaurant del Poble Sec. Les seves converses sobre música dins el seu cotxe...

 

El seu aire tranquil però intens. La seva voluntat de estar comunicat amb el món. Pintava i treballava amb la tele posada. Res d’aillaments ni introversió, de peus a terra tocant la realitat, així el vaig verure jo quan ens tractavem.  Jo el trobava molt atractiu, coses que passen quan una té només 28 anys i està fascinada per l’aurea bohèmia que envolta la personalitat misteriosa d’un artista. Però amb el temps crec que ell no era pas un creador d’aquests d’ego distant i que s’autoeleven als altars de l’art sino un investigador sobre el terreny i les matèries, un “currante” de la plàstica (tant feia pintura com escultura) un enginyer de coses belles, un transformador d'objectes. Un troç d’home amic que m’hauria agradat tornar a veure i no haver-hi perdut el contacte.

Han passat els anys i les coses han canviat molt però quan torno a mirar els seus dossiers  amb fotos de la seva feina, em sembla que el torno a veure. I encara m’encanta tot el que feia!

M'en adono que, tots aquest anys que no n’he sabut res, l’he trobat a faltar molt i que ja és massa tard. El recordaré i l’enyoraré sempre.

 

Merdalandia: Casinos, corrupció i mentiders oficials

El debat fatigós de la crisi ens té a tots encegats i atordits. La calor estival pren els carrers i la lentitud s’encomana. El poble anestesiat no vol pensar. Ni molt menys actuar.

Deixem pasar l’estiu amb la seva calma xitxa i al setembre prenguem l’embranzida urgent per aterrar  els qui manen. Fem una Terra lliure i nostra. Fem la terra que volem, neta de merda. Merda de tota mena: polítics podrits, mentiders, especuladors,  reietons, prostitució, drogues, vegas, brut , brut i  brut.  Una bona netejada ens cal aquí, a casa nostra, que no és casa seva. O els fem fora o marxem nosaltres. Ja està be! Ja hem dit prou. És que no ens han sentit?

El penjat

Dels 182 posts que hi ha escrits en aquest blog, només en un, l'últim abans que el que escric ara,  s'ha fixat  el pare del meu fill per utilitzar en contra meva. De tots els temes i opinions que surten aquí tractats desde que vaig començar el blog el 2007,  i que reflecteixen senzillament que tinc un punt de vista, que penso pel meu compte i que m'agrada opinar, només en l´últim que  he escrit sobre les drogues,   ha pogut trobar una cosa negativa de mi com a mare. Catalunya no és bon lloc per viure perque hi ha drogues. i Jo he escollit un lloc tant dolent per criar el meu fill. Segons ell és molt millor que el meu fill creixi a Suècia perque no hi ha aquest terrible perill social. Un viking que es pensa que l'alcoholisme estructutral del nord és molt més saludable que  el consum de drogues ocasional que fan els joves d'aqui i jo personalment de les dues opcions no veig que una sigui més benèvola que l'altra.

El judici d'aquell dimecres va ser molt cruel. Ell va adoptar la postura de pare modèlic que reclama justicia davant una mare pèrfida que s'ha endut el fill del seu país.

Ja no recorda que ell va marxar de casa per formar una altra familia ( que sembla ser no li ha sortit bé o que no s'ha atrevit a començar mai). Ja no recorda que cadascuna de les errades passes que va fer, el van dur a ell solet a donar-me la custòdia lliurement i com aquell qui diu a deixar-me sense casa, i a enviar-me  fora de Suècia convencent-me i convidant-me   de tornar al meu pais. Que dèbil és la memòria humana que esborra selectivament el que un vol oblidar!

Però jo no ho he oblidat. Ni perdonat. Sé molt bé com van anar les coses.

És possible que perdi algunes coses que ara s'han estabilitzat i que només significarien un terrible daltabaix per mi i pel meu fill. La custodia compartida li donaria uns drets que no es mereix i que només obstaculitzarien les decisions que s'han de prendre en la vida d'un fill. Jo em faig carrec del dia a dia  de les petites i de les mitjanes coses que se succeeixen setmana rera setmana, perque hauria jo de voler compartir amb una persona les "grans" decisions? Quines avantatges hi ha pel meu fill? Jo sincerament no en veig cap. Només veig entrebancs que s'interposaran en un futur si la jutja li dona part del que ell demana.