diumenge, 10 de juliol del 2011

Paraules

La paraula més horrorosa que conec en suec és una que està formada per dues paraules diferents però que juntes creen un concepte claríssim. Odio aquesta paraula perque realment l'associació a les dues idees separades que la formen em fa molt fàstic i ara sabreu perque. La primera part "bajs" (pronunciat bais) vol dir merda, caca; i la segona "korv vol dir salsitxa, embotit. És a dir la paraula "bajskorv" vol dir textualment salsitxa de merda o el que altrament en català en diem cagarro. Clarivident, oi?
Disculpeu aquesta bafarada d'humor marró perô és que fa una calor tan bestia que se'm escalfen les neurones.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Sequera de paraules, sequera de lletres, d’idees. Avorrida, fastiguejada. Sequera literaria, sequera creativa. Eixuta, erma.
Anestesiada, aletargada, adormida, insensible indiferent. Res, buah!
No tinc ganes d’escriure. No tinc res per escriure. Només espero. Espero i no sé què espero.
Potser només espero que em desperti i comenci un nou dia.
La meva amiga Cristina va citar l’altre dia Doris Lessing i el seu ” a partir dels 40 la vida és un precipici cap a l’eternitat”.
Aquesta sentència m’aniquila de tan real que em sembla.
Caic, caic i caic en picat cap a aquest forat negre d’on no en surt ningú.
Que algú m’agafi abans no toqui fons, si us plau.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Es fa gran.

dimecres, 20 d’abril del 2011

L'Educació del futur

Aquest video es pregunta quina hauria de ser l'educació del futur...


Sant Jordi i amb la maleta a punt per venir



D'aqui a pocs dies és Sant Jordi i seré a Catalunya per primera vegada en cinc anys. Al meu jardí no hi ha cap rosa encara (floreixen cap a finals d'estiu) però tinc varies tulipes d'aquestes que sempre em fan pensar en la meva terra.

dilluns, 21 de març del 2011

En Joan petit quan balla i Amèrica

El dissabte passat va venir a casa una amiga americana que viu a Suècia. Ella és de California i allà va aprendre l'espanyol perque hi ha una comunitat mexicana molt gran i molt arrelada a la història de California. La meva sorpresa va estar quan em vaig posar a cantar la cançó tradicional catalana d'"En Joan petit quan balla" i ella la va reconèixer automaticament i la cantava en castellà "Juanito cuando baila..." amb la mateixa melodia i tota la pesca del dit, la mà, el colze etc... Vaig quedar tan parada quequasi no sabia reaccionar. M'extranyava que una americana conegués una cançó tan nostra. Em va dir que era una cançó que la canta la comunitat hispana a la canalla a California i que creia que venia de Mèxic. Potser una altra raó per evidenciar la gran petja catalana en la història d'Amèrica ...?

dimarts, 1 de març del 2011

La nova i la vella cuina

Cuina tailandesa, rotllets de primavera, sushi, un curry picantet, unes “alitas” mexicanes, una sopa gulash, els noodles, uns tacos o unes “fajitas”, fins i tot les tapes, o la pizza, són coses que es troben als supermercats gairebé arreu del món. La gent mengem coses que pels nostres avis haurien estat impensables, fins i tot la pizza era una cosa exòtica pels meus pares, ( i avegades encara ho és!), quan s’en va començar a generalitzar el seu consum cap a finals dels anys vuitanta. Llavors el que era el més sublim era la cuina francesa, que sempre ha gaudit de molt fama, i es clar nosaltres, els catalanets, ens enmirallavem en aquella cuina cremosa i moderna amb l’ admiració i l’enveja del no va plus, entre altres coses perque no coneixiem res més.
A Catalunya la internacionalització de l’alimentació va arribar tard, si comparem amb altres llocs com al Regne Unit o els Estats Units on la influencia migratoria ha tingut un gran pes històric en el seu engreix. A casa la cuina tradicional ha sigut cabdal, no només perque a les botigues i als restaurants no acabava d’arribar la moda de lo exòtic sino també perque Catalunya és una gran productora d’alimentació: productes del porc, moltissims i molt bons, verdures de temporada, formatges, cria de bestiar i conreu d’arròs i fruites de Lleida i Girona.
Fins fa relativament poc les families encara solien fer un o dos àpats al dia a casa on la mestressa cuinava una perolada per a tothom. La meva mare m’explicava que quan ella era petita es feia cada dia el mateix plat per dinar: escudella i carn d’olla i que tothom menjava el mateix. Que potser el diumenge es feia com a cosa especial un arròs caldós o uns fideus a la cassola. Els fideus!! que quasi han desaparegut del receptari de les mares modernes! Algu s’en recorda? Ara el que marca la pauta és “la pasta”, que queda molt pijo dient-ho així, els macarrons o els espaguetis han susbtituit els del motllo nou, que en deien, (mai no he sapigut si el motllo nou volia dir nou, contrari a vell, o nou del número 9), i enlloc de macarrons gratinats diem a la bolognesa, a la carbonara o al pesto o a la napolitana que de fet són quasi com a la catalana, amb salsa de tomaquet i poc més.
Tinc curiositat per saber si hi ha algú de les noves generacions que prepari mai fideus a la cassola? Jo els vaig avorrir perque els del meu cole, quan jo era petita, eren dolentíssims. Tenien una mena de suc aigualit que no valia res, i els fideus estaven massa rebullits i no tenien consistencia. El meu paladar no estava gaire polit encara però per alguna raó sabia diferenciar un plat deliciós del ranxo al que ens obligaven.