Cuina tailandesa, rotllets de primavera, sushi, un curry picantet, unes “alitas” mexicanes, una sopa gulash, els noodles, uns tacos o unes “fajitas”, fins i tot les tapes, o la pizza, són coses que es troben als supermercats gairebé arreu del món. La gent mengem coses que pels nostres avis haurien estat impensables, fins i tot la pizza era una cosa exòtica pels meus pares, ( i avegades encara ho és!), quan s’en va començar a generalitzar el seu consum cap a finals dels anys vuitanta. Llavors el que era el més sublim era la cuina francesa, que sempre ha gaudit de molt fama, i es clar nosaltres, els catalanets, ens enmirallavem en aquella cuina cremosa i moderna amb l’ admiració i l’enveja del no va plus, entre altres coses perque no coneixiem res més.
A Catalunya la internacionalització de l’alimentació va arribar tard, si comparem amb altres llocs com al Regne Unit o els Estats Units on la influencia migratoria ha tingut un gran pes històric en el seu engreix. A casa la cuina tradicional ha sigut cabdal, no només perque a les botigues i als restaurants no acabava d’arribar la moda de lo exòtic sino també perque Catalunya és una gran productora d’alimentació: productes del porc, moltissims i molt bons, verdures de temporada, formatges, cria de bestiar i conreu d’arròs i fruites de Lleida i Girona.
Fins fa relativament poc les families encara solien fer un o dos àpats al dia a casa on la mestressa cuinava una perolada per a tothom. La meva mare m’explicava que quan ella era petita es feia cada dia el mateix plat per dinar: escudella i carn d’olla i que tothom menjava el mateix. Que potser el diumenge es feia com a cosa especial un arròs caldós o uns fideus a la cassola. Els fideus!! que quasi han desaparegut del receptari de les mares modernes! Algu s’en recorda? Ara el que marca la pauta és “la pasta”, que queda molt pijo dient-ho així, els macarrons o els espaguetis han susbtituit els del motllo nou, que en deien, (mai no he sapigut si el motllo nou volia dir nou, contrari a vell, o nou del número 9), i enlloc de macarrons gratinats diem a la bolognesa, a la carbonara o al pesto o a la napolitana que de fet són quasi com a la catalana, amb salsa de tomaquet i poc més.
Tinc curiositat per saber si hi ha algú de les noves generacions que prepari mai fideus a la cassola? Jo els vaig avorrir perque els del meu cole, quan jo era petita, eren dolentíssims. Tenien una mena de suc aigualit que no valia res, i els fideus estaven massa rebullits i no tenien consistencia. El meu paladar no estava gaire polit encara però per alguna raó sabia diferenciar un plat deliciós del ranxo al que ens obligaven.
