Experiència intercultural

Avui m’acomido per uns dies. Seré fora una setmana i no crec que pugui escriure. M’en vaig a Catalunya però no de vacances. Dinou alumnes suecs fan un intercanvi amb una escola de Berga i a mi em toca fer de responsable. Ja us explicaré com ha anat a la tornada. Tinc moltes ganes de menjar pa amb tomàquet i pernil !!!!!!!!!!!!!!!!!! És el que fa l'abstinència. Apa, fins d'aquí uns quants dies. Feu bondat.

El mestre del cinema

Va coincidir que quan m’en vaig anar a Catalunya a l'estiu va morir el gran de Suècia, Ingmar Bergman i no vaig poder escriure res. No vaig poder ni tan sols reaccionar davant d’un fet tan immens com la pèrdua del mestre del cinema suec, i tot per culpa de l’atabalament dels preparatius per marxar. Coses que passen ...
Ara m’en adono que és imperdonable no comentar res sobre ell. Les seves películes han estat un retrat de Suècia, no només de la seva gent i les costums, i la psicologia del caràcter suec, també ha retratat el paisatge, les cases, els seus interiors i una cosa difícil de plasmar si no és amb cinema: l’ambient , els ritmes i el tempo de la vida d’aquest pais.
Una película que m’agrada molt de Bergman és la de Sommaren med Monika, L’estiu ammb Monika i és una de les primeres que va fer, de l'any 1953. La historia està plena del sentiment tràgic del destí de les persones. Una cosa que els suecs en diuen "vemod", que és com una mena de nostalgia, un sentiment de que les coses són així i així seràn perque no s'hi pot fer més. El diccionari en diu: tristesa suau per alguna cosa que es considera perduda.

És bonic, oi? Equivaldria a la nostra enyorança... no ben bé.

El que poster no es coneix tan bé de Bergman és que es va casar sis vegades i que té nou fills! Però és que aquí a Suècia la gent procrea que dona gust, no sé si m'enteneu. Je je.

Noticia bomba

Els documents públics a Suècia són públics al 100% especialment tot el que té relació amb economia i finances. Els pressupostos de l’estat, les despeses de les institucions públiques, dels municipis, el que gunya la gent, totes les dades estan al’abast de qualsevol persona que ho vulgui solicitar. Els periodistes en aquest camp tenen una font d’informació immanent que revisen, analitzen, interpreten i utilitzen quan els dona la santissima gana. A vegades ilustrant a la població, a vegades fent tergiversacions que els convenen per als seus titulars més sensacionalistes. La última ha estat que un d’aquests reporters ha descobert en els pressupostos de l’any vinent una partida economica que estaria destinada a un casori reial. La noticia no ha trigat ni un dia en esbombar-se i la portaveu de la casa reial ha sortit amb l’excusa de que aquesta partida pressupostaria només era una previsió, ja que donat la situació i l’edat de la princesa és possible que hi hagi un casament a la familia reial i que cal estar economicament previngut, i que per tant no significa que hagi de ser durant el 2008 concretament. Jo la veritat, opino que és la manera menyss romàntica, poc glamourósa i més sosa que una noticia es filtri a través de documents economics. O sigui que t'en enteris pels calés que costa. Fa una mica de pena, no? Daniel, el jove que surt desde fa anys amb Victoria, futura reina de Suècia, és un home de classe mitja, sense sang reial però que viu en el món real. És director d’un centre esportiu i per a molts suecs amants de les antigues formes no és la persona ideal per a ser membre de la monarquia. L’altre dia deien que si arribés a casar-se amb la princesa Victoria, tot i que ella fos coronada reina ell mai podria osterntar el títol de rei. Es quedaria tota la vida de princep consort. És una mica injust si es compara amb la Reina Silvia, que esdevingué reina havent estat hostessa de vol. Trobo que és un greuje comparartiu que siguent entrenador i amo d’un gimnàs no es pugui ser rei i en canvi si pugui ser reina una ex- hostessa de vol. Les alegacions deuen ser que com minim que en aquella época encara no existia Ryanair. Això l’hauria desqualificat segur.

S'ha obert la veda

Ha començat la temporada de caça a Suècia i això significa moltes coses. Per exemple, la setmana passada un alumne meu va faltar dos dies a classe perque s'en va anar amb els seu pare de cacera. El noiet és un "follonero" nat i dels més xerraires i per mi va ser un alleujament tenir-lo fora un parell de dies. Quan ha tornat evidentment expirava un aire xulesc de pagerol ufanós que sembla talment que torni a classe un heroi de guerra. Com a minim, però com que porta l'etiqueta de bosquimà enganxada al front no fa les burrades que acostuma a fer per a cridar l'atenció, així serà per uns quants dies.... espero.

Les carreteres estàn plenes de cotxes amb matrícula alemanya, i és que venen amb peregrinació a la recerca de l'alce perdut. Els teutons estan obsessionats amb aquesta bèstia extranya, mansa i grandiosa, emparentada amb els cèrvids més petits. Resulta que antigament, fa cents d' anys anys, una gran supercifie d'Europa estava poblada per aquestes bèstiques de 700 quilos. Ara només n'hi ha a Escandinavia i Russia i diuen que se n'ha vist alguns a Polonia. El fet és que aquest bitxo és el símbol del paradís perdut pels alemanys. Jo el trobo molt graciós, té un cap extraordinariament gran i una cara simpàtica. Com de pallasso. La cosa és que els animals amb les batudes que es monten amb la caça de l'alce ( s'assembla molt a la cacera del senglar) queden totament desorientant i amb la seva fugida es llancen a les carreteres. Hi ha molts accidents, i els d'alce no són lleus. Un amic nostre va xocar l'hivern passat amb un cèrvol petit, segurament una daina, ho va passar malament perque a ningú li agrada matar una animal tan bonic, i el cotxe va quedar destroçat. Afortunadament no va ser més greu quan un pensa que les conseqüències podien haver estar pitjors. Però amb un alce tothom recomana que el millor és esquivar-lo ja que provoca molts morts. Les causes de mort per accident d'alce són extremadament violentes. Les estadístiques diuen que el conductor i el passatger davanter no moren per l'impacte sino perque l'animal queda encastat al vidre de mala manera i vol fugir. Intenta escapar com sigui. Els ocupants dels seients moren per culpa dels cops de les potes de l'alce contra les seves cares. Ha de ser horrible. La setmana vinent encara sera pitjor amb les vacances escolars de tardor. Quan tingui una altra estona us parlaré dels ossos . Mentrestant podeu mirar això si voleu.

Santa Teresa

Per la gent de casa tinc el plaer de publicar l'espectacular ram de flors que vaig rebre ahir, que era el meu sant, Santa Teresa. No ho vaig poder celebrar de manera especial perque aquí els noms del calendari no s'assemblen de res amb el santoral català, a part que ningú s'immuta per aquestes coses. En canvi l'aniversari sí, l'aniversari és una data sonada a la vida de tothom i la gent ho memoritza i ho prepara amb tota mena de solemnitat, el propi i dels amics o familiars). Pero ahir al voltant de les quatre vaig rebre una trucada que em va enxampar en plena classe i no vaig poder evitar dir " Ui és una trucada från Spanien" i tots alhora " Svara!svara!" Que contestés vaja! I els pobres no van entendre res de la conversa perque és clar era en català, però igualment hi havia en un silenci sepulcral, cosa que no acostuma a passar massa sovint! Volien escoltar la meva conversa. Tafaners!

Tardor en plenitud

Tots els jardins són plens de pomes que cauen a terra. Al pati de l'escola sembrat de castanyes. El bosc regalant les ultimes produccions de bolets, ja una mica en decadència. Fa frescota. Alguns dies a 1 grau només. Aquesta foto la vaig fer la setmana passada. Els bolets (rossinyols i llengües de bou) estaven deliciosos.

Tecnologies de la comunicació... elemental

Per motius de feina estic llegint estudis sobre pedagogia i mètodes d’avaluació en l’aprenentatge d’idiomes moderns. Una de les teories més modernes és que als estudiants s’els ha d’estimular a través de la valoració positiva del que saben fer bé i no del que no saben fer o del que fan malament. És a dir: no jutjar els errors que fan sino valorar tot el que saben i el coneixement assolit. Una altra cosa que he après darrerament és com s' avalua una tasca escrita o oral. Els estudis dels experts diuen que el més important es valorar la capacitat de comunicació de l’individu, i analitzar si l’ alumne s’en surt d’aconseguir comunicar-se en l’idioma que estudia. A l’hora d’evaluar el que els alumnes fan, ens trobem a vegades que hi ha coses que molesten en l’acte de la comunicació per exemple si un estudiant diu “ tengo una perro ”, la paraula “una” ens molesta tant visualment com auditiva, però podem dir que malgrat la petita “molèstia” del gènere equivocat de l’article, el missatge ha arribat i l’estudiant ha aconsseguit comunicar el seu missatge a l’interloculor. En canvi a vegades hi ha coses que van més enllà de la “molèstia” i la comunicació queda modificada/tergiversadaerrònea perque l’interlocutor no pot arribar a entendre el missatge del tot, o enten un missatge que no és el que es volia transmetre, això per exemple passa en frases com” Me llama Maria”. En realitat el comunicador vol informar-nos que el seu nom és Maria però utilitza una persona del verb que no és la apropiada i l’interlocutor enten un missatge completament diferent del que l’emissor vol donar. Aqui ens trobem que l’alumne no destrueix la comunicació perque realment arriba a comunicar-se però el missatge que arriba distorsionat. El darrer cas seria quan l’alumne emet un missatge que resulta incomprensible per al receptor i la comunicació queda destruida. “Me es tres anos”, aquest exemple (que no m’invento) és quan l’estudiant d’espanyol intenta dir “Tengo trece años”, pero ha barrejat el “Me” de quan ha après a dir “me llamo” i l’ha usat com si fos el pronom “yo” que en suec “jag” sempre s’utilitza quan es parla en primera persona, ha traduit directament del suec el verb “ser” “Jag är” de quan es parla de l'edat en suec, ha barrejat el tres amb el trece, i la lletra ñ castellana se l’ ha passat pel forro, perque en el seu alfabet no existeix. En aquest cas la comunicació està destruida, perque l’emissor ha destrossat els elements del llenguatge que feien possible la comunicació. El que és més curiós és que en llegir aquests manuals m’he adonat que en suec molestar i destrossar tenen la mateix arrel...
Störa - Förstöra. Molestar i Destrossar

Imperis en decadència

Fa molt de temps que em volta pel cap una idea que va una mica contra corrent. No sé ben bé com va gestar-se aquesta idea en el meu “esperit” i dic això perque és com una mena d’intuició que va acompanyada d’un sentiment profund de nostàlgia i de remordiment. Sona extrany? Potser sí.
Em sembla que va ser quan la política espanyola va iniciar l’escalada d’improperis contra Catalunya amb tot el sarau de l’estatut, això juntament amb els insults continuats de la Cope (que mai he escoltat peró que es filtraven a travès de Catalunya Radio), i al mateix moment van caure a les meves mans dos llibres, per a mi reveladors, d’en Jordi Bilbeny. Els seus llibres intentaven demostrar cientificament com havien anat les coses quan un tal Colom de Barcelona es va fer a la mar amb el projecte reial d'arribar a les Indies i com amb la manipulació de la historia, el que creiem com a versió oficial era la tergiversació total del que fou en realitat. Els llibres donaven uns detalls precisos que em van fer entendre molt bé com i perque es canviava la informació, amb la finalitat de protegir determinats interessos.

Deixant a part el tema de la manipulació, que és molt entretingut, una de les coses més ilustratives per mi va ser com la corona de Castella, vistes les expectatives de millora si s'unia amb la corona catalana-aragonesa, va adoptar com a símbol la bandera de la marina catalana (la senyera reduida a una sola barra vermella) i que ja era una bandera d'una nació reconeguda arreu d'Europa i tenia una força identificativa tremenda entre els s. XIII i XV. És la mateixa bandera que és actualment la bandera d'Espanya. Només aquesta cosa tan insignificant em va obrir els ulls del perque d’aquest odi que tenen molts espanyols no catalans cap a Catalunya. Deu ser que fins i tot aquest odi es traspassa geneticament perque els espanyols d’avui no han viscut res de tot això ni tan sols saben d’on prové la seva bandera. Potser si ho sabessin serien més respectuosos amb l’origen dels seus símbols.
Però bé, tota aquesta parrafada només és per a intentar expressar aquesta intuició al voltant de la identitat catalana i espanyola. Sempre havia pensat que Catalunya havia anat a remolc de les decisions i el poder de Castella i que Castella havia creat Espanya, la unitat hispànica, i que Catalunya només era un element més (una mica emprenyador) d’aquesta idea d’Espanya però en cap cas l’essència. El que sento ara és que Catalunya va ser l’origen d’Espanya com a unitat, com a ent continuador de la historia de Catalunya, Catalunya es troba implicada de ple en la creació de la nació espanyola. Catalunya ja era una gran identitat nacional, imperial, abans que Espanya existís, mentre Castella era un cúmul de terres a l’interior sense cap estratègia expansiva ni mercantil, mai va ser cap imperi ni cap potència mundial fins que es va descobrir Amèrica. El que va fer Catalunya a finals del S. XV va ser una absorció, una incorporació dels regnes castellans al seu, al seu propi imperi, a la seva trajectòria històrica. Catalunya es va inventar Espanya ”les Hispanies”. Espanya no seria Espanya sense Catalunya. Vet aquí perquè ens necessiten i ens odien tant perque som el seu origen. Però la nostra historia ha sigut molt extranya. Com és que el pais més avançat es deixa sotmetre pel país que es troba en inferioritat?

Només hi pot haver dos motius: o perque vol o perque l'obliguen.

Comiat a la catalana

Ahir al vespre els nostres amic catalans que fins ara vivien aquí es van acomiadar de la seva aventura sueca amb una festa multicultural. Els sopars que han tingut sempre a casa seva han sigut d'allò més interessants i variats. La reunió de gent de països i trajèctories diferents sempre és una bona combinació. Algun exemples de la fauna variopinta: un francés, un alemany que ha viscut molts anys a Sudàfrica, una parella croata, una noia palestina, un suec aque parla espanyol amb accent xilè, la resta tres catalans i un grapat d'indígenes. La noia palestina ens va ballar la dança del ventre i els suecs estaven, com era d'esperar, amb la boca oberta i caient-los la babaia per l'alfombra. L'aventura que els espera als catalans és increible. S'en van a l'altra banda de l'esfera terràquia a treballar en un projecte completament nou per ells. I el projecte no és només la feina, és la vida. Una altre país, una altra ciutat, una altre clima, una altra feina, una altra gent, altres costums. Un canvi de vida que els servirà per aprendre tantes coses i que a vegades és tant necessari!! Des d'aquí: Molta sort, amics!

Usos i costums en la salutació

Aquí quan et trobes algun amic o algun familiar el saludes fent-li una abraçada. Res dels dos petonets. Quan et presenten algu per primera vegada li dones la mà i al mateix temps dius el teu nom , mentre l’altra persona diu el seu.Amb lo qual a vegades no t’en assabentes del que acaba de dir el paio en qüestió perque tu estaves dient el teu nom! A Catalunya i a Espanya és gairebé obligat fer els dos petonets quan et trobes amb un amic o quan et presenten algú nou (per sort això encara no s’ha generalitzat a la feina). Aquests petonets a vegades són tan esmirriats que a vegades ni tan sols toquen la pell de la galta si no que es petoneja l’aire que hi ha a prop de la cara. Lo de l’abraçada ha sigut per mi un descobriment nou. Normalment la gent a Catalunya només abraça els seus familiars directes, sobretots els fills quan son petits i la parella. Us he de dir que és molt agradable abraçar-se amb algun que no es tan... directe. Per exemple amb els companys de feina quan és el seu aniversari o quan fa molts dies que no t’has vist. A mi em sembla una acció que de veritat demostra estima envers la persona. Es reconfortant i et fa sentir literalment aprop de la persona. A més ultimament han sortit estudis que diuen que l’abraçada estimula molts sentits personals ja que consolida l’autoconfiança i ajuda a no tenir sensació de solitud. Jo quan puc m’en aprofito, vull dir que per exemple ve la sogra a veure’m l’abraço no només pel compliment. L’apreto ben fort i la tinc entre els meus braços uns segons, segur que es troba més bé quan torna a casa i jo també. Seriosament i sense voler caure en cursileries, abraceu-vos.